Benvolguts, bon diumenge!
De l’evangeli de sant Lluc, 17, 11-19
Sobren lleis i manca humanitat
L’evangeli d’avui planteja, a primera vista, un tema molt comú, malauradament, entre nosaltres: el nombre d’ingrats i desagraïts és molt superior al de persones agraïdes.
Hi ha, però, un altre aspecte que també cal reflexionar. Nou dels deu leprosos que van complir la llei d’anar a presentar-se als sacerdots, no van tornar a agrair a Jesús la seva curació, posant una vegada més de relleu que molts cops, sobren lleis i manca humanitat.
Considerem una mica aquests dos aspectes.
1) Algú va dir que “l’agraïment és la memòria del cor”, i és ben cert. Perquè si el principi mínim de l’ètica és “fer amb els altres allò que ens agrada que ens facin a nosaltres”, és clar que nosaltres ens alegrem quan es valora el nostre treball, i no només amb paraules que puguin sortir del cap, sinó amb fets i accions d’afecte i tendresa que surtin del cor. I això no perquè nosaltres, en fer les coses, cerquem l’agraïment, sinó perquè “som humans” i com a humans ens hem de tractar i respectar sempre els uns amb els altres.
.
2) I és precisament perquè ens falta a tots una bona dosi d’humanitat que ens és més fàcil “complir les lleis (moltes vegades només per por a que ens sancionen) que no pas posar la humanitat per damunt de les lleis, o, com a mínim, al costat de les lleis...
Els nou jueus leprosos curats per Jesús complirem la llei, però només un samarità (que era acusat pels jueus de no complir les lleis), va tornar a donar les gràcies.
A voltes, els cristians i cristianes “de sempre” pensem que som els qui adoptem les millors actituds, i no sempre és així. Persones d’altres religions, o gent que es declara no creient, demostren ser més humans que nosaltres, quan nosaltres, teòricament, hauríem de ser “el més humans” de tots, ja que el nucli del nostre missatge és l’estimació de les persones, i l’agraïment és una molt bona manera d’estimar.
LA PUNTILLA
El Nobel chino
Todos los años por estas fechas se otorgan los célebres premios Nobel, como reconocimiento a personajes destacados en diversos ámbitos de la vida política, cultural o científica mundial.
Este año, entre otros premios, el mundo de la cultura se congratula, por ejemplo, con el premio al peruano Vargas Llosa.
Pero personalmente, y aunque los académicos suecos nos decepcionen muchas veces, a mí me interesa sobre todo el Premio Nobel de la Paz.
Y así como el año pasado se lo concedieron al Presidente Obama, y habría mucho que hablar, este año seguro que habrá más unanimidad.
Porque Liu Xiaobo, el disidente chino de 54 años, de los que ha pasado, y pasará todavía, muchos de ellos en la cárcel, es un bravo y pacífico luchador por los derechos fundamentales en China. Desde 1989, cuando los sucesos de Tiannanmen, su lucha no ha parado en defensa de las libertades y de la democracia en su país.
Bona setmana!
Manel Simó
sábado, 9 de octubre de 2010
viernes, 24 de septiembre de 2010
Diumenge, 26 de setembre 2010
Benvolguts, benvolgudes: bona tardor i bon diumenge
Diumenge 26 durant l’any – cicle C
De l’evangeli de sant Lluc, 16, 19-31
Justícia, mai conformisme
La paràbola del ric anònim i el pobre Llàtzer que ens ofereix l’evangeli d’avui, cal llegir-la sencera i entendre-la bé.
Perquè si algun l’entén que el que ens diu és que “cal passar-ho malament a la terra, per passar-ho bé al cel” va molt equivocat.
Ni tampoc és, de cap manera. aquesta paràbola un crida a la resignació, o a la paciència, o al manteniment de situacions injustes... Com si penséssim: “Carreguem amb les nostres creus, i esperem, en el més enllà, un Déu que arregli totes les desmesures humanes” Encara hi ha gent que pensa així, i també predicadors molt satisfets amb un Déu “que premia als bons i castiga als dolents”, que és, tot just, el Déu que predicaven els fariseus.
La paràbola de Jesús, però, no mira el futur, sinó el present i va dirigida sobretot als cinc germans del ric, que continuaven en l’abundància i la malversació dels béns, en detriment dels pobres.
El ric, alarmat pel que espera als seus germans si continuen vivint d’esquena als pobres, demana a Abraham que enviï a Llàtzer a prevenir-los. És a dir que vegin el miracle d’un que “tornant dels morts” els adverteix. Abraham, però, sap molt bé que la dinàmica de la riquesa tanca el cor humà. Els béns materials, mal emprats, deshumanitzen.
D’aquesta manera, l’evangeli d’avui torna a ser un advertiment més, en la línia de diumenges anteriors, sobre l’ús dels béns d’aquest món. Qui tanqui el cor al dolor i el patiment dels més febles, no pot considerar-se creient en un Déu que no vol una religió que separi el culte de la vida.
LOS NUEVOS LÁZAROS
–Según el último Informe del Banco Mundial, más de mil millones de personas viven por debajo del umbral absoluto de pobreza, es decir, que sólo disponen de un dólar por día. La mayor parte de esos pobres se encuentran en el sur de Asia y en Africa Negra.
–Existen 385 personas o familias en el mundo que, juntas, poseen una riqueza mayor que las 2500 millones de personas más pobres del mundo, o sea, que el 45 por ciento de la población mundial.
–El primer mundo es como una isla de oro, sacudida por todas partes por las olas de la infelicidad de los otros.
LA PUNTILLA
Agustín de Hipona
Dedicó el primer tema de la Catequesis de adultos a reflexionar sobre unos cuantos pensamientos de san Agustín. Y le llamó poderosamente la atención éste:
– “A Vós –dice Agustín refiriéndose a Dios- ningú no us perd, sinó el qui us abandona...”
Este pensamiento cambia mucho el lenguaje de algunas personas.
Porqueu nos dicen:
–Dios me ha abandonado... Y no es cierto: -eres tú quien ha abandonado a Dios...
Y otros afirman:
–He perdido a Dios. Y no añaden la verdadera causa: -porque le has abandonado porque has cambiado de Dios.
Dios nunca nos deja tirados en el camino de la vida. Nos acoge y nos salva. Y su misericordia es más fuerte que nuestras miserias.
Alguien me dijo un día una frase muy profunda:
-La grandeza de Dios se demuestra en que nos permite que con nuestra libertad nos olvidemos e incluso reneguemos de El...
El siempre serà fiel, aunque nosotros le seamos infieles.
San Agustín remataría:
–“Nos hiciste, Señor, para Tí y nuestro corazón está inquieto hasta que descanse en Tí”.
Salutacions, Manel Simó
Diumenge 26 durant l’any – cicle C
De l’evangeli de sant Lluc, 16, 19-31
Justícia, mai conformisme
La paràbola del ric anònim i el pobre Llàtzer que ens ofereix l’evangeli d’avui, cal llegir-la sencera i entendre-la bé.
Perquè si algun l’entén que el que ens diu és que “cal passar-ho malament a la terra, per passar-ho bé al cel” va molt equivocat.
Ni tampoc és, de cap manera. aquesta paràbola un crida a la resignació, o a la paciència, o al manteniment de situacions injustes... Com si penséssim: “Carreguem amb les nostres creus, i esperem, en el més enllà, un Déu que arregli totes les desmesures humanes” Encara hi ha gent que pensa així, i també predicadors molt satisfets amb un Déu “que premia als bons i castiga als dolents”, que és, tot just, el Déu que predicaven els fariseus.
La paràbola de Jesús, però, no mira el futur, sinó el present i va dirigida sobretot als cinc germans del ric, que continuaven en l’abundància i la malversació dels béns, en detriment dels pobres.
El ric, alarmat pel que espera als seus germans si continuen vivint d’esquena als pobres, demana a Abraham que enviï a Llàtzer a prevenir-los. És a dir que vegin el miracle d’un que “tornant dels morts” els adverteix. Abraham, però, sap molt bé que la dinàmica de la riquesa tanca el cor humà. Els béns materials, mal emprats, deshumanitzen.
D’aquesta manera, l’evangeli d’avui torna a ser un advertiment més, en la línia de diumenges anteriors, sobre l’ús dels béns d’aquest món. Qui tanqui el cor al dolor i el patiment dels més febles, no pot considerar-se creient en un Déu que no vol una religió que separi el culte de la vida.
LOS NUEVOS LÁZAROS
–Según el último Informe del Banco Mundial, más de mil millones de personas viven por debajo del umbral absoluto de pobreza, es decir, que sólo disponen de un dólar por día. La mayor parte de esos pobres se encuentran en el sur de Asia y en Africa Negra.
–Existen 385 personas o familias en el mundo que, juntas, poseen una riqueza mayor que las 2500 millones de personas más pobres del mundo, o sea, que el 45 por ciento de la población mundial.
–El primer mundo es como una isla de oro, sacudida por todas partes por las olas de la infelicidad de los otros.
LA PUNTILLA
Agustín de Hipona
Dedicó el primer tema de la Catequesis de adultos a reflexionar sobre unos cuantos pensamientos de san Agustín. Y le llamó poderosamente la atención éste:
– “A Vós –dice Agustín refiriéndose a Dios- ningú no us perd, sinó el qui us abandona...”
Este pensamiento cambia mucho el lenguaje de algunas personas.
Porqueu nos dicen:
–Dios me ha abandonado... Y no es cierto: -eres tú quien ha abandonado a Dios...
Y otros afirman:
–He perdido a Dios. Y no añaden la verdadera causa: -porque le has abandonado porque has cambiado de Dios.
Dios nunca nos deja tirados en el camino de la vida. Nos acoge y nos salva. Y su misericordia es más fuerte que nuestras miserias.
Alguien me dijo un día una frase muy profunda:
-La grandeza de Dios se demuestra en que nos permite que con nuestra libertad nos olvidemos e incluso reneguemos de El...
El siempre serà fiel, aunque nosotros le seamos infieles.
San Agustín remataría:
–“Nos hiciste, Señor, para Tí y nuestro corazón está inquieto hasta que descanse en Tí”.
Salutacions, Manel Simó
viernes, 17 de septiembre de 2010
Diumenge 24 durant l'any 19 de setembre 2010
Benvolguts, rebeu un cop més els meus comentaris.
Administrar el present, guanyar-se el futur
La paràbola que ens presenta l’evangeli avui –un cas de malversació de béns- podria figurar entre les notícies de qualsevol diari dels nostres dies. Per això cal entendre-la bé. Perquè Jesús no lloarà el malversador per la seva acció, sinó per l’habilitat de procurar-se un futur. I aquest és, tot just, l’ensenyament de la paràbola de cara a nosaltres.
En temps de Jesús, els administradors vivien de les comissions, i l’evangeli presenta un administrador que ha fet un frau al seu amo i té por de quedar-se sense feina. Per això, crida els creditors i renuncia a les seves comissions, per guanyar-se’ls i que li puguin donar feina. El qui devia cent bidons d’oli, devia en realitat cinquanta, i els altres cinquanta eren de la comissió de l’administrador. Doncs bé, li perdona la comissió i el guanya com amic. I el mateix amb el qui devia sacs de blat.
Jesús, aleshores, diu: “aquest administrador de riquesa enganyosa ha estat prudent... i és que en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum...”
Nosaltres som administradors de tots els béns rebuts de Déu i amb ells hem d’administrar el present y guanyar-nos el futur. I entre aquests béns hi ha els diners, que són la causa, sovint, de perdició per a molta gent. Per això la paràbola acaba amb la frase lapidària de “no podeu servir Déu i els diners”.
Immersos com estem en un sistema econòmic neoliberal, cal que ens preguntem seriosament si no podem caure en la temptació d’hipotecar la felicitat eterna per les felicitats caduques.
LA PUNTILLA
Nepotismo
Un humorista publicaba esta semana un agudo chiste en un periódico.
Dos personas que participaban en una prueba de oposición comentaban:
–lo más desmoralizador es que aquí lo más valorado no son los conocimientos, sino los conocidos que tengas...
En épocas que ya creíamos definitivamente superadas se denunciaba como una lacra social el denominado nepotismo, es decir, “la desmedida preferencia que algunos dan a sus parientes para las concesiones o empleos públicos”
Ahora quizás hayamos olvidado la palabra, pero la realidad está ahí, y corregida y aumentada...
¿Y qué se consigue con esta lacra? Que muchos ineptos, que no han hecho ningún mérito en la vida, o quienes no se esfuerzan en ninguna otra cosa que no sea conseguir influencias, ocupen los primeros puestos en la política, en los trabajos, y en la misma Iglesia...
¡Qué triste sociedad!
Una cordial salutació i fins la propera setmana.
Administrar el present, guanyar-se el futur
La paràbola que ens presenta l’evangeli avui –un cas de malversació de béns- podria figurar entre les notícies de qualsevol diari dels nostres dies. Per això cal entendre-la bé. Perquè Jesús no lloarà el malversador per la seva acció, sinó per l’habilitat de procurar-se un futur. I aquest és, tot just, l’ensenyament de la paràbola de cara a nosaltres.
En temps de Jesús, els administradors vivien de les comissions, i l’evangeli presenta un administrador que ha fet un frau al seu amo i té por de quedar-se sense feina. Per això, crida els creditors i renuncia a les seves comissions, per guanyar-se’ls i que li puguin donar feina. El qui devia cent bidons d’oli, devia en realitat cinquanta, i els altres cinquanta eren de la comissió de l’administrador. Doncs bé, li perdona la comissió i el guanya com amic. I el mateix amb el qui devia sacs de blat.
Jesús, aleshores, diu: “aquest administrador de riquesa enganyosa ha estat prudent... i és que en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum...”
Nosaltres som administradors de tots els béns rebuts de Déu i amb ells hem d’administrar el present y guanyar-nos el futur. I entre aquests béns hi ha els diners, que són la causa, sovint, de perdició per a molta gent. Per això la paràbola acaba amb la frase lapidària de “no podeu servir Déu i els diners”.
Immersos com estem en un sistema econòmic neoliberal, cal que ens preguntem seriosament si no podem caure en la temptació d’hipotecar la felicitat eterna per les felicitats caduques.
LA PUNTILLA
Nepotismo
Un humorista publicaba esta semana un agudo chiste en un periódico.
Dos personas que participaban en una prueba de oposición comentaban:
–lo más desmoralizador es que aquí lo más valorado no son los conocimientos, sino los conocidos que tengas...
En épocas que ya creíamos definitivamente superadas se denunciaba como una lacra social el denominado nepotismo, es decir, “la desmedida preferencia que algunos dan a sus parientes para las concesiones o empleos públicos”
Ahora quizás hayamos olvidado la palabra, pero la realidad está ahí, y corregida y aumentada...
¿Y qué se consigue con esta lacra? Que muchos ineptos, que no han hecho ningún mérito en la vida, o quienes no se esfuerzan en ninguna otra cosa que no sea conseguir influencias, ocupen los primeros puestos en la política, en los trabajos, y en la misma Iglesia...
¡Qué triste sociedad!
Una cordial salutació i fins la propera setmana.
sábado, 11 de septiembre de 2010
DIUMENGE 24 - 12 DE SETEMBRE 2010
Benvolguts, una cordial salutació i una setmana més amb vosaltres
El capítol 15 de Lluc
Enguany estem llegint l’evangeli de Lluc, que és conegut sobretot com l’evangeli de la misericòrdia i l’acolliment de Déu. I aquesta qualitat es veu, de manera especial, en el capítol 15, que avui ens ofereix la litúrgia.
En ell, Lluc ens presenta tres paràboles: l’ovella perduda, la moneda perduda i el fill perdut, que anomenem pròdig, i que avui no llegim per no allargar-nos massa.
¿Què tenen en comú aquestes tres paràboles? Que Déu mira sempre el pecador no com a una persona perversa, sinó com quelcom molt estimat que s’ha perdut i que es cerca i es desitja retrobar.
A Jesús l’acusen d’acollir els pecadors. Pecador, en el seu temps, era sinònim de persona menyspreada, marginada, perquè era considerada persona que havia ofès a Déu. Jesús, però, ofereix la gran lliçó de la conducta de Déu envers aquell que s’ha allunyat: és com el pastor que va darrera l’ovella esgarriada, la dona que es posa a escombrar febrosament per trobar la moneda perduda, o el pare que espera cada dia la tornada del fill que ha marxat de casa,
És obvi, per tant, que ens trobem avui amb un evangeli ple de ressonàncies personals i comunitàries.
No caiguem, doncs, en la temptació de ser envers els que s’equivoquen més severs que Déu; ni esperem que els qui s’han allunyat tornin per si mateixos. Caldrà anar a cercar-los.
LA PUNTILLA
Razones para existir
Anda estos días entre nosotros Nicolás Castellanos, el ex-obispo de Palencia que un buen día decidió dejar el cargo y los honores y se marchó como misionero a Bolivia, donde sigue desarrollando una labor inmensa (que le valió el Principe de Asturias en 1998)
Ni que decir tiene que su decisión sentó como un tiro a muchas hermanos suyos en el Episcopado y también al Vaticano. De hecho tuvieron que pasar dos años desde su renuncia hasta que algún obispo le acogiese en su diócesis. Cuatro le rechazaron...
Pues bien, a Castellanos le entrevista un periodista, en busca de alguna noticia con morbo, como es habitual, y el misionero le suelta:
–Mire, en el Norte sobran medios para vivir, pero faltan razones para existir, mientras que en el Sur carecemos de los medios para vivir y sobran razones para existir...”
Gracias, misionero
Manel Simó
El capítol 15 de Lluc
Enguany estem llegint l’evangeli de Lluc, que és conegut sobretot com l’evangeli de la misericòrdia i l’acolliment de Déu. I aquesta qualitat es veu, de manera especial, en el capítol 15, que avui ens ofereix la litúrgia.
En ell, Lluc ens presenta tres paràboles: l’ovella perduda, la moneda perduda i el fill perdut, que anomenem pròdig, i que avui no llegim per no allargar-nos massa.
¿Què tenen en comú aquestes tres paràboles? Que Déu mira sempre el pecador no com a una persona perversa, sinó com quelcom molt estimat que s’ha perdut i que es cerca i es desitja retrobar.
A Jesús l’acusen d’acollir els pecadors. Pecador, en el seu temps, era sinònim de persona menyspreada, marginada, perquè era considerada persona que havia ofès a Déu. Jesús, però, ofereix la gran lliçó de la conducta de Déu envers aquell que s’ha allunyat: és com el pastor que va darrera l’ovella esgarriada, la dona que es posa a escombrar febrosament per trobar la moneda perduda, o el pare que espera cada dia la tornada del fill que ha marxat de casa,
És obvi, per tant, que ens trobem avui amb un evangeli ple de ressonàncies personals i comunitàries.
No caiguem, doncs, en la temptació de ser envers els que s’equivoquen més severs que Déu; ni esperem que els qui s’han allunyat tornin per si mateixos. Caldrà anar a cercar-los.
LA PUNTILLA
Razones para existir
Anda estos días entre nosotros Nicolás Castellanos, el ex-obispo de Palencia que un buen día decidió dejar el cargo y los honores y se marchó como misionero a Bolivia, donde sigue desarrollando una labor inmensa (que le valió el Principe de Asturias en 1998)
Ni que decir tiene que su decisión sentó como un tiro a muchas hermanos suyos en el Episcopado y también al Vaticano. De hecho tuvieron que pasar dos años desde su renuncia hasta que algún obispo le acogiese en su diócesis. Cuatro le rechazaron...
Pues bien, a Castellanos le entrevista un periodista, en busca de alguna noticia con morbo, como es habitual, y el misionero le suelta:
–Mire, en el Norte sobran medios para vivir, pero faltan razones para existir, mientras que en el Sur carecemos de los medios para vivir y sobran razones para existir...”
Gracias, misionero
Manel Simó
domingo, 5 de septiembre de 2010
Diumenge 23 - 5 de septembre 2010
Benvolguts i benvolgudes, després d'aquesta pausa, s'albira ja un nou curs. Doncs, anem-hi... I torna fins i tot La Puntilla...
Un seguiment exigent
L’evangeli d’avui no enganya ningú. Seguir Jesús no és fàcil. Jesús exigeix donar-ho tot, donar-se plenament; i qui no vulgui acceptar aquesta realitat, no es podrà dir seguidor seu..
Aquesta plantejament, però, és la meta, i per arribar a qualsevol meta cal fer camí progressivament. Als camins sempre hi ha caigudes i aixecades, decepcions i noves empentes, foscors i dies brillants i joiosos.
Dit això, l’evangeli s’ha llegit adequadament. Perquè no podem deduir del seu contingut la figura d’un Jesús inhumà, que exigeix la renuncia a les relaciones familiars més íntimes i fins i tot la renúncia al propi ésser de cadascú.
Jesús proposa tres viaranys, o tres actituds radicals per al seu seguiment:
-una disposició a subordinar-ho tot, si cal, i fins i tot allò més proper, com és la família, a la plena adhesió a Ell, al seu Regne, al seu evangeli.
-una disposició oberta a carregar amb les creus que sorgeixin com a conseqüència de ser fidels al seu seguiment. - i una disposició permanent a renunciat a tot, si fos necessari.
Si ens mirem atentament a nosaltres mateixos, de ben segur que estem encara lluny d’aquesta disponibilitat, però cal no renunciar a la utopia de continuar avançant i construint.
I per encertar, la recomanació final de l’evangeli: per a aconseguir qualsevol cosa, cal pensar molt bé primer els ciments i els pressupostos.
LA PUNTILLA
Convivimos, compartimos
Un grupo de mujeres de un Ayuntamiento ha lanzado una campaña bajo el eslógan de convivimos compartimos
para concienciar a los “compañeros masculinos” de casa de que si viven bajo un mismo techo con ellas, han de compartir también las tareas que comporta un hogar,
El tema está bien, aunque se ha de reconocer que hay males endémicos que sólo se curarán con la mentalización de las nuevas generaciones (y aquí las madres tienen todavía mucho que hacer en la educación de sus hijos varones), y nunca por la vía de la imposición, sino por el camino de la persuación.
Y el lema habría que aplicarlo también a otras realidades de la vida, porque es válido para todo tipo de convivencia comunitaria Por ejemplo, una Parroquia. Si todos convivimos en ella, todos tendremos que aportar algo a ella(compartimos).
Pensemos en el nuevo curso.
Una abraçada a tots, i fins la propera
Manel Simó
Un seguiment exigent
L’evangeli d’avui no enganya ningú. Seguir Jesús no és fàcil. Jesús exigeix donar-ho tot, donar-se plenament; i qui no vulgui acceptar aquesta realitat, no es podrà dir seguidor seu..
Aquesta plantejament, però, és la meta, i per arribar a qualsevol meta cal fer camí progressivament. Als camins sempre hi ha caigudes i aixecades, decepcions i noves empentes, foscors i dies brillants i joiosos.
Dit això, l’evangeli s’ha llegit adequadament. Perquè no podem deduir del seu contingut la figura d’un Jesús inhumà, que exigeix la renuncia a les relaciones familiars més íntimes i fins i tot la renúncia al propi ésser de cadascú.
Jesús proposa tres viaranys, o tres actituds radicals per al seu seguiment:
-una disposició a subordinar-ho tot, si cal, i fins i tot allò més proper, com és la família, a la plena adhesió a Ell, al seu Regne, al seu evangeli.
-una disposició oberta a carregar amb les creus que sorgeixin com a conseqüència de ser fidels al seu seguiment. - i una disposició permanent a renunciat a tot, si fos necessari.
Si ens mirem atentament a nosaltres mateixos, de ben segur que estem encara lluny d’aquesta disponibilitat, però cal no renunciar a la utopia de continuar avançant i construint.
I per encertar, la recomanació final de l’evangeli: per a aconseguir qualsevol cosa, cal pensar molt bé primer els ciments i els pressupostos.
LA PUNTILLA
Convivimos, compartimos
Un grupo de mujeres de un Ayuntamiento ha lanzado una campaña bajo el eslógan de convivimos compartimos
para concienciar a los “compañeros masculinos” de casa de que si viven bajo un mismo techo con ellas, han de compartir también las tareas que comporta un hogar,
El tema está bien, aunque se ha de reconocer que hay males endémicos que sólo se curarán con la mentalización de las nuevas generaciones (y aquí las madres tienen todavía mucho que hacer en la educación de sus hijos varones), y nunca por la vía de la imposición, sino por el camino de la persuación.
Y el lema habría que aplicarlo también a otras realidades de la vida, porque es válido para todo tipo de convivencia comunitaria Por ejemplo, una Parroquia. Si todos convivimos en ella, todos tendremos que aportar algo a ella(compartimos).
Pensemos en el nuevo curso.
Una abraçada a tots, i fins la propera
Manel Simó
sábado, 19 de junio de 2010
20 DE MAIG - Diumenge XII
Benvolguts i benvolgudes,
¿com va la calor?
Sort que la Paraula sempre és vent que refresca...
Salutacions
Qui dius que sóc? Què cerques en mi?
Cada vegada té més força la idea de concebre la religió cristiana no com un conjunt de veritats, o de normes morals, sinó com un encontre personal amb el Crist.
I aquesta és la línia que ens marca l’evangeli d’avui.
Quan Jesús pregunta qui diu la gent que sóc, qui dieu vosaltres que sóc? comprova si som persones que només parlem d’Ell pel que ens han dit els altres, o ens han ensenyat sobre Ell, o si l’hem experimentat nosaltres, si ens hem trobat amb Ell...
Es curiós que Pere, en nom de tots els altres, respon dient sou el Messies. No diu, sou el Fill de Déu, al qual hem de creure, sinó sou el Messies, és a dir, el Salvador, aquell que salva a qui cerca en Ell la salvació i el sentit de la seva vida...
És ben conegut que la vida de l’ésser humà necessita trobar un sentit que doni resposta als anhels més profunds.
Doncs bé: el que confessa Pere és que per a ell, el Crist és qui il•lumina la seva vida i dóna sentit a les seves decisions.
I aleshores és quan Jesús presenta el seu programa de salvació de l’ésser humà: trobem vida quan donem vida: qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el qui la perdi per mi, la salvarà...
Crist és font de salvació perquè dóna sentit a allò que més preocupa en la vida dels éssers humans: el sofriment i el dolor, les creus de la vida quotidiana. Per això diu: qui vulgui venir amb mi, és a dir, al meu projecte, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.
No diu que els ésser humans hem de cercar i estimar el dolor i la creu: diu que hi ha qui els porta amb esperança, i qui els porta amb desesperació i desesperança.
Pau, a la segona lectura, ens ha dit que els qui estem batejats, estem revestits del Crist, i som una sola cosa en Jesucrist. Viure aquesta identificació és haver arribat a l’encontre ple i definitiu amb la seva persona.
Crisis ética
“Esto no es negociable”
Una de las lacras éticas más lamentables de nuestro tiempo es pretender “hacer negocio” con lo que “no es negociable”
Resulta muy curiosa la etimología de la palabra “negocio”. Es “la negación del ocio”, es decir, “una ocupación, quehacer o trabajo”; y en la acepción más conocida “un trabajo lucrativo o de interés”.
Pues bien: un negocio será éticamente correcto cuando se trata de un trabajo digno, y cuando lo son los frutos de dicho trabajo.
Pero hay realidades y valores con los que no es éticamente correcto “hacer negocio”, y ahí está el gran desvío.
No se puede hacer negocios con valores como el amor, la amistad, la generosidad, o la fe…Y sin embargo, ahí están la degradaciones que todos podríamos enumerar.
Se pretende “comprar con dinero” el amor o la amistad de las personas.
Se abusa de la generosidad de los dadivosos.
Se cae en la tentación de convertir la religión en una fuente de ingresos…
Y es que la pretensión de comprar con dinero lo que verdaderamente tiene valor, confunde una vez más “el precio” con “el valor”, dos conceptos que no siempre coinciden.
Fins la propera...
¿com va la calor?
Sort que la Paraula sempre és vent que refresca...
Salutacions
Qui dius que sóc? Què cerques en mi?
Cada vegada té més força la idea de concebre la religió cristiana no com un conjunt de veritats, o de normes morals, sinó com un encontre personal amb el Crist.
I aquesta és la línia que ens marca l’evangeli d’avui.
Quan Jesús pregunta qui diu la gent que sóc, qui dieu vosaltres que sóc? comprova si som persones que només parlem d’Ell pel que ens han dit els altres, o ens han ensenyat sobre Ell, o si l’hem experimentat nosaltres, si ens hem trobat amb Ell...
Es curiós que Pere, en nom de tots els altres, respon dient sou el Messies. No diu, sou el Fill de Déu, al qual hem de creure, sinó sou el Messies, és a dir, el Salvador, aquell que salva a qui cerca en Ell la salvació i el sentit de la seva vida...
És ben conegut que la vida de l’ésser humà necessita trobar un sentit que doni resposta als anhels més profunds.
Doncs bé: el que confessa Pere és que per a ell, el Crist és qui il•lumina la seva vida i dóna sentit a les seves decisions.
I aleshores és quan Jesús presenta el seu programa de salvació de l’ésser humà: trobem vida quan donem vida: qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el qui la perdi per mi, la salvarà...
Crist és font de salvació perquè dóna sentit a allò que més preocupa en la vida dels éssers humans: el sofriment i el dolor, les creus de la vida quotidiana. Per això diu: qui vulgui venir amb mi, és a dir, al meu projecte, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.
No diu que els ésser humans hem de cercar i estimar el dolor i la creu: diu que hi ha qui els porta amb esperança, i qui els porta amb desesperació i desesperança.
Pau, a la segona lectura, ens ha dit que els qui estem batejats, estem revestits del Crist, i som una sola cosa en Jesucrist. Viure aquesta identificació és haver arribat a l’encontre ple i definitiu amb la seva persona.
Crisis ética
“Esto no es negociable”
Una de las lacras éticas más lamentables de nuestro tiempo es pretender “hacer negocio” con lo que “no es negociable”
Resulta muy curiosa la etimología de la palabra “negocio”. Es “la negación del ocio”, es decir, “una ocupación, quehacer o trabajo”; y en la acepción más conocida “un trabajo lucrativo o de interés”.
Pues bien: un negocio será éticamente correcto cuando se trata de un trabajo digno, y cuando lo son los frutos de dicho trabajo.
Pero hay realidades y valores con los que no es éticamente correcto “hacer negocio”, y ahí está el gran desvío.
No se puede hacer negocios con valores como el amor, la amistad, la generosidad, o la fe…Y sin embargo, ahí están la degradaciones que todos podríamos enumerar.
Se pretende “comprar con dinero” el amor o la amistad de las personas.
Se abusa de la generosidad de los dadivosos.
Se cae en la tentación de convertir la religión en una fuente de ingresos…
Y es que la pretensión de comprar con dinero lo que verdaderamente tiene valor, confunde una vez más “el precio” con “el valor”, dos conceptos que no siempre coinciden.
Fins la propera...
domingo, 13 de junio de 2010
Diumenge 13 de maig 2010
Amb una mica de retard, però no vull que manqui el meu comentari, encara que si no em dieu res, hauré de deixar-ho, perquè tinc consciència que no ho llegeix ningu...
Temps de durant l’any
23 setmanes fins l’ADVENT . Cicle C
Ens endinsem de nou, a partir d’aquest diumenge, en els diumenges anomenats de durant l’any, és a dir, un temps en que, a banda d’algunes festes concretes, no celebrem res més que el signe i la presència del Crist que ens convoca cada diumenge al voltant de la taula de l’Eucaristia, per celebrar la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, i nodrir, d’aquesta manera, la nostra identitat cristiana.
Anem a celebrar, doncs, un total de 23 diumenges, fins que el 28 de novembre tornem a començar un nou cicle litúrgic, amb l’inici de l’Advent.
I enguany llegim l’evangeli de Lluc, que no va ser dels dotze apòstols, però que va rebre el seu ensenyament, i escriu un evangeli amb un estil propi, que ressalta la proximitat de Déu i la seva preocupació pels més febles. El rostre de Déu de l’evangelista Lluc és el rostre d’un Déu eminentment misericordiós.
XI durant l’any
Actituds del fariseu, actituds de la dona
Les accions de les persones responen a les actituds o opcions que han fet a la vida. Per això, en una correcta formació moral, allò que cal treballar són les causes o actituds, que provoquen les accions morals o immorals.
Fixem-nos, per exemple, en les actituds de fons dels personatges del fariseu i la dona que ens presenta avui la lectura de l’evangeli.
El fariseu:
–té una actitud inquisitorial: la dona és una pecadora
–es considera pur i no està disposat a deixar entrar a casa seva res impur...
–mostra una actitud desqualificadora: Jesús no és un profeta
–creu que ell és un model de conducta, tot just quan acaba d’infringir les normes més elementals d’acolliment de les persones...
La dona pecadora:
–des del silenci, i amb una comunicació no verbal molt profunda i expressiva, mostra el seu penediment i el seu desig d’alliberament
–parteix del reconeixement del poder de Jesús per a perdonar els seus pecats
–és una dona que estima molt i que pensa que la fe pot salvar-la i fer-la canviar de vida.
Davant d’aquestes actituds ben diferents queda clar qui obté l’aprovació de Déu.
Crisis ética
El comportamiento económico
Una de las tareas básicas que ha de afrontar el ser humano es su utilización de los bienes materiales, es decir, lo que podríamos llamar su comportamiento económico… Y también en este quehacer hay unos límites éticos que es preciso observar.
Insertos, como estamos, en una sociedad de desigualdades, ¿podemos usar y abusar de los bienes materiales sin ningún tipo de limitaciones?
He aquí, pues, algunas pistas éticas en este ámbito:
–tener máximo cuidado en el uso de los bienes que la naturaleza pone al alcance de todos
–evitar todo tipo de fraude en las obligaciones fiscales
–colaborar al bien común mediante los pagos de las cargas comunes
–valorar en un precio justo los bienes que se ponen a disposición de los demás
–ejercer nuestro rechazo frente a productos que sean fruto de explotación de las personas
–reivindicar un concepto de vida digno, pero austero
–ser conscientes de que las acciones económicas tienen un transfondo ético
Apa, fins la setmana propera, o no...
Manel Simó
Temps de durant l’any
23 setmanes fins l’ADVENT . Cicle C
Ens endinsem de nou, a partir d’aquest diumenge, en els diumenges anomenats de durant l’any, és a dir, un temps en que, a banda d’algunes festes concretes, no celebrem res més que el signe i la presència del Crist que ens convoca cada diumenge al voltant de la taula de l’Eucaristia, per celebrar la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, i nodrir, d’aquesta manera, la nostra identitat cristiana.
Anem a celebrar, doncs, un total de 23 diumenges, fins que el 28 de novembre tornem a començar un nou cicle litúrgic, amb l’inici de l’Advent.
I enguany llegim l’evangeli de Lluc, que no va ser dels dotze apòstols, però que va rebre el seu ensenyament, i escriu un evangeli amb un estil propi, que ressalta la proximitat de Déu i la seva preocupació pels més febles. El rostre de Déu de l’evangelista Lluc és el rostre d’un Déu eminentment misericordiós.
XI durant l’any
Actituds del fariseu, actituds de la dona
Les accions de les persones responen a les actituds o opcions que han fet a la vida. Per això, en una correcta formació moral, allò que cal treballar són les causes o actituds, que provoquen les accions morals o immorals.
Fixem-nos, per exemple, en les actituds de fons dels personatges del fariseu i la dona que ens presenta avui la lectura de l’evangeli.
El fariseu:
–té una actitud inquisitorial: la dona és una pecadora
–es considera pur i no està disposat a deixar entrar a casa seva res impur...
–mostra una actitud desqualificadora: Jesús no és un profeta
–creu que ell és un model de conducta, tot just quan acaba d’infringir les normes més elementals d’acolliment de les persones...
La dona pecadora:
–des del silenci, i amb una comunicació no verbal molt profunda i expressiva, mostra el seu penediment i el seu desig d’alliberament
–parteix del reconeixement del poder de Jesús per a perdonar els seus pecats
–és una dona que estima molt i que pensa que la fe pot salvar-la i fer-la canviar de vida.
Davant d’aquestes actituds ben diferents queda clar qui obté l’aprovació de Déu.
Crisis ética
El comportamiento económico
Una de las tareas básicas que ha de afrontar el ser humano es su utilización de los bienes materiales, es decir, lo que podríamos llamar su comportamiento económico… Y también en este quehacer hay unos límites éticos que es preciso observar.
Insertos, como estamos, en una sociedad de desigualdades, ¿podemos usar y abusar de los bienes materiales sin ningún tipo de limitaciones?
He aquí, pues, algunas pistas éticas en este ámbito:
–tener máximo cuidado en el uso de los bienes que la naturaleza pone al alcance de todos
–evitar todo tipo de fraude en las obligaciones fiscales
–colaborar al bien común mediante los pagos de las cargas comunes
–valorar en un precio justo los bienes que se ponen a disposición de los demás
–ejercer nuestro rechazo frente a productos que sean fruto de explotación de las personas
–reivindicar un concepto de vida digno, pero austero
–ser conscientes de que las acciones económicas tienen un transfondo ético
Apa, fins la setmana propera, o no...
Manel Simó
sábado, 5 de junio de 2010
Corpus - 6 de juny 2010
Benvolguts, benvolgudes, us desitjo una festa profunda del Corpus.
Si us plau, doneu-me alguna senyal d'haver-me llegit, que em dóna la sensació que això no arriba a ningú...
El Cos i la Sang de Crist
Dóna, Senyor, pa als qui tenen fam,
i fam de Tu als qui tenen pa
Al llarg de la història de l’espiritualitat cristiana, l’Eucaristia, signe i sagrament de la presència del Crist, ha estat considerada des de diferents aspectes.
La festa d’avui, en concret, va posar l’accent, des del seu inici, en “la presència real de Crist en el pa i en el vi”, comportant, com a punt màxim de la celebració, “l’adoració del Santíssim, la seva exposició pública, i la processó amb la custòdia...”
Tanmateix, els textos que ens ofereix la litúrgia s’orienten cap a una altra reflexió sobre l’Eucaristia, sobre tot el text de l’evangeli.
La catequesi de “la multiplicació dels pans i els peixos”, de clara simbologia eucarística, mostra que per a Jesús, aquest sagrament no és tant un cerimonial religiós, sinó una resposta a una necessitat vital de la gent: la seva necessitat de saciar la seva fam. La fam de l’esperit.
La preciosa pregària amb la qual he titulat aquest comentari, i que algunes persones reciten quan beneeixen la taula, mostra que l’ésser humà té necessitat d’alimentar el seu cos i el seu esperit alhora. Hi ha, malauradament, moltes persones desnodrides físicament, però moltes més, jo diria, desnodrides espiritualment.
I el relat de l’evangeli accentua un parell de detalls que cal aprofundir:
–“doneu-los menjar vosaltres mateixos”: el nucli de l’evangeli de Jesús és mantenir sempre viva l’actitud de compartir
–i “feu-los seure en grups”: a la taula no només compta el pa, sinó també la companyia, la comunitat.
El missatge és clar. La festa d’avui ens esperona a alimentar el nostre esperit, compartint en comunitat tot allò que som i que tenim. L’Eucaristia alimenta, és comunió i construeix comunitat
Crisis ética
“Quedar bien”
Una de las críticas que solemos hacer a los políticos, sobre todo cuando llega el tiempo de elecciones, es que “hacen lo que sea para ganar un voto”, aunque para ello tengan que cometer más de un atentado contra la ética, sobre todo contra la ética de la verdad.
Pero esta crítica deberíamos extenderla también a más personas, e incluirnos nosotros mismos, en una autocrítica personal.
Porque, ¿dónde está el origen de esta manera de actuar?
Es obvio que nuestra vida se sitúa siempre frente a los demás. Y es entonces cuando podemos caer en la tentación de “quedar bien ante ellos”, porque son, en definitiva, quienes nos van a juzgar. Parece, pues, que nos importa mucho la opinión de “los espectadores de nuestra vida…”
Nos pierde “la imagen”, y por ella somos capaces, muchas veces, de sacrificar incluso nuestras convicciones más íntimas. Esta actitud tiene un nombre: ausencia de personalidad. Algo que abunda demasiado.
Apa, fins la propera setmana
Manel Simó
Si us plau, doneu-me alguna senyal d'haver-me llegit, que em dóna la sensació que això no arriba a ningú...
El Cos i la Sang de Crist
Dóna, Senyor, pa als qui tenen fam,
i fam de Tu als qui tenen pa
Al llarg de la història de l’espiritualitat cristiana, l’Eucaristia, signe i sagrament de la presència del Crist, ha estat considerada des de diferents aspectes.
La festa d’avui, en concret, va posar l’accent, des del seu inici, en “la presència real de Crist en el pa i en el vi”, comportant, com a punt màxim de la celebració, “l’adoració del Santíssim, la seva exposició pública, i la processó amb la custòdia...”
Tanmateix, els textos que ens ofereix la litúrgia s’orienten cap a una altra reflexió sobre l’Eucaristia, sobre tot el text de l’evangeli.
La catequesi de “la multiplicació dels pans i els peixos”, de clara simbologia eucarística, mostra que per a Jesús, aquest sagrament no és tant un cerimonial religiós, sinó una resposta a una necessitat vital de la gent: la seva necessitat de saciar la seva fam. La fam de l’esperit.
La preciosa pregària amb la qual he titulat aquest comentari, i que algunes persones reciten quan beneeixen la taula, mostra que l’ésser humà té necessitat d’alimentar el seu cos i el seu esperit alhora. Hi ha, malauradament, moltes persones desnodrides físicament, però moltes més, jo diria, desnodrides espiritualment.
I el relat de l’evangeli accentua un parell de detalls que cal aprofundir:
–“doneu-los menjar vosaltres mateixos”: el nucli de l’evangeli de Jesús és mantenir sempre viva l’actitud de compartir
–i “feu-los seure en grups”: a la taula no només compta el pa, sinó també la companyia, la comunitat.
El missatge és clar. La festa d’avui ens esperona a alimentar el nostre esperit, compartint en comunitat tot allò que som i que tenim. L’Eucaristia alimenta, és comunió i construeix comunitat
Crisis ética
“Quedar bien”
Una de las críticas que solemos hacer a los políticos, sobre todo cuando llega el tiempo de elecciones, es que “hacen lo que sea para ganar un voto”, aunque para ello tengan que cometer más de un atentado contra la ética, sobre todo contra la ética de la verdad.
Pero esta crítica deberíamos extenderla también a más personas, e incluirnos nosotros mismos, en una autocrítica personal.
Porque, ¿dónde está el origen de esta manera de actuar?
Es obvio que nuestra vida se sitúa siempre frente a los demás. Y es entonces cuando podemos caer en la tentación de “quedar bien ante ellos”, porque son, en definitiva, quienes nos van a juzgar. Parece, pues, que nos importa mucho la opinión de “los espectadores de nuestra vida…”
Nos pierde “la imagen”, y por ella somos capaces, muchas veces, de sacrificar incluso nuestras convicciones más íntimas. Esta actitud tiene un nombre: ausencia de personalidad. Algo que abunda demasiado.
Apa, fins la propera setmana
Manel Simó
viernes, 28 de mayo de 2010
Diumenge de la Trinitat - 30 de maig 2010
Benvolguts, benvolgudes,
EL MISTERI TRINITARI
Llegir la Trinitat des dels evangelis
La comunitat trinitària de Déu – Pare, Fill i Esperit sant- resulta òbviament inabastable a la intel•ligència humana, com inabastable és el mateix Déu.
Per això, la festa d’avui és purament, en el seu contingut, un acte de fe en una resolució teològica adoptada pel primer Concili de Constantinopla l’any 381. De fet, ni en el Nou Testament, ni en els tres primers segles de l’Església, no apareix encara formulada aquesta “representació” de Déu.
La fe, però, no s’alimenta només d’especulacions teòriques. I la Trinitat, llegida a la llum dels evangelis, ens indica que en la figura de Déu-Pare (Mare) se’ns fa present el Déu-Amor, el Déu-misericòrdia (mai el Déu-omnipotent); en Jesús-Fill se’ns mostra de manera palpable el Déu-alliberador i al costat dels pobres i oprimits; i el Déu-Esperit és el Déu “que ens dóna vida” i ens ensenya “la veritat sencera”
D’altra part, el Déu-Trinitat se’ns ofereix com a model de vida comunitària i familiar: “estimeu-vos com el Pare, el Fill i l’Esperit ens estimem” La concepció trinitària de Déu és, en paraules del Papa Joan Pau II, “el model últim de qualsevol convivència humana. És un misteri de comunió entre les persones.”.
En el nostre baptisme varem ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit sant per entrar a formar part de la comunitat de l’Església i intentar viure seguint les petjades d’un Pare que ens estima, un Fill que ens agermana, i un Esperit que trobem sempre al nostre costat.
Glòria, doncs, al Pare, al Fill i a l’Esperit...
Crisis ética
Ética de la comunión
Ocurre con frecuencia en nuestro entorno que las personas son reducidas a “individuos en conflicto o en competición entre ellos”
Y cuando la vida se convierte en lucha o competición de unos contra otros –y vivir se transforma en competir-
nos sentimos todos como sumergidos en un gran estadio, en el que se trata de exhibirse ante los demás como grandes triunfadores.
Triunfadores, ¿de qué?
¿De haber aplastado a los demás? ¿De haber pisoteado a los más débiles?
Triunfadores, ¿por qué?
¿Por haber sobornado a los sin conciencia? ¿Por haber utilizado el poder para uso propio?
Se impone, pues, con urgencia, trabajar por la ética de la comunión, que es la actitud totalmente opuesta a la negatividad de la “competición”.
Ética de la comunión que considera a la persona como persona y por encima de cualquier competitividad.
Una abraçada,
Manel Simó
EL MISTERI TRINITARI
Llegir la Trinitat des dels evangelis
La comunitat trinitària de Déu – Pare, Fill i Esperit sant- resulta òbviament inabastable a la intel•ligència humana, com inabastable és el mateix Déu.
Per això, la festa d’avui és purament, en el seu contingut, un acte de fe en una resolució teològica adoptada pel primer Concili de Constantinopla l’any 381. De fet, ni en el Nou Testament, ni en els tres primers segles de l’Església, no apareix encara formulada aquesta “representació” de Déu.
La fe, però, no s’alimenta només d’especulacions teòriques. I la Trinitat, llegida a la llum dels evangelis, ens indica que en la figura de Déu-Pare (Mare) se’ns fa present el Déu-Amor, el Déu-misericòrdia (mai el Déu-omnipotent); en Jesús-Fill se’ns mostra de manera palpable el Déu-alliberador i al costat dels pobres i oprimits; i el Déu-Esperit és el Déu “que ens dóna vida” i ens ensenya “la veritat sencera”
D’altra part, el Déu-Trinitat se’ns ofereix com a model de vida comunitària i familiar: “estimeu-vos com el Pare, el Fill i l’Esperit ens estimem” La concepció trinitària de Déu és, en paraules del Papa Joan Pau II, “el model últim de qualsevol convivència humana. És un misteri de comunió entre les persones.”.
En el nostre baptisme varem ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit sant per entrar a formar part de la comunitat de l’Església i intentar viure seguint les petjades d’un Pare que ens estima, un Fill que ens agermana, i un Esperit que trobem sempre al nostre costat.
Glòria, doncs, al Pare, al Fill i a l’Esperit...
Crisis ética
Ética de la comunión
Ocurre con frecuencia en nuestro entorno que las personas son reducidas a “individuos en conflicto o en competición entre ellos”
Y cuando la vida se convierte en lucha o competición de unos contra otros –y vivir se transforma en competir-
nos sentimos todos como sumergidos en un gran estadio, en el que se trata de exhibirse ante los demás como grandes triunfadores.
Triunfadores, ¿de qué?
¿De haber aplastado a los demás? ¿De haber pisoteado a los más débiles?
Triunfadores, ¿por qué?
¿Por haber sobornado a los sin conciencia? ¿Por haber utilizado el poder para uso propio?
Se impone, pues, con urgencia, trabajar por la ética de la comunión, que es la actitud totalmente opuesta a la negatividad de la “competición”.
Ética de la comunión que considera a la persona como persona y por encima de cualquier competitividad.
Una abraçada,
Manel Simó
viernes, 21 de mayo de 2010
PENTECOSTA - 2010 - 23 DE MAIG
Recordados y recordadas, que el Espíritu os guíe y os conforte
Ahí va mi aportación
Restaurar el projecte original de Déu
Pentecosta és la gran festa de la nova creació, de la restauració del projecte original de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món.
El llibre del Gènesi explica com Déu, en la creació de l’ésser humà, li va infondre alè de vida (Gènesi 2,7) i el convertí en un ésser viu. Ara, en el moment de la Pentecosta, i després del sacrifici salvador del Crist, l’alè de l’Esperit restableix la qualitat original de l’ésser humà.
Aquesta és la dimensió més profunda de la festa d’avui. A la Seqüència especial que llegim s’afirma clarament: visiteu la intimitat del cor que ja us ansia, perquè res tindrà l’home si vós no li doneu el vostre socors…
D’altra part, l’evangeli ens presenta l’experiència original de la rebuda de l’Esperit que va tenir la primera comunitat cristiana després de la mort de Jesús. El mateix Jesús, que havia afirmat que no els deixaria orfes, alenà damunt d’ells i els digué: rebeu l’Esperit Sant… Torna el símil de l’alè de vida expressat al llibre del Gènesi. És un alè que dóna vida. I amb aquesta vida tindran força per tirar endavant la seva missió. Serà l’Esperit – com preguem en el Prefaci– qui farà néixer l’Església i donarà a tots els pobles el coneixement de Déu i unirà totes les llengües en la confessió d’una sola fe...
Serà l’Esperit qui farà créixer la llavor que nosaltres haurem de sembrar per a la salvació de la humanitat, cridada a la plenitud del Regne de Déu.
Serà l’Esperit qui distribuirà els diferents dons, serveis, i miracles. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú –ens ha dit san Pau en la segona lectura- són en bé de tots.
Crisis ética
Etica de la compasión
Leo una magnífica definición de “ética”: “es la respuesta compasiva que damos a los que nos interpelan en los distintos trayectos de nuestra vida”
Unas palabras que ratifican por qué podemos afirmar que nos hallamos ante una profunda “crisis ética”.
“Ética es dar respuestas compasivas a los por una sociedad injusta, hiperindividuslista e inhumana” Y, sin embargo,nuestra actitud y respuesta más habitual suele ser la indiferencia.
La ética de la compasión es la ética de padecer con; estar, no huir; interesar-se por: hacer propio el dolor del otro…Y compadecer es actuar; no solamente un sentimiento emotivo.
Cuando en una sociedad se oyen expresiones del tipo “no es asunto mío”, “no es mi problema”, esa sociedad está enferma. Con el agravante de que “si hoy es por mi, puede ser que mañana tenga que ser ti... y entonces…
Un abrazo, y espero alguna salutación...
Manel Simó
Ahí va mi aportación
Restaurar el projecte original de Déu
Pentecosta és la gran festa de la nova creació, de la restauració del projecte original de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món.
El llibre del Gènesi explica com Déu, en la creació de l’ésser humà, li va infondre alè de vida (Gènesi 2,7) i el convertí en un ésser viu. Ara, en el moment de la Pentecosta, i després del sacrifici salvador del Crist, l’alè de l’Esperit restableix la qualitat original de l’ésser humà.
Aquesta és la dimensió més profunda de la festa d’avui. A la Seqüència especial que llegim s’afirma clarament: visiteu la intimitat del cor que ja us ansia, perquè res tindrà l’home si vós no li doneu el vostre socors…
D’altra part, l’evangeli ens presenta l’experiència original de la rebuda de l’Esperit que va tenir la primera comunitat cristiana després de la mort de Jesús. El mateix Jesús, que havia afirmat que no els deixaria orfes, alenà damunt d’ells i els digué: rebeu l’Esperit Sant… Torna el símil de l’alè de vida expressat al llibre del Gènesi. És un alè que dóna vida. I amb aquesta vida tindran força per tirar endavant la seva missió. Serà l’Esperit – com preguem en el Prefaci– qui farà néixer l’Església i donarà a tots els pobles el coneixement de Déu i unirà totes les llengües en la confessió d’una sola fe...
Serà l’Esperit qui farà créixer la llavor que nosaltres haurem de sembrar per a la salvació de la humanitat, cridada a la plenitud del Regne de Déu.
Serà l’Esperit qui distribuirà els diferents dons, serveis, i miracles. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú –ens ha dit san Pau en la segona lectura- són en bé de tots.
Crisis ética
Etica de la compasión
Leo una magnífica definición de “ética”: “es la respuesta compasiva que damos a los
Unas palabras que ratifican por qué podemos afirmar que nos hallamos ante una profunda “crisis ética”.
“Ética es dar respuestas compasivas a los
La ética de la compasión es la ética de padecer con; estar, no huir; interesar-se por: hacer propio el dolor del otro…Y compadecer es actuar; no solamente un sentimiento emotivo.
Cuando en una sociedad se oyen expresiones del tipo “no es asunto mío”, “no es mi problema”, esa sociedad está enferma. Con el agravante de que “si hoy es por mi, puede ser que mañana tenga que ser ti... y entonces…
Un abrazo, y espero alguna salutación...
Manel Simó
viernes, 14 de mayo de 2010
L'Ascensió - 16 de maig 2010
Benvolguts, benvolgudes, bona festa!
Com sempre, aquí teniu els meus comentaris
Va venir, ens va dir allò que cal fer,
ens donà l’Esperit, i va marxar
No deixa de ser curiós que de l’Ascensió del Senyor es parla al final de l’evangeli de Lluc i al començament del llibre dels Fets dels Apòstols, del mateix Lluc. Como si l’autor volgués separar el “temps de Jesús” del “temps de l’Esperit”
L’Ascensió del Senyor no s’ha d’entendre com si Jesús, “que passà fent el bé” s’hagués ja cansat i es retirés de nou a un cel “sense llàgrimes ni dolor...” La tasca continua.
De fet, els qui van ser testimonis de la seva partença, de primeres es van quedar atònits i desconcertats, però ben aviat s’adonaren que no podien romandre nostàlgics “mirant el cel”, sinó que havien de continuar “fent el bé a les persones”, i que per aquesta missió comptaven amb la il•luminació, l’empenta i la força de l’Esperit. Jesús de Natzaret continua sent la imatge de la presència de Déu entre els homes i dones, i la tasca de l’Esperit és donar-nos la força que necessitem perquè aquesta presència de Déu sigui sempre actual i present en el món.
D’altra part, Pau a la segona lectura fa una pregària per nosaltres i ens convida a fer-la nostra. “que el Senyor ens concedeixi el do d’una comprensió profunda perquè coneguem de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat; i que coneguem també la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres...”
El poeta León Felipe va sintetitzar com ningú la vivència i el contingut de la festa d’avui: “vino y se fue. Vino, nos marcó nuestra tarea, y se fue...”
Crisis ética
Decir / Hacer
Uno de los indicios de la actual crisis ética se manifiesta en algo que recogen con frecuencia los medios de comunicación de masas: “importa más lo que dicen las personas que lo que en verdad hacen” Se da, pues, más importancia a las declaraciones de los gestores públicos, que a sus actuaciones. Como si las palabras o los simples gestos valieran más que los hechos.
El bien o el mal de una acción no pueden determinarse solamente por las palabras de las personas, sino por sus hechos.
Una acción no es buena o mala porque diga alguien que es buena o mala, sino porque se adecue o no, en la práctica, a una referencia ética. Una ética que no la deciden ni la utilidad, ni la intuición personal, ni siquiera únicamente las leyes. Es el ser de la persona quien determina qué se ha de hacer, o qué se puede hacer con ella. El ser humano lleva consigo las instrucciones de uso... escribirse con fr
Fins el proper diumenge
Com sempre, aquí teniu els meus comentaris
Va venir, ens va dir allò que cal fer,
ens donà l’Esperit, i va marxar
No deixa de ser curiós que de l’Ascensió del Senyor es parla al final de l’evangeli de Lluc i al començament del llibre dels Fets dels Apòstols, del mateix Lluc. Como si l’autor volgués separar el “temps de Jesús” del “temps de l’Esperit”
L’Ascensió del Senyor no s’ha d’entendre com si Jesús, “que passà fent el bé” s’hagués ja cansat i es retirés de nou a un cel “sense llàgrimes ni dolor...” La tasca continua.
De fet, els qui van ser testimonis de la seva partença, de primeres es van quedar atònits i desconcertats, però ben aviat s’adonaren que no podien romandre nostàlgics “mirant el cel”, sinó que havien de continuar “fent el bé a les persones”, i que per aquesta missió comptaven amb la il•luminació, l’empenta i la força de l’Esperit. Jesús de Natzaret continua sent la imatge de la presència de Déu entre els homes i dones, i la tasca de l’Esperit és donar-nos la força que necessitem perquè aquesta presència de Déu sigui sempre actual i present en el món.
D’altra part, Pau a la segona lectura fa una pregària per nosaltres i ens convida a fer-la nostra. “que el Senyor ens concedeixi el do d’una comprensió profunda perquè coneguem de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat; i que coneguem també la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres...”
El poeta León Felipe va sintetitzar com ningú la vivència i el contingut de la festa d’avui: “vino y se fue. Vino, nos marcó nuestra tarea, y se fue...”
Crisis ética
Decir / Hacer
Uno de los indicios de la actual crisis ética se manifiesta en algo que recogen con frecuencia los medios de comunicación de masas: “importa más lo que dicen las personas que lo que en verdad hacen” Se da, pues, más importancia a las declaraciones de los gestores públicos, que a sus actuaciones. Como si las palabras o los simples gestos valieran más que los hechos.
El bien o el mal de una acción no pueden determinarse solamente por las palabras de las personas, sino por sus hechos.
Una acción no es buena o mala porque diga alguien que es buena o mala, sino porque se adecue o no, en la práctica, a una referencia ética. Una ética que no la deciden ni la utilidad, ni la intuición personal, ni siquiera únicamente las leyes. Es el ser de la persona quien determina qué se ha de hacer, o qué se puede hacer con ella. El ser humano lleva consigo las instrucciones de uso... escribirse con fr
Fins el proper diumenge
viernes, 7 de mayo de 2010
Diumenge VI de Pasqua - 9 de maig 2010
Hola a tothom. Arribem a la cloenda de la Pasqua, i esperem amb deler l'Esperit...
L’Esperit ens ensenya el gran valor de la pau
Propera ja la festa de Pentecosta, la litúrgia d’avui comença a transmetre’ns la importància de la presència de l’Esperit en la nostra vida cristiana i en la vida de l’Església.
A la primera lectura hem escoltat com l’Esperit (“l’Esperit sant i nosaltres”) va inspirar la resolució del conflicte plantejat a l’anomenat Concili de Jerusalem sobre l’admissió al cristianisme dels pobles no jueus.
I a l’evangeli, és també la presència de l’Esperit (“el defensor, l’Esperit que el Pare enviarà en nom meu”) la que ens recorda allò que Ell va dir; i no és debades que el primer desig que Jesús manifesta després de la seva promesa, és que visquem sempre el veritable do de la pau.
Qui m’estima, farà cas de les meves paraules... Serà necessari, doncs, que no rebem en va aquesta crida a lluitar per adquirir aquesta pau que Ell ens deixà.
La pau, per dir-ho curt i ras ha de ser un dels grans fruits de la presència de l’Esperit en nosaltres.
De fet a la Bíblia, la pau és un dels grans signes de la presència de Déu i de l’arribada del seu Regne (“Regne de pau”).
Una pau, però, que no és només un enteniment entre poders, ni una simple pau política fonamentada en la por o l’agressió. Una pau que neix i es cova a l’interior de les persones. Una pau bíblica que és, alhora, la síntesi de tots els béns messiànics. El do de Déu que garanteix la dignitat i la seguretat de les persones. Un estat de benestar espiritual i material que dignifica l’ésser humà.
Crisis ética
Individualismo / egoísmo
Suele escribirse con frecuencia que el gran cáncer de nuestra actual crisis ética es el individualismo. Pero pienso que no ésta la palabra más acertada.
Creo, con más precisión que la gran enfermedad ética de nuestra sociedad estriba en una desmesurada idolatría del yo, del ego de cada cual.
Y es que no siempre es exactamente lo mismo el individualismo que el egoísmo.
Es obvio que para estar bien con los demás, para actuar debidamente hacia ellos, se necesita primero estar bien uno consigo mismo como individuo, y esto no es ser egoísta, sino tener bien arregladas las cosas por dentro.”La cabeza bien amueblada y el deseo bien decidido de vivir en sociedad, como sujeto de derechos y deberes””
Ser egoísta es vivir como si solamente existiéramos nosotros alrededor de nuestro yo.
Ser egoísta es pretender que todo el mundo gire en torno a nosotros.
El egoísmo corroe y destroza las comunidades.
Fins la propera setmana
Manel
L’Esperit ens ensenya el gran valor de la pau
Propera ja la festa de Pentecosta, la litúrgia d’avui comença a transmetre’ns la importància de la presència de l’Esperit en la nostra vida cristiana i en la vida de l’Església.
A la primera lectura hem escoltat com l’Esperit (“l’Esperit sant i nosaltres”) va inspirar la resolució del conflicte plantejat a l’anomenat Concili de Jerusalem sobre l’admissió al cristianisme dels pobles no jueus.
I a l’evangeli, és també la presència de l’Esperit (“el defensor, l’Esperit que el Pare enviarà en nom meu”) la que ens recorda allò que Ell va dir; i no és debades que el primer desig que Jesús manifesta després de la seva promesa, és que visquem sempre el veritable do de la pau.
Qui m’estima, farà cas de les meves paraules... Serà necessari, doncs, que no rebem en va aquesta crida a lluitar per adquirir aquesta pau que Ell ens deixà.
La pau, per dir-ho curt i ras ha de ser un dels grans fruits de la presència de l’Esperit en nosaltres.
De fet a la Bíblia, la pau és un dels grans signes de la presència de Déu i de l’arribada del seu Regne (“Regne de pau”).
Una pau, però, que no és només un enteniment entre poders, ni una simple pau política fonamentada en la por o l’agressió. Una pau que neix i es cova a l’interior de les persones. Una pau bíblica que és, alhora, la síntesi de tots els béns messiànics. El do de Déu que garanteix la dignitat i la seguretat de les persones. Un estat de benestar espiritual i material que dignifica l’ésser humà.
Crisis ética
Individualismo / egoísmo
Suele escribirse con frecuencia que el gran cáncer de nuestra actual crisis ética es el individualismo. Pero pienso que no ésta la palabra más acertada.
Creo, con más precisión que la gran enfermedad ética de nuestra sociedad estriba en una desmesurada idolatría del yo, del ego de cada cual.
Y es que no siempre es exactamente lo mismo el individualismo que el egoísmo.
Es obvio que para estar bien con los demás, para actuar debidamente hacia ellos, se necesita primero estar bien uno consigo mismo como individuo, y esto no es ser egoísta, sino tener bien arregladas las cosas por dentro.”La cabeza bien amueblada y el deseo bien decidido de vivir en sociedad, como sujeto de derechos y deberes””
Ser egoísta es vivir como si solamente existiéramos nosotros alrededor de nuestro yo.
Ser egoísta es pretender que todo el mundo gire en torno a nosotros.
El egoísmo corroe y destroza las comunidades.
Fins la propera setmana
Manel
sábado, 1 de mayo de 2010
Diumenge 5è de Pasqua - 2 de maig 2010
Benvolguts, benvolgudes,
Pasqua avança i avui ens ofereix la reflexió sobre les dues grans utopies cristianes: el cel nou i la terra nova, i l'estimació com Ell ens estimà...
El diumenge de les grans utopies
No es pot dir certament que el nostre temps sigui temps d’ideals, de fites a assolir, o d’utopies (en el sentit més precís del terme: “quelcom difícil, però possible” Ens trobem més bé, en moments de buidors, desencisos i frustracions...
Per això, les lectures que ens proposa la litúrgia d’avui són lectures per a esperonar-nos i animar-nos.
Al llibre dels Fets se’ns comunica el relat-resum del primer viatge missioner de Pau i Bernabé, i veiem un balanç molt engrescador: exhortaven els convertits que es mantinguessin fidels a la fe; els recordaven que per entrar en el Regne hem de passar per moltes tribulacions... Paraules que podríem ser dirigides avui a tots nosaltres.
És, però, a la segona lectura i a l’evangeli on sobresurten les dues grans utopies cristianes.
La visió final de l’Apocalipsi ens omple d’esperança: vaig veure un cel nou i una terra nova...És el lloc on Déu es trobarà amb els home si dones..Ells seran el seu poble i Déu serà Déu-que-és-amb elles i ells. Els eixugarà totes les llàgrimes i no existirà més la mort, ni dol ni crist, ni penes...
I el missatge de l’evangeli mostra el camí que ens conduirà a la gran utopia, constituint, ell mateix, una utopia: estimeu-vos com Jo us he estimat...i en això tothom coneixerà que sou deixebles meus...
La Revolució francesa (1789) abanderà, com sabeu, tres grans utopies: llibertat, igualtat i fraternitat. Els cristians hem de fer avançar les situacions socials de llibertat i de igualtat; però la nostra tasca específica i pròpia es la fraternitat. Y manca encara molt camí per recórrer.
Crisis ética
El ejercicio de elegir
El ser humano no actúa solamente por instinto, sino que con su inteligencia se ve obligado con frecuencia a escoger entre distintas opciones. Y cualquier norma ética le pide que escoja bien.
Hoy, sin embargo, este ejercicio de elegir aparece contaminado por tres puntos éticamente negros:
–la radicalidad
–los prejuicios
–y las reacciones
–La realidad está llena de matices, y no siempre es posible elegir entre blanco o negro. Muchas de nuestras opciones son excesivamente radicales, y lo son porque atropellan las personas, cuando éstas son el punto clave de cualquier actitud ética.
–Otro punto son los prejuicios que, como su nombre indica, son los juicios previos a nuestras opciones.
Cuando actuamos solamente en función de las ideas religiosas, sociales o políticas de los demás, solemos errar en la valoración de sus actos.
El dime con quien andas y te diré quién eres, no siempre es válido.
–Y finalmente, no podemos confundir las decisiones con las reacciones. Decidir no es reaccionar contra, sino estar a favor.
Salutacions. A reveure..
Manel
Pasqua avança i avui ens ofereix la reflexió sobre les dues grans utopies cristianes: el cel nou i la terra nova, i l'estimació com Ell ens estimà...
El diumenge de les grans utopies
No es pot dir certament que el nostre temps sigui temps d’ideals, de fites a assolir, o d’utopies (en el sentit més precís del terme: “quelcom difícil, però possible” Ens trobem més bé, en moments de buidors, desencisos i frustracions...
Per això, les lectures que ens proposa la litúrgia d’avui són lectures per a esperonar-nos i animar-nos.
Al llibre dels Fets se’ns comunica el relat-resum del primer viatge missioner de Pau i Bernabé, i veiem un balanç molt engrescador: exhortaven els convertits que es mantinguessin fidels a la fe; els recordaven que per entrar en el Regne hem de passar per moltes tribulacions... Paraules que podríem ser dirigides avui a tots nosaltres.
És, però, a la segona lectura i a l’evangeli on sobresurten les dues grans utopies cristianes.
La visió final de l’Apocalipsi ens omple d’esperança: vaig veure un cel nou i una terra nova...És el lloc on Déu es trobarà amb els home si dones..Ells seran el seu poble i Déu serà Déu-que-és-amb elles i ells. Els eixugarà totes les llàgrimes i no existirà més la mort, ni dol ni crist, ni penes...
I el missatge de l’evangeli mostra el camí que ens conduirà a la gran utopia, constituint, ell mateix, una utopia: estimeu-vos com Jo us he estimat...i en això tothom coneixerà que sou deixebles meus...
La Revolució francesa (1789) abanderà, com sabeu, tres grans utopies: llibertat, igualtat i fraternitat. Els cristians hem de fer avançar les situacions socials de llibertat i de igualtat; però la nostra tasca específica i pròpia es la fraternitat. Y manca encara molt camí per recórrer.
Crisis ética
El ejercicio de elegir
El ser humano no actúa solamente por instinto, sino que con su inteligencia se ve obligado con frecuencia a escoger entre distintas opciones. Y cualquier norma ética le pide que escoja bien.
Hoy, sin embargo, este ejercicio de elegir aparece contaminado por tres puntos éticamente negros:
–la radicalidad
–los prejuicios
–y las reacciones
–La realidad está llena de matices, y no siempre es posible elegir entre blanco o negro. Muchas de nuestras opciones son excesivamente radicales, y lo son porque atropellan las personas, cuando éstas son el punto clave de cualquier actitud ética.
–Otro punto son los prejuicios que, como su nombre indica, son los juicios previos a nuestras opciones.
Cuando actuamos solamente en función de las ideas religiosas, sociales o políticas de los demás, solemos errar en la valoración de sus actos.
El dime con quien andas y te diré quién eres, no siempre es válido.
–Y finalmente, no podemos confundir las decisiones con las reacciones. Decidir no es reaccionar contra, sino estar a favor.
Salutacions. A reveure..
Manel
sábado, 24 de abril de 2010
dIUMENGE IV DE PASQUA - 25 D'ABRIL 2010
Benvolguts, benvolgudes,
Jordis i Montses, felicitats!
Pasqua avança...
Diumenge QUART
Encara que aquest diumenge és conegut com el Diumenge del Bon Pastor, pel tema de l’evangeli, s’ha de dir, en primer lloc, que els tres textos que ens ofereix avui la litúrgia de la Paraula són molt expressius.
Al llibre dels Fets, conegut com “l’evangeli de l’Església, veiem el començament de la gran tasca de sant Pau, acompanyat en aquesta ocasió per Bernabé, el qual es convertirà en el gran apòstol dels pobles no jueus, mostrant d’aquesta manera que la salvació de Jesús és per a tothom.
L’Apocalipsi, en segon lloc, ens mostra l’esplèndid espectacle dels qui es presenten davant del tro de Déu, procedents de la gran tribulació. Un dia tots nosaltres formarem part també d’aquest espectacle.
I trobem finalment, l’evangeli del Bon Pastor.
El text afirma que la relació entre nosaltres i Déu és una doble relació de coneixement i de seguiment, mai de superioritat, ni de domini de Déu o de submissió esclavitzant per part nostra.
Tots hem sentit a dir que no s’estima allò que no es coneix. I per això diu el text que el Bon Pastor ens coneix: perquè ens estima.
Com tampoc hi ha seguiment de res, si no es valora. Creiem en Déu perquè som conscients de correspondre a la seva estimació i valorem els seus dons gratuïts.
I hi ha encara un darrer signe del Bon Pastor: és aquell que dóna vida eterna. Si estimem la vida, cercarem sempre allò que ens la nodreix i la fa eterna.
Crisis ética
Diversidad y discriminación
Una manifestación patente de la crisis ética por la que atravesamos hoy son los constantes atentados contre el principio de justicia.
Un principio que podría enumerarse así:
“toda persona tiene derecho a no ser discriminada por motivos culturales, ideológicos, políticos, sociales o económicos.
Y existe el deber, por tanto, de respetar la diversidad en las situaciones citadas, y de colaborar a una equilibrada distribución de los beneficios y de los riesgos entre los miembros de la sociedad”
Piénsese, sin embargo, en las múltiples situaciones que hoy se producen, en las que se detectan todo tipo de discriminaciones.
En nuestra manera de relacionarnos con los demás, en nuestra manera de pensar y de actuar, y en nuestra actitud ante “lo diferente y lo diverso” aparecerá claramente cuáles son las opciones de nuestra ética.
El principio de justicia es parte esencial de cualquier comportamiento ético.
Fins la propera setmana...
Jordis i Montses, felicitats!
Pasqua avança...
Diumenge QUART
Encara que aquest diumenge és conegut com el Diumenge del Bon Pastor, pel tema de l’evangeli, s’ha de dir, en primer lloc, que els tres textos que ens ofereix avui la litúrgia de la Paraula són molt expressius.
Al llibre dels Fets, conegut com “l’evangeli de l’Església, veiem el començament de la gran tasca de sant Pau, acompanyat en aquesta ocasió per Bernabé, el qual es convertirà en el gran apòstol dels pobles no jueus, mostrant d’aquesta manera que la salvació de Jesús és per a tothom.
L’Apocalipsi, en segon lloc, ens mostra l’esplèndid espectacle dels qui es presenten davant del tro de Déu, procedents de la gran tribulació. Un dia tots nosaltres formarem part també d’aquest espectacle.
I trobem finalment, l’evangeli del Bon Pastor.
El text afirma que la relació entre nosaltres i Déu és una doble relació de coneixement i de seguiment, mai de superioritat, ni de domini de Déu o de submissió esclavitzant per part nostra.
Tots hem sentit a dir que no s’estima allò que no es coneix. I per això diu el text que el Bon Pastor ens coneix: perquè ens estima.
Com tampoc hi ha seguiment de res, si no es valora. Creiem en Déu perquè som conscients de correspondre a la seva estimació i valorem els seus dons gratuïts.
I hi ha encara un darrer signe del Bon Pastor: és aquell que dóna vida eterna. Si estimem la vida, cercarem sempre allò que ens la nodreix i la fa eterna.
Crisis ética
Diversidad y discriminación
Una manifestación patente de la crisis ética por la que atravesamos hoy son los constantes atentados contre el principio de justicia.
Un principio que podría enumerarse así:
“toda persona tiene derecho a no ser discriminada por motivos culturales, ideológicos, políticos, sociales o económicos.
Y existe el deber, por tanto, de respetar la diversidad en las situaciones citadas, y de colaborar a una equilibrada distribución de los beneficios y de los riesgos entre los miembros de la sociedad”
Piénsese, sin embargo, en las múltiples situaciones que hoy se producen, en las que se detectan todo tipo de discriminaciones.
En nuestra manera de relacionarnos con los demás, en nuestra manera de pensar y de actuar, y en nuestra actitud ante “lo diferente y lo diverso” aparecerá claramente cuáles son las opciones de nuestra ética.
El principio de justicia es parte esencial de cualquier comportamiento ético.
Fins la propera setmana...
sábado, 17 de abril de 2010
DIUMENGE TERCER DE PASQUA - 18 D'ABRIL 2010
Benvolguts, benvolgudes...
Us faig arribar l'Homilia del diumenge, el comentari ètic, i us anuncio també que el proper dia 24, a les 9 de la nit, hi haurà el tercer concert solidari, a la nostra Parròquia. Actuarà el Cor SOM I SEREM. Sou convidats i convidades. Gràcies.
Diumenge TERCER de Pasqua – cicle C
Fer comunitat, construir Església
L’evangeli d’avui és un afegit a l’evangeli de sant Joan, i es tracta d’una narració simbòlica de la tasca que tenim encomanada tots els cristians i cristianes, que no és altra que fer comunitat, construir Església.
La barca del relat simbolitza l’Església, i Pere i els apòstols fan la feina d’anar a pescar, és a dir de guiar la barca per pescar homes i dones, o sigui, proposar-los el rostre de Déu i la manera de viure que comporta creure en Ell.
Però vet aquí que aquella nit no pescaren res. La feina és feixuga i difícil. A la història de l’Església hi ha hagut, i haurà moments molt durs (i tal vegada ara estiguem vivint un d’ells).
El Crist, tanmateix, que els hi va prometre jo serè amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món, no abandona la seva Església i l’anima a seguir malgrat tot: –tireu de nou la xarxa... i es produeixen resultats: no podien treure la xarxa de tant de peix com hi havia... I si concretament parla de cent cinquanta-tres peixos, és clar que ens trobem també amb un número simbòlic que indica plenitud (és conegut que els números de la plenitud són, a la Bíblia, el 7 i el 10. / i 10 fan 17, i si anem sumant correlativament els números de l’1 al 17 (1+2=3; 2+3=5; 5+4=9....etc), ens dóna 153
Finalment, després de tota la tasca feta dia a dia, el Senyor ens espera en la platja de l’eternitat, on ens ha preparat el gra festí: veniu a esmorzar...
Evangèlic simbòlic, evangeli molt expressiu.
Crisis ética
El relativismo
Uno de los grandes males de la ética actual es el denominado relativismo moral.
O sea, la postura que afirma que la verdad de todo principio moral depende de las circunstancias de las personas; y como éstas son cambiantes, ningún principio moral es objetivo o universal.
El relativismo no acepta que haya principios morales objetivos, universales y absolutos, aplicables a todos los seres humanos en cualquier circunstancia y lugar.
Los valores, afirman los relativistas, no son objetivos, sino que son creados por cada uno.
Vaya, que, por ejemplo, “lo que es bueno para mí, es bueno”; y “lo que es malo para mí, es malo”.
Es obvio que si la verdad o bondad de un valor depende única y exclusivamente de los intereses personales, nos vemos abocados a una sociedad individualista y salvaje. Y así nos va.
Y hay otra consecuencia: el relativista confunde el deber de respetar a la persona que opina y su derecho a opinar, con el deber de respetar toda opinión.
Us faig arribar l'Homilia del diumenge, el comentari ètic, i us anuncio també que el proper dia 24, a les 9 de la nit, hi haurà el tercer concert solidari, a la nostra Parròquia. Actuarà el Cor SOM I SEREM. Sou convidats i convidades. Gràcies.
Diumenge TERCER de Pasqua – cicle C
Fer comunitat, construir Església
L’evangeli d’avui és un afegit a l’evangeli de sant Joan, i es tracta d’una narració simbòlica de la tasca que tenim encomanada tots els cristians i cristianes, que no és altra que fer comunitat, construir Església.
La barca del relat simbolitza l’Església, i Pere i els apòstols fan la feina d’anar a pescar, és a dir de guiar la barca per pescar homes i dones, o sigui, proposar-los el rostre de Déu i la manera de viure que comporta creure en Ell.
Però vet aquí que aquella nit no pescaren res. La feina és feixuga i difícil. A la història de l’Església hi ha hagut, i haurà moments molt durs (i tal vegada ara estiguem vivint un d’ells).
El Crist, tanmateix, que els hi va prometre jo serè amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món, no abandona la seva Església i l’anima a seguir malgrat tot: –tireu de nou la xarxa... i es produeixen resultats: no podien treure la xarxa de tant de peix com hi havia... I si concretament parla de cent cinquanta-tres peixos, és clar que ens trobem també amb un número simbòlic que indica plenitud (és conegut que els números de la plenitud són, a la Bíblia, el 7 i el 10. / i 10 fan 17, i si anem sumant correlativament els números de l’1 al 17 (1+2=3; 2+3=5; 5+4=9....etc), ens dóna 153
Finalment, després de tota la tasca feta dia a dia, el Senyor ens espera en la platja de l’eternitat, on ens ha preparat el gra festí: veniu a esmorzar...
Evangèlic simbòlic, evangeli molt expressiu.
Crisis ética
El relativismo
Uno de los grandes males de la ética actual es el denominado relativismo moral.
O sea, la postura que afirma que la verdad de todo principio moral depende de las circunstancias de las personas; y como éstas son cambiantes, ningún principio moral es objetivo o universal.
El relativismo no acepta que haya principios morales objetivos, universales y absolutos, aplicables a todos los seres humanos en cualquier circunstancia y lugar.
Los valores, afirman los relativistas, no son objetivos, sino que son creados por cada uno.
Vaya, que, por ejemplo, “lo que es bueno para mí, es bueno”; y “lo que es malo para mí, es malo”.
Es obvio que si la verdad o bondad de un valor depende única y exclusivamente de los intereses personales, nos vemos abocados a una sociedad individualista y salvaje. Y así nos va.
Y hay otra consecuencia: el relativista confunde el deber de respetar a la persona que opina y su derecho a opinar, con el deber de respetar toda opinión.
sábado, 10 de abril de 2010
Segon diumenge de Pasqua - 11 d'abril 2010
Benvolguts, benvolgudes, continuem vivint la Pasqua joiosament!
A partir d'avui inclouré també unes reflexions ètiques. Confio en provocar més participació que fins ara...
Creure en el Crist ressuscitat
Un punt clau de la nostra fe és que nosaltres no creiem només en un Crist encarnat (històric), sinó en un Crist ressuscitat.
Tomàs, un dels dotze, havia conviscut amb el Crist encarnat, havia escoltat els seus ensenyaments i havia vist les seves obres; però en el moment de creure en Ell ressuscitat es resistia, volia proves tangibles (si no ho veig, no ho crec...) Li costà entendre que la fe no és “he vist, ho crec”, sinó Senyor meu, Déu meu, em fio de Tu...”
Els cristians i cristianes, doncs, som homes i dones de resurrecció, creients no només en un Crist històric, del qual en sabem molt poc, sinó, per damunt de tot, creients en un Crist ressuscitat, avalat pel testimoni i la vivència dels apòstols i d’aquells primers cristians i cristianes que ens precediren en la fe.
Dit d’una altra manera, podríem afirmar que els cristians i cristianes hem de ser cristians i cristianes de Pasqua, és a dir amb una espiritualitat pròpia del goig i l’alegria de saber que Crist, fet un de nosaltres, va vèncer la mort, que és el límit de la vida humana.
Cristians i cristianes de Pasqua vol dir viure amb una espiritualitat d’alegria, d’esperança, de llibertat d’esperit, de dinamisme interior. La nostra espiritualitat no ha de nodrir-se de pors, dolors evitables, resignacions covards o creus provocades. La vida ha triomfat sobre la mort, i aquest és el permanent gran missatge de Pasqua.
Mirem, si no, el testimoni que ens ha ofert el llibre dels Fets, de com vivien les primeres comunitats cristianes: era un cristianisme digne d’elogis, alliberador, comunitari, fratern.
Siguem testimonis de resurrecció, és a dir, cristians i cristianes de Pasqua, portadors de vida.
Crisis ética
Iniciamos hoy una serie de breves comentarios que nos aporten un poco de luz y reflexión sobre la crisis ética y moral que afecta a nuestro tiempo.
Corrupción
Hay una frase en latín, “Corrupció optimi, pessima”,
cuya traducción sería “la corrupción de alguien que ocupa un puesto relevante en la sociedad es, si cabe, mucho más grave que cualquier otra corrupción.
Dicho de otro modo, la corrupción siempre es éticamente negativa; pero si la persona corrupta es una persona notoria, la proyección social de su corrupción es mucho más ruidosa y denigrante.
Viene a cuento esta
valoración por todo lo que está cayendo hoy en el entorno de algunos miembros de la iglesia, de la política, de la economía, etc.
Es normal que cuando los valores éticos de las personas se ven vulnerados por sus pasiones, ambiciones e intereses egoístas, se produzca una reacción social que siempre habrá que escuchar y atender, y no solamente ocultar o aprovecharla para otros fines inconfesables.
Hoy la crisis no es solamente económica y financiera, sino, sobre todo, ética y moral.
Una abraçada, Manel Simó
A partir d'avui inclouré també unes reflexions ètiques. Confio en provocar més participació que fins ara...
Creure en el Crist ressuscitat
Un punt clau de la nostra fe és que nosaltres no creiem només en un Crist encarnat (històric), sinó en un Crist ressuscitat.
Tomàs, un dels dotze, havia conviscut amb el Crist encarnat, havia escoltat els seus ensenyaments i havia vist les seves obres; però en el moment de creure en Ell ressuscitat es resistia, volia proves tangibles (si no ho veig, no ho crec...) Li costà entendre que la fe no és “he vist, ho crec”, sinó Senyor meu, Déu meu, em fio de Tu...”
Els cristians i cristianes, doncs, som homes i dones de resurrecció, creients no només en un Crist històric, del qual en sabem molt poc, sinó, per damunt de tot, creients en un Crist ressuscitat, avalat pel testimoni i la vivència dels apòstols i d’aquells primers cristians i cristianes que ens precediren en la fe.
Dit d’una altra manera, podríem afirmar que els cristians i cristianes hem de ser cristians i cristianes de Pasqua, és a dir amb una espiritualitat pròpia del goig i l’alegria de saber que Crist, fet un de nosaltres, va vèncer la mort, que és el límit de la vida humana.
Cristians i cristianes de Pasqua vol dir viure amb una espiritualitat d’alegria, d’esperança, de llibertat d’esperit, de dinamisme interior. La nostra espiritualitat no ha de nodrir-se de pors, dolors evitables, resignacions covards o creus provocades. La vida ha triomfat sobre la mort, i aquest és el permanent gran missatge de Pasqua.
Mirem, si no, el testimoni que ens ha ofert el llibre dels Fets, de com vivien les primeres comunitats cristianes: era un cristianisme digne d’elogis, alliberador, comunitari, fratern.
Siguem testimonis de resurrecció, és a dir, cristians i cristianes de Pasqua, portadors de vida.
Crisis ética
Iniciamos hoy una serie de breves comentarios que nos aporten un poco de luz y reflexión sobre la crisis ética y moral que afecta a nuestro tiempo.
Corrupción
Hay una frase en latín, “Corrupció optimi, pessima”,
cuya traducción sería “la corrupción de alguien que ocupa un puesto relevante en la sociedad es, si cabe, mucho más grave que cualquier otra corrupción.
Dicho de otro modo, la corrupción siempre es éticamente negativa; pero si la persona corrupta es una persona notoria, la proyección social de su corrupción es mucho más ruidosa y denigrante.
Viene a cuento esta
valoración por todo lo que está cayendo hoy en el entorno de algunos miembros de la iglesia, de la política, de la economía, etc.
Es normal que cuando los valores éticos de las personas se ven vulnerados por sus pasiones, ambiciones e intereses egoístas, se produzca una reacción social que siempre habrá que escuchar y atender, y no solamente ocultar o aprovecharla para otros fines inconfesables.
Hoy la crisis no es solamente económica y financiera, sino, sobre todo, ética y moral.
Una abraçada, Manel Simó
sábado, 3 de abril de 2010
pasqua 2010 - 4 d'abril 2010
Queridos amigos y amigas, os ofrezco este Pórtico de Pascua, a la vez que os deseo, de todo corazón, que podáis gozar entrañablemente de las fiestas más gozosas de nuestro calendario cristiano
Un abrazo
PÒRTIC de RESURRECCIÓ
Benvolgudes, benvolguts,
Crist és viu! ¿Què ens diu això a nosaltres? ¿Què li diu a la gent que ens envolta?
La resurrecció del Crist és estímul per a la nostra vida aquí, i esperança de la vida nova que ens espera.
Crist és viu! és l’anunci joiós de la nit de Pasqua. I d’aquest anunci podem deduir tres breus reflexions que poso a la vostra consideració:
1) Crist ha vençut la mort
2) La nostra fe és la fe en una persona viva
3) Seguir al Crist és lluitar en aquesta terra pel triomf dels signes de vida sobre els signes de mort
–El triomf de Jesús sobre la mort dóna sentit, en primer lloc, a la mort que un dia ens esdevindrà també a tots nosaltres, i a la mort de tots aquells, estimats i estimades, que ja ens han deixat i que creiem vius, gaudint plenament del Regne. Identificats amb el Crist, ens identifiquem en la seva vida i en la seva mort, per identificar-nos un dia en la seva Resurrecció. Des de la nit de Pasqua les morts, totes les morts, fins i tots les més difícils d’entendre, tenen un sentit: són un pas cap a la vida plena.
–D’altra part, el triomf de Crist sobre la mort, fa que la nostra relació amb Ell no sigui només la relació amb un personatge històric, sinó amb una persona vida. El nostre seguiment del Crist és fruit d’una trobada personal amb Ell. No creiem en Ell basant-nos només en el coneixement de la seva figura històrica, sinó en l’experiència d’haver-nos fiat d’Ell. La nostra fe no és racionalitat, sinó convenciment.
–I per últim, les conseqüències de la nostra fe en un Crist viu ens porta necessàriament a lluitar en aquest món pel seu Regne que és un Regne de vida, afavorint els signes que donen vida a les persones i lluitant contra aquells que són portadors de mort. Accions alliberadores de les persones, per contrarestar les accions que només generen mort i dolor.
Amigues i amics, us desitjo una joiosa i profunda Pasqua
Manel Simó
Un abrazo
PÒRTIC de RESURRECCIÓ
Benvolgudes, benvolguts,
Crist és viu! ¿Què ens diu això a nosaltres? ¿Què li diu a la gent que ens envolta?
La resurrecció del Crist és estímul per a la nostra vida aquí, i esperança de la vida nova que ens espera.
Crist és viu! és l’anunci joiós de la nit de Pasqua. I d’aquest anunci podem deduir tres breus reflexions que poso a la vostra consideració:
1) Crist ha vençut la mort
2) La nostra fe és la fe en una persona viva
3) Seguir al Crist és lluitar en aquesta terra pel triomf dels signes de vida sobre els signes de mort
–El triomf de Jesús sobre la mort dóna sentit, en primer lloc, a la mort que un dia ens esdevindrà també a tots nosaltres, i a la mort de tots aquells, estimats i estimades, que ja ens han deixat i que creiem vius, gaudint plenament del Regne. Identificats amb el Crist, ens identifiquem en la seva vida i en la seva mort, per identificar-nos un dia en la seva Resurrecció. Des de la nit de Pasqua les morts, totes les morts, fins i tots les més difícils d’entendre, tenen un sentit: són un pas cap a la vida plena.
–D’altra part, el triomf de Crist sobre la mort, fa que la nostra relació amb Ell no sigui només la relació amb un personatge històric, sinó amb una persona vida. El nostre seguiment del Crist és fruit d’una trobada personal amb Ell. No creiem en Ell basant-nos només en el coneixement de la seva figura històrica, sinó en l’experiència d’haver-nos fiat d’Ell. La nostra fe no és racionalitat, sinó convenciment.
–I per últim, les conseqüències de la nostra fe en un Crist viu ens porta necessàriament a lluitar en aquest món pel seu Regne que és un Regne de vida, afavorint els signes que donen vida a les persones i lluitant contra aquells que són portadors de mort. Accions alliberadores de les persones, per contrarestar les accions que només generen mort i dolor.
Amigues i amics, us desitjo una joiosa i profunda Pasqua
Manel Simó
sábado, 27 de marzo de 2010
Pòrtic de Setmana santa - 28-3-10
Benvolgudes, benvolguts, amb aquest Pòrtic us desitjo una setmana profunda, íntima, feliç i molt profitosa. En tornarem a saludat per Pasqua.
PÒRTIC PER A UNA SETMANA ESPECIAL
Aquest diumenge ens endinsa, un any més, en l’anomenada setmana santa, que ens oferirà el gran misteri de la passió i mort de Jesucrist i ens abocarà a la gran festa de la seva resurrecció, que és la que dóna raó i sentit a la nostra fe i a la nostra identitat cristiana.
És ben cert que aquesta setmana, en la nostra societat secularitzada i pluralista, no serà igual per a tothom, i per això, voldria dirigir aquest escrit no només als qui intentarem viure-la cristianament, sinó també a tots els homes i dones de bona voluntat, molt d’ells batejats i batejades, que viuen tal vegada una mica allunyats de Déu, o que el continuen cercant, més enllà de la deficient exemplaritat dels qui ens diem creients.
Aquesta setmana és una setmana per fer memòria.
Avui hi ha una legítima aspiració per recuperar vivències i situacions que ens van ser amagades en nom de dubtosos interessos.
Doncs bé, la història de Jesús de Natzaret, Déu fet home, constitueix un autèntic tractat de les raons més profundes que pot tenir un ésser humà per viure. La seva biografia, com la de la majoria de les persones, és una constant alternativa de triomfs i d’aparents fracassos, de somriures i llàgrimes, de moments lluminosos i moments de molta foscor.
L’entrada en Jerusalem (diumenge de rams) és dia d’aclamació popular; el sopar pasqual (dijous) és sopar de comiat d’aquest món; la passió, la creu i la mort (divendres), són les situacions més abundants en el camí de tothom, sobre tot dels qui no renuncien a la lluita; i la resurrecció (diumenge) és el triomf final que albirava l’esperança.
L’esperança, deia el màrtir Ignasi Ellacuria, “és la passió per allò que és possible”, i la reflexió atenta sobre el dies d’aquesta setmana, ens reafirmarà en aquest apassionament.
Diumenge de rams serà festa il•lusionada; divendres, tot semblarà derrota; dijous haurem assegut a taula amb algú que ens estima, i podrem entendre que l’amor cura les ferides i calma els dolors; i la Pasqua, nit de triomf, tornarà a omplir-nos de noves esperances i utopies.
Amigues i amics, des de la serenor, la pau i l’alegria de ser cristians i cristianes, us desitjo una joiosa Pasqua
Manel Simó
PÒRTIC PER A UNA SETMANA ESPECIAL
Aquest diumenge ens endinsa, un any més, en l’anomenada setmana santa, que ens oferirà el gran misteri de la passió i mort de Jesucrist i ens abocarà a la gran festa de la seva resurrecció, que és la que dóna raó i sentit a la nostra fe i a la nostra identitat cristiana.
És ben cert que aquesta setmana, en la nostra societat secularitzada i pluralista, no serà igual per a tothom, i per això, voldria dirigir aquest escrit no només als qui intentarem viure-la cristianament, sinó també a tots els homes i dones de bona voluntat, molt d’ells batejats i batejades, que viuen tal vegada una mica allunyats de Déu, o que el continuen cercant, més enllà de la deficient exemplaritat dels qui ens diem creients.
Aquesta setmana és una setmana per fer memòria.
Avui hi ha una legítima aspiració per recuperar vivències i situacions que ens van ser amagades en nom de dubtosos interessos.
Doncs bé, la història de Jesús de Natzaret, Déu fet home, constitueix un autèntic tractat de les raons més profundes que pot tenir un ésser humà per viure. La seva biografia, com la de la majoria de les persones, és una constant alternativa de triomfs i d’aparents fracassos, de somriures i llàgrimes, de moments lluminosos i moments de molta foscor.
L’entrada en Jerusalem (diumenge de rams) és dia d’aclamació popular; el sopar pasqual (dijous) és sopar de comiat d’aquest món; la passió, la creu i la mort (divendres), són les situacions més abundants en el camí de tothom, sobre tot dels qui no renuncien a la lluita; i la resurrecció (diumenge) és el triomf final que albirava l’esperança.
L’esperança, deia el màrtir Ignasi Ellacuria, “és la passió per allò que és possible”, i la reflexió atenta sobre el dies d’aquesta setmana, ens reafirmarà en aquest apassionament.
Diumenge de rams serà festa il•lusionada; divendres, tot semblarà derrota; dijous haurem assegut a taula amb algú que ens estima, i podrem entendre que l’amor cura les ferides i calma els dolors; i la Pasqua, nit de triomf, tornarà a omplir-nos de noves esperances i utopies.
Amigues i amics, des de la serenor, la pau i l’alegria de ser cristians i cristianes, us desitjo una joiosa Pasqua
Manel Simó
viernes, 19 de marzo de 2010
Diumenge 20 de març 2010 - 5è de Quaresma
Benvolguts, benvolgudes, se'ns acaba la Quaresma i ens disposem a viure dies molt importants per nodrir la nostra fe. Fem primavera a l'esperit...
SEMPRE ENDAVANT...
Les paraules de Jesús a la dona que ens presenta l’evangeli d’avui –“Jo tampoc no et condemno, vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més...”-, segur que van produir en el seu esperit la mateixa reacció de la qual ens parla Pau a la segona lectura: “el que faig és oblidar-me del que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant...”
El rostre del Déu amor –Pare-Mare-, que se’ns revelava el passat diumenge en la forma d’una paràbola, se’ns revela avui a través d’un fet i d’una situació on Jesús actua d’acord amb la voluntat del seu Pare: perdonant i donant sempre una nova oportunitat.
La Quaresma avança ja cap el seu final i si l’hem aprofitada segur que ens trobem en millors condicions de fer nostres les paraules i els sentiments de Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar...”
Aquest dies –i de manera molt significada, a la nostra Parròquia, el dimecres sant- som cridats a la renovació, al canvi, a fer primavera en el nostre esperit. “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues –ens ha dit el profeta Isaïes-; estigueu a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer; ¿no us n’adoneu?...”
Ho vaig escoltar l’altre dia en una xerrada i em va fer pensar: “la història de cada home, la història de cada dona, la història, fins i tot, de tota la humanitat és, mentre restem aquí, una història successiva d’encarnació, de mort i de resurrecció: com la història del Crist.” La Pasqua és, sens dubte, una gran invitació a la resurrecció. A la dona adúltera li va arribar anticipadament i a nosaltres ens arribarà també un dia. El que cal és mirar sempre endavant, aixecar-se sempre si hem caigut; continuar, si les forces ens han fallat.
Los aforismos de Dios
33.- Pecar por carta de más (o de menos)…
Se dice cuando algo o se excede, o no llega, a lo “justo”.
El origen de este dicho sale de los juegos de naipes en los que para ganar es preciso tener una cifra exacta. Por ejemplo, siete y media… (también quince, veinte, veinte y uno…) (El juego de veintiuno o veintiuna era el juego de naipes con el cual se ganaba la vida en mesones y ventas el pícaro cervantino Rinconete…)
34.- Las calderas de Pedro Botero…
El pueblo las consideraba tinas infernales llenas de fuego y penas, y por eso las asimilaba al infierno… También hay otra versión que asimila Botero con Satanàs, porque ésta anda entre pez (sustancia resinosa) como los boteros, que la utilizan para las botas.
Hay otros escritores que hablan de Pedro Botello, o Pedro Gotero. Quevedo, por ejemplo, utiliza tanto Pedro Botero, como Pedro Gotero, afirmando que éste era un soplón, que fue a parar como castigo, junto a una dueña y un entrometido chilindrón legítimo del embuste, a las calderas…
35.- ¿Quién te ha dado vela en este entierro?
Expresión familiar con que se censura que una persona se meta en asuntos que no le importan, o tome parte en un acto o conversación a la que no ha sido llamada.
La expresión proviene de la costumbre que había de dar velas la familia de un difunto a los que acudían al entierro.
Una abraçada, Manel Simó
SEMPRE ENDAVANT...
Les paraules de Jesús a la dona que ens presenta l’evangeli d’avui –“Jo tampoc no et condemno, vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més...”-, segur que van produir en el seu esperit la mateixa reacció de la qual ens parla Pau a la segona lectura: “el que faig és oblidar-me del que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant...”
El rostre del Déu amor –Pare-Mare-, que se’ns revelava el passat diumenge en la forma d’una paràbola, se’ns revela avui a través d’un fet i d’una situació on Jesús actua d’acord amb la voluntat del seu Pare: perdonant i donant sempre una nova oportunitat.
La Quaresma avança ja cap el seu final i si l’hem aprofitada segur que ens trobem en millors condicions de fer nostres les paraules i els sentiments de Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar...”
Aquest dies –i de manera molt significada, a la nostra Parròquia, el dimecres sant- som cridats a la renovació, al canvi, a fer primavera en el nostre esperit. “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues –ens ha dit el profeta Isaïes-; estigueu a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer; ¿no us n’adoneu?...”
Ho vaig escoltar l’altre dia en una xerrada i em va fer pensar: “la història de cada home, la història de cada dona, la història, fins i tot, de tota la humanitat és, mentre restem aquí, una història successiva d’encarnació, de mort i de resurrecció: com la història del Crist.” La Pasqua és, sens dubte, una gran invitació a la resurrecció. A la dona adúltera li va arribar anticipadament i a nosaltres ens arribarà també un dia. El que cal és mirar sempre endavant, aixecar-se sempre si hem caigut; continuar, si les forces ens han fallat.
Los aforismos de Dios
33.- Pecar por carta de más (o de menos)…
Se dice cuando algo o se excede, o no llega, a lo “justo”.
El origen de este dicho sale de los juegos de naipes en los que para ganar es preciso tener una cifra exacta. Por ejemplo, siete y media… (también quince, veinte, veinte y uno…) (El juego de veintiuno o veintiuna era el juego de naipes con el cual se ganaba la vida en mesones y ventas el pícaro cervantino Rinconete…)
34.- Las calderas de Pedro Botero…
El pueblo las consideraba tinas infernales llenas de fuego y penas, y por eso las asimilaba al infierno… También hay otra versión que asimila Botero con Satanàs, porque ésta anda entre pez (sustancia resinosa) como los boteros, que la utilizan para las botas.
Hay otros escritores que hablan de Pedro Botello, o Pedro Gotero. Quevedo, por ejemplo, utiliza tanto Pedro Botero, como Pedro Gotero, afirmando que éste era un soplón, que fue a parar como castigo, junto a una dueña y un entrometido chilindrón legítimo del embuste, a las calderas…
35.- ¿Quién te ha dado vela en este entierro?
Expresión familiar con que se censura que una persona se meta en asuntos que no le importan, o tome parte en un acto o conversación a la que no ha sido llamada.
La expresión proviene de la costumbre que había de dar velas la familia de un difunto a los que acudían al entierro.
Una abraçada, Manel Simó
sábado, 6 de marzo de 2010
Tercer diumenge de Quaresma - 7-3-10
Benvolguts amics, estimades amigues,
hi ha persones que em demanen que, a més a més de posar l'homilia i la columna, informi d'alguns actes de la nostra comunitat que poden ser interessants. Doncs bé, amb molt de gust. Aquesta setmana: 12 de març, divendres, us convidem a NO SOPAR, és a dir, farem un SOPAR DE LA FAM. A les 8 del vespre. Una llesca de pa amb oli. Una estona de reflexió, amb audiovisuals i cançons. I recollida voluntaria de diners per a Projectes a Guatemala i Nicaragua. Sou convidats i convidades...
I ara, la Paraula
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Donar fruit
Els dos esdeveniments dels que fa menció l’evangeli d’avui cal contextualitzar-los.
Pilat, en un acte de repressió sanguinària, havia fet matar uns galileus en el temple de Jerusalem, quan es trobaven oferint el sacrifici d’uns animals, i la seva sang es va barrejar amb la dels animals sacrificats. Aquest fet li expliquen a Jesús, indicant que aquells galileus no eren piadosos, sinó pecadors, i que per això Déu els havia castigat.
Jesús no està d’acord amb aquesta interpretació i la conclusió que treu és que el que cal és convertir-se per estar sempre preparats a la crida de Déu, alhora que recorda, per la seva part, un altre fet: un accident que es produí al costat de la piscina de Siloé, quan caigué una torre i van morir divuit persones: aquelles no eren més pecadores que les altres, com pensaven ells interlocutors de Jesús. La conclusió és la mateixa: els fets dramàtics que succeeixen a la vida no han de ser interpretats com a càstig del cel, sinó com a una ocasió més de viure en conversió.
I a la segona part de l’evangeli, amb la breu paràbola de la figuera, aquesta crida a la conversió i a la renovació interior es fa més directa i explícita.
La paràbola és una mostra del Déu comprensiu i compassiu, i alhora del Déu exigent. Déu dóna oportunitats, però un dia farà justícia.
L’expressió donar fruit cal matisar-la molt bé, perquè les persones no som arbres, i els fruits que cal esperar són sempre producte de la nostra opció de vida. La crida de Déu no és a fer coses, sinó a donar tota la vida. Els fruits d’una vida no són el resultat d’una emoció religiosa passatgera, sinó d’una continuada opció de fe.
Cavar la terra i adobar-la és cultivar l’esperit, perquè l’arbre s’arreli encara més profundament. La Quaresma és una nova oportunitat per revisar la qualitat i la profunditat de les nostres arrels.
Sant Pau, en la seva carta, ens ha dit que no hem de passar per alt les lliçons de la història. I la nostra història personal i comunitària ens indica que sovint perdem massa oportunitats
Los aforismos de Dios
27.- Digo yo y no digo misa...
Expresión vulgar que usan algunos antes de exponer una opinión. Dícese que la frase surgió en un encuentro entre el Duque de Medinaceli y el Conde de Oropesa, los cuales se pusieron a discutir, y viendo a su lado a un cura recién ordenado, le preguntaron: y usted sobre esto, ¿qué dice? y el cura respondió: yo, señores, digo misa...Por eso un laico dice, yo no digo misa...
28.- No saber de la misa la media...
Significa ignorar una cosa, o no poder razón de ella. O saber poco de algo.
No se sabe el origen de este modismo, pero es posible que haga alusión a los clérigos ignorantes, de misa y olla... De hecho, un autor del siglo XIX, Fermín Caballero, utiliza esta expresión con este significado. Escribe: aquí tienen ustedes lo que propiamente se llama en Castilla un clérigo de misa y olla, porque es un presbítero sin carrera, un clérigo en bruto, un capellán que no sabe de la misa la media...
29.- La mula de san Francisco...
Significa ir a pie. Alude a los viajes de los religiosos franciscanos de quienes se decía que iban “en mulas de san Francisco”, o sea, a pie. Es una expresión similar a la de el coche de san Fernando
Una abraçada, Manel
hi ha persones que em demanen que, a més a més de posar l'homilia i la columna, informi d'alguns actes de la nostra comunitat que poden ser interessants. Doncs bé, amb molt de gust. Aquesta setmana: 12 de març, divendres, us convidem a NO SOPAR, és a dir, farem un SOPAR DE LA FAM. A les 8 del vespre. Una llesca de pa amb oli. Una estona de reflexió, amb audiovisuals i cançons. I recollida voluntaria de diners per a Projectes a Guatemala i Nicaragua. Sou convidats i convidades...
I ara, la Paraula
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Donar fruit
Els dos esdeveniments dels que fa menció l’evangeli d’avui cal contextualitzar-los.
Pilat, en un acte de repressió sanguinària, havia fet matar uns galileus en el temple de Jerusalem, quan es trobaven oferint el sacrifici d’uns animals, i la seva sang es va barrejar amb la dels animals sacrificats. Aquest fet li expliquen a Jesús, indicant que aquells galileus no eren piadosos, sinó pecadors, i que per això Déu els havia castigat.
Jesús no està d’acord amb aquesta interpretació i la conclusió que treu és que el que cal és convertir-se per estar sempre preparats a la crida de Déu, alhora que recorda, per la seva part, un altre fet: un accident que es produí al costat de la piscina de Siloé, quan caigué una torre i van morir divuit persones: aquelles no eren més pecadores que les altres, com pensaven ells interlocutors de Jesús. La conclusió és la mateixa: els fets dramàtics que succeeixen a la vida no han de ser interpretats com a càstig del cel, sinó com a una ocasió més de viure en conversió.
I a la segona part de l’evangeli, amb la breu paràbola de la figuera, aquesta crida a la conversió i a la renovació interior es fa més directa i explícita.
La paràbola és una mostra del Déu comprensiu i compassiu, i alhora del Déu exigent. Déu dóna oportunitats, però un dia farà justícia.
L’expressió donar fruit cal matisar-la molt bé, perquè les persones no som arbres, i els fruits que cal esperar són sempre producte de la nostra opció de vida. La crida de Déu no és a fer coses, sinó a donar tota la vida. Els fruits d’una vida no són el resultat d’una emoció religiosa passatgera, sinó d’una continuada opció de fe.
Cavar la terra i adobar-la és cultivar l’esperit, perquè l’arbre s’arreli encara més profundament. La Quaresma és una nova oportunitat per revisar la qualitat i la profunditat de les nostres arrels.
Sant Pau, en la seva carta, ens ha dit que no hem de passar per alt les lliçons de la història. I la nostra història personal i comunitària ens indica que sovint perdem massa oportunitats
Los aforismos de Dios
27.- Digo yo y no digo misa...
Expresión vulgar que usan algunos antes de exponer una opinión. Dícese que la frase surgió en un encuentro entre el Duque de Medinaceli y el Conde de Oropesa, los cuales se pusieron a discutir, y viendo a su lado a un cura recién ordenado, le preguntaron: y usted sobre esto, ¿qué dice? y el cura respondió: yo, señores, digo misa...Por eso un laico dice, yo no digo misa...
28.- No saber de la misa la media...
Significa ignorar una cosa, o no poder razón de ella. O saber poco de algo.
No se sabe el origen de este modismo, pero es posible que haga alusión a los clérigos ignorantes, de misa y olla... De hecho, un autor del siglo XIX, Fermín Caballero, utiliza esta expresión con este significado. Escribe: aquí tienen ustedes lo que propiamente se llama en Castilla un clérigo de misa y olla, porque es un presbítero sin carrera, un clérigo en bruto, un capellán que no sabe de la misa la media...
29.- La mula de san Francisco...
Significa ir a pie. Alude a los viajes de los religiosos franciscanos de quienes se decía que iban “en mulas de san Francisco”, o sea, a pie. Es una expresión similar a la de el coche de san Fernando
Una abraçada, Manel
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
