Bons amics, lectors i lectores, una tramesa més...
I us anuncio que Las Puntillas ja estan recollides en forma de llibre. Costa 10 euros.
Es pot adquirir a santa Maria Magadalena, o fer encàrrecs...
Gràcies.
27 de desembre: La sagrada Família
Déu, com tots nosaltres, va assumir la naturalesa humana en el sí d’una família, i avui volem contemplar aquest fet i extrapolar-lo a la realitat de les nostres famílies i a l’esperit que ha de presidir qualsevol projecte de convivència en comú.
No cal dir que la vida familiar es troba ara per ara davant situacions noves, diverses i a vegades conflictives, i no podem ignorar aquest fet. Però tampoc podem renunciar a allò que té de molt positiu.
La família continua essent un àmbit privilegiat per a unes relacions humanes guiades per l’estimació, la llibertat, el respecte i la pluralitat. És un lloc privilegiat per aprendre i exercir l’estimació, la gratuïtat, els valors ètics, el diàleg, el perdó, la disponibilitat i la solidaritat compartida. És la dinàmica de les coses petites, els detalls i els signes de tendresa la que fa créixer la interioritat de les persones.
La família cristiana té, a més a més, una dimensió eclesial, ja que és en ella on es viu i transmet la fe; alhora que l’Església ha de tenir també una dimensió familiar, en les relaciones de fraternitat. Família i Església es complementen.
1 de gener: Solemnitat de la Mare de Déu
Jornada mundial de la pau
La data de l’1 de gener aplega cada any fins a quatre realitats diferents: –és l’octava de Nadal; –el començament d’un any civil; –una festa litúrgica en honor de Maria, –i la Jornada mundial de la pau, instituïda pel Papa Pau VIè, i que enguany duu el lema de “si vols cultivar la pau, tinguis cura de la creació”
D’altra part, en els textos de la litúrgia del dia, trobem el salm 66 que és la millor expressió de desitjos de cara a l’any que comença: que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada.
I de Maria ens recorda la seva pràctica de vida interior: conservava els records en el seu cor i els meditava.
Treballar més i més la nostra interioritat hauria de ser un dels més ferms propòsits de cara a aquest any 2010.
La gran utopia cristiana nomes serà possible amb homes i dones que treballin la seva vida interior. Seguim necessitant profetes.
Los aforismos de Dios
6.- Ver el cielo abierto
Expresión que indica encontrar solución a un problema o dificultad que se veía insalvable, o al hecho de conseguir algo que se uno se propone.
El origen de esta frase está en el relato del martirio de san Esteban (Hechos de los Apóstoles 7,56) en el que el protomártir exclama: veo el cielo abierto, y al Hijo del hombre de pie al lado de Dios, en el lugar de honor.
7.- Írsele a uno el santo al cielo…
Siguiendo con el tema del cielo como protagonista, encontramos esta frase que indica olvidársele a uno lo que iba a decir, o lo que tenía que hacer…
Este hecho, que suele ser frecuente entre los que hablan mucho en público, tiene su origen, al parecer, en el hecho de un predicador que fue a predicar la fiesta en honor de un santo, se olvidó del santo y se dedicó a hablar de otras cosas…
8.- Eso es del año de la polca…
Ahora que vamos a estrenar un nuevo año, cuidado con esta frase, que indica que una cosa es vieja, cursi, o pasada de moda. La polca es un típico baile que procede de Bohemia y se remonta a los inicios del siglo XIX.
Bon any nou per a tothom...
Manel
sábado, 26 de diciembre de 2009
sábado, 19 de diciembre de 2009
Diumenge IV d'Advent - 20-XII-09
Us faig arribar la darrera reflexió d'Advent, alhora que us destijo de tot cor una entranyable festa de Nadal. Nadal és la gran dignificació de la persona humana i de la humanitat.Déu es va fer home per fer l'home Déu... Joiós i feliç Nadal.
Trobar la felicitat en la fe
L’evangeli d’avui ens presenta la manera que va tenir Maria de preparar el naixement del seu fill. La visitació a la seva cosina Elisabet és un acte de proximitat i disponibilitat envers una persona. El Nadal de Maria va ser un Nadal d’estimació solidària.
Així les coses, no és estrany que Maria rebés, de boca de la mateixa Elisabet, la primera de les benaurances que apareix als evangelis: feliç tu que has cregut... Maria va mostrar que la fe en Déu la portava a apropar-se a les persones, i això la feia feliç.
I és que el gest de Déu fent-se home, assumint la condició humana i identificant-se amb l’ésser humà, ens indica que a partir d’aquest moment ja no serà possible creure en Ell sense estimar les persones. Jesús ho dirà clarament: allò que feu amb els altres, ho feu amb mi...
Aquest quart i últim diumenge d’Advent en situa a tots en l’interrogant ja immediat de com serà el nostre Nadal. ¿Serà, de veritat, un Nadal que ens aportarà a nosaltres i al món una mica més de felicitat autèntica?
Tornem, amb aquesta pregunta, a la benaurança que rebé Maria i als interrogants que se’n desprenen: ¿Creure ens fa feliços? ¿Creure pot fer més feliç a la humanitat que ens envolta?
La reflexió haurà de centrar-se, però, en què entenem per creure, de quina fe parlem.
Evidentment, creure és fiar-se de Déu, d’un Déu que ens estima. De un Déu que, passi el que passi, no ens abandona.
La fe no és simplement una superstició superficial, ni només una emoció sentimental. Fe és acceptar allò que va més enllà de la nostra capacitat racional i incorporar a la nostra vida l’existència i la presència de Déu. I serà aquesta fe, viscuda i experimentada, la que ens farà feliços, perquè lluny de disminuir la nostra capacitat humana, la llença a unes perspectives insospitables.
Sempre recordaré un vell professor que ens va fer escriure a classe tres coses que cregueu que heu de deixar de banda per ser més feliços, i la resposta que va escollir d’un dels alumnes, com la més encertada, va ser: la intolerància, la desmesurada cobdícia dels béns materials, i el derrotisme.
Al fil d’aquesta resposta, la fe ens va imitar el perdó i la misericòrdia de Déu; ens allibera de l’afany de possessió, i ens esperança.
Los aforismos de Dios
4.- Donde Cristo dio las tres voces…
Frase que expresa un lugar muy distante y, por lo regular, solitario.
El dicho se refiere al desierto, lugar a donde se retiró Cristo y donde fue tentado por el diablo.
Es sabido que Cristo ahuyentó las tentaciones con tres frases:
–No sólo de pan vive el hombre, sino de toda palabra que sale de la boca de Dios
–No tentarás al Señor, tu Dios
–y Vete, Satanás, porque escrito está: al Señor tu Dios adorarás y a El sólo servirás.
Tres voces muy sabias
.5.- Doctores tiene la santa Madre Iglesia…
Frase que se usa para eludir la respuesta a una cuestión difícil…
La expresión proviene de aquel famoso Catecismo del Padre Astete, donde se leía:
–Además del Credo y los artículos, ¿creéis otras cosas?
–Sí, padre; todo lo que cree y enseña la santa Madre Iglesia católica, apostólica y romana…
–¿Qué cosas son éstas?
–Eso no me lo preguntéis a mí, que soy muy ignorante: doctores tiene la santa Madre Iglesia que os sabrán responder…
¡Qué tiempos aquellos!
Una cordial abraçada,
Manel Simó
Trobar la felicitat en la fe
L’evangeli d’avui ens presenta la manera que va tenir Maria de preparar el naixement del seu fill. La visitació a la seva cosina Elisabet és un acte de proximitat i disponibilitat envers una persona. El Nadal de Maria va ser un Nadal d’estimació solidària.
Així les coses, no és estrany que Maria rebés, de boca de la mateixa Elisabet, la primera de les benaurances que apareix als evangelis: feliç tu que has cregut... Maria va mostrar que la fe en Déu la portava a apropar-se a les persones, i això la feia feliç.
I és que el gest de Déu fent-se home, assumint la condició humana i identificant-se amb l’ésser humà, ens indica que a partir d’aquest moment ja no serà possible creure en Ell sense estimar les persones. Jesús ho dirà clarament: allò que feu amb els altres, ho feu amb mi...
Aquest quart i últim diumenge d’Advent en situa a tots en l’interrogant ja immediat de com serà el nostre Nadal. ¿Serà, de veritat, un Nadal que ens aportarà a nosaltres i al món una mica més de felicitat autèntica?
Tornem, amb aquesta pregunta, a la benaurança que rebé Maria i als interrogants que se’n desprenen: ¿Creure ens fa feliços? ¿Creure pot fer més feliç a la humanitat que ens envolta?
La reflexió haurà de centrar-se, però, en què entenem per creure, de quina fe parlem.
Evidentment, creure és fiar-se de Déu, d’un Déu que ens estima. De un Déu que, passi el que passi, no ens abandona.
La fe no és simplement una superstició superficial, ni només una emoció sentimental. Fe és acceptar allò que va més enllà de la nostra capacitat racional i incorporar a la nostra vida l’existència i la presència de Déu. I serà aquesta fe, viscuda i experimentada, la que ens farà feliços, perquè lluny de disminuir la nostra capacitat humana, la llença a unes perspectives insospitables.
Sempre recordaré un vell professor que ens va fer escriure a classe tres coses que cregueu que heu de deixar de banda per ser més feliços, i la resposta que va escollir d’un dels alumnes, com la més encertada, va ser: la intolerància, la desmesurada cobdícia dels béns materials, i el derrotisme.
Al fil d’aquesta resposta, la fe ens va imitar el perdó i la misericòrdia de Déu; ens allibera de l’afany de possessió, i ens esperança.
Los aforismos de Dios
4.- Donde Cristo dio las tres voces…
Frase que expresa un lugar muy distante y, por lo regular, solitario.
El dicho se refiere al desierto, lugar a donde se retiró Cristo y donde fue tentado por el diablo.
Es sabido que Cristo ahuyentó las tentaciones con tres frases:
–No sólo de pan vive el hombre, sino de toda palabra que sale de la boca de Dios
–No tentarás al Señor, tu Dios
–y Vete, Satanás, porque escrito está: al Señor tu Dios adorarás y a El sólo servirás.
Tres voces muy sabias
.5.- Doctores tiene la santa Madre Iglesia…
Frase que se usa para eludir la respuesta a una cuestión difícil…
La expresión proviene de aquel famoso Catecismo del Padre Astete, donde se leía:
–Además del Credo y los artículos, ¿creéis otras cosas?
–Sí, padre; todo lo que cree y enseña la santa Madre Iglesia católica, apostólica y romana…
–¿Qué cosas son éstas?
–Eso no me lo preguntéis a mí, que soy muy ignorante: doctores tiene la santa Madre Iglesia que os sabrán responder…
¡Qué tiempos aquellos!
Una cordial abraçada,
Manel Simó
sábado, 12 de diciembre de 2009
Diumenge III d'Advent - 13 de desembre 2009
Benvolguts, benvolgudes, us faig arribar, com cada setmana, la meva reflexió...¿I nosaltres, ¿què farem, què podem fer?...
I nosaltres, ¿què podem fer?
La litúrgia d’aquest tercer diumenge d’Advent es mou al voltant d’un parell de consideracions que poden ser, d’alguna manera, complementàries.
D’una part hi ha una reiterada crida a cercar la veritable alegria, com a simfonia interior que neix de la satisfacció personal d’haver aconseguit quelcom amb l’esforç i el treball propi.
Però és, tot just, aquesta recerca de la veritable alegria la que ens porta a demanar també nosaltres, com aquells que s’apropaven a Joan Baptista, i nosaltres, ¿què podem fer?
I és que no deixa de ser una paradoxa el fet que en uns moments difícils com són els que estan passant moltes persones, els cristians escoltem avui a totes les esglésies les paraules de sant Pau: viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents.
Aquest Nadal de 2009 serà el Nadal de la crisi, i si volem viure’l tal com ens demanen els signes dels temps i transmetre felicitat i joia de veritat als qui més ho necessitin, haurem de respondre amb autenticitat a la pregunta: i nosaltres, ¿què podem fer davant la crisi?
Han estat molts i diversos els fòrums cristians que s’han plantejat la pregunta, i aquí voldria oferir-vos una petita síntesi de les coses que s’han dit i que responen a la pregunta:
1. -Treballar per recuperar i viure l’ètica del límit, és a dir, adonar-nos de la necessitat de posar límits a les nostres conductes, sobre tot quan perjudiquen als altres.
2.- Fomentar la cultura de la solidaritat, apostant per una vida d’austeritat per afavorir l’eliminació de les grans desigualtats socials. Redescobrir el valor de la convivència.
3.- Viure una militància econòmica, afavorint iniciatives que siguin alternatives a l’economia capitalista que genera periòdicament aquestes grans crisis econòmiques, financeres, ecològiques i energètiques. Afavorir el treball cooperatiu, el consum responsable, les finances ètiques etc.
4.- Impulsar, sobre tot amb els més joves, una escola de valors que els ajudi a saber distingir entre el ser i el tenir, i els impulsi a cercar camins cap a un progrés inclusiu i no excloent.
Segur que la llista es podria allargar molt més, però penso que aquests quatre punts donen peu a una profunda reflexió que ens serà molt útil per preparar un Nadal que sigui bona notícia per a tothom que cregui que una altra societat és possible.
Los aforismos de Dios
3. Armar (se) la de Dios es Cristo
La frase, que a algunos les puede parecer ofensiva, se aplica a las discusiones donde todos gritan y nadie se entiende, o a reyertas muy grandes y ruidosas.
La frase, según muchos, tiene su origen en la celebración, el año 325, del Concilio de Nicea (hoy Iznik, en Turquía)
En dicho Concilio, convocado por el emperador Constantino, se discutió vivamente la doble naturaleza divina y humana de Jesucristo, en contra del arrianismo, que defendía solamente la naturaleza humana. Los católicos, tras muchas discusiones, proclamaron como verdad dogmática que Jesucristo era Dios, Hijo de Dios, consustancial con el Padre.
Otros, sin embargo, piensan que la frase se refiere a lo sucedido en el Calvario, cuando, al morir Cristo, los fenómenos que se produjeron (la cortina del templo se rasgó en dos, la tierra tembló y las rocas se resquebrajaron) mostraron que era Dios, y así lo indicó el oficial del ejército romano, al exclamar verdaderamente éste era Hijo de Dios…
Las dos explicaciones son posibles y probables.
Bona setmana! Manel
I nosaltres, ¿què podem fer?
La litúrgia d’aquest tercer diumenge d’Advent es mou al voltant d’un parell de consideracions que poden ser, d’alguna manera, complementàries.
D’una part hi ha una reiterada crida a cercar la veritable alegria, com a simfonia interior que neix de la satisfacció personal d’haver aconseguit quelcom amb l’esforç i el treball propi.
Però és, tot just, aquesta recerca de la veritable alegria la que ens porta a demanar també nosaltres, com aquells que s’apropaven a Joan Baptista, i nosaltres, ¿què podem fer?
I és que no deixa de ser una paradoxa el fet que en uns moments difícils com són els que estan passant moltes persones, els cristians escoltem avui a totes les esglésies les paraules de sant Pau: viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents.
Aquest Nadal de 2009 serà el Nadal de la crisi, i si volem viure’l tal com ens demanen els signes dels temps i transmetre felicitat i joia de veritat als qui més ho necessitin, haurem de respondre amb autenticitat a la pregunta: i nosaltres, ¿què podem fer davant la crisi?
Han estat molts i diversos els fòrums cristians que s’han plantejat la pregunta, i aquí voldria oferir-vos una petita síntesi de les coses que s’han dit i que responen a la pregunta:
1. -Treballar per recuperar i viure l’ètica del límit, és a dir, adonar-nos de la necessitat de posar límits a les nostres conductes, sobre tot quan perjudiquen als altres.
2.- Fomentar la cultura de la solidaritat, apostant per una vida d’austeritat per afavorir l’eliminació de les grans desigualtats socials. Redescobrir el valor de la convivència.
3.- Viure una militància econòmica, afavorint iniciatives que siguin alternatives a l’economia capitalista que genera periòdicament aquestes grans crisis econòmiques, financeres, ecològiques i energètiques. Afavorir el treball cooperatiu, el consum responsable, les finances ètiques etc.
4.- Impulsar, sobre tot amb els més joves, una escola de valors que els ajudi a saber distingir entre el ser i el tenir, i els impulsi a cercar camins cap a un progrés inclusiu i no excloent.
Segur que la llista es podria allargar molt més, però penso que aquests quatre punts donen peu a una profunda reflexió que ens serà molt útil per preparar un Nadal que sigui bona notícia per a tothom que cregui que una altra societat és possible.
Los aforismos de Dios
3. Armar (se) la de Dios es Cristo
La frase, que a algunos les puede parecer ofensiva, se aplica a las discusiones donde todos gritan y nadie se entiende, o a reyertas muy grandes y ruidosas.
La frase, según muchos, tiene su origen en la celebración, el año 325, del Concilio de Nicea (hoy Iznik, en Turquía)
En dicho Concilio, convocado por el emperador Constantino, se discutió vivamente la doble naturaleza divina y humana de Jesucristo, en contra del arrianismo, que defendía solamente la naturaleza humana. Los católicos, tras muchas discusiones, proclamaron como verdad dogmática que Jesucristo era Dios, Hijo de Dios, consustancial con el Padre.
Otros, sin embargo, piensan que la frase se refiere a lo sucedido en el Calvario, cuando, al morir Cristo, los fenómenos que se produjeron (la cortina del templo se rasgó en dos, la tierra tembló y las rocas se resquebrajaron) mostraron que era Dios, y así lo indicó el oficial del ejército romano, al exclamar verdaderamente éste era Hijo de Dios…
Las dos explicaciones son posibles y probables.
Bona setmana! Manel
sábado, 5 de diciembre de 2009
II Diumenge d'Advent - Los aforismos de Dios - 6 desembre 2009
Benvolguts, benvolgudes, m'agradaria poder llegir també alguns comentaris vostres...
Necessitem més profetes
Les tres lectures de la litúrgia d’avui ens conviden a entreveure què és un profeta i com ha d’actuar.
Sant Pau, a la Carta als filipencs, ens mostra les qualitats individuals que ha de cultivar un profeta: és aquell que s’ha enriquit de l’amor a Déu fins a vessar, que es presenta ple de coneixement i de finor d’esperit, i que sap apreciar els valors autèntics.
Ple d’aquest bagatge personal, les altres dos lectures presenten al profeta en la seva relació amb els altres. Diu Baruc: el profeta anima al poble a vestir-se amb el mantell de la bondat de Déu, i a caminar ple d’alegria. I l’evangeli ens mostra la vocació profètica de Joan Baptista, cridant al poble a penedir-se dels seus errors i a segellar la seva conversió amb un baptisme. És un profeta alliberador: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí...
Els profetes han estat sempre, a la història humana, els qui han vingut a il•luminar el projecte de Déu, el seu pla de salvació. Ho han fet des de el seu equipatge personal d’una vida interior profunda i cultivada, i des d’una acció agosarada d’alliberament de las persones, mitjançant la denúncia de tots els lligams d’esclavitud que destorben la persona humana.
Resulten si més no curioses les dues parts que conté l’evangeli d’avui. Lluc situa en primer lloc les dades històriques dels qui manaven en temps de Joan Baptista. Malauradament la història sovint s’escriu d’aquesta manera: és la història dels guanyadors, dels poderosos. Però Lluc, de seguida, passa a ocupar-se de la tasca del profeta Joan Baptista, que és una tasca en relació amb els vençuts, és a dir, amb els qui pateixen les desigualtats. Per això, els anuncia l’alliberament de les seves situacions: s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.
Avui, més que mai necessitem homes i dones que assumeixin sense por una tasca profètica, personal i col•lectivament.
Los aforismos de Dios
2. A quien madruga, Dios le ayuda
Este refrán tiene otra versión que dice: a quien madruga y vela, todo se le revela...
Si nos atenemos al origen del dicho, parece ser surgió por el hecho de que un padre reñía a su hijo porque le costaba mucho levantarse por las mañanas, y le ponía como ejemplo y estímulo a uno que se había levantado de mañana y que se había encontrado una bolsa con mucho dinero...
Por eso otra variante del dicho afirma:
–Al que madruga, Dios le ayuda. Uno que madrugó, un duro se encontró.
Pero esta versión es peligrosa, porque alguien puede responder:
–Pues más madrugó el que lo perdió...
Y ante esto, no falta quien retoca el dicho y afirma:
–Más le vale a quien Dios ayuda, que al que mucho madruga...
Sea como fuere, lo cierto es que estamos ante una frase hecha que pretende enseñarnos que la ayuda de Dios hay que inscribirla en la colaboración humana.
Dios nunca suplirá ni favorecerá la pereza de las personas.
Ayúdate que te ayudaré...
Apa, una forta abraçada, Manel
I felicitats a totes les Conxites, Inmas, etc. etc.
Necessitem més profetes
Les tres lectures de la litúrgia d’avui ens conviden a entreveure què és un profeta i com ha d’actuar.
Sant Pau, a la Carta als filipencs, ens mostra les qualitats individuals que ha de cultivar un profeta: és aquell que s’ha enriquit de l’amor a Déu fins a vessar, que es presenta ple de coneixement i de finor d’esperit, i que sap apreciar els valors autèntics.
Ple d’aquest bagatge personal, les altres dos lectures presenten al profeta en la seva relació amb els altres. Diu Baruc: el profeta anima al poble a vestir-se amb el mantell de la bondat de Déu, i a caminar ple d’alegria. I l’evangeli ens mostra la vocació profètica de Joan Baptista, cridant al poble a penedir-se dels seus errors i a segellar la seva conversió amb un baptisme. És un profeta alliberador: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí...
Els profetes han estat sempre, a la història humana, els qui han vingut a il•luminar el projecte de Déu, el seu pla de salvació. Ho han fet des de el seu equipatge personal d’una vida interior profunda i cultivada, i des d’una acció agosarada d’alliberament de las persones, mitjançant la denúncia de tots els lligams d’esclavitud que destorben la persona humana.
Resulten si més no curioses les dues parts que conté l’evangeli d’avui. Lluc situa en primer lloc les dades històriques dels qui manaven en temps de Joan Baptista. Malauradament la història sovint s’escriu d’aquesta manera: és la història dels guanyadors, dels poderosos. Però Lluc, de seguida, passa a ocupar-se de la tasca del profeta Joan Baptista, que és una tasca en relació amb els vençuts, és a dir, amb els qui pateixen les desigualtats. Per això, els anuncia l’alliberament de les seves situacions: s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.
Avui, més que mai necessitem homes i dones que assumeixin sense por una tasca profètica, personal i col•lectivament.
Los aforismos de Dios
2. A quien madruga, Dios le ayuda
Este refrán tiene otra versión que dice: a quien madruga y vela, todo se le revela...
Si nos atenemos al origen del dicho, parece ser surgió por el hecho de que un padre reñía a su hijo porque le costaba mucho levantarse por las mañanas, y le ponía como ejemplo y estímulo a uno que se había levantado de mañana y que se había encontrado una bolsa con mucho dinero...
Por eso otra variante del dicho afirma:
–Al que madruga, Dios le ayuda. Uno que madrugó, un duro se encontró.
Pero esta versión es peligrosa, porque alguien puede responder:
–Pues más madrugó el que lo perdió...
Y ante esto, no falta quien retoca el dicho y afirma:
–Más le vale a quien Dios ayuda, que al que mucho madruga...
Sea como fuere, lo cierto es que estamos ante una frase hecha que pretende enseñarnos que la ayuda de Dios hay que inscribirla en la colaboración humana.
Dios nunca suplirá ni favorecerá la pereza de las personas.
Ayúdate que te ayudaré...
Apa, una forta abraçada, Manel
I felicitats a totes les Conxites, Inmas, etc. etc.
sábado, 28 de noviembre de 2009
Primer diumenge d'ADVENT - 29 de novembre 2009
Nova etapa, nou any litúrgic,noves esperances en un Advent i un Nadal solidaris amb una situació de crisi per a moltes persones. Mantinguem viva la nostra solidaritat.
Una pregària, una fita i un camí a prevenir
Amb el començament del temps d’Advent encetem avui un nou any litúrgic. La pedagogia de la litúrgia ens durà de la mà cap a la Pasqua, passant pel Nadal i la Quaresma: després de la setmana santa esclatarà de nou la joia de la Resurrecció, i la vinguda de l’Esperit a la Pentecosta ens animarà a continuar identificant-nos amb el Crist, Déu fet home, Déu humanitzat, encarnat en les persones..
Advent commemora les tres vingudes del Crist: va venir (Nadal), ve cada dia (adveniment diari), i vindrà gloriós i triomfant a instaurar el cel nou i la terra nova (final del temps present).
Advent és temps de gràcia, d’espera i de continuar mantenint una esperança activa. Temps de creure en aquell que va venir, ve i vindrà a alliberar-nos. Temps de solidaritzar-nos en aquesta tasca d’alliberar als més febles, compartint el seu dolor.
I espigolant a les lectures d’aquest primer diumenge, crec que ens podem quedar amb tres pensaments:
–Una pregària: Senyor, feu que aprengui els vostres camins. Ho diu el salm. I no hem de témer que a vegades els seus camins no coincideixen amb els nostres, ni que a voltes els seus camins semblin gaire bé impossibles. Els camins venen donats pel projecte de Déu sobre nosaltres i sobre aquest món. I el projecte de Déu és un projecte d’amor, de justícia, de pau, de llibertat...
Una fita: Que el Senyor faci créixer fins a vessar el amor que is teniu. És el desig de sant Pau envers la comunitat de Tessalònica. I és la fita que hauríem de tenir totes les nostres comunitats cristianes. Prendre’s seriosament l’art d’estimar. És allò que deien de les primeres comunitats cristianes: mireu-los com s’estimen...Avui és el testimoni més vàlid que podem aportar en un món molt deshumanitzat.
I un camí a prevenir: la gent perdrà l’alè de por... La pedagogia de la por mai pot donar bons resultats. A Déu no se’l pot proposar per camins de pors i càstigs, sinó per la via de l’enamorament i la correspondència a la seva gratuïtat. Veniu a mi, diu Jesús, que el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera. Alliberar-se fa feliç.
Los aforismos de Dios
Con el nuevo año litúrgico, ponemos fin a La Puntilla (pronto aparecerá un libro con todas ellas) y pasamos a una sección nueva que recoja dichos y frases con Dios o la religión al fondo, para explicar su orígen y significado. El objetivo es que no perdamos el lenguaje ni la cultura religiosa, elementos de los que no andamos hoy muy sobrados.
1.- Eso suena a
música celestial
Frase con la que se caracterizan las palabras elegantes y vacías, o las promesas sin sustancia ni utilidad.
El orígen de la expresión responde a unas viejas discusiones sobre si en el cielo habrá o no música. Algunos defendían que sí, alegando que hay una música inaudible para los humanos, pero que existe, y es fruto de la armonía entre los planetas y los astros. Hubo incluso un fraile que defendió que las siete notas de la escala musical correspondían a los siete planetas, y las doce consonancias, a los doce signos del Zodíaco.
Esta original discusión puede responder también al hecho de que tanto en los Evangelios, como en el Apocalipsis se consignan cánticos entonados por los ángeles...
Cuidado, pues, con la música celestial...
Ja veieu que començo una columna nova. Cal renovar-se...
Salutacions molt cordials, Manel Simó
Una pregària, una fita i un camí a prevenir
Amb el començament del temps d’Advent encetem avui un nou any litúrgic. La pedagogia de la litúrgia ens durà de la mà cap a la Pasqua, passant pel Nadal i la Quaresma: després de la setmana santa esclatarà de nou la joia de la Resurrecció, i la vinguda de l’Esperit a la Pentecosta ens animarà a continuar identificant-nos amb el Crist, Déu fet home, Déu humanitzat, encarnat en les persones..
Advent commemora les tres vingudes del Crist: va venir (Nadal), ve cada dia (adveniment diari), i vindrà gloriós i triomfant a instaurar el cel nou i la terra nova (final del temps present).
Advent és temps de gràcia, d’espera i de continuar mantenint una esperança activa. Temps de creure en aquell que va venir, ve i vindrà a alliberar-nos. Temps de solidaritzar-nos en aquesta tasca d’alliberar als més febles, compartint el seu dolor.
I espigolant a les lectures d’aquest primer diumenge, crec que ens podem quedar amb tres pensaments:
–Una pregària: Senyor, feu que aprengui els vostres camins. Ho diu el salm. I no hem de témer que a vegades els seus camins no coincideixen amb els nostres, ni que a voltes els seus camins semblin gaire bé impossibles. Els camins venen donats pel projecte de Déu sobre nosaltres i sobre aquest món. I el projecte de Déu és un projecte d’amor, de justícia, de pau, de llibertat...
Una fita: Que el Senyor faci créixer fins a vessar el amor que is teniu. És el desig de sant Pau envers la comunitat de Tessalònica. I és la fita que hauríem de tenir totes les nostres comunitats cristianes. Prendre’s seriosament l’art d’estimar. És allò que deien de les primeres comunitats cristianes: mireu-los com s’estimen...Avui és el testimoni més vàlid que podem aportar en un món molt deshumanitzat.
I un camí a prevenir: la gent perdrà l’alè de por... La pedagogia de la por mai pot donar bons resultats. A Déu no se’l pot proposar per camins de pors i càstigs, sinó per la via de l’enamorament i la correspondència a la seva gratuïtat. Veniu a mi, diu Jesús, que el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera. Alliberar-se fa feliç.
Los aforismos de Dios
Con el nuevo año litúrgico, ponemos fin a La Puntilla (pronto aparecerá un libro con todas ellas) y pasamos a una sección nueva que recoja dichos y frases con Dios o la religión al fondo, para explicar su orígen y significado. El objetivo es que no perdamos el lenguaje ni la cultura religiosa, elementos de los que no andamos hoy muy sobrados.
1.- Eso suena a
música celestial
Frase con la que se caracterizan las palabras elegantes y vacías, o las promesas sin sustancia ni utilidad.
El orígen de la expresión responde a unas viejas discusiones sobre si en el cielo habrá o no música. Algunos defendían que sí, alegando que hay una música inaudible para los humanos, pero que existe, y es fruto de la armonía entre los planetas y los astros. Hubo incluso un fraile que defendió que las siete notas de la escala musical correspondían a los siete planetas, y las doce consonancias, a los doce signos del Zodíaco.
Esta original discusión puede responder también al hecho de que tanto en los Evangelios, como en el Apocalipsis se consignan cánticos entonados por los ángeles...
Cuidado, pues, con la música celestial...
Ja veieu que començo una columna nova. Cal renovar-se...
Salutacions molt cordials, Manel Simó
sábado, 21 de noviembre de 2009
SOLEMNITAT DE Crist Rei - La puntilla - 22-11.09
Darrer diumenge de l'any i a les portes de l'Advent.
Benvolgudes amigues, benvolguts amics
Rei de tot el món
Regne universal i etern;
Regne de veritat i de vida;
Regne de santedat i de gràcia;
Regne de justícia, d’amor i de pau.
Vingui a nosaltres el vostre Regne
Arribem, un any més, al darrer diumenge del cicle litúrgic, i ho fem celebrant la figura de Jesucrist sota el títol bíblic de Rei de l’univers.
La festa és més teològica que popular, i no sembla que tingui gran acceptació per a l’espiritualitat dels cristians i cristianes de base. I això per dos motius: per la significació secular del títol de Rei, i per l’ús abusiu –excessivament messiànic- que s’ha fet a voltes d’aquest títol.
Aplica a Crist el títol de Rei a la manera mundana de les monarquies d’aquest món comporta el perill de continuar reivindicant a l’Església un poder temporal i polític que no l’escau.
I d’altra part, els qui pensen que el regnat de Crist és el regnat de la creu, amb tot i tenir raó, comporten el perill d’entendre que Déu vol el sofriment de la gent per arribar a assolir el Regne...
Per això, no és la primera vegada que escric que personalment m’estimo més parlar del Regne o del Projecte que Jesús ens proposa. Ens identifiquem amb un Crist-Rei perquè creiem en el seu Regne, és a dir en la seva proposta de vida, en el projecte que Déu vol per a aquest món i per a tots nosaltres.
I les característiques d’aquesta proposta, d’aquest Projecte, estan molt ben expressades en el Prefaci de la Missa d’avui: un Projecte que es proposa a tots i per a sempre (Regne universal i etern); un Regne que cerca sempre la veritat i que defensa la vida (Regne de veritat i de vida); un Regne que ens estimula a ser sant, aprofitant i imitant la gratuïtat de Déu (Regne de santedat i de gràcia); un Regne que treballa per la justícia i la pau, i que fa de l’amor la raó de ser de la vida ( Regne de justícia, d’amor i de pau).
Al Pare nostre fem tres peticions seguides que contenen pràcticament el mateix: –sigui santificat el teu nom, vingui a nosaltres el vostre Regne, facis la vostra voluntat.
La Puntilla
Neurosis
Los alumnos le interpelaron:
– ¿Qué quiere usted decir cuando afirma que nuestra sociedad es una sociedad neurótica?
– La neurosis, –contestó el profesor- consiste en intentar reprimir algo que no se ha eliminado.
Observad, entonces nuestra sociedad:
¿No son muchos los que pretenden eliminar de su propia persona, por ejemplo, el mundo de los valores, o su conciencia moral?
Viven, pues, en permanente tensión interior entre sus tendencias y sus represiones. Y esto es la neurosis.
Por eso, quien piensa una cosa, y dice o hace otra muy diferente, además de incoherente, difícilmente puede ser feliz.
Mostrar permanentemente en público una imagen distinta de lo que uno es y siente, es neurosis.
Reprimir el propio pensamiento porque no es políticamente correcto, es neurosis.
Renunciar a las propias ideas y limitarse a repetir las ideas que están de moda, es neurosis
Tener miedo a ser descabalgado de los privilegios a costa de lo que sea, es neurosis...
Apà, fins la propera setmana. Gràcies.
Manel Simó
Benvolgudes amigues, benvolguts amics
Rei de tot el món
Regne universal i etern;
Regne de veritat i de vida;
Regne de santedat i de gràcia;
Regne de justícia, d’amor i de pau.
Vingui a nosaltres el vostre Regne
Arribem, un any més, al darrer diumenge del cicle litúrgic, i ho fem celebrant la figura de Jesucrist sota el títol bíblic de Rei de l’univers.
La festa és més teològica que popular, i no sembla que tingui gran acceptació per a l’espiritualitat dels cristians i cristianes de base. I això per dos motius: per la significació secular del títol de Rei, i per l’ús abusiu –excessivament messiànic- que s’ha fet a voltes d’aquest títol.
Aplica a Crist el títol de Rei a la manera mundana de les monarquies d’aquest món comporta el perill de continuar reivindicant a l’Església un poder temporal i polític que no l’escau.
I d’altra part, els qui pensen que el regnat de Crist és el regnat de la creu, amb tot i tenir raó, comporten el perill d’entendre que Déu vol el sofriment de la gent per arribar a assolir el Regne...
Per això, no és la primera vegada que escric que personalment m’estimo més parlar del Regne o del Projecte que Jesús ens proposa. Ens identifiquem amb un Crist-Rei perquè creiem en el seu Regne, és a dir en la seva proposta de vida, en el projecte que Déu vol per a aquest món i per a tots nosaltres.
I les característiques d’aquesta proposta, d’aquest Projecte, estan molt ben expressades en el Prefaci de la Missa d’avui: un Projecte que es proposa a tots i per a sempre (Regne universal i etern); un Regne que cerca sempre la veritat i que defensa la vida (Regne de veritat i de vida); un Regne que ens estimula a ser sant, aprofitant i imitant la gratuïtat de Déu (Regne de santedat i de gràcia); un Regne que treballa per la justícia i la pau, i que fa de l’amor la raó de ser de la vida ( Regne de justícia, d’amor i de pau).
Al Pare nostre fem tres peticions seguides que contenen pràcticament el mateix: –sigui santificat el teu nom, vingui a nosaltres el vostre Regne, facis la vostra voluntat.
La Puntilla
Neurosis
Los alumnos le interpelaron:
– ¿Qué quiere usted decir cuando afirma que nuestra sociedad es una sociedad neurótica?
– La neurosis, –contestó el profesor- consiste en intentar reprimir algo que no se ha eliminado.
Observad, entonces nuestra sociedad:
¿No son muchos los que pretenden eliminar de su propia persona, por ejemplo, el mundo de los valores, o su conciencia moral?
Viven, pues, en permanente tensión interior entre sus tendencias y sus represiones. Y esto es la neurosis.
Por eso, quien piensa una cosa, y dice o hace otra muy diferente, además de incoherente, difícilmente puede ser feliz.
Mostrar permanentemente en público una imagen distinta de lo que uno es y siente, es neurosis.
Reprimir el propio pensamiento porque no es políticamente correcto, es neurosis.
Renunciar a las propias ideas y limitarse a repetir las ideas que están de moda, es neurosis
Tener miedo a ser descabalgado de los privilegios a costa de lo que sea, es neurosis...
Apà, fins la propera setmana. Gràcies.
Manel Simó
sábado, 14 de noviembre de 2009
Diumenge 33 de durant l'any - 15 de novembre 2009 - La puntilla
Amigues i amics, bona setmana!
DIUMENGE XXXIII de durant l’any – Cicle B
L’espera i el desig del retorn final
La Paraula que ens proposa avui la litúrgia ve marcada pel fet de ser el darrer diumenge de l’any, ja que només ens queda la festa de Crist Rei, i començarem el nou el cicle, per preparar ja el Nadal.
El fet, doncs, de ser el darrer diumenge fa que el tema de reflexió sigui la que es denomina escatologia, o visió del final d’aquest món, quan es produeixi el retorn gloriós i definitiu del Fill de l’home.
Amb l’estil propi de la literatura apocalíptica, tant el llibre de Daniel com l’evangeli ens mostren la visió d’una creació nova i d’una comunió perfecta i definitiva dels creients amb Déu: els justos resplendiran com la llum del firmament, i els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més...
Una cosa ben sabuda ens recorden les lectures d’avui: la caducitat de les coses creades. Les persones, les institucions i el mateix món passen i acaben.
I aquest fet no s’ha de fer servir per aterrar ningú, ni per transmetre por, angoixa o inquietud, però sí per saber relativitzar les coses, donant a cada realitat el veritable valor que li correspon.
Nosaltres pensem en un cel nou i una terra nova definitius. Els esperem, els desitgem i ja sabem el camí que ens hi conduirà.
¿Quan arribarà tot això?
El dia i l’hora són decisió de Déu, Senyor de la vida i de la història. La nostra tasca és clarament expressada en la recomanació final: vetllar, estar atents.
Enmig de les situacions difícils que sacsegen la vida de les persones, els cristians i cristianes hem de mantenir i impulsar un optimisme a tota prova, El projecte de Déu es complirà. Aquest és el gran missatge de la literatura apocalíptica a la qual pertanyen els textos d’avui.
La Puntilla
Amenazas
¡Qué mala y negativa es la pedagogía de la amenaza!
Porque cualquier persona sometida a la presión de los posibles castigos por su conducta, es lógico que reaccione esgrimiendo armas de defensa.
Y las religiones, en general, han caído con frecuencia en este estilo del tremendismo y las condenas contra los adeptos que osen apartarse de las directrices que marcan unos jerarcas embebidos de poder y de verdad.
La motivación de tal conducta es clara: infundir miedo. Es el camino –equivocado- de a la religión por el miedo…
En el caso de nuestra religión cristiana, hay que hacerse con frecuencia una reflexión – ¿coincide este estilo con el estilo de Jesús de Nazaret? ¿Nos reveló Jesús el rostro de Dios como el rostro del Dios del terror?
A algunos quizás les deslumbre la posible rentabilidad a corto plazo de tal pedagogía, pero a la larga resulta nefasta. Si no, al tiempo.
Fins la propera setmana
Manel
DIUMENGE XXXIII de durant l’any – Cicle B
L’espera i el desig del retorn final
La Paraula que ens proposa avui la litúrgia ve marcada pel fet de ser el darrer diumenge de l’any, ja que només ens queda la festa de Crist Rei, i començarem el nou el cicle, per preparar ja el Nadal.
El fet, doncs, de ser el darrer diumenge fa que el tema de reflexió sigui la que es denomina escatologia, o visió del final d’aquest món, quan es produeixi el retorn gloriós i definitiu del Fill de l’home.
Amb l’estil propi de la literatura apocalíptica, tant el llibre de Daniel com l’evangeli ens mostren la visió d’una creació nova i d’una comunió perfecta i definitiva dels creients amb Déu: els justos resplendiran com la llum del firmament, i els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més...
Una cosa ben sabuda ens recorden les lectures d’avui: la caducitat de les coses creades. Les persones, les institucions i el mateix món passen i acaben.
I aquest fet no s’ha de fer servir per aterrar ningú, ni per transmetre por, angoixa o inquietud, però sí per saber relativitzar les coses, donant a cada realitat el veritable valor que li correspon.
Nosaltres pensem en un cel nou i una terra nova definitius. Els esperem, els desitgem i ja sabem el camí que ens hi conduirà.
¿Quan arribarà tot això?
El dia i l’hora són decisió de Déu, Senyor de la vida i de la història. La nostra tasca és clarament expressada en la recomanació final: vetllar, estar atents.
Enmig de les situacions difícils que sacsegen la vida de les persones, els cristians i cristianes hem de mantenir i impulsar un optimisme a tota prova, El projecte de Déu es complirà. Aquest és el gran missatge de la literatura apocalíptica a la qual pertanyen els textos d’avui.
La Puntilla
Amenazas
¡Qué mala y negativa es la pedagogía de la amenaza!
Porque cualquier persona sometida a la presión de los posibles castigos por su conducta, es lógico que reaccione esgrimiendo armas de defensa.
Y las religiones, en general, han caído con frecuencia en este estilo del tremendismo y las condenas contra los adeptos que osen apartarse de las directrices que marcan unos jerarcas embebidos de poder y de verdad.
La motivación de tal conducta es clara: infundir miedo. Es el camino –equivocado- de a la religión por el miedo…
En el caso de nuestra religión cristiana, hay que hacerse con frecuencia una reflexión – ¿coincide este estilo con el estilo de Jesús de Nazaret? ¿Nos reveló Jesús el rostro de Dios como el rostro del Dios del terror?
A algunos quizás les deslumbre la posible rentabilidad a corto plazo de tal pedagogía, pero a la larga resulta nefasta. Si no, al tiempo.
Fins la propera setmana
Manel
viernes, 6 de noviembre de 2009
Diumenge 32 - 8 de novembre 2009 - La Puntilla
Benvolguts, benvolgudes, torna un diumenge més, i la possibilitat de compartir junts unes reflexions.
¡Quina lliçó més oblidada!
–Allò que es comparteix amb generositat, es multiplica. Aquest és el primer gran ensenyament que ens transmet la Paraula d’avui.
–I el segon no és menys important: posseir un cor bo i humà és una qualitat que està per damunt de tots els títols i dignitats...
A la primera lectura hem escoltat com la generositat d’aquella viuda de Sarepta envers el profeta Elies, va fer possible que ella i el seu fill veiessin multiplicats la farina i l’oli... En els autèntics pobres es manifesta veritablement la generositat de Déu.
I a l’evangeli trobem dues parts diferenciades.
A la primera, continuem amb el tema del diumenge passat (que no varem llegir, en coincidir amb la festa de Tots sants) i que parlava sobre quin era el principal manament de la Llei. Jesús, després de la seva resposta, continua instruint a la gent i la preveu perquè no es fien dels mestres de la Llei: només volen fer-se veure, però el seu cor és buit d’estimació (que és, tot just, a on Jesús ha posat el punt clau dels manaments)
I tot seguit, hi ha una segona part que empalma amb el tema principal de la litúrgia d’avui: allò que compta davant Déu no són ni les aparences, ni les riqueses, ni els càrrecs, ni les dignitats...sinó el cor i la puresa d’intenció de les persones.
Jesús es situa com a observador al temple i veu l’actuació de la gent dins d’una institució que s’ha malmès, perquè els col•lectius d’homes i dones que dins d’ella es consideren els intèrprets oficials de la voluntat de Déu, només pensen en mantenir-se inflexibles en el manteniment de les normes. Sobreestimen les lleis per damunt de les persones. I Jesús observa preferentment l’interior de les persones.
La lliçó de la Paraula d’avui, tant a nivell personal dels cristians i cristianes, com a nivell de la institució Església, ens hauria de fer pensar profundament. Perquè, malauradament, sembla una lliçó massa oblidada.
La manera de donar val molt més que allò que es dóna. I quan és l’amor el motor de la generositat, no donem allò que ens sobra, sinó que podem arribar, fins i tot, a donar i sacrificar allò que ens podria semblar indispensable.
La Puntilla
Motivaciones
Hay dichos muy sabios que, sin embargo, se olvidan fácilmente. Por ejemplo éste:
–De dos males no puede surgir nunca un bien…
Pensemos en una situación:
–uno se equivoca en una acción hacia una persona, y la perjudicada, en lugar de plantearse qué podría hacer para paliar los efectos de la equivocación, sólo piensa en el camino de la revancha mediante la ejecución de otra acción equivocada. En vez de uno, tenemos ya dos males. Nunca un bien…
Y esto, que parece obvio, sucede con frecuencia.
¿Por qué?
Nuestras reacciones son directamente proporcionales a las motivaciones que tenemos para hacer las cosas. Todo radica en la motivación.
Cuando algo lo hacemos para nuestro propio yo, es decir, para nuestra propia autosatisfacción, y no para el servicio de los demás, si lo vemos entorpecido nos sentimos ofendidos, y lo enviamos todo a paseo. Un posible mal provoca otro mal.
Cuando las cosas se hacen para los otros, si se tuercen, buscamos otras cosas para hacer. De un posible mal, sale un bien, no otro mal.
La vida tiene filosofías muy sencillas. Somos nosotros quienes nos empeñamos en complicarla.
Una abraçada, Manel
¡Quina lliçó més oblidada!
–Allò que es comparteix amb generositat, es multiplica. Aquest és el primer gran ensenyament que ens transmet la Paraula d’avui.
–I el segon no és menys important: posseir un cor bo i humà és una qualitat que està per damunt de tots els títols i dignitats...
A la primera lectura hem escoltat com la generositat d’aquella viuda de Sarepta envers el profeta Elies, va fer possible que ella i el seu fill veiessin multiplicats la farina i l’oli... En els autèntics pobres es manifesta veritablement la generositat de Déu.
I a l’evangeli trobem dues parts diferenciades.
A la primera, continuem amb el tema del diumenge passat (que no varem llegir, en coincidir amb la festa de Tots sants) i que parlava sobre quin era el principal manament de la Llei. Jesús, després de la seva resposta, continua instruint a la gent i la preveu perquè no es fien dels mestres de la Llei: només volen fer-se veure, però el seu cor és buit d’estimació (que és, tot just, a on Jesús ha posat el punt clau dels manaments)
I tot seguit, hi ha una segona part que empalma amb el tema principal de la litúrgia d’avui: allò que compta davant Déu no són ni les aparences, ni les riqueses, ni els càrrecs, ni les dignitats...sinó el cor i la puresa d’intenció de les persones.
Jesús es situa com a observador al temple i veu l’actuació de la gent dins d’una institució que s’ha malmès, perquè els col•lectius d’homes i dones que dins d’ella es consideren els intèrprets oficials de la voluntat de Déu, només pensen en mantenir-se inflexibles en el manteniment de les normes. Sobreestimen les lleis per damunt de les persones. I Jesús observa preferentment l’interior de les persones.
La lliçó de la Paraula d’avui, tant a nivell personal dels cristians i cristianes, com a nivell de la institució Església, ens hauria de fer pensar profundament. Perquè, malauradament, sembla una lliçó massa oblidada.
La manera de donar val molt més que allò que es dóna. I quan és l’amor el motor de la generositat, no donem allò que ens sobra, sinó que podem arribar, fins i tot, a donar i sacrificar allò que ens podria semblar indispensable.
La Puntilla
Motivaciones
Hay dichos muy sabios que, sin embargo, se olvidan fácilmente. Por ejemplo éste:
–De dos males no puede surgir nunca un bien…
Pensemos en una situación:
–uno se equivoca en una acción hacia una persona, y la perjudicada, en lugar de plantearse qué podría hacer para paliar los efectos de la equivocación, sólo piensa en el camino de la revancha mediante la ejecución de otra acción equivocada. En vez de uno, tenemos ya dos males. Nunca un bien…
Y esto, que parece obvio, sucede con frecuencia.
¿Por qué?
Nuestras reacciones son directamente proporcionales a las motivaciones que tenemos para hacer las cosas. Todo radica en la motivación.
Cuando algo lo hacemos para nuestro propio yo, es decir, para nuestra propia autosatisfacción, y no para el servicio de los demás, si lo vemos entorpecido nos sentimos ofendidos, y lo enviamos todo a paseo. Un posible mal provoca otro mal.
Cuando las cosas se hacen para los otros, si se tuercen, buscamos otras cosas para hacer. De un posible mal, sale un bien, no otro mal.
La vida tiene filosofías muy sencillas. Somos nosotros quienes nos empeñamos en complicarla.
Una abraçada, Manel
sábado, 31 de octubre de 2009
Tots sants - 1 de novembre 2009 - Comentario y La Puntilla
Apreciados lectores y lectoras de este blog, si es que hay alguno, pues nunca osa hacer siquiera un leve comentario...ahí va mi ración semanal:
Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre)
Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre)
1.- Cada any, al començament del mes de novembre, la litúrgia ens proposa la doble commemoració de Tots Sants, i dels fidels difunts.
Les dues festes constitueixen una rica derivació de la Pasqua. Dins de la temporalitat humana se’ns recorda que el Déu en què creiem no és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per a Ell tots viuen.
Són dues festes que conformen una festa única: la festa del record i de l’esperança. Record dels qui ens ha precedit en la fe, dels qui han deixat petjada a la vida, i també d’aquells que ens han estimat i hem estimat; i esperança de retrobar-nos amb ells en el Regne, a prop de Déu, i de poder gaudir per sempre més del seu amor i de la seva presència.
2.- La festa de Tots Sants celebra la victòria de tots aquells homes i dones, de totes les races, pobles i llengües, que han superat la gran tribulació de la vida i estan ja marcat s per sempre amb el segell del Déu vivent. I l’evangeli ens proposa el text de les benaurances, perquè si ja són definitivament benaurats és perquè van seguir els camins proposats per Jesús: la pobresa escollida, el dolor alliberador, l’afany per la justícia, la lluita per la pau, la misecordia i la netedat de cor...
Els sants i santes són homes i dones que, en les circumstàncies concretes del seu temps, es van prendre seriosament les benaurances. Per això, no només recordem avui els sants i santes oficialment canonitzats, sinó tots aquells dels quals no tenim cap dubte que han assolit ja la presència de Déu.
3.- D’altra part, a la commemoració dels difunts veiem les coses des de una altra perspectiva: si ahir contemplàvem la glòria dels qui ja gaudeixen de Déu, avui preguem sobre tots els qui encara no es troben prou purificats per gaudir de la plenitud del Regne, encara que ja van fent camí, un cop han deixat el nostre món.
La fe ens diu que la mort física no és la mort total de la persona. No deixem d’existir aquí a la terra per caure en un buit tenebrós i desconegut. La mort, des de la nostra visió de fe, és el pas cap a una nova manera de viure. La litúrgia diu que els morts dormen en el Senyor, a l’espera de la resurrecció.
La mort no té a la nostra societat massa bona premsa. Es pensa que es pot vèncer ignorant-la, però hi és. Pretenem viure com si no ens haguéssim de morir mai, i sabem que això no és així... Pensa quan vegis morir, que t’ensenyen el camí...
La Puntilla
Amor
He tenido la gran suerte de poder convivir un par de días con un genio de la palabra, catedrático de Filología, buen amigo mío desde nuestra común infancia y juventud.
Y entre las largas conversaciones que hemos tenido, no han faltado, por deformación profesional, unas cuantas referentes a la palabra, como vehículo de expresión y comunicación.
Recuerdo, especialmente, una que quisiera compartir con vosotros.
Hablábamos de la complejidad del lenguaje para expresar el amor. Y me dijo:
–Es muy curioso observar las palabras que utilizamos cuando nos referimos a él. Por ejemplo: un francés dirá y estará empleando a la vez el mismo verbo para decir será (Y de ahí que inventaran la expresión , bastante menos grosera que las se suelen utilizar entre nosotros para definir el encuentro sexual).
–En castellano solemos utilizar el que derivamos del latín quaerere (y este verbo significa también ). sería .
–Y los catalanes decís . O sea que vuestro es
¡Qué curiosa es la lengua y cuantos matices expresa…!
Buena semana!
Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre)
Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre)
1.- Cada any, al començament del mes de novembre, la litúrgia ens proposa la doble commemoració de Tots Sants, i dels fidels difunts.
Les dues festes constitueixen una rica derivació de la Pasqua. Dins de la temporalitat humana se’ns recorda que el Déu en què creiem no és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per a Ell tots viuen.
Són dues festes que conformen una festa única: la festa del record i de l’esperança. Record dels qui ens ha precedit en la fe, dels qui han deixat petjada a la vida, i també d’aquells que ens han estimat i hem estimat; i esperança de retrobar-nos amb ells en el Regne, a prop de Déu, i de poder gaudir per sempre més del seu amor i de la seva presència.
2.- La festa de Tots Sants celebra la victòria de tots aquells homes i dones, de totes les races, pobles i llengües, que han superat la gran tribulació de la vida i estan ja marcat s per sempre amb el segell del Déu vivent. I l’evangeli ens proposa el text de les benaurances, perquè si ja són definitivament benaurats és perquè van seguir els camins proposats per Jesús: la pobresa escollida, el dolor alliberador, l’afany per la justícia, la lluita per la pau, la misecordia i la netedat de cor...
Els sants i santes són homes i dones que, en les circumstàncies concretes del seu temps, es van prendre seriosament les benaurances. Per això, no només recordem avui els sants i santes oficialment canonitzats, sinó tots aquells dels quals no tenim cap dubte que han assolit ja la presència de Déu.
3.- D’altra part, a la commemoració dels difunts veiem les coses des de una altra perspectiva: si ahir contemplàvem la glòria dels qui ja gaudeixen de Déu, avui preguem sobre tots els qui encara no es troben prou purificats per gaudir de la plenitud del Regne, encara que ja van fent camí, un cop han deixat el nostre món.
La fe ens diu que la mort física no és la mort total de la persona. No deixem d’existir aquí a la terra per caure en un buit tenebrós i desconegut. La mort, des de la nostra visió de fe, és el pas cap a una nova manera de viure. La litúrgia diu que els morts dormen en el Senyor, a l’espera de la resurrecció.
La mort no té a la nostra societat massa bona premsa. Es pensa que es pot vèncer ignorant-la, però hi és. Pretenem viure com si no ens haguéssim de morir mai, i sabem que això no és així... Pensa quan vegis morir, que t’ensenyen el camí...
La Puntilla
Amor
He tenido la gran suerte de poder convivir un par de días con un genio de la palabra, catedrático de Filología, buen amigo mío desde nuestra común infancia y juventud.
Y entre las largas conversaciones que hemos tenido, no han faltado, por deformación profesional, unas cuantas referentes a la palabra, como vehículo de expresión y comunicación.
Recuerdo, especialmente, una que quisiera compartir con vosotros.
Hablábamos de la complejidad del lenguaje para expresar el amor. Y me dijo:
–Es muy curioso observar las palabras que utilizamos cuando nos referimos a él. Por ejemplo: un francés dirá
–En castellano solemos utilizar el
–Y los catalanes decís
¡Qué curiosa es la lengua y cuantos matices expresa…!
Buena semana!
sábado, 24 de octubre de 2009
Diumenge 25 d'octubre 2009 - Diumenge XXX - La Puntilla
Benvolguts, benvolgudes, amb un alé d'esperances..
Diumenge d’esperances
Sempre s’ha dit, popularment, que l’esperança no mort mai, o que sempre ens queda l’esperança, i la litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge n’és una mostra d’aquesta afirmació, ja que els tres textos proclamats ens aporten un alè fresc d’esperança.
El profeta Jeremies, que va viure les hores més tenebroses de la història d’Israel, intueix la salvació d’una petita parcel•la del poble –la resta d’Israel– No tot està perdut: els conduiré per un camí suau, sense entrebancs.
La carta als cristians hebreus anuncia també una altra gran notícia: a imitació de Crist, el gran sacerdot, no hi mancaran sacerdots presos d’entre els homes, destinats a representar els homes davant Déu... indulgents... perquè ells mateixos experimenten...les seves pròpies flaqueses...
I l’evangeli, amb la curació del cec, és una garantia de que sempre és possible tornar a recuperar la llum que ens manca.
El relat mostra un esplèndid itinerari de recuperació de la fe. En primer lloc, l’home es reconeix feble i indigent, i aquesta reconeixença l’obre el desig de retrobar qui el pot ajudar. Però li cal lluitar contra les influències negatives del seu entorn, que el volen apartar dels seus propòsits. Si hi persevera, trobarà qui li faci saber que Jesús el crida personalment. I es produeix l’encontre: –què vols que et faci? –Senyor, feu que hi vegi –Ves, la teva fe t’ha salvat...
I el relat l’hem de llegir no només des de la vessant simbòlica de la curació individual d’una persona, sinó també des de la vessant social de l’autèntica proposta cristiana: aquell home era un mendicant, perquè la societat, i sobre tot unes falses idees religioses, l’havia marginat (si era cec era perquè Déu l’havia castigat) La societat considerava voluntat de Déu allò que era fruit d’una marginació humana, i Jesús refusa aquesta conducta. Per a Jesús, la dignitat de les persones està per damunt de totes aquelles marginacions i menyspreus que són fruit d’una societat inhumana i desigual.
Tornem, doncs, a l’esperit que anima els textos d’avui.
En aquesta societat tan secularitzada, que dia a dia ens sorprèn negativament per les continues mostres de cobdícia i la facilitat amb que corrupció ètica envaeix el cor de les persones, ens queda l’esperança i la lluita d’homes i dones lliures, lluminosos, que continuen cridant que la dignitat de les persones està per damunt de tot., i que aquest és el voler de Déu.
La Puntilla
Ataque de importancia
Un conocido periodista deportivo que, por cierto, escribe muy bien, hecho bastante insólito en los periodistas deportivos, ha escrito de Pep Guardiola, el entrenador del Barça:
–“Guardiola difícilmente sufrirá un ataque de”
La frase, más allá de las preferencias futbolísticas de cada cual y de lo que se pueda pensar sobre dicho señor, me ha hecho pensar en tantas y tantas personas que, por lo que se observa, sí que adolecen con frecuencia de ataques de “sentirse importantes”.
Y es que es obvio que no es lo mismo ser importante que sentirse importante.
¿Quiénes padecen esta dolencia, no sólo negativa para uno mismo, sino también molesta para los demás?
Por ejemplo:
–quienes piensan que todo el mundo ha de contar con ellos para cualquier cosa
–o quienes creen que son los únicos que poseen el saber universal
–y quienes, cuando se equivocan, necesitan alguien a quien echar la culpa
–o los que no entienden que todos somos necesarios, pero nadie es imprescindible.
La lista podría seguir.
Bona setmana!
Manel
Diumenge d’esperances
Sempre s’ha dit, popularment, que l’esperança no mort mai, o que sempre ens queda l’esperança, i la litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge n’és una mostra d’aquesta afirmació, ja que els tres textos proclamats ens aporten un alè fresc d’esperança.
El profeta Jeremies, que va viure les hores més tenebroses de la història d’Israel, intueix la salvació d’una petita parcel•la del poble –la resta d’Israel– No tot està perdut: els conduiré per un camí suau, sense entrebancs.
La carta als cristians hebreus anuncia també una altra gran notícia: a imitació de Crist, el gran sacerdot, no hi mancaran sacerdots presos d’entre els homes, destinats a representar els homes davant Déu... indulgents... perquè ells mateixos experimenten...les seves pròpies flaqueses...
I l’evangeli, amb la curació del cec, és una garantia de que sempre és possible tornar a recuperar la llum que ens manca.
El relat mostra un esplèndid itinerari de recuperació de la fe. En primer lloc, l’home es reconeix feble i indigent, i aquesta reconeixença l’obre el desig de retrobar qui el pot ajudar. Però li cal lluitar contra les influències negatives del seu entorn, que el volen apartar dels seus propòsits. Si hi persevera, trobarà qui li faci saber que Jesús el crida personalment. I es produeix l’encontre: –què vols que et faci? –Senyor, feu que hi vegi –Ves, la teva fe t’ha salvat...
I el relat l’hem de llegir no només des de la vessant simbòlica de la curació individual d’una persona, sinó també des de la vessant social de l’autèntica proposta cristiana: aquell home era un mendicant, perquè la societat, i sobre tot unes falses idees religioses, l’havia marginat (si era cec era perquè Déu l’havia castigat) La societat considerava voluntat de Déu allò que era fruit d’una marginació humana, i Jesús refusa aquesta conducta. Per a Jesús, la dignitat de les persones està per damunt de totes aquelles marginacions i menyspreus que són fruit d’una societat inhumana i desigual.
Tornem, doncs, a l’esperit que anima els textos d’avui.
En aquesta societat tan secularitzada, que dia a dia ens sorprèn negativament per les continues mostres de cobdícia i la facilitat amb que corrupció ètica envaeix el cor de les persones, ens queda l’esperança i la lluita d’homes i dones lliures, lluminosos, que continuen cridant que la dignitat de les persones està per damunt de tot., i que aquest és el voler de Déu.
La Puntilla
Ataque de importancia
Un conocido periodista deportivo que, por cierto, escribe muy bien, hecho bastante insólito en los periodistas deportivos, ha escrito de Pep Guardiola, el entrenador del Barça:
–“Guardiola difícilmente sufrirá un ataque de
La frase, más allá de las preferencias futbolísticas de cada cual y de lo que se pueda pensar sobre dicho señor, me ha hecho pensar en tantas y tantas personas que, por lo que se observa, sí que adolecen con frecuencia de ataques de “sentirse importantes”.
Y es que es obvio que no es lo mismo ser importante que sentirse importante.
¿Quiénes padecen esta dolencia, no sólo negativa para uno mismo, sino también molesta para los demás?
Por ejemplo:
–quienes piensan que todo el mundo ha de contar con ellos para cualquier cosa
–o quienes creen que son los únicos que poseen el saber universal
–y quienes, cuando se equivocan, necesitan alguien a quien echar la culpa
–o los que no entienden que todos somos necesarios, pero nadie es imprescindible.
La lista podría seguir.
Bona setmana!
Manel
sábado, 17 de octubre de 2009
18 doctubre 2009 - Diumenge XXIX - La puntilla
Benvolgudes, benvolguts, bona setmana un cop més, i si us serveix una nova tramesa
Diumenge XXIX del temps ordinari. Cicle B
El mal exercici del poder
La primera lectura d’avui –del profeta Isaïes- ja ens adverteix que el Servidor sofrent, el Crist, engendrarà una nova humanitat, no pas amb el poder, sinó amb el seu servei humil.
La carta als Hebreus torna a remarcar que Jesús fou enlairat a la glòria pels camins de la humilitat i del sofriment.
I l’evangeli afronta decididament i clarament el tema del poder, que és el punt de reflexió que ens ofereix avui la Paraula
.
Segons la concepció messiànica que tenien els mateixos deixebles de Jesús abans de la seva mort i resurrecció, Jaume i Joan sabien molt bé el que demanaven. El seu arribisme els feia desitjar els millors llocs. Per això els altres, que també manifestaven la mateixa aspiració s’indignaren contra ells. La condició humana és així: l’afany de poder, de qualsevol mena de poder, ens perd i ens converteix en permanents competidors contra els qui desitgen el mateix que nosaltres.
Davant d’aquella situació, que serà una situació universalment repetida, Jesús ha de pronunciar-se.
I Jesús no refusa el poder com a tal, però mostra que és el seu exercici el que cal revisar. La pregunta seria: –poder ¿per fer què? ¿per exercir-lo com?
Per posar un exemple, Jesús no vol que entre els seus seguidors el poder s’exerceixi com sovint l’utilitzen els polítics: els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits con si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor... I es posa Ell mateix com a exemple: com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat...
Haurem de reconèixer, amb tot, que aquesta proposta de Jesús és molt engrescadora, però sembla permanentment oblidada en la nostra Església. La percepció que tenen els de fora de l’Església no sembla conjuminar-se amb aquesta proposta de Jesús, i l’experiència que hi ha al mateix si de l’Església tampoc. Un poder basat en la submissió incondicional dels membres de l’Església a la jerarquia és molt poc evangèlic.
I per parlar no només del poder a l’Església, fora bo també que l’evangeli d’avui servís de reflexió per a les relacions de poder, per exemple, en el si de les famílies, o d’altres institucions.
La Puntilla
Mapa o brújula
–Vosotros ¿cómo viajáis por la vida, con mapa, o con brújula?
Le gustaba sorprender a los alumnos con este tipo de preguntas.
Ellos sabían que les iba a soltar un rollo filosófico, pero les encantaba oírle.
–Quienes viajan con un mapa en la mano se acogen a los que está fijado en él No son aventureros. No van a ningún lugar que no sea los que marca el mapa...
Por el contrario, los que se lanzan a la vida con una brújula en la mano, la hacen servir cuando se pierden en el camino, pero siempre están a la búsqueda de nuevos caminos para llegar a nuevas metas....
Viajar con mapa, o con brújula marca la diferencia entre quienes conciben la realidad como estática y establecida, y los que saben que la realidad es dinámica y cambiante.
Ya había dicho lo que pensaba, pero un alumno le replicó:
–Pero, por ejemplo, a Dios solamente se le encuentra en el mapa que nos marcó su hijo Jesús...
–Ese es tu error – le respondió. A Dios se le puede encontrar en muchos caminos, y la brújula siempre te orienta hacia El.
Una cordial abraçada, Manel Simó
Diumenge XXIX del temps ordinari. Cicle B
El mal exercici del poder
La primera lectura d’avui –del profeta Isaïes- ja ens adverteix que el Servidor sofrent, el Crist, engendrarà una nova humanitat, no pas amb el poder, sinó amb el seu servei humil.
La carta als Hebreus torna a remarcar que Jesús fou enlairat a la glòria pels camins de la humilitat i del sofriment.
I l’evangeli afronta decididament i clarament el tema del poder, que és el punt de reflexió que ens ofereix avui la Paraula
.
Segons la concepció messiànica que tenien els mateixos deixebles de Jesús abans de la seva mort i resurrecció, Jaume i Joan sabien molt bé el que demanaven. El seu arribisme els feia desitjar els millors llocs. Per això els altres, que també manifestaven la mateixa aspiració s’indignaren contra ells. La condició humana és així: l’afany de poder, de qualsevol mena de poder, ens perd i ens converteix en permanents competidors contra els qui desitgen el mateix que nosaltres.
Davant d’aquella situació, que serà una situació universalment repetida, Jesús ha de pronunciar-se.
I Jesús no refusa el poder com a tal, però mostra que és el seu exercici el que cal revisar. La pregunta seria: –poder ¿per fer què? ¿per exercir-lo com?
Per posar un exemple, Jesús no vol que entre els seus seguidors el poder s’exerceixi com sovint l’utilitzen els polítics: els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits con si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor... I es posa Ell mateix com a exemple: com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat...
Haurem de reconèixer, amb tot, que aquesta proposta de Jesús és molt engrescadora, però sembla permanentment oblidada en la nostra Església. La percepció que tenen els de fora de l’Església no sembla conjuminar-se amb aquesta proposta de Jesús, i l’experiència que hi ha al mateix si de l’Església tampoc. Un poder basat en la submissió incondicional dels membres de l’Església a la jerarquia és molt poc evangèlic.
I per parlar no només del poder a l’Església, fora bo també que l’evangeli d’avui servís de reflexió per a les relacions de poder, per exemple, en el si de les famílies, o d’altres institucions.
La Puntilla
Mapa o brújula
–Vosotros ¿cómo viajáis por la vida, con mapa, o con brújula?
Le gustaba sorprender a los alumnos con este tipo de preguntas.
Ellos sabían que les iba a soltar un rollo filosófico, pero les encantaba oírle.
–Quienes viajan con un mapa en la mano se acogen a los que está fijado en él No son aventureros. No van a ningún lugar que no sea los que marca el mapa...
Por el contrario, los que se lanzan a la vida con una brújula en la mano, la hacen servir cuando se pierden en el camino, pero siempre están a la búsqueda de nuevos caminos para llegar a nuevas metas....
Viajar con mapa, o con brújula marca la diferencia entre quienes conciben la realidad como estática y establecida, y los que saben que la realidad es dinámica y cambiante.
Ya había dicho lo que pensaba, pero un alumno le replicó:
–Pero, por ejemplo, a Dios solamente se le encuentra en el mapa que nos marcó su hijo Jesús...
–Ese es tu error – le respondió. A Dios se le puede encontrar en muchos caminos, y la brújula siempre te orienta hacia El.
Una cordial abraçada, Manel Simó
sábado, 10 de octubre de 2009
Diumenge 28 - 11 d'octubre 2009 - La Puntilla
Bona setmana, amics i amigues.
Buidar-se per donar-se
El llibre de la Saviesa ens convida, en la primera lectura, a demanar a Déu aquest do per damunt de tot, ja que la saviesa val més que tot l’or del món, i que la salut o la boniquesa... És clar, però, que no es tracta de la saviesa tal com l’entenem sovint nosaltres. La saviesa bíblica podríem definir-la com la capacitat de saber viure i conduir-se a la vida d’acord amb els valors més alts i nobles de l’ésser humà. Demanem, doncs, cada dia aquesta saviesa.
La Carta als hebreus, per la seva part, ens ofereix un gran elogi de la Paraula de Déu: és viva i eficaç, penetra i esclareix les intencions del cor de cada persona... Valorem sempre la Paraula.
I l’evangeli planteja avui clarament la incompatibilitat entre l’afany i la possessió de riqueses amb l’adhesió i el seguiment total de Jesús de Nazaret.
Anem per parts.
L’home que pregunta a Jesús què ha de fer per posseir la vida eterna, és un jueu que, com gairebé tots ells, es mostrava preocupat per complir els manaments de la seva religió. Per això Jesús els hi recorda, i és curiós observar que només l’anomena els manaments que es refereixen a la relació amb el proïsme (no matar, no cometre adulteri, no robar, no declarar en fals contra ningú, no fer cap frau, i honrar el pare i la mare). L’home, diu, aleshores que tot això ja ho fa, però el seu error és creure que per la seva conducta mereixerà el Regne. No se n’adona que quan tot és do gratuït de Déu, no es pot parlar de mèrits. Al do d’un Déu que m’estima es correspon amb la generositat d’una donació total a Ell.
I aquí és on Jesús el posa a prova: deixa-ho tot i segueix-me...i l’home se n’anà tot trist, perquè era molt ric.
La possessió de la vida eterna que cercava aquell home no és qüestió de complir més o menys una ètica o unes normes, sinó una donació personal de la pròpia vida, una disponibilitat permanent, un buidar dia a dia la vida pels altres, per anar, d’aquesta manera, omplint la vida de vida nova...
Per donar-se plenament cal anar desprenent-se de totes les coses que ocupen lloc inútilment, prenen temps i esclavitzen, com són els diners, els afanys de poder o de prestigi, la vanitat, etc.
L’evangeli d’avui recorda aquell consell molt savi d’un mestre d’espiritualitat. Li preguntaren els seus deixebles: –¿què ens falta per ser sants? I la resposta fou: –mireu més bé què us sobra...
La Puntilla
Los cuatro yos
Dicen los psicólogos que nuestro yo se cuadriplica en cuatro yos:
–el yo abierto, o sea aquella parte de mi persona que conozco yo y que conocen también los demás.
–el yo íntimo: aquello que conozco yo y no lo conocen los demás
–el yo ciego: aquella parte de mi personalidad que yo no conozco y que los demás sí que la perciben en mí
–y el yo desconocido, o aquella parte de mi yo que ni yo ni los demás conocemos.
Y con estos cuatro yos a cuestas andamos por la vida haciendo diversas combinaciones:
–En algunas personas observamos que el yo desconocido es enorme, mientras que el yo abierto es muy pequeño.
–En otras, el yo abierto es también muy pequeño, pero, sin embargo, el desconocido y el ciego son muy grandes...
–Hay quien tiene un yo íntimo enormemente grande.
–Y, finalmente, están las personas en las que el yo abierto es grande, el yo íntimo se limita a lo imprescindible, el ciego casi no existe, y el desconocido disminuye progresivamente. Son las que más crecen.
Manel Simó
Buidar-se per donar-se
El llibre de la Saviesa ens convida, en la primera lectura, a demanar a Déu aquest do per damunt de tot, ja que la saviesa val més que tot l’or del món, i que la salut o la boniquesa... És clar, però, que no es tracta de la saviesa tal com l’entenem sovint nosaltres. La saviesa bíblica podríem definir-la com la capacitat de saber viure i conduir-se a la vida d’acord amb els valors més alts i nobles de l’ésser humà. Demanem, doncs, cada dia aquesta saviesa.
La Carta als hebreus, per la seva part, ens ofereix un gran elogi de la Paraula de Déu: és viva i eficaç, penetra i esclareix les intencions del cor de cada persona... Valorem sempre la Paraula.
I l’evangeli planteja avui clarament la incompatibilitat entre l’afany i la possessió de riqueses amb l’adhesió i el seguiment total de Jesús de Nazaret.
Anem per parts.
L’home que pregunta a Jesús què ha de fer per posseir la vida eterna, és un jueu que, com gairebé tots ells, es mostrava preocupat per complir els manaments de la seva religió. Per això Jesús els hi recorda, i és curiós observar que només l’anomena els manaments que es refereixen a la relació amb el proïsme (no matar, no cometre adulteri, no robar, no declarar en fals contra ningú, no fer cap frau, i honrar el pare i la mare). L’home, diu, aleshores que tot això ja ho fa, però el seu error és creure que per la seva conducta mereixerà el Regne. No se n’adona que quan tot és do gratuït de Déu, no es pot parlar de mèrits. Al do d’un Déu que m’estima es correspon amb la generositat d’una donació total a Ell.
I aquí és on Jesús el posa a prova: deixa-ho tot i segueix-me...i l’home se n’anà tot trist, perquè era molt ric.
La possessió de la vida eterna que cercava aquell home no és qüestió de complir més o menys una ètica o unes normes, sinó una donació personal de la pròpia vida, una disponibilitat permanent, un buidar dia a dia la vida pels altres, per anar, d’aquesta manera, omplint la vida de vida nova...
Per donar-se plenament cal anar desprenent-se de totes les coses que ocupen lloc inútilment, prenen temps i esclavitzen, com són els diners, els afanys de poder o de prestigi, la vanitat, etc.
L’evangeli d’avui recorda aquell consell molt savi d’un mestre d’espiritualitat. Li preguntaren els seus deixebles: –¿què ens falta per ser sants? I la resposta fou: –mireu més bé què us sobra...
La Puntilla
Los cuatro yos
Dicen los psicólogos que nuestro yo se cuadriplica en cuatro yos:
–el yo abierto, o sea aquella parte de mi persona que conozco yo y que conocen también los demás.
–el yo íntimo: aquello que conozco yo y no lo conocen los demás
–el yo ciego: aquella parte de mi personalidad que yo no conozco y que los demás sí que la perciben en mí
–y el yo desconocido, o aquella parte de mi yo que ni yo ni los demás conocemos.
Y con estos cuatro yos a cuestas andamos por la vida haciendo diversas combinaciones:
–En algunas personas observamos que el yo desconocido es enorme, mientras que el yo abierto es muy pequeño.
–En otras, el yo abierto es también muy pequeño, pero, sin embargo, el desconocido y el ciego son muy grandes...
–Hay quien tiene un yo íntimo enormemente grande.
–Y, finalmente, están las personas en las que el yo abierto es grande, el yo íntimo se limita a lo imprescindible, el ciego casi no existe, y el desconocido disminuye progresivamente. Son las que más crecen.
Manel Simó
sábado, 3 de octubre de 2009
3 d'octubre 2009 - Diumenge 27 - La Puntilla
Benvolguts, benvolgudes, no sé si es nota que he estat una setmana a Berlín...
Però jo, puntual a l'encontre setmanal, encara que veig que no us animeu a contestar...ni a dir res...
Diumenge XXVII del temps ordinari. Cicle B
Parlem d’igualtat de drets
¿Què ens trobem avui als textos de la Paraula?
D’una banda, a la segona lectura, comencem a llegir avui la Carta als hebreus, que ja no deixarem fins que acabi l’any litúrgic. És una Carta que no tracta de coses concretes, però que vol donar un cop d’alerta a una comunitat cristiana que s’ha quedat una mica adormida (tal vegada com moltes de les nostres comunitats) Tota la Carta parlarà sobre tot del Crist consagrat pels sofriments i... coronat de glòria i de prestigi. I és que una comunitat només recobrarà vitalitat en la mesura que conegui i s’enamori més i més del Crist que dóna raó de la seva identitat.
I en relació amb les altres dues lectures, és fonamental llegir-les en la seva perspectiva històrica, que no és la nostra.
En el text del Gènesi, sota una literatura primitiva i fins i tot masclista, l’autor vol explicar senzillament l’atractiu poderós i primordial dels dos sexes, i és que Déu mateix ha creat l’home i la dona perquè es complementin en el seu ser i en la seva vida. Déu vol que l’home i la dona s’estimin. No hi ha superioritat ni domini de l’un sobre l’altre. L’amor entre home i dona és una guspira de l’amor de Déu, i la seva dignitat és deguda al fet que han estat creats a imatge i semblança de Déu. Aquí es tracta d’home i dona (i no d’espòs i esposa, com tradueix la versió catalana); i es diu que formen una sola carn (i no una sola família, com també tradueix la versió catalana, com si parlés d’una institució concreta...)
I compte! amb l’evangeli.
En el judaisme contemporani de Jesús, el tema del divorci es plantejava de manera molt diferent a com es planteja avui entre nosaltres. El dret de divorciar-se era pràcticament exclusiu de l’home, i fins i tot, en l’escola Hillel, la llei de Moisès sobre el repudi (Deuteronomi, 24,1) era interpretada de manera que per qualsevol cosa, el marit podia repudiar la dona.
La pregunta que li fan, per tant, a Jesús, no és sobre el divorci tal com l’entenem i parlem avui, sinó sobre la desigualtat de drets entre l’home i la dona. El fariseus volien saber si els drets de l’home eren il•limitats. Jesús pensa que de cap manera, i per això argumenta amb el projecte original de Déu: l’home i la dona no son dos, sinó una sola carn: són iguals en dignitat i en drets, per més que siguin diferents. I és que la diferència és un fet, però la igualtat és un dret. (I aquí tornem a la traducció catalana que pretén parlar de una sola família, quan es parla d’una sola carn)
Amb aquestes explicacions, algú podrà pensar que s’intenta fugir d’estudi. No és això. Es tracta de dir allò que diu la Paraula, no allò que ens interessa que digui.
La Puntilla
Berlín, 20 años
sin muro
El próximo 9 de noviembre se cumplirán 20 años de la caída del tristemente famoso muro de Berlín, que durante 28 largos años (desde agosto de 1961, hasta noviembre de 1989) mantuvo separados a los habitantes de la capital alemana.
¿Cómo es hoy Berlín
Puedo asegurar personalmente que el cambio de la ciudad ha sido espectacular, y hoy, con tres millones y medio de habitantes, Berlín es un gran canto a la modernidad y al progreso.
Es una ciudad en cuya reconstrucción han trabajado y trabajan prestigiosos arquitectos modernos, dotándola de edificios sobrecogedores.
Una ciudad que cuenta con 365 museos, tres teatros de Opera, siete Universidades, y miles de manifestaciones culturales
Una ciudad limpia y disciplinada, silenciosa y nada contaminada.
¿Qué revela todo esto?
Que sigue siendo una gran verdad que los muros, las divisiones, las fronteras y los vacíos enfrentamientos empobrecen a las personas y a los pueblos, mientras que la unión y la comunidad los enriquecen
Cordials salutacions i gutten tag...
Manel Simó
Però jo, puntual a l'encontre setmanal, encara que veig que no us animeu a contestar...ni a dir res...
Diumenge XXVII del temps ordinari. Cicle B
Parlem d’igualtat de drets
¿Què ens trobem avui als textos de la Paraula?
D’una banda, a la segona lectura, comencem a llegir avui la Carta als hebreus, que ja no deixarem fins que acabi l’any litúrgic. És una Carta que no tracta de coses concretes, però que vol donar un cop d’alerta a una comunitat cristiana que s’ha quedat una mica adormida (tal vegada com moltes de les nostres comunitats) Tota la Carta parlarà sobre tot del Crist consagrat pels sofriments i... coronat de glòria i de prestigi. I és que una comunitat només recobrarà vitalitat en la mesura que conegui i s’enamori més i més del Crist que dóna raó de la seva identitat.
I en relació amb les altres dues lectures, és fonamental llegir-les en la seva perspectiva històrica, que no és la nostra.
En el text del Gènesi, sota una literatura primitiva i fins i tot masclista, l’autor vol explicar senzillament l’atractiu poderós i primordial dels dos sexes, i és que Déu mateix ha creat l’home i la dona perquè es complementin en el seu ser i en la seva vida. Déu vol que l’home i la dona s’estimin. No hi ha superioritat ni domini de l’un sobre l’altre. L’amor entre home i dona és una guspira de l’amor de Déu, i la seva dignitat és deguda al fet que han estat creats a imatge i semblança de Déu. Aquí es tracta d’home i dona (i no d’espòs i esposa, com tradueix la versió catalana); i es diu que formen una sola carn (i no una sola família, com també tradueix la versió catalana, com si parlés d’una institució concreta...)
I compte! amb l’evangeli.
En el judaisme contemporani de Jesús, el tema del divorci es plantejava de manera molt diferent a com es planteja avui entre nosaltres. El dret de divorciar-se era pràcticament exclusiu de l’home, i fins i tot, en l’escola Hillel, la llei de Moisès sobre el repudi (Deuteronomi, 24,1) era interpretada de manera que per qualsevol cosa, el marit podia repudiar la dona.
La pregunta que li fan, per tant, a Jesús, no és sobre el divorci tal com l’entenem i parlem avui, sinó sobre la desigualtat de drets entre l’home i la dona. El fariseus volien saber si els drets de l’home eren il•limitats. Jesús pensa que de cap manera, i per això argumenta amb el projecte original de Déu: l’home i la dona no son dos, sinó una sola carn: són iguals en dignitat i en drets, per més que siguin diferents. I és que la diferència és un fet, però la igualtat és un dret. (I aquí tornem a la traducció catalana que pretén parlar de una sola família, quan es parla d’una sola carn)
Amb aquestes explicacions, algú podrà pensar que s’intenta fugir d’estudi. No és això. Es tracta de dir allò que diu la Paraula, no allò que ens interessa que digui.
La Puntilla
Berlín, 20 años
sin muro
El próximo 9 de noviembre se cumplirán 20 años de la caída del tristemente famoso muro de Berlín, que durante 28 largos años (desde agosto de 1961, hasta noviembre de 1989) mantuvo separados a los habitantes de la capital alemana.
¿Cómo es hoy Berlín
Puedo asegurar personalmente que el cambio de la ciudad ha sido espectacular, y hoy, con tres millones y medio de habitantes, Berlín es un gran canto a la modernidad y al progreso.
Es una ciudad en cuya reconstrucción han trabajado y trabajan prestigiosos arquitectos modernos, dotándola de edificios sobrecogedores.
Una ciudad que cuenta con 365 museos, tres teatros de Opera, siete Universidades, y miles de manifestaciones culturales
Una ciudad limpia y disciplinada, silenciosa y nada contaminada.
¿Qué revela todo esto?
Que sigue siendo una gran verdad que los muros, las divisiones, las fronteras y los vacíos enfrentamientos empobrecen a las personas y a los pueblos, mientras que la unión y la comunidad los enriquecen
Cordials salutacions i gutten tag...
Manel Simó
viernes, 25 de septiembre de 2009
Diumenge 27 de setembre 2009 - Diumenge XVI - La Puntilla
Benvolguts, benvolgudes, ¿com va el nou curs? Des d'aquí, un cop més, la trobada amb la paraula dominical, i l'afegit de La Puntilla...
Sempre sumar i multiplicar, mai dividir
–¡Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!
L’exclamació de Moisès, a la primera lectura, és un desig compartit també a l’església d’avui. Perquè necessitem profetes. El profeta és aquell que parla clar i a la cara, que denuncia, y, per damunt de tot, aquell que transmet esperança, que engresca i il•lusiona, i de tot això estem avui bastant mancats...
–La carta de sant Jaume es pot considerar, d’alguna manera, una carta profètica, i per això, parlant avui sobre tot als rics, no s’amaga de dir que l’afany de riqueses és sovint una font de corrupció, com podem comprovar en moltes de les notícies que veiem cada dia. “Les vostres riqueses s’han podrit, s’han rovellat el vostre or i la vostra plata, i el seu rovell serà el vostre acusador i us devorarà... El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps (o han treballat en les vostres fàbriques, o us han servit en els vostres negocis...) clama contra vosaltres, i el crit ha arribat a les orelles del Senyor... ¿Què en penseu, sincerament, d’aquestes paraules? ¿Aporten alguna cosa a la situació de crisi financera i econòmica que estem vivint?
–I l’evangeli, com gairebé sempre, ens interpel•la per canviar actituds que, a voltes, les considerem normals i que, tanmateix, grinyolen a la llum dels criteris de Jesús. Així per exemple, nosaltres estem massa acostumats a diferenciar les persones amb criteris de si són, o no són, dels nostres. I en aquest nostres no fem altra cosa que projectar els nostres gustos, el nostre caràcter, la nostra ideologia política o religiosa, etc. Només són nostres els qui s’assimilen a nosaltres... I aquí trobem el gran error. Si partíssim del fet que tots, per damunt de tot, som persones, germans, fills i filles de Déu, les altres coses quedarien en segon terme.
Jesús dóna una esplèndida lliçó: qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres. (Mireu que Marc (i també Lluc) és un xic deferent de Mateu. Aquest diu: qui no és amb mi, està contra mi, i això no sempre és cert...)
Centrar la vida sobre les idees, més que sobre les persones, genera, normalment, intolerància i intransigència.
Haurem de ser, per tant, comunitats acollidores i mai comunitats excloents. Una cosa són les discrepàncies, i una altra, ben diferent, l’afany d’imposar les idees, o les condemnes.
Tothom que fa el bé, tothom qui ajuda a l’alliberament de les persones dels seus sofriments i les seves opressions, més enllà de les creences o no creences que pugui tenir, es troba, sense cap mena de dubte, en la línia de l’evangeli de Jesús de Nazaret.. I ja que l’evangeli acaba avui amb una consideració sobre l’escàndol, allò que és veritablement escandalós és que algú s’atreveixi a excloure a algú per motius purament banals...
La Puntilla
Sueño
Había rezado muy atentamente el Padre nuestro, pero “cayó en la tentación” de ponerse a soñar en lo que podría suceder en el nuevo curso.
“Aquella era una comunidad en la cual la vida era fácil y agradable.
Toda la gente compartía lo que tenía, y los mayores, los jóvenes y los niños se sentían queridos.
Se había desterrado la mala costumbre de criticar por criticar, y cuando había algo que decir, se decía a la cara, sin enfados ni malos rollos…
Cada vez había más jóvenes conscientes y responsables, que se dedicaban con ilusión a sus tareas.
Nadie se desentendía de los problemas de los demás, y todas las cosas se consideraban como propias y de todos.
El servicio, la gratuidad y la disponibilidad eran las tres grandes cualidades de aquella comunidad.
Los enfermos eran especialmente atendidos y cuidados y nadie se sentía ni olvidado ni marginado.
Y el que iba al frente de la comunidad era un miembro y un servidor más…”
Se despertó del sueño y pensó: “los sueños siempre pueden ser posibles...”
Sempre sumar i multiplicar, mai dividir
–¡Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!
L’exclamació de Moisès, a la primera lectura, és un desig compartit també a l’església d’avui. Perquè necessitem profetes. El profeta és aquell que parla clar i a la cara, que denuncia, y, per damunt de tot, aquell que transmet esperança, que engresca i il•lusiona, i de tot això estem avui bastant mancats...
–La carta de sant Jaume es pot considerar, d’alguna manera, una carta profètica, i per això, parlant avui sobre tot als rics, no s’amaga de dir que l’afany de riqueses és sovint una font de corrupció, com podem comprovar en moltes de les notícies que veiem cada dia. “Les vostres riqueses s’han podrit, s’han rovellat el vostre or i la vostra plata, i el seu rovell serà el vostre acusador i us devorarà... El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps (o han treballat en les vostres fàbriques, o us han servit en els vostres negocis...) clama contra vosaltres, i el crit ha arribat a les orelles del Senyor... ¿Què en penseu, sincerament, d’aquestes paraules? ¿Aporten alguna cosa a la situació de crisi financera i econòmica que estem vivint?
–I l’evangeli, com gairebé sempre, ens interpel•la per canviar actituds que, a voltes, les considerem normals i que, tanmateix, grinyolen a la llum dels criteris de Jesús. Així per exemple, nosaltres estem massa acostumats a diferenciar les persones amb criteris de si són, o no són, dels nostres. I en aquest nostres no fem altra cosa que projectar els nostres gustos, el nostre caràcter, la nostra ideologia política o religiosa, etc. Només són nostres els qui s’assimilen a nosaltres... I aquí trobem el gran error. Si partíssim del fet que tots, per damunt de tot, som persones, germans, fills i filles de Déu, les altres coses quedarien en segon terme.
Jesús dóna una esplèndida lliçó: qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres. (Mireu que Marc (i també Lluc) és un xic deferent de Mateu. Aquest diu: qui no és amb mi, està contra mi, i això no sempre és cert...)
Centrar la vida sobre les idees, més que sobre les persones, genera, normalment, intolerància i intransigència.
Haurem de ser, per tant, comunitats acollidores i mai comunitats excloents. Una cosa són les discrepàncies, i una altra, ben diferent, l’afany d’imposar les idees, o les condemnes.
Tothom que fa el bé, tothom qui ajuda a l’alliberament de les persones dels seus sofriments i les seves opressions, més enllà de les creences o no creences que pugui tenir, es troba, sense cap mena de dubte, en la línia de l’evangeli de Jesús de Nazaret.. I ja que l’evangeli acaba avui amb una consideració sobre l’escàndol, allò que és veritablement escandalós és que algú s’atreveixi a excloure a algú per motius purament banals...
La Puntilla
Sueño
Había rezado muy atentamente el Padre nuestro, pero “cayó en la tentación” de ponerse a soñar en lo que podría suceder en el nuevo curso.
“Aquella era una comunidad en la cual la vida era fácil y agradable.
Toda la gente compartía lo que tenía, y los mayores, los jóvenes y los niños se sentían queridos.
Se había desterrado la mala costumbre de criticar por criticar, y cuando había algo que decir, se decía a la cara, sin enfados ni malos rollos…
Cada vez había más jóvenes conscientes y responsables, que se dedicaban con ilusión a sus tareas.
Nadie se desentendía de los problemas de los demás, y todas las cosas se consideraban como propias y de todos.
El servicio, la gratuidad y la disponibilidad eran las tres grandes cualidades de aquella comunidad.
Los enfermos eran especialmente atendidos y cuidados y nadie se sentía ni olvidado ni marginado.
Y el que iba al frente de la comunidad era un miembro y un servidor más…”
Se despertó del sueño y pensó: “los sueños siempre pueden ser posibles...”
viernes, 18 de septiembre de 2009
20 DE SETEMBRE 2009 - Diumenge 25 de durant l'any.- La Puntilla
Benvolguts, benvolgudes, una setmana més, el començament d'un nou curs...
Qui és el més important?
A les lectures d’avui continua, en primer lloc, la clarividència de la carta de Jaume: “el fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau”...¿D’on venen entre vosaltres les lluites i les baralles?...Desitgeu coses que no teniu, envegeu coses que no podeu aconseguir... ¡Quina bona reflexió en aquests moments d’una profunda crisi d’humanització, en una societat narcotitzada per l’afany de consumisme de coses materials!
Anem, però, a l’evangeli.
Jesús, després d’anunciar una vegada més, quin serà el seu destí final –la mort i la resurrecció-, marca com haurà de ser l’estil i el tarannà del seu Regne.
Havia sorprès als seus deixebles discutint sobre quin seria entre ells el més important, en un Regne que entenien com a poder polític i social, i aquest era el seu gran error.
Per això, Jesús es disposa a donar-los una esplèndida catequesi sobre l’actitud de servei, que és l’actitud ben contraria de l’actitud de dominar. Qui vulgui ser el primer –en el meu Regne– que sigui el servidor de tots...
Ens trobem ara en el començament d’un nou curs, i l’evangeli d’avui ens ofereix una molt bona ocasió per plantejar-nos els diferents serveis que es necessiten en una comunitat si vol créixer i ser fidel a la seva missió de difondre el Regne de Déu.
Els cristians i cristianes, els seguidors del Crist, haurem de ser, avui més que mai, els grans servidors, acollint tothom, intervenint en les tasques socials comunes (institucions del poble, escoles, associacions de veïns, empreses, reivindicacions sindicals etc) i, sobre tot, en la comunitat parroquial (catequesi, celebracions, tasques de manteniment, grups de formació, tallers, etc.), i oferint sempre un esperit de disponibilitat, particularment envers els més febles.
Hem de ser conscients que aquestes idees sobre el sentit de la primacia i la superioritat, a nivell social i religiós, s’enfronten totalment amb les idees que ens envolten. Però aquesta és la grandesa de la proposta de Jesús. Les coses valuoses sempre són costoses.
La Puntilla
Nuevos retos
Hay personas a las que desde pequeñas les enseñaron a dar un relieve especial al comienzo de un nuevo curso.
Se trata de reflexionar un poco y elaborar una lista de lo que se pretende hacer y conseguir en el curso que empieza.
Es cierto que hoy esto, sin embargo, no suele agradar a la gente más joven, que prefiere vivir al día, en una pésima traducción de aquello que dijo el poeta, carpe diem.
Como también es verdad que hay personas que han dejado de hacerlo porque su desánimo era constante cuando al finalizar el curso en cuestión observaban que los deseos y proyectos se habían quedado en deseos y proyectos...
Con todo, hay que dejar constancia que los psicólogos ven muy bien que nos ocupemos un poco en formular nuestros deseos, ya que “un deseo claramente definido, dicen
permite encauzar nuestras energías con acierto y efectividad”
Ahora bien, los deseos y los propósitos han de ser formulados desde un realismo posible, o sea, que sean cosas que están, con esfuerzo, a nuestro alcance.
Buen curso nuevo.
Doncs apa, a veure qui s'anima a escriure quatre lletres...
Manel
Qui és el més important?
A les lectures d’avui continua, en primer lloc, la clarividència de la carta de Jaume: “el fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau”...¿D’on venen entre vosaltres les lluites i les baralles?...Desitgeu coses que no teniu, envegeu coses que no podeu aconseguir... ¡Quina bona reflexió en aquests moments d’una profunda crisi d’humanització, en una societat narcotitzada per l’afany de consumisme de coses materials!
Anem, però, a l’evangeli.
Jesús, després d’anunciar una vegada més, quin serà el seu destí final –la mort i la resurrecció-, marca com haurà de ser l’estil i el tarannà del seu Regne.
Havia sorprès als seus deixebles discutint sobre quin seria entre ells el més important, en un Regne que entenien com a poder polític i social, i aquest era el seu gran error.
Per això, Jesús es disposa a donar-los una esplèndida catequesi sobre l’actitud de servei, que és l’actitud ben contraria de l’actitud de dominar. Qui vulgui ser el primer –en el meu Regne– que sigui el servidor de tots...
Ens trobem ara en el començament d’un nou curs, i l’evangeli d’avui ens ofereix una molt bona ocasió per plantejar-nos els diferents serveis que es necessiten en una comunitat si vol créixer i ser fidel a la seva missió de difondre el Regne de Déu.
Els cristians i cristianes, els seguidors del Crist, haurem de ser, avui més que mai, els grans servidors, acollint tothom, intervenint en les tasques socials comunes (institucions del poble, escoles, associacions de veïns, empreses, reivindicacions sindicals etc) i, sobre tot, en la comunitat parroquial (catequesi, celebracions, tasques de manteniment, grups de formació, tallers, etc.), i oferint sempre un esperit de disponibilitat, particularment envers els més febles.
Hem de ser conscients que aquestes idees sobre el sentit de la primacia i la superioritat, a nivell social i religiós, s’enfronten totalment amb les idees que ens envolten. Però aquesta és la grandesa de la proposta de Jesús. Les coses valuoses sempre són costoses.
La Puntilla
Nuevos retos
Hay personas a las que desde pequeñas les enseñaron a dar un relieve especial al comienzo de un nuevo curso.
Se trata de reflexionar un poco y elaborar una lista de lo que se pretende hacer y conseguir en el curso que empieza.
Es cierto que hoy esto, sin embargo, no suele agradar a la gente más joven, que prefiere vivir al día, en una pésima traducción de aquello que dijo el poeta, carpe diem.
Como también es verdad que hay personas que han dejado de hacerlo porque su desánimo era constante cuando al finalizar el curso en cuestión observaban que los deseos y proyectos se habían quedado en deseos y proyectos...
Con todo, hay que dejar constancia que los psicólogos ven muy bien que nos ocupemos un poco en formular nuestros deseos, ya que “un deseo claramente definido, dicen
permite encauzar nuestras energías con acierto y efectividad”
Ahora bien, los deseos y los propósitos han de ser formulados desde un realismo posible, o sea, que sean cosas que están, con esfuerzo, a nuestro alcance.
Buen curso nuevo.
Doncs apa, a veure qui s'anima a escriure quatre lletres...
Manel
viernes, 11 de septiembre de 2009
Diumenge 13 de setembre - 24 durant l'any - La Puntilla
El curs ja comença- Ens hem de posar les piles, i endavant...
Qui sóc Jo per a vosaltres?
En primer lloc, ¡quina claredat avui la de la carta de sant Jaume:”si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe!” Són paraules que no necessiten massa explicacions, sinó molta interiorització i posta en pràctica.
I a l’evangeli d’avui trobem dues parts ben diferenciades, les dues de capital importància.
En el primer paràgraf podem considerar dirigida a nosaltres la pregunta de Jesús: “vosaltres, ¿qui dieu que sóc Jo?” I la pregunta, naturalment, no és per a ser resposta des de la teoria, des dels coneixements, sinó des de la vida, des de l’experiència.
Del coneixement històric de Jesús em sabem ben poc. Del coneixement bíblic i teològic s’ha escrit i parlat abundosament, i serà difícil trobar a la història un personatge del qual s’hagi escrit tant com de Jesús de Natzaret. Però el coneixement de què parlem aquí és el coneixement vital, experiencial, interioritzat, i aquest no s’acaba mai, sempre es troba en permanent creixement. ¿Significa avui per a mi Jesús de Natzaret el mateix que significava quan vaig fer la primera Comunió? ¿En quines coses he aprofundit en mi la seva persona i el seu missatge?
D’altra part, el segon paràgraf de l’evangeli d’avui podríem dir que complementa el primer. Perquè si de veritat hem avançat en el coneixement personal de Jesús de Natzaret haurem experimentat que seguir-lo és portar com Ell les creus que ens toquin a la vida, i que el seu seguiment és un seguiment molt absorbent: “perdre la vida per Ell i per l’Evangeli”
Acceptar Jesús és acceptar el seu destí (portar la creu i donar la vida) i les paradoxes que comporta l’evangeli.
Demà mateix, 14 de setembre, celebra l’Església la festa de l’Exaltació de la santa Creu, i el Crist crucificat ens revela la victòria de l’amor que triomfa sobre el mal i fa brollar la vida de la mort. Imitem-lo
La Puntilla
Humanizarnos
En los tiempos de la dictadura era frecuente poner sobre la mesa un agitado debate:
¿Qué hay que cambiar las personas o las estructuras?
Y había partidarios para ambas posturas.
–Quienes pensaban que con aquellas estructuras de falta de libertad no se podía avanzar, pensaban, lógicamente, que lo que había que cambiar eran las estructuras sociales.
–Pero quienes pensaban que las estructuras las cambian las personas, y que si no cambiaban las personas, no era posible cambiar las estructuras, defendían, lógicamente, como prioritario, el cambio de las personas.
Ahora ha pasado el tiempo y todo parece indicar que, al menos hoy, lo que es absolutamente urgente es el cambio de las personas.
El mundo se transforma cambiando a las personas. Lo que es hoy más necesario que nunca es que los seres humanos nos humanizemos. Porque sólo donde hay humanidad, hay paz, respeto, tolerancia, amistad, gozo y disfrute de la vida para todos. ¡Cuánta razón tiene el obispo Casaldàliga cuando piensa que la autèntica crisis actual es una crisis de humanización!
¿Tenéis algun comentario para añadir? A ver si os animáis. Esto se està quedando en un monólogo...
Una abrazo
Manel Simó
Qui sóc Jo per a vosaltres?
En primer lloc, ¡quina claredat avui la de la carta de sant Jaume:”si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe!” Són paraules que no necessiten massa explicacions, sinó molta interiorització i posta en pràctica.
I a l’evangeli d’avui trobem dues parts ben diferenciades, les dues de capital importància.
En el primer paràgraf podem considerar dirigida a nosaltres la pregunta de Jesús: “vosaltres, ¿qui dieu que sóc Jo?” I la pregunta, naturalment, no és per a ser resposta des de la teoria, des dels coneixements, sinó des de la vida, des de l’experiència.
Del coneixement històric de Jesús em sabem ben poc. Del coneixement bíblic i teològic s’ha escrit i parlat abundosament, i serà difícil trobar a la història un personatge del qual s’hagi escrit tant com de Jesús de Natzaret. Però el coneixement de què parlem aquí és el coneixement vital, experiencial, interioritzat, i aquest no s’acaba mai, sempre es troba en permanent creixement. ¿Significa avui per a mi Jesús de Natzaret el mateix que significava quan vaig fer la primera Comunió? ¿En quines coses he aprofundit en mi la seva persona i el seu missatge?
D’altra part, el segon paràgraf de l’evangeli d’avui podríem dir que complementa el primer. Perquè si de veritat hem avançat en el coneixement personal de Jesús de Natzaret haurem experimentat que seguir-lo és portar com Ell les creus que ens toquin a la vida, i que el seu seguiment és un seguiment molt absorbent: “perdre la vida per Ell i per l’Evangeli”
Acceptar Jesús és acceptar el seu destí (portar la creu i donar la vida) i les paradoxes que comporta l’evangeli.
Demà mateix, 14 de setembre, celebra l’Església la festa de l’Exaltació de la santa Creu, i el Crist crucificat ens revela la victòria de l’amor que triomfa sobre el mal i fa brollar la vida de la mort. Imitem-lo
La Puntilla
Humanizarnos
En los tiempos de la dictadura era frecuente poner sobre la mesa un agitado debate:
¿Qué hay que cambiar las personas o las estructuras?
Y había partidarios para ambas posturas.
–Quienes pensaban que con aquellas estructuras de falta de libertad no se podía avanzar, pensaban, lógicamente, que lo que había que cambiar eran las estructuras sociales.
–Pero quienes pensaban que las estructuras las cambian las personas, y que si no cambiaban las personas, no era posible cambiar las estructuras, defendían, lógicamente, como prioritario, el cambio de las personas.
Ahora ha pasado el tiempo y todo parece indicar que, al menos hoy, lo que es absolutamente urgente es el cambio de las personas.
El mundo se transforma cambiando a las personas. Lo que es hoy más necesario que nunca es que los seres humanos nos humanizemos. Porque sólo donde hay humanidad, hay paz, respeto, tolerancia, amistad, gozo y disfrute de la vida para todos. ¡Cuánta razón tiene el obispo Casaldàliga cuando piensa que la autèntica crisis actual es una crisis de humanización!
¿Tenéis algun comentario para añadir? A ver si os animáis. Esto se està quedando en un monólogo...
Una abrazo
Manel Simó
sábado, 5 de septiembre de 2009
Diumenge 23 - 6 de setembre 2009 - LA PUNTILLA
Diumenge XXIII del temps ordinari. Cicle B
Benvolguts amics i amigues,
Tres lectures molt sucoses
Avui és un d’aquests diumenges en els quals les tres lectures que ens ha ofert la litúrgia són molt profitoses.
Per això, deixeu-me subratllar algun aspecte de cada una d’elles.
Isaïes, en la primera lectura, ens ha llençat un crit: Sigueu valents, no tingueu por! Que n’és de bo i de necessari sentir avui aquestes paraules engrescadores! Davant el panorama social i religiós, quants motius trobem per al desànim i la tristor. Quants problemes personals, a voltes, per motius de salut, de manca d’il•lusió, de recursos...I el profeta insisteix: “sigueu valents, no tingueu por, perquè aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia i a salvar...
A la segona lectura, el consell pot semblar una mica més utòpic, però molt vàlid: no comprometeu la vostra fe fent diferències entre les persones... La igualtat no nega l’originalitat i els trets específics de cada persona, però promoure la igualtat és reconèixer les necessitats de cadascú i esforçar-se per oferir a tothom els mitjans que necessiti per desenvolupar-se dignament. I l’exemple que posa sant Jaume és d’aquells que entra clarament pels ulls. La diferència entre les persones suposa la destrucció de la comunitat.
I al relat de l’evangeli, exclusiu de sant Marc, se’n presenta un signe molt expressiu: Jesús surt del cercle dels jueus, es dirigeix a terres paganes, i allà guareix un sordmut, símbol d’una humanitat tancada a la veu de Déu. El poble jueu ha refusat Jesús, i un pagà restarà obert a la fe.
Tancar-se en si mateix i desentendre’s dels altres és convertir-se en sordmuts morals: sord davant dels altres i mut per als altres.
I fixeu-vos en un darrer detall: aquell sordmut de l’evangeli va tenir la sort que uns altres li portaren a Jesús, i en Ell va trobar el pedagog actiu i pacient que el va reinserir a la societat. Avui són molts els qui necessiten algú que els ofereixi mitjans per recuperar la fe. Un dels grans mitjans és que s’apropin a una comunitat que els aculli, els engresqui, i els valori com a persones.
La Puntilla
Comunicadores
Al menos lo repetía un par de veces al año en sus clases:
–Recordad que hay cuatro tipos de comunicadores:
–Los que ni tienen nada que decir, ni saben cómo decirlo.
–Los que tienen mucho que decir, pero no saben cómo decirlo
–Los que no tienen nada que decir, pero saben cómo decirlo
–Los que tienen mucho que decir y saben cómo decirlo.
Los alumnos llegaron a entender que se refería, más o menos, a cuatro tipos de personas:
–los puros fantasmas
–los poco iniciados
–los vendedores de humo
–los que están bien preparados
Pero un alumno le interceptó:
–¿Y los que dicen, pero no hacen, hablan, pero no actúan, critican, pero no construyen, ¿son buenos comunicadores?
–Sí, son comunicadores de incoherencia....
Benvolguts amics i amigues,
Tres lectures molt sucoses
Avui és un d’aquests diumenges en els quals les tres lectures que ens ha ofert la litúrgia són molt profitoses.
Per això, deixeu-me subratllar algun aspecte de cada una d’elles.
Isaïes, en la primera lectura, ens ha llençat un crit: Sigueu valents, no tingueu por! Que n’és de bo i de necessari sentir avui aquestes paraules engrescadores! Davant el panorama social i religiós, quants motius trobem per al desànim i la tristor. Quants problemes personals, a voltes, per motius de salut, de manca d’il•lusió, de recursos...I el profeta insisteix: “sigueu valents, no tingueu por, perquè aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia i a salvar...
A la segona lectura, el consell pot semblar una mica més utòpic, però molt vàlid: no comprometeu la vostra fe fent diferències entre les persones... La igualtat no nega l’originalitat i els trets específics de cada persona, però promoure la igualtat és reconèixer les necessitats de cadascú i esforçar-se per oferir a tothom els mitjans que necessiti per desenvolupar-se dignament. I l’exemple que posa sant Jaume és d’aquells que entra clarament pels ulls. La diferència entre les persones suposa la destrucció de la comunitat.
I al relat de l’evangeli, exclusiu de sant Marc, se’n presenta un signe molt expressiu: Jesús surt del cercle dels jueus, es dirigeix a terres paganes, i allà guareix un sordmut, símbol d’una humanitat tancada a la veu de Déu. El poble jueu ha refusat Jesús, i un pagà restarà obert a la fe.
Tancar-se en si mateix i desentendre’s dels altres és convertir-se en sordmuts morals: sord davant dels altres i mut per als altres.
I fixeu-vos en un darrer detall: aquell sordmut de l’evangeli va tenir la sort que uns altres li portaren a Jesús, i en Ell va trobar el pedagog actiu i pacient que el va reinserir a la societat. Avui són molts els qui necessiten algú que els ofereixi mitjans per recuperar la fe. Un dels grans mitjans és que s’apropin a una comunitat que els aculli, els engresqui, i els valori com a persones.
La Puntilla
Comunicadores
Al menos lo repetía un par de veces al año en sus clases:
–Recordad que hay cuatro tipos de comunicadores:
–Los que ni tienen nada que decir, ni saben cómo decirlo.
–Los que tienen mucho que decir, pero no saben cómo decirlo
–Los que no tienen nada que decir, pero saben cómo decirlo
–Los que tienen mucho que decir y saben cómo decirlo.
Los alumnos llegaron a entender que se refería, más o menos, a cuatro tipos de personas:
–los puros fantasmas
–los poco iniciados
–los vendedores de humo
–los que están bien preparados
Pero un alumno le interceptó:
–¿Y los que dicen, pero no hacen, hablan, pero no actúan, critican, pero no construyen, ¿son buenos comunicadores?
–Sí, son comunicadores de incoherencia....
sábado, 29 de agosto de 2009
Diumenge 30 d'agost 2009 - La Puntilla
Les vacances ja comencen a tocar punt final i és hora d'anar pensant en el nou curs. I nosaltres, diumenge a diumenge, ens trobem.
Diumenge XXII del temps ordinari. Cicle B
Les lleis i les persones
Després de passar cinc diumenges amb el capítol 6 de l’evangeli de Joan, tornem avui a l’evangeli de Marc, que és el propi del cicle B, i que escoltarem fins l’Advent.
Una altra novetat és que comencem a llegir avui, i ho farem durant quatre diumenges més, la Carta de Jaume, que en el seu inici ens convida enèrgicament no només a escoltar la Paraula, sinó, sobretot, a posar-la en pràctica de manera concreta.
¿Quin és en aquest diumenge el missatge principal que ens ofereix l’evangeli?
Marc ens mostra en el capítol 7 del seu evangeli una manifesta oposició entre la manera de pensar i de fer dels fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem (adoneu-nos que Jerusalem era oficialment la guardiana de la doctrina oficial del judaisme), i el pensament de Jesús i l’actuació dels seus deixebles, on allò que compta són els comportaments i les actituds, la manera de viure i d’actuar que no poden classificar-se només en normatives de pràctiques externes.
Jesús critica als fariseus que converteixin en principals el que en realitat són manaments secundaris, ja que són un conjunt de pràctiques i ritus externs que la tradició ha creat, i per contra actuïn d’esquena al projecte de Déu de cara a les persones.
La cita que fa Jesús d’Isaïes és clara:
Resumint: Jesús defensa que un ritual (sigui religiós, militar, polític, etc.) per sí mateix no canvia a una persona. Un ritual no pot posar-se per damunt de les actituds ètiques. Jesús critica l’excessiu legalisme. Vol que mirem sobretot l’actitud interior. És cert que la norma, la llei, és necessària, i ens serveix de camí, però la llei de Déu mai s’ha d’entendre d’una manera exagerada, fins al punt de convertir-la no precisament en un camí de llibertat, ans el contrari, en una font d’angoixa, o en un compliment purament d’aparença.
Avui, a la vida política, social i religiosa, és molt freqüent la subversió de valors, és a dir, mostrar-se escrupolosament exigent en les normes secundàries i, en canvi, saltar-se despreocupadament les normes que posen en perill la pròpia vida o la dels altres.
Hi ha una pregària que he vist atribuïda a diversos autors i no sabria dir de qui és autènticament, i que diu: Senyor, ajuda’m a no canviar allò que no es pot canviar; ajuda’m a canviar allò que es pot canviar; i, Senyor, ajuda’m a distingir una cosa de l’altra... Crec que és una bona pregària per glossar l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia.
La Puntilla
Reímos poco
En los estudios de periodismo tuve un profesor que nos puso un ejercicio muy original: caminar Rambla arriba, Rambla abajo, observando el rostro de las personas. Ni que decir tiene que cuando me tocó hacer la redacción de lo observado, tuve que subrayar las pocas sonrisas y risas que había observado.
Aristóteles afirmó que un bebé sólo adquiere la condición de persona cuando empieza a sonreír. Y es que la risa es, en verdad, el último gran reducto de la libertad humana y constituye la gran rebeldía del ser humano.
Sin embargo, dicen las estadísticas que hoy el adulto más risueño no suele sonreír más de cien veces al día, y los menos alegres no pasan de 15, si llegan.
¿Qué nos pasa? ¿Por qué reímos tan poco?
La risa auténtica (no la falsa e hipócrita) mueve 400 músculos de todo el cuerpo, quema calorías, ensancha los pulmones, oxigena los tejidos y fortalece el sistema inmunológico.
Así pues, si no somos un poco más generosos en la ironía, el humor y la risa, o es que somos muy poco libres, o es que somos propensos a enfermar...
Fins la propera setmana. ¿No us animeu a fer algun comentari?
Diumenge XXII del temps ordinari. Cicle B
Les lleis i les persones
Després de passar cinc diumenges amb el capítol 6 de l’evangeli de Joan, tornem avui a l’evangeli de Marc, que és el propi del cicle B, i que escoltarem fins l’Advent.
Una altra novetat és que comencem a llegir avui, i ho farem durant quatre diumenges més, la Carta de Jaume, que en el seu inici ens convida enèrgicament no només a escoltar la Paraula, sinó, sobretot, a posar-la en pràctica de manera concreta.
¿Quin és en aquest diumenge el missatge principal que ens ofereix l’evangeli?
Marc ens mostra en el capítol 7 del seu evangeli una manifesta oposició entre la manera de pensar i de fer dels fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem (adoneu-nos que Jerusalem era oficialment la guardiana de la doctrina oficial del judaisme), i el pensament de Jesús i l’actuació dels seus deixebles, on allò que compta són els comportaments i les actituds, la manera de viure i d’actuar que no poden classificar-se només en normatives de pràctiques externes.
Jesús critica als fariseus que converteixin en principals el que en realitat són manaments secundaris, ja que són un conjunt de pràctiques i ritus externs que la tradició ha creat, i per contra actuïn d’esquena al projecte de Déu de cara a les persones.
La cita que fa Jesús d’Isaïes és clara:
Resumint: Jesús defensa que un ritual (sigui religiós, militar, polític, etc.) per sí mateix no canvia a una persona. Un ritual no pot posar-se per damunt de les actituds ètiques. Jesús critica l’excessiu legalisme. Vol que mirem sobretot l’actitud interior. És cert que la norma, la llei, és necessària, i ens serveix de camí, però la llei de Déu mai s’ha d’entendre d’una manera exagerada, fins al punt de convertir-la no precisament en un camí de llibertat, ans el contrari, en una font d’angoixa, o en un compliment purament d’aparença.
Avui, a la vida política, social i religiosa, és molt freqüent la subversió de valors, és a dir, mostrar-se escrupolosament exigent en les normes secundàries i, en canvi, saltar-se despreocupadament les normes que posen en perill la pròpia vida o la dels altres.
Hi ha una pregària que he vist atribuïda a diversos autors i no sabria dir de qui és autènticament, i que diu: Senyor, ajuda’m a no canviar allò que no es pot canviar; ajuda’m a canviar allò que es pot canviar; i, Senyor, ajuda’m a distingir una cosa de l’altra... Crec que és una bona pregària per glossar l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia.
La Puntilla
Reímos poco
En los estudios de periodismo tuve un profesor que nos puso un ejercicio muy original: caminar Rambla arriba, Rambla abajo, observando el rostro de las personas. Ni que decir tiene que cuando me tocó hacer la redacción de lo observado, tuve que subrayar las pocas sonrisas y risas que había observado.
Aristóteles afirmó que un bebé sólo adquiere la condición de persona cuando empieza a sonreír. Y es que la risa es, en verdad, el último gran reducto de la libertad humana y constituye la gran rebeldía del ser humano.
Sin embargo, dicen las estadísticas que hoy el adulto más risueño no suele sonreír más de cien veces al día, y los menos alegres no pasan de 15, si llegan.
¿Qué nos pasa? ¿Por qué reímos tan poco?
La risa auténtica (no la falsa e hipócrita) mueve 400 músculos de todo el cuerpo, quema calorías, ensancha los pulmones, oxigena los tejidos y fortalece el sistema inmunológico.
Así pues, si no somos un poco más generosos en la ironía, el humor y la risa, o es que somos muy poco libres, o es que somos propensos a enfermar...
Fins la propera setmana. ¿No us animeu a fer algun comentari?
lunes, 24 de agosto de 2009
23 d'agost 2009 - Diumenge XXI - La Puntilla
Benvolguts amics i amigues, queridos todos, aunque tarde, no quiero que os falte el quinto y último comentario sobre el capítulo sexto de san Juan, ni tampoco La Puntilla. Se acaba el verano. Planificad con entusiasmo el nuevo curso...
Diumenge XXI del temps ordinari. Cicle B
Uns no, altres sí
L’evangeli d’avui presenta l’efecte final i el desenllaç de tot el discurs del pa de vida que hem anat escoltant els darrers diumenges: molts dels qui havien seguit Jesús fins aleshores, l’abandonaren i ja no anaren més amb Ell... Simó Pere, però, en nom dels altres deixebles, i a la pregunta de Jesús sobre si ells també volien abandonar-lo, respon: Senyor, ¿a qui aniríem?...nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.
Aquesta situació pressenteix ja la que serà la permanent realitat al llarg de la història: molts no acceptaran la fe, i altres atorgaran al Crist l’adhesió més incondicional. Molts no valoren gens l’Eucaristia, i altres troben en ella el veritable aliment de la seva fe.
El gran error de molts dels qui escoltaren el discurs del pa de vida va ser que ho feien des de una perspectiva purament grollera i material, mentre que l’Eucaristia només s’entén des d’una perspectiva autènticament sagramental, al nivell d’una fe que accepta els signes com a portadors de gràcia i comunió.
Per entendre què significa l’Eucaristia és indispensable una actitud de fe. Una fe que és adhesió personal a Ell, als seus criteris, a la seva manera de pensar i de viure, i als valors que Ell va proposar i defensar.
L’Eucaristia –menjar la carn i beure la sang del Crist– és l’expressió simbòlica de la unió i la fusió amb la vida del Crist.
L’Eucaristia és una experiència de encontre entre el Ressuscitat i els creients
I voldria subratllar un detall més de la resposta de Pere a la pregunta de Jesús sobre si ells també volien anar-se: Diu Pere: només Vós teniu paraules de vida eterna... Avui estem superinflats de paraules, i crec que es precís tornar a valorar la paraula en la seva justa vàlua, Hi ha massa paraules fugaces, mentideres, hipòcrites, brillants en la forma i buides en el fons, enganyoses, poc crítiques, conformistes... Per això, ens cal continuar cercant paraules autèntiques, portadores de vida, profundes, crítiques, missatgeres de pau i felicitat, compromeses... El missatge del Crist ofereix una gran possibilitat .
Tant de bo, doncs, que aquesta proclamació del capítol sisè de l’evangeli de Joan, que hem llegit i analitzat en els darrers cinc diumenges, hagi servit per aprofundir i valorar encara una mica més el gran regal de l’Eucaristia.
La Puntilla
Belleza
Leí en una ocasión que Miguel Angel Asturias, el novelista y poeta de Guatemala, premio Nobel de literatura en 1967, cambiaba la petición del Padrenuestro, por .
Y esta anécdota poética me plantea una iniciativa:
–¿qué tal si cada día, antes de ir a dormir, nos preguntásemos:
Ya sé que habrá quienes piensen que semejante pregunta puede resultar cursi o trasnochada; como no faltarán los que se muestren mucho más pragmáticos y prefieran preguntarse: ¿cuánto he ganado hoy?
Todos y cada uno de nosotros somos, a veces, protagonistas y, a veces, espectadores. Repartimos belleza o contemplamos belleza.
Hoy, sin embargo, al final de una densa jornada, he decidido indagar el salario de belleza que me ha deparado el día, y sólo me ha venido a la cabeza la imagen de un solemne y espontáneo bostezo de una persona joven que compartía asiento en el autobús.
Bueno, tal vez no sea muy feo el hecho de aburrirse...
Hasta la próxima...
Diumenge XXI del temps ordinari. Cicle B
Uns no, altres sí
L’evangeli d’avui presenta l’efecte final i el desenllaç de tot el discurs del pa de vida que hem anat escoltant els darrers diumenges: molts dels qui havien seguit Jesús fins aleshores, l’abandonaren i ja no anaren més amb Ell... Simó Pere, però, en nom dels altres deixebles, i a la pregunta de Jesús sobre si ells també volien abandonar-lo, respon: Senyor, ¿a qui aniríem?...nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.
Aquesta situació pressenteix ja la que serà la permanent realitat al llarg de la història: molts no acceptaran la fe, i altres atorgaran al Crist l’adhesió més incondicional. Molts no valoren gens l’Eucaristia, i altres troben en ella el veritable aliment de la seva fe.
El gran error de molts dels qui escoltaren el discurs del pa de vida va ser que ho feien des de una perspectiva purament grollera i material, mentre que l’Eucaristia només s’entén des d’una perspectiva autènticament sagramental, al nivell d’una fe que accepta els signes com a portadors de gràcia i comunió.
Per entendre què significa l’Eucaristia és indispensable una actitud de fe. Una fe que és adhesió personal a Ell, als seus criteris, a la seva manera de pensar i de viure, i als valors que Ell va proposar i defensar.
L’Eucaristia –menjar la carn i beure la sang del Crist– és l’expressió simbòlica de la unió i la fusió amb la vida del Crist.
L’Eucaristia és una experiència de encontre entre el Ressuscitat i els creients
I voldria subratllar un detall més de la resposta de Pere a la pregunta de Jesús sobre si ells també volien anar-se: Diu Pere: només Vós teniu paraules de vida eterna... Avui estem superinflats de paraules, i crec que es precís tornar a valorar la paraula en la seva justa vàlua, Hi ha massa paraules fugaces, mentideres, hipòcrites, brillants en la forma i buides en el fons, enganyoses, poc crítiques, conformistes... Per això, ens cal continuar cercant paraules autèntiques, portadores de vida, profundes, crítiques, missatgeres de pau i felicitat, compromeses... El missatge del Crist ofereix una gran possibilitat .
Tant de bo, doncs, que aquesta proclamació del capítol sisè de l’evangeli de Joan, que hem llegit i analitzat en els darrers cinc diumenges, hagi servit per aprofundir i valorar encara una mica més el gran regal de l’Eucaristia.
La Puntilla
Belleza
Leí en una ocasión que Miguel Angel Asturias, el novelista y poeta de Guatemala, premio Nobel de literatura en 1967, cambiaba la petición del Padrenuestro
Y esta anécdota poética me plantea una iniciativa:
–¿qué tal si cada día, antes de ir a dormir, nos preguntásemos:
Ya sé que habrá quienes piensen que semejante pregunta puede resultar cursi o trasnochada; como no faltarán los que se muestren mucho más pragmáticos y prefieran preguntarse: ¿cuánto he ganado hoy?
Todos y cada uno de nosotros somos, a veces, protagonistas y, a veces, espectadores. Repartimos belleza o contemplamos belleza.
Hoy, sin embargo, al final de una densa jornada, he decidido indagar el salario de belleza que me ha deparado el día, y sólo me ha venido a la cabeza la imagen de un solemne y espontáneo bostezo de una persona joven que compartía asiento en el autobús.
Bueno, tal vez no sea muy feo el hecho de aburrirse...
Hasta la próxima...
domingo, 16 de agosto de 2009
Assumpció - Diumenge XX - La Puntilla
Amigues i amics, encara que sigui a brau pasat (quina castellanada, oi?)us envio el meus comentaris. Sempre va bé contrastar...
L’Assumpció de la Mare de Déu
El contingut d’aquesta festa, ignorada durant els primers segles de l’Església, és la creença de que Maria, la mare de Jesús, “un cop acabat el curs de la seva mortal, fou assumpta en cos i ànima a la gloria”. Així, d’aquesta manera, ho proclamava el Papa Pius XII com a veritat dogmàtica, l’any 1950, després d’una oportuna consulta als bisbes de tot el món.
I com cada any, aquesta festa ens dóna ocasió a nosaltres de contemplar Maria com a “una autèntica dona de fe”, tal com la proclama Elisabet, a l’evangeli que llegim avui.
Una fe, la de Maria, que li va fer entendre perfectament com actua Déu a la història, i quin és el seu projecte sobre aquest món: “Déu és aquell que estima, de generació en generació, als qui creuen en Ell. Déu es qui omple de béns els pobres, deixa sens res els rics i derroca els poderosos. I Déu manté per sempre l’aliança amb el poble”
D’això n’estava convençuda Maria, i si darrera de cada persona de bé hi ha una mare, és obvi que aquestes van ser les idees que va transmetre al seu Fill Jesús.
Si volem seguir les petjades de Déu, de Maria i de Jesucrist, ja sabem el camí: estimar Déu que ens estima, apostar a favor dels més febles, i mantenir-se sempre fidels al poble.
Diumenge XX del temps ordinari. Cicle B
Quart dels cinc diumenges dedicats a reflexionar sobre els discurs del pa de vida (Joan, capítol 6)
La idea d’avui és aquesta: –l’adhesió a Jesús no pot quedar-se només en una adhesió intel•lectual o teòrica, sinó d’assimilació i total compenetració amb Ell. Això és el que dóna a entendre el simbolisme del pa: igual que l’aliment material es fa carn de la nostra carn i sang de la nostra sang materials, el pa viu que és Jesús ha de passar a ser part constitutiva de la nostra condició cristiana.
Avui el discurs pren clarament la línia d’exaltació de l’eucaristia: el sagrament és una manera externa de combregar amb la mort del Crist i de participar així de la seva resurrecció.
A la història de l’espiritualitat, l’Eucaristia ha passat moments de desconeixement i fins i tot de menyspreu. Tanmateix esdevé imprescindible per mantenir viva i forta una actitud interior de seguiment del Crist i compromís amb els valors de l’evangeli.
La Puntilla
Libertad
¿para qué?
Fue una larga y provechosa conversación:
–Hoy mucha gente, joven y no tan joven, afirma:
Y es que la secularización ha optado y luchado por la reivindicación de la subjetividad y, por lo tanto, de la libertad.
– Pero,luego,
paradójicamente, parece que la gente no sabe qué hacer con esa libertad...
–Por ejemplo, ¿por qué se añoran tiempos de dictadura? ¿Tan poco se valora la libertad?
–Más aún: Fíjate cómo hoy existe una tendencia muy grave a no tomar decisiones... ¿Cuántos padres renuncian a ejercer de padres?
–¿Cuántos cargos asumen sus responsabilidades y afrontan las dificultades con decisiones a veces impopulares, pero necesarias?
–Sin duda, acertaba san Pablo cuando afirmaba que
–Sí, porque la libertad abandonada a sí misma, entra en una crisis permanente.
Fins la propera setmana, i suporteu bé les calors de l'estiu... Una abraçada
L’Assumpció de la Mare de Déu
El contingut d’aquesta festa, ignorada durant els primers segles de l’Església, és la creença de que Maria, la mare de Jesús, “un cop acabat el curs de la seva mortal, fou assumpta en cos i ànima a la gloria”. Així, d’aquesta manera, ho proclamava el Papa Pius XII com a veritat dogmàtica, l’any 1950, després d’una oportuna consulta als bisbes de tot el món.
I com cada any, aquesta festa ens dóna ocasió a nosaltres de contemplar Maria com a “una autèntica dona de fe”, tal com la proclama Elisabet, a l’evangeli que llegim avui.
Una fe, la de Maria, que li va fer entendre perfectament com actua Déu a la història, i quin és el seu projecte sobre aquest món: “Déu és aquell que estima, de generació en generació, als qui creuen en Ell. Déu es qui omple de béns els pobres, deixa sens res els rics i derroca els poderosos. I Déu manté per sempre l’aliança amb el poble”
D’això n’estava convençuda Maria, i si darrera de cada persona de bé hi ha una mare, és obvi que aquestes van ser les idees que va transmetre al seu Fill Jesús.
Si volem seguir les petjades de Déu, de Maria i de Jesucrist, ja sabem el camí: estimar Déu que ens estima, apostar a favor dels més febles, i mantenir-se sempre fidels al poble.
Diumenge XX del temps ordinari. Cicle B
Quart dels cinc diumenges dedicats a reflexionar sobre els discurs del pa de vida (Joan, capítol 6)
La idea d’avui és aquesta: –l’adhesió a Jesús no pot quedar-se només en una adhesió intel•lectual o teòrica, sinó d’assimilació i total compenetració amb Ell. Això és el que dóna a entendre el simbolisme del pa: igual que l’aliment material es fa carn de la nostra carn i sang de la nostra sang materials, el pa viu que és Jesús ha de passar a ser part constitutiva de la nostra condició cristiana.
Avui el discurs pren clarament la línia d’exaltació de l’eucaristia: el sagrament és una manera externa de combregar amb la mort del Crist i de participar així de la seva resurrecció.
A la història de l’espiritualitat, l’Eucaristia ha passat moments de desconeixement i fins i tot de menyspreu. Tanmateix esdevé imprescindible per mantenir viva i forta una actitud interior de seguiment del Crist i compromís amb els valors de l’evangeli.
La Puntilla
Libertad
¿para qué?
Fue una larga y provechosa conversación:
–Hoy mucha gente, joven y no tan joven, afirma:
Y es que la secularización ha optado y luchado por la reivindicación de la subjetividad y, por lo tanto, de la libertad.
– Pero,luego,
paradójicamente, parece que la gente no sabe qué hacer con esa libertad...
–Por ejemplo, ¿por qué se añoran tiempos de dictadura? ¿Tan poco se valora la libertad?
–Más aún: Fíjate cómo hoy existe una tendencia muy grave a no tomar decisiones... ¿Cuántos padres renuncian a ejercer de padres?
–¿Cuántos cargos asumen sus responsabilidades y afrontan las dificultades con decisiones a veces impopulares, pero necesarias?
–Sin duda, acertaba san Pablo cuando afirmaba que
–Sí, porque la libertad abandonada a sí misma, entra en una crisis permanente.
Fins la propera setmana, i suporteu bé les calors de l'estiu... Una abraçada
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
