Parròquia Maria Magdalena - Viladecans

Diumenges de març 2011

2011-03-01T09:34:00.003+01:00

Benvolguts amics i amigues:

Amb un peu a l'avió (marxo a Guatemala i El Salvador durant el mes de març) us faig arribar una mica de reflexió pels diumenges del mes.

Diumenge novè durant l’any – cicle A
Mateu 7, 21-27
Construir sobre roca

L’evangeli d’avui és el final del sermó de la muntanya que hem llegit durant els darrers diumenges.
El text que se’ns ofereix te dues parts ben diferenciades: una crítica molt dura contra els “falsos profetes”; i la coneguda “paràbola dels dos constructors”.
El tema dels falsos profetes va preocupar a l’Església primitiva. Aleshores, com a vegades ara, sorgien homes i dones que es presentaven com a pietosos, però que, en realitat, eren uns farsants que enganyaven a la gent. Jesús afirma “No entrarà al Regne tothom qui em diu: Senyor, Senyor, sinó els qui compleixin la voluntat del meu Pare”.
D’altra part, la paràbola dels dos constructors ve a posar un final a tot el famós sermó de la muntanya. Per prendre’l seriosament cal construir una casa amb bons ciments; d’altra manera, no deixarà de ser un sermó desconcertant, que no s’aguantarà.

A més a més, però, de referir la paràbola dels constructors al sermó de la muntanya, podem aplicar-la també a la nostra tasca d’edificar la societat i l’Església.
I aquí hem de remarcar que per construir una societat més humana, justa i feliç, i una Església encarnada i profètica, cal treballar per un cristianisme que no caigui en un espiritualisme intimista, de vivències íntimes, sense cap implicació social.
Construir l’Església sobre roca i no sobre sorra vol dir treballar per:
• Un cristianisme i una Església de propostes viscudes, i no de teories, imposicions o paraules buides.
• Un cristianisme i una Església que conjuminen l’acció i la contemplació, el compromís i la pregària.
• Un cristianisme i una Església sempre oberts a l’Esperit i als signes dels temps.

La puntilla
Una pausa

Leyó un libro que prometía enseñar “cómo ser más haciendo menos”.
La clarificación de conceptos no resulta nueva; “somos lo que somos, y no lo que hacemos, o lo que tenemos”
Sin embargo, vivimos en una sociedad donde privan la prisa, el agobio y el estrés.
El libro se titulaba: “El poder de la pausa”, y por eso le interesó.
Porque hoy “no hay nunca tiempo” ni para prestar atención, ni para centrarse en la vida, ni para decir un “no” cuando es necesario hacerlo, ni para escuchar, ni para asumir las propias responsabilidades...
No hay tiempo, en definitiva, ni para hacer una pausa...
Y cuando no somos capaces de pararnos a pensar, corremos el peligro de ver deformada la realidad.
En el famoso libro de El principito, se puede leer:
–Si dices a un adulto: he visto una preciosa casa de ladrillo rosáceo, con geranios en las ventanas y palomas en los tejados, no se hará ni idea de cómo es la casa .Tendrás que decirle: he visto una casa que vale 200000 euros, entonces te dirá: “vaya, qué casa tan bonita...” Es un ejemplo muy significativo.

COMIENZA LA CUARESMA

Con la celebración del miércoles de ceniza comenzamos de nuevo el tiempo de Cuaresma. Tiempo de silencio y desierto para encontrarnos con nosotros mismos y con los demás.
Es sabido que tradicionalmente las tres prácticas fundamentales de la Cuaresma cristiana eran la oración, el ayuno y la limosna. Hoy se trata de traducir estos tres puntos a la realidad y a las necesidades de nuestro mundo.
Orar será hoy hacer balance interior de nuestra situación personal y comunitaria.
Dar limosna será compartir y ser solidarios con las necesidades de los más débiles.
Y ayunar será hacer una opción por una vida sencilla, austera y menos consumista.

La Palabra en los domingos de Cuaresma del Ciclo A

Las lecturas bíblicas de los cinco domingos de Cuaresma y del Domingo de Ramos, en el Ciclo A, tienen una organización muy pensada, que vale la pena seguir atentamente.

Primeras lecturas

La serie de primeras lecturas nos presenta seis etapas de la historia de la salvación:
1. La creación del cosmos y el pecado de Adán y Eva.
2. La vocación de Abraham.
3. La marcha de Israel por el desierto, camino de la libertad.
4. La unción de David como rey.
5. La visión del profeta Ezequiel.
6. El siervo de Yahvé que se entrega para la salvación de todos.

Segundas lecturas

La serie de segundas lecturas, aunque son todas de san Pablo, no tienen una continuidad interna entre si. A veces corroboran las primeras lecturas, y otras veces anticipan el evangelio.

Los evangelios

Los seis textos de los evangelios tienen entre si una gran coherencia, con un aire eminentemente cristológico:
1. La tentación y la victoria de Cristo contra el mal.
2. La transfiguración de Jesús como prototipo de nuestro destino pascual.
3. Cristo como agua que sacia la sed de la humanidad.
4. Cristo como luz que ilumina nuestro camino.
5. Cristo como vida verdadera.
6. Cristo, el siervo de Yahvé, en su pasión y muerte.

Los evangelios 3, 4 y 5 son este año del evangelista Juan y eran las tres catequesis bautismales, con los símbolos del agua, la luz y la vida, que recibían los catecúmenos.
El Domingo de Ramos este año se lee la pasión según san Mateo.
________________________________________

Si tenemos un qué y un por qué
celebrar la Cuaresma, más fácilmente
encontraremos cómo celebrarla

PRIMER DIUMENGE DE QUARESMA

Cicle A - Mateu 4, 1-11
Temptacions

Ja és tradicional que el primer diumenge de Quaresma, l’evangeli ens ofereixi la plana anomenada “Temptacions de Jesús en el desert”, cada any segons la narració de l’evangelista corresponent. Es tracta d’un text simbòlic que ens vol oferir un missatge teològic.
Mateu situa Jesús quaranta dies en el desert, per evocar el dejuni de Moisès (Èxode 34, 28); i en relació amb la forma, el relat es presenta com un típic debat rabínic, en el qual cada una de les parts cita textos de l’Escriptura al seu favor. Els dos interlocutors són el diable, o Satanàs, personificació de l’esperit del mal; i Jesús, el Messies, que haurà de vèncer les tres temptacions típiques del messianisme, que són les mateixes que va patir el poble d’Israel en el seu pas pel desert:
• Posar Déu únicament al servei del seu profit personal.
• Lligar la fe a manifestacions espectaculars.
• Confondre religió i poder temporal.
És obvi que aquesta pàgina ha estat escrita perquè els seguidors i seguidores de Jesús segueixin el seu exemple. Ell va triomfar d’aquestes temptacions i el mateix hauran de fer els creients i la mateixa Església, que és el nou Israel , el nou poble de Déu.
En una versió més actual, el bisbe Pere Casaldáliga diu que les tres grans temptacions que podem tenir avui en dia els cristians i cristianes són: oblidar la memòria històrica; refusar la creu; i perdre la utopia...

SEGON DIUMENGE DE QUARESMA

Cicle A - Mateu 17, 1-9
Transfiguració

També cada segon diumenge de Quaresma el text de l’evangeli és l’anomenada “Transfiguració de Jesús”. Es tracta d’una escena paral•lela a la del lliurament de les taules de la Llei a Moisès al Sinaí, però amb missatges religiosos diferents.
Al Sinaí es revela un Déu poderós que imposa obligacions. A la muntanya de la transfiguració, es manifesta un Déu que treu la por i que acaba parlant de resurrecció.
La veu que s’escolta del cel referida a Jesús diu: “escolteu-lo”. Abans de pujar a la muntanya, Pere havia refusat l’anunci de la passió i la mort. Ara rep l’anunci de seguir Jesús en la lluita i en el dolor.
Pere, Joan i Jaume van viure anticipadament la Pasqua. Psicològicament és molt important per a qualsevol ésser humà saber cap a on camina. El motor de la vida és el desig del futur que enyorem, la utopia. Però somniar el futur no vol dir aïllar-se de la realitat present. Al futur no s’arriba instal•lant-se en el present, i aquesta va ser tot just la temptació de Pere, segons el relat: “Senyor, que n’estem de bé, aquí dalt”.

Us desitjo que inicieu una Quaresma molt profitosa, i fins a la tornada!

Diumenge vuitè . 27 de febrer 2011

2011-02-25T10:00:00.002+01:00

Hola, amigues i amics, un diumenge més

Mateu, 6, 24-34
Món d’avui i Providència de Dios

L’evangeli d’avui, que forma part del “sermó de la muntanya”, s’ha conegut sempre com l’evangeli de la fe en la Providència de Déu. Però, ¡què malament, s’ha entès sovint això de la Providència! i ¡què poc creu avui el món contemporani en aquesta Providència!

La Providència de Déu significa certament que Déu no ha abandonat el món que creà, ni els éssers humans que posà al bell mig de la creació per poder gaudir-ne d’ella. Més encara, com diu el profeta Isaïes a la primera lectura,“ni que una mare podés oblidar-se del fill de les seves entranyes, Déu no s’oblidaria mai de nosaltres”.

Però aquesta Providència de Déu, que fa que els éssers humans ens puguem sentim protegits per un Déu que ens estima i que sempre voldrà el millor per a nosaltres, encara que a vegades no l’entenguem, no significa que Déu organitzi i imposi els factors que són determinants en la vida lliure dels individus i dels pobles.
Jesús, per exemple, sabia molt bé que el factor econòmic mal gestionat és una font de grans sofriments individuals i socials. I per això afirma que no podem ser servidors de Déu i de les riqueses. El pla de Déu és que l’economia sigui gestionada des d’una total rectitud ètica. Déu no vol la pobresa de ningú. I la seva Providència no és suplir allò que una injusta distribució de les riqueses ha provocat, és a dir, que molts éssers humans pateixin necessitats per viure dignament. En aquest sentit, la veritable Providència de les persones hem de ser les pròpies persones amb consciència ètica i solidària.
Mateu s’adreça particularment a gent senzilla i humil, a la gent que sovint es mostra preocupada pel present i pel futur de la seva vida, i posa en boca de Jesús una invitació a cercar per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos, tal com Ell ho vol. Cercar el Regne és renunciar a la seguretat que dóna l’acumulació de riqueses, i lluitar perquè el benestar sigui possible per a tothom.
Tots som éssers limitats, sempre sotmesos a diferents amenaces, però la nostra responsabilitat ens fa ser conscients de que no podem agafar-nos a Déu com si Ell hagués de suplir els errors de la nostra ètica i de la nostra llibertat. Tots som, i hem de ser, Providència de tots.

La puntilla
Punto de mira
Solía decir:
–La mayor parte de las dificultades de la vida, excepto la enfermedad, vienen causadas por las relaciones entre la gente...
...hasta que alguien le dijo:
–El sufrimiento no lo generan las personas que nos rodean
ni el lugar en el que nos encontramos, sino la lectura que hacemos de lo que nos sucede...
He aquí el secreto de la calma y la serenidad interior: saber situarnos, saber leer la realidad.
Hay personas que practican habitualmente una màxima muy equivocada: “se necesita alguien a quien echar la culpa”. “No soy yo la persona enfadada; son los demás los que me hacen enfadar...”
Y es que para mirar la vida siempre hay diversos “puntos de mira”: se puede mirar, por ejemplo, con humor, con equilibrio, a la luz de la fe etc.
Un experimentado maestro iluminaba así a sus discípulos:
–enfrentáte a la vida de tal manera que no sea ella quien te conquiste, sino que seas tú quien la conquistes a ella
Todas las dificultades, si las sabemos analizar y aprovechar constituyen una excelente oportunidad para el crecimiento personal.

El dia 2 de març viatjo a Guatemala i El Salvador.
Abans us faré arribar un blog amb els comentaris per al tres diumenges que no hi seré. Una abraçada. Manel Simó

Diumenge setè durant l'any - 20 de febrer 2011

2011-02-19T12:19:00.003+01:00

Amics i amigues, bon diumenge

Camins de convivència

Tal com ja varem explicar diumenge passat, ens trobem a l’evangeli d’avui amb la segona part de la catequesi que Jesús imparteix a partir d’aquella afirmació seva “Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”.
Jesús repassa el manaments que deien complir els mestres de la Llei i els fariseus i els demostra que, si de cas, complien la lletra, però que els han buidat totalment de contingut.
I així, davant la famosa “llei del talió”, que en sí era un intent d’humanitzar els codis de revenja sense límits que hi havia en alguns pobles, Jesús proposa desbordar-la i entrar per camins de reconciliació i de perdó. Es a dir, Jesús indica que per humanitzar veritablement la convivència entre les persones cal practicar el principi ètic de superposar els interessos dels altres per damunt dels interessos propis...
I el segon plantejament que fa Jesús és en referència de la llei que deia Estima els altres, però no els enemics... És el gran perill de reduir el nostre amor només als qui comparteixen les nostres idees, els nostres gustos, les nostres opcions, etc. Davant d’aquesta actitud, Jesús proclama la plena i total igualtat de les persones en tant que persones. Igual que el Pare del cel fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos... Jesús condemna els cainismes (actitud d’odi i enemistat contra persones al•legades, com Caín amb el seu germà Abel) tan freqüents en el món d’avui. ¿No és la nostra una societat plena d’intoleràncies, fanatismes, menyspreus, condemnes, etc. ? L’evangeli d’avui és d’una aplicació absoluta.

I si fem ara, per acabar, una recopilació de l’evangeli del diumenge passat i el d’avui, les conclusions són clares:
–El missatge de Jesús va més enllà dels drets i de les lleis, i mira a les persones. Es preocupa de la bona convivència.
–El missatge de Jesús, que es per viure’l, ens anima a mirar més lluny de nosaltres mateixos, i de saber guanyar amb les eines de la misericòrdia, la generositat i el perdó. Vol convivència en igualtat
–El missatge de Jesús, viscut a fons, és garantia d’una societat ben harmonitzada, tal com és el projecte de Déu.

La puntilla

Voluntarios
Si nos atenemos a la definición de diccionario, voluntario / a se refiere a la persona que se dedica a actividades diversas de forma gratuïta y solidaria.

Ahora bien, hay voluntarios y voluntarios, porque no es lo mismo, por poner un ejemplo dedicarse a promocionar actividades deportivas o culturales, que dedicarse a atender a un enfermo...

Y si nos referimos al voluntariado en la Iglesia, creo que habría que considerarlo como un auténtico y muy necesario servicio, o ministerio.

La persona voluntaria en la Iglesia, es una persona que, en expresión de san Pablo, traduce su fe en amor. Y como, según el refrán, obras son amores y no buenas razones, las acciones voluntarias son la traducción del amor que nace de la fe.
En aquellos viejos catecismos aprendimos las Obras de misericordia, que hoy, traducidas al lenguaje y al entorno social actual, constituyen un auténtico catálogo de posibles obras sociales gratuitas y solidarias que se pueden practicar en la Iglesia..
Nuestra gratuidad es una pequeña correspondencia a la gratuidad de Dios.

Fins a la propera setmana
Manel Simó

Diumenge sisè - Cicle A - 13 de febrer de 2011

2011-02-11T12:11:00.001+01:00

Estimats i estimades, un diumenge més, una reflexió més, un silenci més...

Mateu 5, 17-37
Jo us dic...

El moment clau de l’evangeli d’avui és: “Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”.
A partir d’aquí segueix tota una enumeració de canvis d’actitud, en relació al comportament que han de tenir els cristians i cristianes. Una sèrie d’antítesis o contraposicions de les quals avui llegim tres.
Jesús proposa:

- Jo us dic que matar no és només fer perdre la vida física a una persona, sinó que a les persones també se les pot matar anul•lant-les, ignorant-les, impedint el seu desenvolupament, no concedint-les cap oportunitat, negant-les la reconciliació, etc. Per això, “si al peu de l’altar et recordes que un germà, una germana, té alguna cosa contra tu, ves primer a reconciliar-te...”. I és que la vida nova del Crist no es pot celebrar negant la vida de les persones. (Bona reflexió avui en el dia de “Mans Unides”).

- Se us va dir: no cometeu adulteri. Jo us dic que no només es violenta físicament la paraula donada a l’altre quan es trenca la comunió de vida amb ell/a, sinó també quan els desigs del cor (en definitiva, l’amor) es troba lluny d’ell/a.

- Se us va dir: no trenquis el jurament. Jo us dic que no cal jurar per reforçar les vostres paraules: “digueu sí, si es sí; i no, si es no”, i no calen els juraments.

Si aprofundim una mica més, ens adonem que la religiositat que proposa Jesús no es viu en la relació amb un Déu abstracte i llunyà, sinó en la relació amb el proïsme. És la religiositat de l’alteritat, és a dir, de la relació amb l’altre.
Quan Jesús diu que hem de ser més justos que els fariseus, no parla en termes de quantitat, sinó en graus de qualitat. Perquè les virtuts, les decisions i les actituds, o ho són de veritat, o es converteixen en simples aparences.

La puntilla
Avidez

Leí en una ocasión una curiosa interpretación del pecado original que, según la Bíblia, cometieron los primeros seres humanos: “fue un pecado de avidez...”
Y me dió pie para pensar, porque a juzgar cómo actúan hoy muchas personas, resulta bastante acertado.
La avidez es el deseo que se desvía porque no admite sus justos límites y pretende negarlos. En definición de diccionario es sinónimo de ansia, codicia...
Pues bien, cuando la avidez motiva las decisiones de las personas, éstas no tienen más objetivos que
a) el objeto mismo de su avidez;
b) el instrumento, a cualquier precio que les servirá para conseguir su codicia;
o c) el rival que hay que quitar de en medio...
Fijémonos en este último objetivo, porque explica muchas actitudes de las personas...
La avidez, por supuesto, no hace buenas migas ni con la verdad, ni con el respeto a las personas, ni con el agradecimiento.
Mahoma escribió:
–tres cosas destructivas hay en la vida: la ira, la avidez y la excesiva estima de sí mismo.
Y la avidez sólo se frena con el trabajo interior.

Fins la propera setmana.

Diumenge cinquè - cicle A 6 de febrer 2011

2011-02-05T13:36:00.002+01:00

BENVOLGUTS TOTS, AVANCEM DIUMENGE A DIUMENGE.

Diumenge cinquè durant l’any – cicle A
Mateu 5, 13-16
Sal i llum; humanitat i espiritualitat

La sal i la llum són necessàries perquè la vida tingui gust i bellesa. Per això no és d’estranyar que Jesús faci servir aquests dos mots com a metàfora per a indicar com hem de ser i actuar els seus deixebles.
D’altra part, la sal i la llum a la Bíblia tenen un significat que va una mica més enllà de la sal i la llum que nosaltres coneixem.
A l’entorn cultural d’Israel, quan es feia un pacte entre dos pobles se celebrava un banquet, en el qual la sal tenia una gran importància simbòlica, ja que la sal havia de conservar sense corrupció aquell pacte. Per això, aquells pactes s’anomenaven pactes de sal. Hi ha nombrosos y textos que reafirmen aquest costum. Per exemple, al 2 llibre de les Cròniques (13, 5) llegim el Senyor, Déu d’Israel, ha concedit per sempre a David i als seus descendents la reialesa d’Israel, en virtut d’una aliança segellada amb sal. I al Levític (2,13) es diu: a totes les ofrenes de farina posa-hi sal; no deixis mai que falti la sal en cap ofrena: és símbol de l’aliança que el teu Déu ha fet amb tu.
Per tant, quan Jesús afirma que els cristians i cristianes hem de ser sal de la terra, ens està dient que haurem de ser els qui mantinguem viva la nova aliança entre Déu i el poble.
De manera semblant passa amb la llum. A la Bíblia la llum és el símbol de la glòria de Déu que ha de resplendir sobre Jerusalem. Així, en el cant del Servent de Yahvé, d’Isaïes, se’n diu que serà llum per a les nacions, amb un projecte molt concret per a restablir l’aliança de Déu amb el seu poble.
Els cristians i cristianes, un cop restablida per Crist l’aliança nova, tenim la missió de manifestar la llum amb les nostres obres. Elles han de manifestar la fidelitat a l’aliança, i la glòria de Déu.

A la vida quotidiana, la sal assaona i la llum il•lumina. El sentit últim de la metàfora és que els seguidor de Crist ens apropem als altres i ens relacionem amb la gent des de dues perspectives bàsiques:
una gran humanitat (el gust de la sal), i una profunda espiritualitat (el resplendor de la llum que neix de l’interior de la persona)
Quan Jesús ens diu que siguem sal i llum ens està dient que presentem als altres camins de felicitat i de fe. I per fer-ho, que siguem obertament humans i profundament espirituals.

La puntilla
Pensar i perder
Se hallaba en la cumbre de su desánimo. Apoyó su mano sobre el hombro del interlocutor y le soltó:
–Convéncete de una vez: aquí, el que piensa, pierde...
Su vivencia correpondía a la mala experiencia de vivir rodeado de una sociedad en la que parece que sólo triunfan los que no piensan, los superficiales, los que ni piensan lo que hacen, ni hacen lo que piensan...
El interlocutor trató de persuadirle de su error:
–¿Qué es para tí perder? La vida te habrá enseñado que los conceptos de ganar y perder son muy relativos, y que el evangelio de Jesús, en este sentido, habla de que muchas veces “el que pierde, gana, y el que gana, pierde...”
–Sí, todo esto está muy bien, pero es pura utopía. En el día a día, quienes intentan tomarse la vida en serio y ser coherentes con sus ideas, siempre salen perdiendo, y no consiguen aquello por lo que luchan honestamente. Estamos en un momento en que los parámetros de la ética y la honestidad ya no sirven para delimitar el pensamiento. Las ideas han muerto, víctimas de los intereses y las pulsiones del puro placer...
Aquella conversación era el reflejo de unas actitudes que abundan cada vez más.

¿ALGUN COMENTARI?
Una cordial salutació, Manel

Diumenge quart de durant l'any - 30 de gener 2011

2011-01-28T21:02:00.003+01:00

Amics i amigues, un diumenge més, però amb un missatge esplèndid: les benaurances...Sigueu feliços. Manel Simó

Benaurats...
Ens trobem avui, sens dubte, amb la plana de l’evangeli que més ha estat sotmesa a tot tipus d’interpretacions: exegètiques, lingüístiques, històriques, etc. Moltes interpretacions, però poques experimentacions personalitzades.
Una pàgina de la que sempre s’ha subratllat que entranya, segons els criteris del món, una gran contradicció, ja que es promet felicitat a base d’afrontar i assumir allò que, tot just, és causa d’infelicitat... Només cal comparar una a una la llista de les benaurances, amb la hipotètica llista que faria qualsevol persona del nostre voltant sobre la manera de ser feliç.
¿Què succeeix aleshores?
Que la felicitat que proposa aquí Jesús és el resultat final d’una experiència viscuda, d’un projecte molt treballat interiorment.
Les benaurances no són manaments, ni un codi de conducta moral, sinó una sèrie de situacions i actituds davant la vida, que permetran entendre i viure millor l’evangeli. Com si digués Jesús:
–“ a la vida et trobaràs amb lluites, afanys i disputes per tenir més i més. Tu dissenya la teva vida en l’austeritat i la senzillesa, i seràs feliç”
– “a la vida et trobaràs amb sofriments; doncs bé, pensa que el sofriment no és un absurd”
– “ a la vida et trobaràs amb violències. No seràs estúpid perquè no responguis a la violència amb més violències.”
– “a la vida et poden perseguir per ser fidel a les teves idees. Pensa que aquesta fidelitat no té preu”
– “ a la vida et trobaràs persones que ajuden els altres, treballen per la pau i la justícia, perdonen... etc. Imita-les. Estàs en el camí del Regne”.

La puntilla
Destruir
El gran escritor Josep Pla, solía indignarse ante aquellos que, en frase del poeta francés Paul Valery (1871-1945), “ejercen de manera permanente la horrible facilidad de destruir”
Destruir es palabra que se aplica tanto a cosas materiales, como a cosas no materiales.
Y claro, no es lo mismo reducir a cenizas un papel, que deshacer o inutilizar una iniciativa, hacer desaparecer una prueba acusadora, o erosionar una comunidad...
Hay quien decide ocultar su debilidad o su inseguridad mediante la agresión a lo más débil, llámese un niño, el mobiliario público, o un perro. Y hay quien parece gozar con hacer daño, romper situaciones de paz, o despreciando a las personas.
¡La enorme “facilidad de destruir”
–“Si yo no soy feliz, que no lo sea nadie; si yo no trabajo, impediré, el trabajo de los demás; si yo no llego, que los demás tampoco....”
Hay situaciones que no se curan si no es con una honesta búsqueda de la paz interior. Y la única solución para callar a los destructores es que los constructores no se cansen. Habrán impedido su triunfo.
Antes de destruir algo, conviene pensárselo dos veces. O tres. Por si acaso.

Hasta el próximo domingo...

Diumenge tercer - 23 de gener 2011

2011-01-22T12:38:00.002+01:00

Benvolguts i benvolgudes, amigos y amigas, conocidos y desconocidos...ahí van mis comentarios, con deseo siempre de colaborar.

Cridats a lluitar pel Regne
Callada per violència la veu de Joan Baptista, trobem avui a l’evangeli una veu nova, la de Jesús de Nazaret, que pren el relleu.
Jesús, però, ha abandonat Nazaret i s’ha traslladat a Cafarnaum, la capital jueva de Galilea, regió on el judaisme s’havia corromput amb el contacte amb les nacions paganes; i és allà, “en terra de mort”, on comença a sorgir “la llum nova de l’evangeli”
La veu de Jesús continua el missatge de Joan Baptista: “convertiu-vos, que el Regne és a prop” El regnat de Déu no és un tema individual, ni es redueix a un únic poble. Davant l’espiritualitat jueva –farisaica, individualista i excloent- Jesús presenta una espiritualitat que treballi per la salvació de tots. Un poble no s’allibera perquè una persona aïllada i privilegiada s’alliberi, sinó perquè sigui tot el poble el qui avanci i surti de la misèria material i espiritual.
La utopia, doncs, està servida, però manquen els col•laboradors per fer-la possible.
Jesús, com a nou profeta, fa servir per cridar a Pere i Andreu la mateixa invitació amb que Elies havia cridat Eliseu: •veniu amb mi, i citant Ezequiel (47,8) els hi diu “us faré pescadors d’homes”, expressió de la literatura jueva que es refereix als guerrers que lluitaven per una causa justa.
I Pere i Andreu, com després Jaume i Joan, donen una resposta immediata, Sentir i respondre a la crida suposa una opció de vida, una elecció, amb les conseqüents renúncies. Mai es diu un sí, sense haver de dir uns quants no...
“Convertir-se” és renovar constantment el nostre sí i continuar lluitant pel Regne.

La puntilla
Miedos
El teatro de Shakespeare alberga algunas frases que han pasado a la historia porque en su brevedad encierran grandes verdades e intuiciones.
Así, leo en boca de uno de sus personajes:
–De lo que tengo miedo es de tu miedo…
Hablemos de los miedos.
Los diccionarios ofrecen un par de definiciones:
–Perturbación angustiosa del ánimo por un riesgo o daño real o imaginario.
–Recelo o aprensión que alguien tiene de que le suceda algo contrario a lo que desea.
Pero, sea perturbación o sea recelo, lo que más preocupa son los efectos de los miedos.
–El miedo paraliza las decisiones y las conciencias
No deja de ser sintomático que un buen pedagogo como fue Jesús de Nazaret insistiera numerosas veces en el trato con los discípulos en una recomendación:
–No tengáis miedo…
Cuando los sociólogos analizan la sociedad de nuestro tiempo insisten en un diagnóstico:
–Somos víctimas de los temores. Tenemos excesivo miedo a perder...
–Pero ¿a perder qué?
En nuestras ansiedades radican con mucha frecuencia nuestros miedos

Espero comentarios...

16 DE ENERO 2011 - SEGON DIUMENGE DURANT L'ANY

2011-01-15T16:48:00.001+01:00

Diumenge Segon durant l’any – cicle A
Joan 1, 29-34

El Déu del perdó
Joan Baptista defineix Jesús amb unes paraules de gran ressonància bíblica: “mireu l’anyell de Déu: paraules que han passat a formar part de la celebració de l’Eucaristia, quan li demanem a aquest anyell que tingui pietat de nosaltres i que ens doni la pau. Un anyell que lleva el pecat del món.
L’expressió és bíblica, però aplicada a Jesús hi ha el perill de mal-interpretar-la. És cert que els jueus oferien anyells, que eren sacrificats al temple, com a víctimes per expiar els pecats. I en la celebració de la Pasqua, el llibre de l’Èxode deia: “preneu per a cada família un anyell o un cabrit i immoleu-lo com a víctima pasqual”
Els cristians, però, no hem d’explicar la mort de Jesús com si fos una víctima innocent que Déu necessités per a perdonar els pecats. Un Déu que necessités sacrifici, sang i mort per a perdonar, no pot ser el Déu Pare sempre bo de qui parla Jesús als evangelis. Un déu que es complagués en el dolor i la mort de les víctimes seria un déu sàdic.
L’anyell de qui parla Joan Baptista prové de l’anyell bo i pacient anunciat per Isaïes (53,6): “tots anàvem com ovelles disperses, cadascú seguia el seu camí; però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres. Quan era maltractat, s’humiliava i no obria la boca. Com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca...
Al Concili Vaticà II va quedar molt clar que molta gent “no creu en un Déu en el que tampoc hi creuen molts dels qui es confessen creients”, és a dir, que la fe depèn molt de la imatge que ens fem de Déu. Déu no és un tirà que necessiti el sacrifici i la sang del seu Fill per a perdonar.

La puntilla
El baúl de la memoria
Dicen que la memoria es como un inmenso baúl donde vamos almacenando aquellos hechos, personas o vivencias que nos puede interesar recuperar.
Platón nos dejó dicho que “saber es recordar”, y por eso nuestros saberes están hechos de memorias almacenadas.
Sin embargo, todo esto que puede ser cierto en teoría, se complica en el momento de ponerlo en práctica.
Porque, por ejemplo:
– ¿por qué sucede que con el tiempo se van difuminando muchas cosas que un día quedaron cuidadosamente guardadas en la memoria? Dicen que pasa como con los videos de cinta, que el día menos pensado te encuentras con que las imágenes se han borrado…
– ¿y por qué, si la memoria es tan importante para el saber, cómo es que hoy se ejercita tan poco en las escuelas? Y no es que uno defienda que se tengan que aprender las cosas de memoria, sino que se enseñe y se practique el hecho de saber almacenarlas para cuando sean necesarias…
– ¿y por qué algunos tienen tanto interés en borrar de la memoria colectiva personas, hechos y vivencias que merecen ser guardadas?
– ¿y por qué si “la historia (memoria del pasado) es maestra de la vida”, algunos se empeñan en ignorarla?
Las personas a las que les falla el baúl de la memoria caen en el peligroso orgullo de pretender que con ellos empieza la historia. Y la historia tiene ya muchos siglos…

Desitjaria rebre algun comentari...
Manel

Baptisme del Senyor - 9 de gener 2011

2011-01-08T12:06:00.002+01:00

Benvolgudes, benvolguts

Una nova entrega:

La litúrgia dóna avui un salt en el temps i ens presenta el baptisme de Jesús, on és produeix una nova epifania, o manifestació de Déu, que marca un abans i un després en la seva vida. “El Messies és el meu Fill, el meu estimat, i en Ell m’he complagut, escolteu-lo”
Aquest salt en el temps no fa altra cosa que confirmar que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic. De fet, fins el proper 2 de febrer no celebrarem la Presentació de Jesús al temple, després de 40 dies d’haver nascut, mentre que en el moment del baptisme se suposa que Jesús tenia ja uns trenta anys.
Cal dir, també, que aquesta festa del Baptisme de Jesús és relativament moderna, ja que va ser instituïda l’any 1960. Inicialment tenia lloc de manera fitxa el dia 13 de gener, octava de la festa d’Epifania, i fou a la darrera reforma del calendari quan va ser traslladada al diumenge immediat a l’Epifania, sigui quan sigui...
Jesús va rebre el baptisme de Joan que era un baptisme de conversió i canvi de vida, encara que Ell no ho necessitava i, a més a més, venia a instituir un altre baptisme que seria de identitat i compromís.
Nosaltres hem rebut el baptisme de Jesús, i la festa d’avui ens dóna preu per a pensar en aquesta identitat i aquest compromís.
La nostra identitat cristiana consisteix en formar part d’un poble de batejats i batejades, i el nostre compromís és viure d’acord amb aquesta identitat cristiana.
Déu, mitjançant el baptisme ens ha donat el privilegi de ser fills i filles seus, i hem de donar gràcies al nostres pares que van els instruments del nostre baptisme. I no volem ser només batejats i batejades amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit, és a dir deixant que l’Esperit actuï en nosaltres i nosaltres responguem a les seves iniciatives.
El nostre baptisme va ser el començament de la nostra biografia cristiana. Una biografia que anem escrivint dia a dia.

La puntilla
¿Año nuevo?
Que lo de “año nuevo, vida nueva” no pasa de ser un tópico que se repite, o, como mucho, un deseo que no suele ir más allá de los primeros días, ya es bien sabido.
Nos preguntamos, por ejemplo, ¿traerá algo nuevo a la Iglesia el nuevo año 2011?
Las cifras nos dicen que nuestro catolicismo no está pasando un buen momento. Solamente un 13 por ciento de quienes nos decimos católicos intenta vivir en plena coherencia con su opción, a la vez que la militancia va en descenso.
Pues bien, frente a estos datos, las primeras noticias del nuevo año nos hablan, por parte de la jerarquía eclesiástica, de una defensa acérrima del conservadurismo y de intentos de perpetuar cargos que defiendan a capa y espada los aires del Vaticano.
¿No sería la hora de pulsar todas las sensibilidades que bullen dentro de la Iglesia y ponernos a buscar soluciones?
Atrincherarse en la pretensión de poseer la única verdad y el único modelo en cuestiones que son de por sí complejas, es pretender ofrecerse como los “salvadores del mundo”, cuando hay un único Salvador…
Mientras no nos escuchemos todos, no vamos bien. Teólogos que han sido marginados, curas que están dando el callo cada día y comunidades de base críticas y progresistas también tienen algo que decir. Pretender callar todas esas voces es imposición, pero no es diálogo. Y sin diálogo no se construye. Se ordena, pero no se convence.

Una abraçada molt forta i espero comentaris...
Manel

1 y 2 de enero 2011- Una setmana comprimida...

2010-12-30T12:49:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, un nou any i una continuïtat, amb el desig de ser útil.

Propostes comprimides

Hi ha setmanes que ens ofereixen tantes propostes, que ens cal sintetitzar i comprimir, per poder assaborir el millor de cada tast.
2011 comença, per exemple, amb una d’aquestes setmanes ben plenes.
Podem destacar els següents esdeveniments:
Dia 1: octava de Nadal, inici de l’any civil, festa de Maria i Jornada mundial per la pau, amb el lema “La llibertat religiosa, camí per a la pau”.
Dia 2: Segon diumenge després de Nadal
Dia 6: Epifania del Senyor

1 de gener: Que Maria ens condueixi a la pau per la llibertat

L’any civil 2011 comença avui, coincidint amb l’octava de la festa de Nadal, alhora que l’Església celebra la festa litúrgica més antiga que es conserva en memòria de Maria, gran protagonista del Nadal. D’altra part, des de l’any 1968, per iniciativa del Papa Pau VIè, hi ha una invitació mundial a celebrar aquests primer dia de l’any, creients i no creients, una Jornada mundial per la pau. El Papa s’encarrega cada any de posar un lema que ajudi a la reflexió, i enguany és “La llibertat religiosa, camí per a la pau”, volent indicar que allà on es negat, d’una o d’altra manera, el desenvolupament integral de la persona, és impossible la pau, ja que l’ésser humà es veu privat d’un dels seus drets fonamentals.
Entre nosaltres és cada cop més freqüent la negació o limitació d’aquesta llibertat religiosa, si no de manera violenta i persecutòria, sí d’una manera més subtil, en forma de burleta, desprestigi, calumnia o marginació. No hi manquen persones que s’omplen la boca parlant de llibertats polítiques, sindicals o d’expressió, i en el tema religiós es constitueixen en inquisidors i demagogs, obsessius i repressius... I així no podem estar en pau amb ells... La laïcitat d’un Estat no es pot confondre amb una dictadura laïcista, i aquí n’hi ha molts que ho pretenen.

2 de gener: Diumenge amb gust de Nadal
La importància cabdal de les festes de Nadal fa que la litúrgia de l’Església hi dediqui tres llargues setmanes des del Naixement fins al baptisme de Jesús, celebrant enmig un parell de diumenges, un dedicat a la Sagrada Família, i un altre a continuar aprofundint el misteri de Nadal, que és misteri d’humanització de Déu, a fi que aprenguem els éssers humans a viure i a relacionar-nos d’acord amb la nostra identitat. Nadal és la gran festa divina de l’humanisme cristià.
I a la litúrgia d’aquest diumenge destaca, a la segona lectura, la pregària que fa sant Pau per la comunitat d’Efes, i que és un veritable programa de vida per a qualsevol comunitat: Diu Pau: Demano a Déu que us concedeixi els dons d’una comprensió profunda de la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses de glòria ens te reservades...”
Aquesta pregària, ben païda, és un tractat de vida interior: saber (que ve de sapere, que vol dir tastar, gustar) qui és Déu: no només saber-ho de teoria, sinó un Déu experimentat, interioritzat...; i mirar les coses, no a la llum del món, i ni tan sols només a la llum de la intel•ligència, sinó a la llum de la mirada interior del cor... No miren i valoren només els ulls; el cor també té capacitat per apreciar les coses...

6 de gener: El Messies universal
I al bell mig de la setmana, el dijous, el dia d’Epifania, o manifestació de Jesús, el Messies, a tots els pobles de la terra, a tots els home si dones de bona voluntat, d’Orient i d’Occident...
Tradició de regals, però que siguin autèntics i no només materials. El regal de les persones que estimem i ens estimen; el regal de la solidaritat envers els més necessitats i apurats; el regal del somriure, la presència i la paraula d’esperança. Regals des del silenci. Regals des de la fidelitat i la lluita en comú.
El camí d’aquells personatges seguint l’estrella fins trobar allò que cercaven és el model de tots aquells homes i dones que continuen cercant el sentit de la seva vida, el per què de tot plegat, i el projecte que Déu ha dissenyat per a cadascú. Manel Simó us desitja un any 2011 ple de noves il·lusions i projectes. Adéu.

nadal 2010 - 25 de desembre 2010

2010-12-24T13:39:00.003+01:00

Benvolguts, benvolgudes, molt estimats, una joiós i entranyable NADAL per a tots.

POSTAL DE NADAL

Benvolgudes famílies de la nostra Parròquia, i de totes les comunitats cristianes:
En una festa tan significativa com és el Nadal, tant de bo que puguem gaudir d’uns dies de joia, pau, serenor i renovada esperança.
Que la trobada amb el Déu que va assumir la nostra identitat humana ens faci més persones, més humans i més creients.
Nadal de 2010 és una nova crida a mantenir viu el seu esperit els tres-cents seixanta cinc dies del nou any que començarà. Perquè...

És Nadal quan eixuguem una llàgrima
en els ulls d’un infant.
És Nadal quan deixem caure les armes
i fem néixer la pau.
És Nadal quan posem fi a les guerres
i enllacem les mans.
És Nadal quan fem recular la misèria
amb la nostra generositat.

Cada dia pot ser Nadal a la terra,
perquè Nadal és fer possible l’amor

És Nadal quan apareix l’esperança
d’un amor més real.
És Nadal quan mor la mentida
i reneix la fidelitat.
És Nadal quan el sofriment troba
la dolcesa de l’amistat.

Cada dia pot ser Nadal a la terra.

És Nadal en els ulls del pobre abandonat
que visitem a l’hospital.
És Nadal en el cor del marginat
que acollim a la nostra llar.
És Nadal en les mans del famolenc
que rep un bocí del nostre pa.
És Nadal per als homes i dones de totes les races
que viuen la fraternitat.

Nadal és fer possible l’amor

LA PUNTILLA
Fanatismo/incultura
Suele decirse que el fanatismo es fruto de la incultura, pero algunos se preguntan:
–Entonces ¿cómo es posible que personas de mucha cultura sean también fanáticas?
La cuestión está en precisar qué entendemos por “cultura”.
Si nos atenemos al diccionario, “cultura es el conjunto de conocimientos que permite a alguien desarrollar su juicio crítico”. Fanatismo, a su vez es “el apasionamiento del fanático”, es decir, de “aquél que defiende con tenacidad desmedida creencias u opiniones.”
Pues bien: si nos hemos fijado en estas definiciones, podremos responder la pregunta que se planteaba. La cultura habla de conocimientos; mientras que el fanatismo se apoya en creencias u opiniones. La persona culta puede dejar de lado sus conocimientos, y fanatizarse en creencias y opiniones; a la vez que al fanático le resulta difícil dejar de lado sus creencias y opiniones para aceptar los conocimientos.
Total, que, fanatismo y cultura, por uno o por otro motivo, suelen resultar, generalmente, incompatibles. Y así nos va.

Fins al proper any....

DIUMENGE IV D'ADVENT - 19 DESEMBRE 2010

2010-12-18T11:30:00.002+01:00

Encara no puc dir Bon Nadal, però ja és a prop... Sortim a l'encontre

Josep, un home just
Mateu 1, 18-24
Als tres gran personatges bíblics que ens han acompanyat aquests dies d’Advent (Isaïes, Joan Baptista i Maria) s’afegeix avui la figura de Josep, el fill de Jacob, espòs de Maria...
L’evangeli que ens presenta la litúrgia és l’anomenada anunciació a Josep, perquè conté tots els elements d’aquest tipus de narració: –Josep, igual que Maria, rep un àngel del Senyor (missatge del Senyor), que li comunica que prengui a Maria a casa seva com a esposa, perquè el Fill que ha concebut abans de conviure juntsn no és fruit de cap relació sexual amb un altre home, sinó obra de Déu, fruit de l’Esperit...
El relat s’entén millor si tenim el compte els costums matrimonials jueus. Una primera celebració entre els nuvis eren els esponsals, pels quals el noi i la noia quedaven constituïts com a veritables esposos; i una segona celebració era el fet d’anar a viure junts, que no es donava fins quan el noi pogués portar a la noia a casa seva, i així poder viure independentment.
La grandesa d’esperit de Josep es posa de manifest abans de rebre el missatge de Déu. Renuncia a denunciar la seva esposa (situació, per altra banda, que comportaria la seva lapidació per adúltera...) Confia en ella i acata el misteri. Era un home bo i es proposava simplement desfer en secret l’acord matrimonial.
¿Què vol dir que era un home bo? La paraula original hebrea que s’ha traduït per bo vol dir exactament home just; i a la Bíblia, un home o una dona justos són aquells que es troben en plena comunió amb Déu i es mostren sempre disposats a fer la seva voluntat i a acceptar els seus projectes.
Josep, home bo i just, no és sinònim d’home feble, ingenu, acrític o càndid.
El Papa Joan XXIII que tenia una gran espiritualitat josefina, va passar tot just a la història com el Papa bo, tot ell tot bondat, i no va ser precisament una Papa feble ni pusil•lànime...

LA PUNTILLA
Emigrantes
¿Cómo vivirán el misterio de la Navidad, o cómo pasarán las fiestas, el más de un millón de emigrantes que hay en Catalunya?
La pregunta nos inquieta y nos preocupa, porque para muchos de ellos, la Navidad del consumismo frenético será una auténtica bofetada.
La pena y el dolor del emigrante no se entienden si no se han experimentado.
Y lo peor no es solamente la precariedad de dinero y de trabajo con que se ven asediados, sino los malos rollos que han de aguantar sobre sus personas.
El Ayuntamiento de Barcelona acaba de señalar una serie de tópicos que suelen ser frecuentes cuando se habla de ellos:
–abusan de la salud pública y colapsan los servicios sociales;
–cometen delitos y nos quitan el trabajo;
–hacen que baje el nivel de Educación y no se adaptan a nuestras costumbres;
–tienen muchos hijos para aprovecharse de las ayudas sociales;
–muchas mujeres se dedican a la prostitución
–no se integran y ponen en peligro nuestra identidad nacional
–introducen costumbres ajenas a nuestra cultura…
¡Qué mentes más estrechas!

Diumenge III d'Advent - 12 de diciembre 2010

2010-12-11T12:37:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, endavant, esperant junts la joia de Nadal

El dubte de Joan Baptista
Mateu 11, 2-11
Els grans dubtes angoixen les persones sobre tot en situacions difícils. Per això, és normal que Joan Baptista, en la presó, es preguntés si no s’havia equivocat en senyalar Jesús com el Messies.
Joan Baptista havia predicat –recordeu l’evangeli del diumenge passat- “que el Regne era a prop; que la destral ja estava clavada a l’arrel dels arbres; que l’arbre que no dóna fruit és tallat i llençat al foc, i que el Senyor cremarà en el foc la palla”.., i aquest era el seu error. Joan anunciava un jutge i un alliberador polític... I quan ha vist que els poderosos l’han tancat a la presó i que el que sent a dir de Jesús no coincideix amb la imatge del Messies que ella ha predicat, sorgeixen els dubtes:
–“ets Tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?
Jesús no respon amb un discurs, sinó amb la força dels fets: la realitat del que fa Jesús és que les penes troben consol, Ell aporta vida, dóna felicitat i els pobres i els febles reben una bona notícia...
Quan el poder simplement canvia de mans, no és una bona notícia per als pobres; quan el cor humà no s’allibera de les esclavituds i ànsies de poder, la societat seguirà organitzant-se d’esquena als febles.
I per acabar, un parell de consideracions més:
a) nosaltres també sovint, davant una societat injusta i desigual, caiem en la temptació de la immediatesa de canvi, i en la mitificació del líder que l’ha de dur a terme... Per això, la segona lectura ens ha recordat que, sense defallir en la nostra feina, la nostra espera ha de ser com la del pagès que espera amb paciència els fruits preciosos de la terra...
i b) Jesús, després de mostrar el que està fent, afegeix: feliç aquell que no quedarà decebut de mi. És el gran perill. Avui són molts els qui “esperaven una altra cosa...” Advent és un temps de gràcia per a refermar la nostra fe, la nostra esperança i el nostre amor. Només l’amor mereix credibilitat.

LA PUNTILLA
Luces laicas
Los gurús de la laicidad mal entendida (aquellos que la interpretan como la marginación absoluta de lo religioso) han decidido que ese laicismo de escaparate llegue también a las luces navideñas.
Un paseo por las ciudades o pueblos (también por el nuestro) muestra que las lucecitas (que, por otra parte, también pagamos los católicos con nuestros impuestos) lucen de todo, menos signos navideños.
Claro que las pretendidas fiestas de invierno (hasta el nombre quieren cambiar) son hoy día simplemente las “fiestas del dios consumo”, porque la espera del “que ha de venir” es la espera “del consumidor que entre a los comercios a gastar…”
Lo cierto es que lo de las lucecitas laicas y otras muchas muestras indican que somos todavía un pueblo tan caliente que siempre hemos de ser “lo más de lo más”: “los más católicos” o “los más ateos”.
Y es una pena que no haya un poco más de lugar para la cordura y la tolerancia.
Tenemos todavía mucho que aprender de otras sociedades. Una sociedad tolerante se construye desde el mestizaje cultural y desde el encuentro de las distintas expresiones religiosas…

Manel Simó. Una salutació molt cordial

Diumenge II d'Advent . 5 de desembre 2010

2010-12-04T14:07:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, bona setmana!

Diumenge II d’Advent – cicle A

Aplanar camins (Mateu 3, 1-12)

Dels tres grans personatges de l’Advent – Isaïes, Joan Baptista i Maria- avui fem referència especialment a Joan Baptista.
¿Qui era? ¿què era? ¿quina va ser la seva missió?
Joan Baptista apareix, en primer lloc, com un profeta (“i més que profeta”, dirà l’evangelista Mateu al capítol 11), és a dir, un personatge que, en la línia dels grans profetes d’Israel, es presenta davant el poble per anunciar una manera diferent de viure.
Quatre característiques marquen la seva actuació:
–predica en el desert, no en el temple. No és un funcionari que espera que el poble vingui a escoltar-lo, sinó que surt a l’encontre del poble allà on el podrà trobar, que és en el desert, sinònim de silenci i solitud
–vesteix i s’alimenta austerament, sabedor que és en la senzillesa on es pot escoltar Déu
–el seu lema és convertiu-vos; obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. No aspira a ser protagonista, sinó tan sols instrument. La fe la dóna Déu; nosaltres som només testimonis per possibilitar que els altres obrin les portes a Déu
–i, finalment, la seva missió no està exempta de la denúncia i el clam per la justícia. L’acció alliberadora de Déu demana noves formes de ser i de viure; i unes relacions humanes fonamentades en l’amor i la justícia. Per això, Joan no dubta en titllar els fariseus de cria d’escurçons per la seva manera d’entendre la fe i la vida.

Joan Baptista acaba el discurs apel•lant al baptisme que ens portarà el Messies. Nosaltres ja estem batejats i batejades en aquest nou baptisme, i com a tals, haurem de submergir-nos en l’Esperit, ser vent per ventar l’era, i foc per cremar la palla, és a dir, haurem de continuar preparant i aplanant camins per al Senyor.

LA PUNTILLA
Miguel Hernández
El pasado 30 de octubre se cumplió el primer centenario del nacimiento de Miguel Hernández, el poeta que murió en la cárcel de Alicante el 28 de marzo de 1942, víctima de los vencedores de la guerra.
Pues bien, con motivo de este centenario se ha hablado y escrito mucho sobre su figura, aunque, una vez más, se han marginado, por ignorancia, o por mala voluntad, algunos aspectos importantes de su obra. Por ejemplo, su dimensión religiosa.
Y es que, en el mundo de la cultura, sucede con bastante frecuencia que se manipule a los creadores en función del pensamiento de quienes acaparan el poder.
Miguel Hernández, más allá de su opción política, mantuvo, como poeta, un ámbito de religiosidad, sobre el que se ha reflexionado muy poco.
No tengo espacio para mucho, pero citaré, solamente, por ejemplo, cómo se dirige a Dios el poeta en el famoso “Silbo del dale” : –Dale, Dios, a mi alma, hasta perfeccionarla / Dale que dale, Dios / ¡ay!/ hasta la perfección.. O cuando afirma de la Eucaristía que es pan para comer hasta hartarse,porque es pan que no harta....

Endavant!
Manel

advent - 28 de novembre 2020

2010-11-27T13:51:00.002+01:00

FULL INFORMATIU
ESPECIAL ADVIENTO
SANTA MARIA MAGDALENA. VILADECANS
n.213 – 28 de novembre 2010
mariamagdalenaviladecans.blogspot.com / nou e-email de Mn. Manel: manel.sim70@gmail.com

Amigues i amic, torna l'Advent... Us faig arribar material, i us desitjo una bona etapa de preparaió del Nadal...

Alzad la vista, abrid los ojos, otead el horizonte.
Aguzad el oído. Captad los gritos y susurros de la vida.
Palpad el paso de Dios, una vez más,
despertando la esperanza

ADVENT, UNA NOVA OPORTUNITAT

Pedagogia de la tenacitat, pedagogia de l’esperança

Torna l’ADVENT com a temps litúrgic per preparar el Nadal, i retorna un moment propici ( kairós ) per mantenir i revifar la flama de la fe en el Crist que vingué, ve i vindrà.
Si nosaltres avui ens considerem cristians i cristianes és, sens dubte, perquè tots els qui ens han precedit en la fe sortiren vencedors de les lluites i els fracassos, perseverant amb tenacitat i amb esperança. Cal, doncs, continuar impulsant aquests valors, sobre tot en el més joves.
Mantenir-se fidels en les actituds ètiques, els compromisos adquirits, les opcions de vida i els valors d l’evangeli no resulta gens fàcil, i menys en l’entorn que ens envolta, però caldrà continuar per deixar el testimoni als qui venen darrera.
ADVENT ens presenta una realitat: una dona, Maria, i una terra, el poble d’Israel, esperant un Salvador. I quan nosaltres parlem d’un altre món que és possible, d’una altra Església que és possible, i fins i tot, d’una altre jo que és possible, manifestem que el nostre Advent, la nostra esperança, és tot just això: seguir i seguir treballant perquè arribi a la seva plenitud allò que encara no hi és.
La pedagogia de la tenacitat i la pedagogia de l’esperança ens esperonen a tancar ferides obertes, superar pors, renovar-nos interiorment i disposar-nos a viure un Nadal plenament joiós.

La Paraula en la litúrgia d’ADVENT

Les lectures de la litúrgia dels quatre diumenges d’Advent, cicle A, tenen com a eixos centrals el profeta Isaïes i l’evangelista Mateu. Com a segona lectura, es llegeixen tres textos de sant Pau als Romans, i un de la carta de Jaume.
Els continguts i les idees bàsiques són aquestes:

PRIMER DIUMENGE:
- El nostre món busca una pau que no el decebi. Isaïes (2, 1-5) la contempla en la seva realització definitiva i universal, vers la qual tots hem de caminar. (El Crist vindrà)
- Amb el Crist, la llum ha vingut al món i esclareix el senti de la vida Sant Pau ens exhorta a viure en el Crist una vida nova. (El Crist va venir i continua venint) (Rom 13, 11-14)
- La vinguda continua del Crist s’acabarà amb la vinguda final a la fi de la història. Cal mantenir-nos sempre vetllant perquè no sabem ni el dia ni l’hora d’aquesta vinguda del Fill de l’home. (Mateu 24, 37.44)

SEGON DIUMENGE:
- Tota la terra espera un Salvador, i Isaïes mostra a tots els pobles que aquest Salvador rebrà de Déu el seu esperit i el dinamisme dels seus dons. (Isaïes 11, 1-10)
- L’Escriptura ens invita a seguir l’exemple del Crist Camí, Veritat i Vida. (Rm 15, 4-9)
- Joan Baptista inicia la predicació de la bona nova del Crist, i exigeix un capgirament dels falsos valors, una conversió total. (Mateu 3, 1-12)

TERCER DIUMENGE:
- El poble torna de l’exili, com a mostra de l’acció de Déu que ve a salvar-lo. Hi ha festa i alegria, i fugiran les penes i els gemecs. (Isaïes 35, 1-6. 10)
- La carta de Jaume ens exhorta a perseverar en l’espera del Senyor que torna. (Jaume 5, 7-10)
- Joan Baptista espera un jutge, però el Senyor es presenta com el Messies que ens ve a guarir. El Precursor ha preparat els camins, i rep un gran elogi per la tasca feta; el Crist és ja la realitat present. (Mateu, 11, 2-11)

QUART DIUMENGE:
- El naixement del Crist, el Messies, serà el gran senyal, que demanava el rei Acaz, i amb ell, tot el poble. (Isaïes 7, 10-14)
- Fill de David, segons la carn; i Fill de Déu, segons l’Esperit, el Crist és el Salvador del seu poble. (Rm 11, 1-7)
- Josep és l’home escollit per Déu per introduir el Messies en la nissaga de David, i accepta la responsabilitat. (Mateu 1, 18-24)

Com es pot veure, els quatre diumenges accentuen les tres dimensions de l’Advent: el record històric d’uns fets, la realitat viva i present del Crist en la nostra història, i l’esperança de la vinguda final, amb la plenitud de tot allò que esperem.

______________________________________

Isaïes, Joan Baptista i Maria, els tres grans models de l’Advent

Isaïes, Joan Baptista
i Maria manifesten tres formes d’anunciar el Messies i d’esperar-lo.
Isaïes és profecia i esperança per a un poble cansat i desanimat.
Joan Baptista és crit de conversió i de renovació per poder trobar el Messies ja viu i present.
Maria es espera callada i el final d’un camí on conflueixen les esperances passades, alhora que s’inicien les esperances de la plenitud.

Corona d’Advent: Primer diumenge

Veniu, Senyor Jesús.
Torna ara i aquí
el nostre clam,
i es fa crit
la nostra pregària.

Veniu, Senyor Jesús,
i porteu-nos
vent i foc nou
a la nostra lluminària.

Volem estar atents
i fer de la conversió
i de la solidaritat
la nostra
indumentària.

Perquè, febles i
humils,
però forts i ferms
en l’esperança,
creixi la nostra
fondària.
¿Què podem fer durant aquest temps?

Conscients de la necessitat de preparar en profunditat el gran esdeveniment cristià del Nadal, cada u haurà de veure com podrà fer-ho en el seu cas i circumstàncies concretes.
A manera, però, de suggeriments, heus aquí algunes pistes que ens poden aprofitar:
- participar algun dia entre setmana en l’Eucaristia, a més a més de la missa dominical
- posar a casa algun signe d’Advent (la Corona, una llàntia encesa, un calendari...) al voltant del qual pugui fer cada u, o la família reunida, una mica de pregària diària
- preparar el pessebre a casa, sobretot si hi ha infants, amb un sentit pedagògic i cristià, més enllà de signes pagans i aliens a la nostra cultura
- cercar i aprofitar més estones de silenci, pregària i reflexió o lectura, sigui a casa, o fora de casa
- participar en alguna acció solidària (recollida d’aliments, ajuda a alguna ONGD del tercer món, visita a algun malalt o persona que ens necessiti, etc.)
- participar generosament en la col•lecta de Càritas
- participar en la celebració del perdó i de la reconciliació que es farà a les Parròquies, o aprofitar per confessar-se individualment, si es creu convenient
- marcar-se alguna fita o acció positiva personal que ens ajudi a tancar antigues ferides, o a solucionar “assignatures pendents”
- evitar, sobretot, caure en la disbauxa d’un consumisme sense sentit, optant per una actitud més sòbria i responsablement responsable.

________________________________________
ACOGIDA Y DISPONIBILIDAD

En la respuesta de María al ángel hay dos actitudes muy importantes: acogida y disponibilidad.
Acoger es estar en actitud de pensar y creer que podemos aprender de todos, que tenemos que aceptarlos a todos y que cualquier persona merece ser acogida como persona humana.
La disponibilidad es apostar siempre más por el sí que por el no, cuando se trata de hacer algún bien a alguien. Es estar dispuestos a asumir, si hace falta, los trabajos más duros y pesados.
Acoger y estar disponibles son dos grandes buenas noticias que podemos ofrecer hoy a nuestro mundo los cristianos y cristianas. El mejor ejemplo es el de las personas que son capaces de amar a fondo perdido y sin esperar nada a cambio. Este lenguaje lo entiende todo el mundo

LA PUNTILLA

Miedos
Dice uno:
–Estas elecciones están muy condicionadas por el miedo. La gente tiene mucho miedo.
Y especifica:
–Miedo a perder el puesto de trabajo; miedo a que el capitalismo financiero agrave aún más la crisis en España, al igual que lo ha hecho ya en Grecia e Irlanda; miedo a perder los propios privilegios; miedo a que los políticos nos sigan defraudando, miedo a...
Y la lista se hace casi interminable.
Pero otro afirma:
–Cuidado con este lenguaje, porque decir “la gente tiene miedo” es muy fácil, cuando lo que es más cierto es que cada uno es dueño o no de sus propios miedos y se los conoce muy bien...Y muchos miedos son fácilmente curables...
Me gustaría, pues, recordar cuatro breves pensamientos sobre el miedo:
–“A lo único que cabe tener miedo es al miedo por sí mismo”
–“No hacer nada por miedo a cometer un error es ya un error”.
–“Cuanto más se tiene, más miedo se tiene de perderlo”...
“La ignorancia es casi siempre madre de muchos miedos”

Habrá que revisar, pues, muy atentamente, nuestros miedos para superar los que sean superables....

Saludos, Manel Simó

.

Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist
Rei de tot el món
De l’evangeli de Lluc, 23, 35-43

Rei d’un Regne diferent
A mesura que nous cristians i cristianes accedeixen a aquesta festa de Crist sota el títol de ”Rei”, de ben segur que es pregunten: ¿quin sentit té avui aquest títol?
I això per diverses raons – perquè és un concepte que no té res a veure amb els “reis” d’aquest món; –perquè no hi hauran mancat professors tendenciosos que els hi hagin explicat la utilització i manipulació d’aquest títol a la guerra civil espanyola; – i, en definitiva, perquè el desconeixement de la cultura cristiana en general, i de la bíblica, en particular, és avui molt extens...
Per això, caldrà tornar a explicar que el títol, evidentment, fa referència a un Regne, i que aquest Regne, com pregarem al Prefaci de la Missa, és un “Regne universal i etern; de veritat i de vida; de santedat i de gràcia; de justícia, d’amor i de pau”.
O sigui: invoquem al Crist com aquell que va venir a instaurar un reialme que no és caduc, sinó universal i etern; un Regne on triomfi la veritat per damunt de la mentida, i la vida, per damunt de la mort; un Regne que porti als homes i dones cap a la santedat de vida, amb l’ajuda de la immensa gratuïtat de Déu; i un Regne on tres valors claus siguin la justícia, l’amor i la pau. I això ha de començar aquí, a la terra, a la vida de cada dia, per arribar un dia a la plenitud.
Segons l’evangeli d’avui és clar que al Crist el van condemnar per una causa política, per mostrar-se subversiu contr

Crist Rei - 21-novembre 2010

2010-11-20T12:34:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, l'últim diumenge...de l'any...i de seguida l'Advent...

Rei d’un Regne diferent
A mesura que nous cristians i cristianes accedeixen a aquesta festa de Crist sota el títol de ”Rei”, de ben segur que es pregunten: ¿quin sentit té avui aquest títol?
I això per diverses raons – perquè és un concepte que no té res a veure amb els “reis” d’aquest món; –perquè no hi hauran mancat professors tendenciosos que els hi hagin explicat la utilització i manipulació d’aquest títol a la guerra civil espanyola; – i, en definitiva, perquè el desconeixement de la cultura cristiana en general, i de la bíblica, en particular, és avui molt extens...
Per això, caldrà tornar a explicar que el títol, evidentment, fa referència a un Regne, i que aquest Regne, com pregarem al Prefaci de la Missa, és un “Regne universal i etern; de veritat i de vida; de santedat i de gràcia; de justícia, d’amor i de pau”.
O sigui: invoquem al Crist com aquell que va venir a instaurar un reialme que no és caduc, sinó universal i etern; un Regne on triomfi la veritat per damunt de la mentida, i la vida, per damunt de la mort; un Regne que porti als homes i dones cap a la santedat de vida, amb l’ajuda de la immensa gratuïtat de Déu; i un Regne on tres valors claus siguin la justícia, l’amor i la pau. I això ha de començar aquí, a la terra, a la vida de cada dia, per arribar un dia a la plenitud.
Segons l’evangeli d’avui és clar que al Crist el van condemnar per una causa política, per mostrar-se subversiu contra l’ordre establert, ja que era l’única competència que tenia Pilat. Però el que no va entendre Pilat, quan li va preguntar “si era Rei” és que Jesús li respongués que “el seu Regne no era d’aquest món”, és a dir que Ell no atacava directament els interessos de l’imperi romà, però que el projecte de vida que havia presentat eren veritablement revolucionaris. Un dels companys de Jesús en l’execució ho reconeix: “aquest no ha fet res de mal”. Havia entès el nou Regne...
“Senyor, vingui a nosaltres el vostre Regne”...

LA PUNTILLA
Experiencia
–A ti lo que te pasa es que no tienes experiencia…
La palabra “experiencia” resulta muchas veces bastante equívoca.
Porque si lo que quiere expresar es que las cosas que se conocen de verdad son las que antes se han experimentado, es cierto. Pero aquí quiero referirme al uso de la palabra “experiencia” que suelen hacer muchas personas para alardear, sobre todo ante los jóvenes, de que ellos, como ya han vivido muchos años y muchas batallas, lo saben todo sobre cualquier cosa, y mucho mejor que nadie…
Gandhi lanzó un pensamiento genial:
“El error de la juventud es creer que la inteligencia suple la experiencia; pero el error de la edad adulta es pensar que la experiencia sustituye a la inteligencia”.
Experimentar sin evaluar sirve de poco; y dejar de buscar nuevos caminos y de ponerse constantemente al día, es anular la inteligencia y la creatividad.
A una institución poco creativa no le aporta demasiado una experiencia pasada, aunque sea muy amplia. Y lo peor que le puede suceder a una persona, aunque tenga mucha “experiencia”, es que el alma “se le acostumbre”..

Salutacions
Manel

Domingo 33- 14 de novembre 2010

2010-11-13T11:54:00.003+01:00

Benvolguts, benvolgudes,

De l’evangeli de sant Lluc, 21, 5-19

Confiança i constància

Ens trobem ja a les acaballes de l’any litúrgic (el proper diumenge celebrarem la festa de Crist Rei, i d’aquí dues setmanes començarem l’Advent). Per això, l’església ens convida aquests dies a reflexionar una mica sobre l’anomenat “discurs escatològic” de Jesús. ¨´Éscatos, en grec, vol dir darrer, i el discurs de Jesús, pronunciat en les darreries del seu camí humà, es refereix a les darreries del camí de la humanitat.
Però per entendre’l millor cal situar-se en tres coordenades:
–d’una part, després de l’Ascensió de Jesús, molts pensaven que la seva tornada seria imminent;
–d’altra, quan els evangelistes escriuen els seus evangelis ja s’ha produït la destrucció de Jerusalem i el seu Temple (anys 70) i per això mostren un cert interès en afirmar que Jesús ja ho havia anunciat;
–i, finalment, continuaven havent-hi els qui es mostraven preocupats per quan i com seria el final del món, i la vinguda definitiva de Jesús.
Així les coses, és més fàcil llegir els discursos escatològics que presenten els evangelistes en boca de Jesús. Unes paraules es referiran a la destrucció de Jerusalem, i altres a la fi dels temps, encara que en relació a aquest tema, Jesús sempre havia deixat clar que això només ho sap el Pare, és a dir, com a humà, Ell no ho sabia; i com a Fill de Déu, no venia a revelar aquest fet.
El que sí mostra Jesús, segons el relat d’avui, és que la fi dels temps anirà precedida d’una sèrie de senyals i, sobretot de persecucions dels cristians. No especifica massa les coses, però sí fa dues rotundes afirmacions, que constitueixen l’ensenyament de l’evangeli d’avui:
–Tingueu confiança perquè no es perdrà ni un dels vostres cabells; i
–sofriu amb constància, perquè d’aquesta manera us guanyareu per sempre la vostra vida.

Si pensem que ara vivim moments difícils, la confiança i la constància ens són també molt necessàries.

LA PUNTILLA
Obras sociales

La visita del Papa a Barcelona, el pasado domingo, ha suscitado, esta semana un amplio abanico de opiniones (y también algunas zafiedades y hasta algún que otro ultraje).
Pero no voy a entrar aquí ni en la reproducción de algunas de las “perlas” exhibidas en los medios de comunicación; ni tampoco en una acérrima defensa de un acontecimiento que, naturalmente, no está exento de críticas.
Lo que sí me interesa destacar es un aspecto del viaje que no he visto ni demasiado comentado, ni demasiado reflejado en los opinantes y contertulianos, y es la visita del Papa a l’Obra del Nen Déu.
Lo destaco aquí porque observo una deliberada pretensión de silenciar la obra social de la Iglesia, en la que, por cierto, juegan un papel decisivo las mujeres, que están muy orgullosas de ser Iglesia al lado de los pobres.
Según las ultimas cifras, que no suelen reproducirse, la Iglesia cuenta en España con 4.459 centros asistenciales; 93 hospitales, 72 ambulatorios, 788 casas para ancianos, 435 orfanatos, 301 centros para la protección de la vida y…¿Seguimos?...

Amiguesi amics, ¿no teniu cap comentari a fer?
És molt dur pensar que la teva veu només cau en el silenci absolut...

Manel

7 DE NOVEMBRE 2010 - DIUMENGE 32-

2010-11-06T17:49:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes...

De l’evangeli de sant Lluc, 23, 27-38

Un Déu de vida

La imatge de Déu revelada per Jesús és la imatge d’un Déu vinculat a la vida, i no a la mort. I si Déu continua sent Déu per aquells que han marxat d’aquest món, vol dir que el seu destí no és la mort, sinó la vida. No sabem com serà aquesta vida, però sí creiem que amb la mort no s’acaba la vida. La vida segueix i no amb les limitacions pròpies de la vida d’aquí. Aquest és tot just el missatge de l’evangeli d’avui.
Fixem-nos, però, en la manera com està formulat.
D’una part ens presenta uns saduceus, un grup religiós que, a diferència dels fariseus, no creien en la resurrecció. S’ha de tenir en compte que els saduceus eren l’aristocràcia religiosa en temps de Jesús. Eres rics, no volien saber res dels profetes i pensaven que ells eren els bons, ja que per això Déu els havia premiat amb riqueses. Acceptar la possibilitat d’un judici més enllà d’aquesta vida era perdre la seguretat d’un vida fonamentada en el poder i en els diners, i això no interessava.... Avui n’hi també ha molts d’aquests saduceus...
D’altra part, per ridiculitzar Jesús, exhibeixen la llei del levirat, segons la qual el cunyat d’una dona a la que se l’hagués mort el marit sense deixar fills, havia de casar-se amb ella per donar descendència al seu germà i perpetuar d’aquesta manera el nom del difunt.
El cas que presenten, a més d’esperpèntic, era inadequat, ja que a l’altra vida aquest tema de la descendència ja no hi compta, que és el que els hi diu Jesús.
Tots els éssers humans clamem per una vida sense fi, i el que ens diu la fe és que creure en la resurrecció no és creure en una reanimació del nostre cos, sinó en una transfiguració de la vida. L’alternativa no és “vida” o “mort”, sinó “vida o “resurrecció”.
Sant Pau sospirava: “¿Qui em lliurarà d’aquest cos de mort?”. Era una manera molt diferent de concebre la mort, no com un drama o una angoixa, sinó com un “alliberament”. Aquesta és també la nostra fe. Perquè creiem en la vida aquí i en la vida més enllà d’aquí.

LA PUNTILLA
Ortografía
La Academia de la Lengua ha anunciado que pronto va a editarse un extenso volumen de 800 páginas sobre la nueva Ortografía de la Lengua Española.
En los nuevos diccionarios, por poner algunos ejemplos, ya no se podrán buscar la ch, o la ll como letras unidas, pues pierden esa categoría, para pasar a ser desdobladas; a la vez que la y deja de llamarse i griega; y cuidado con los acentos, que muchas palabras los pierden…
Este tema de la ortografía no deja de ser curioso.
Muchos profesores se quejan de que los alumnos llegan a la Universidad con numerosas faltas, a la vez que otros consideran este punto como una manía de “pijos culturales”.
Sea como fuere, vale la pena recordar que el uso correcto de una lengua no lo es solamente por la adecuación o no de las palabras a unas normas gramaticales.
Existe también una gramática y una ortografía “interiores”, y de esa no andamos del todo sobrados.
El tono que envuelve una palabra, la intención con que se dice o escribe, o el metalenguaje con que se adorna, son algunas muestras de esa interioridad del lenguaje…Cuidémosla.

Una forta salutació
Manel Simó

Diumenge 30 de durant l'any - 24 d'octubre

2010-10-22T15:41:00.002+01:00

Benvolguts amics i amigues

Saber qui som, i fugir
de comparar-nos amb els altres

Es diuen a si mateixos: “jo sóc com s’ha de ser...”, i el perill està en el “...com “s’ha de ser.”
Aquesta espècie humana es repeteix sovint, no només en camp de la religió, sinó en el món de la política, de la societat, de la cultura, etc. Són els permanents posseïdors de la veritat. Per això es consideren que “són com han de ser”, perquè pensen que només ells tenen la veritat.
La paràbola que ens mostra l’evangeli d’avui és un atac directe de Jesús contra aquesta manera de comportar-se, encara, però, que cal entendre-la correctament,

Es cert que psicològicament és necessari que tothom tingui un bon concepte de si mateix (autoestima), però tot just aquest concepte ha de fugir de dos perills:
1) no anar pel món trepitjant els altres, i
2) comparar-se amb ells, per menysprear-los

El gran principi ètic de “no vulguis per als altres el que no vols per a tu, ens pregunta”: “¿ens agrada a nosaltres que ens trepitgen i ens menyspreen? Doncs, no haurem de trepitjar ni menysprear nosaltres als altres.

El fariseu de la paràbola considerava els altres “lladres, injustos, adúlters”. Lloava el que ell feia, i des del desconeixement, menyspreava el que suposava que feia el publicà. Sempre el mateix error de la doble mesura: Indulgent amb ell, condemnador dels altres...

Avui vivim en un món que no necessita condemnes, sinó misericòrdia, i el millor present que podem oferir els cristians i cristianes és reconèixer les nostres debilitats i febleses, agraïts sempre per la immensa bondat d’un Déu que ens estima i que estima el món que ell ha creat.

Maria ho va cantar en el Magnificat “El Senyor derroca els qui es creuen poderosos i exalça els humils”

LA PUNTILLA
Auditorio
Entre las noticias que han producido mayor ruido mediático esta última semana, seguro que podríamos enumerar, entre otras muchas, el cambio de algunos ministros /as, o el enfado de los vecinos de la Sagrada Familia por las desmesuradas medidas de seguridad en torno al 7-N, con motivo no sólo de la venida del Papa, sino porque allí se van a concentrar el mayor número de “autoridades” por metro cuadrado que se haya visto jamás…
Pero hay todavía otra noticia que ha producido más que ruido, un auténtico terremoto, y es “la boca caliente” de un alcalde que suele abundar en descalificaciones a las mujeres y que esta vez se ha pasado “tres pueblos”.
Su intervención ha provocado miles de indignaciones (algunas de ellas muy hipócritas…), pero quisiera subrayar una opinión muy sensata:
–Lo malo de estos payasos públicos es que siempre encuentran un auditorio que les ríe las gracias… Pues sí.

Fins la propera setmana

Manel Simó

Diumenge 29 - 17 d'octubre 2010

2010-10-16T12:15:00.002+01:00

Benvolguts,
el curs avança, i nosaltres amb ell.

Saber pregar, saber demanar...

L’evangeli d’avui ens presenta una paràbola, i ja hem parlat sovint sobre les característiques d’aquest estil de narrar. Una paràbola presenta sempre elements de sorpresa, que no poden ser reals, perquè tampoc ho pretenen. El que compta és l’ensenyament que es desprèn del relat.
Resulta difícil imaginar, per exemple, que un jutge tingui por que una dona pugui accedir-hi a ell per pegar-li, com més difícil resulta encara pensar que un jutge no temeros de Déu i desconsiderat envers els homes, acabi fent justícia
Per tant, anem a l’ensenyament central de la paràbola, i aquest no és altre que la perseverança en la pregària, quan allò que es demana és veritablement necessari. Aquella dona no demanava riquesa, ni bona vida, ni cap cosa material. Demanava justícia.
Tenim, doncs, un tema de reflexió: com preguem. Als creients se’n acusa, a vegades, que fem de la pregària un refugi per suplir les nostres mancances de compromís; i nosaltres mateixos ens desanimem sovint, perquè pensem que Déu no ens escolta, o no ens dóna allò que demanem.
Tanmateix s’ha dit que, a més a més de les pregàries de lloança i d’acció de gràcies, que molts cops oblidem, la pregària de petició és també eficaç, sempre i quan, però, es faci degudament. Déu, certament, no és un mag que hagi de solucionar tots els nostres problemes quan les solucions estan al nostre abast. Però Déu és sempre el primer en voler allò que coincideix amb el seu projecte sobre el món i sobre l’ésser humà.
–Molts cops, però, dirà algú, tampoc Déu ens escolta, malgrat li demanem allò que convé a la gent.
–Perquè a la nostra pregària hi ha moltes vegades dos obstacles molt importants: –volem forçar la llibertat humana, i això no és possible; o volem que Déu ens escolti de seguida.
La millor i més sincera petició és la del Parenostre: facis, Senyor, la vostra voluntat al cel i a la terra. Repetir-la conscientment cada dia i no perdre la plena confiança en Ell.

LA PUNTILLA
Mineros
No cabe duda que la noticia que ha ocupado más espacio y tiempo esta última semana en los medios de comunicación ha sido el rescate feliz de los 33 mineros chilenos sepultados durante 69 días en un oscuro túnel bajo tierra. a 622 metros de profundidad.
Una noticia que, como muchas otras, ofrece algunos puntos de reflexión. Por ejemplo:
– ¿por qué siempre tienen que suceder desgracias para que se afronten situaciones que pueden preverse? ¿Cuáles eran, por ejemplo, las condiciones de trabajo de aquellos mineros?
– ¿por qué la solidaridad mundial necesita, para despertarse, el añadido de una emotividad morbosa?
¿Cuántos millones de seres humanos se hallan, aunque sea en sentido metafórico, mucho más sepultados que aquellos mineros, y el mundo no reacciona como lo ha hecho ahora?
– ¿por qué se va someter ahora a estos mineros, a base de dinero a una persecución mediática para que exhiban públicamente su dolor? Vamos mal.

Una abraçada, Manel Simó

dIUMENGE 28 DURANT L'ANY CICLE c - 10 D'OCTUBRE 2010

2010-10-09T06:40:00.003+01:00

Benvolguts, bon diumenge!

De l’evangeli de sant Lluc, 17, 11-19

Sobren lleis i manca humanitat

L’evangeli d’avui planteja, a primera vista, un tema molt comú, malauradament, entre nosaltres: el nombre d’ingrats i desagraïts és molt superior al de persones agraïdes.
Hi ha, però, un altre aspecte que també cal reflexionar. Nou dels deu leprosos que van complir la llei d’anar a presentar-se als sacerdots, no van tornar a agrair a Jesús la seva curació, posant una vegada més de relleu que molts cops, sobren lleis i manca humanitat.
Considerem una mica aquests dos aspectes.

1) Algú va dir que “l’agraïment és la memòria del cor”, i és ben cert. Perquè si el principi mínim de l’ètica és “fer amb els altres allò que ens agrada que ens facin a nosaltres”, és clar que nosaltres ens alegrem quan es valora el nostre treball, i no només amb paraules que puguin sortir del cap, sinó amb fets i accions d’afecte i tendresa que surtin del cor. I això no perquè nosaltres, en fer les coses, cerquem l’agraïment, sinó perquè “som humans” i com a humans ens hem de tractar i respectar sempre els uns amb els altres.
.
2) I és precisament perquè ens falta a tots una bona dosi d’humanitat que ens és més fàcil “complir les lleis (moltes vegades només per por a que ens sancionen) que no pas posar la humanitat per damunt de les lleis, o, com a mínim, al costat de les lleis...
Els nou jueus leprosos curats per Jesús complirem la llei, però només un samarità (que era acusat pels jueus de no complir les lleis), va tornar a donar les gràcies.

A voltes, els cristians i cristianes “de sempre” pensem que som els qui adoptem les millors actituds, i no sempre és així. Persones d’altres religions, o gent que es declara no creient, demostren ser més humans que nosaltres, quan nosaltres, teòricament, hauríem de ser “el més humans” de tots, ja que el nucli del nostre missatge és l’estimació de les persones, i l’agraïment és una molt bona manera d’estimar.

LA PUNTILLA
El Nobel chino
Todos los años por estas fechas se otorgan los célebres premios Nobel, como reconocimiento a personajes destacados en diversos ámbitos de la vida política, cultural o científica mundial.
Este año, entre otros premios, el mundo de la cultura se congratula, por ejemplo, con el premio al peruano Vargas Llosa.
Pero personalmente, y aunque los académicos suecos nos decepcionen muchas veces, a mí me interesa sobre todo el Premio Nobel de la Paz.
Y así como el año pasado se lo concedieron al Presidente Obama, y habría mucho que hablar, este año seguro que habrá más unanimidad.
Porque Liu Xiaobo, el disidente chino de 54 años, de los que ha pasado, y pasará todavía, muchos de ellos en la cárcel, es un bravo y pacífico luchador por los derechos fundamentales en China. Desde 1989, cuando los sucesos de Tiannanmen, su lucha no ha parado en defensa de las libertades y de la democracia en su país.

Bona setmana!
Manel Simó

Diumenge, 26 de setembre 2010

2010-09-24T10:47:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes: bona tardor i bon diumenge

Diumenge 26 durant l’any – cicle C
De l’evangeli de sant Lluc, 16, 19-31

Justícia, mai conformisme

La paràbola del ric anònim i el pobre Llàtzer que ens ofereix l’evangeli d’avui, cal llegir-la sencera i entendre-la bé.
Perquè si algun l’entén que el que ens diu és que “cal passar-ho malament a la terra, per passar-ho bé al cel” va molt equivocat.
Ni tampoc és, de cap manera. aquesta paràbola un crida a la resignació, o a la paciència, o al manteniment de situacions injustes... Com si penséssim: “Carreguem amb les nostres creus, i esperem, en el més enllà, un Déu que arregli totes les desmesures humanes” Encara hi ha gent que pensa així, i també predicadors molt satisfets amb un Déu “que premia als bons i castiga als dolents”, que és, tot just, el Déu que predicaven els fariseus.
La paràbola de Jesús, però, no mira el futur, sinó el present i va dirigida sobretot als cinc germans del ric, que continuaven en l’abundància i la malversació dels béns, en detriment dels pobres.
El ric, alarmat pel que espera als seus germans si continuen vivint d’esquena als pobres, demana a Abraham que enviï a Llàtzer a prevenir-los. És a dir que vegin el miracle d’un que “tornant dels morts” els adverteix. Abraham, però, sap molt bé que la dinàmica de la riquesa tanca el cor humà. Els béns materials, mal emprats, deshumanitzen.
D’aquesta manera, l’evangeli d’avui torna a ser un advertiment més, en la línia de diumenges anteriors, sobre l’ús dels béns d’aquest món. Qui tanqui el cor al dolor i el patiment dels més febles, no pot considerar-se creient en un Déu que no vol una religió que separi el culte de la vida.

LOS NUEVOS LÁZAROS
–Según el último Informe del Banco Mundial, más de mil millones de personas viven por debajo del umbral absoluto de pobreza, es decir, que sólo disponen de un dólar por día. La mayor parte de esos pobres se encuentran en el sur de Asia y en Africa Negra.

–Existen 385 personas o familias en el mundo que, juntas, poseen una riqueza mayor que las 2500 millones de personas más pobres del mundo, o sea, que el 45 por ciento de la población mundial.

–El primer mundo es como una isla de oro, sacudida por todas partes por las olas de la infelicidad de los otros.

LA PUNTILLA
Agustín de Hipona
Dedicó el primer tema de la Catequesis de adultos a reflexionar sobre unos cuantos pensamientos de san Agustín. Y le llamó poderosamente la atención éste:
– “A Vós –dice Agustín refiriéndose a Dios- ningú no us perd, sinó el qui us abandona...”
Este pensamiento cambia mucho el lenguaje de algunas personas.

Porqueu nos dicen:
–Dios me ha abandonado... Y no es cierto: -eres tú quien ha abandonado a Dios...
Y otros afirman:
–He perdido a Dios. Y no añaden la verdadera causa: -porque le has abandonado porque has cambiado de Dios.

Dios nunca nos deja tirados en el camino de la vida. Nos acoge y nos salva. Y su misericordia es más fuerte que nuestras miserias.
Alguien me dijo un día una frase muy profunda:
-La grandeza de Dios se demuestra en que nos permite que con nuestra libertad nos olvidemos e incluso reneguemos de El...
El siempre serà fiel, aunque nosotros le seamos infieles.
San Agustín remataría:
–“Nos hiciste, Señor, para Tí y nuestro corazón está inquieto hasta que descanse en Tí”.

Salutacions, Manel Simó

Diumenge 24 durant l'any 19 de setembre 2010

2010-09-17T11:43:00.002+01:00

Benvolguts, rebeu un cop més els meus comentaris.

Administrar el present, guanyar-se el futur

La paràbola que ens presenta l’evangeli avui –un cas de malversació de béns- podria figurar entre les notícies de qualsevol diari dels nostres dies. Per això cal entendre-la bé. Perquè Jesús no lloarà el malversador per la seva acció, sinó per l’habilitat de procurar-se un futur. I aquest és, tot just, l’ensenyament de la paràbola de cara a nosaltres.
En temps de Jesús, els administradors vivien de les comissions, i l’evangeli presenta un administrador que ha fet un frau al seu amo i té por de quedar-se sense feina. Per això, crida els creditors i renuncia a les seves comissions, per guanyar-se’ls i que li puguin donar feina. El qui devia cent bidons d’oli, devia en realitat cinquanta, i els altres cinquanta eren de la comissió de l’administrador. Doncs bé, li perdona la comissió i el guanya com amic. I el mateix amb el qui devia sacs de blat.
Jesús, aleshores, diu: “aquest administrador de riquesa enganyosa ha estat prudent... i és que en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum...”
Nosaltres som administradors de tots els béns rebuts de Déu i amb ells hem d’administrar el present y guanyar-nos el futur. I entre aquests béns hi ha els diners, que són la causa, sovint, de perdició per a molta gent. Per això la paràbola acaba amb la frase lapidària de “no podeu servir Déu i els diners”.
Immersos com estem en un sistema econòmic neoliberal, cal que ens preguntem seriosament si no podem caure en la temptació d’hipotecar la felicitat eterna per les felicitats caduques.

LA PUNTILLA

Nepotismo
Un humorista publicaba esta semana un agudo chiste en un periódico.
Dos personas que participaban en una prueba de oposición comentaban:
–lo más desmoralizador es que aquí lo más valorado no son los conocimientos, sino los conocidos que tengas...
En épocas que ya creíamos definitivamente superadas se denunciaba como una lacra social el denominado nepotismo, es decir, “la desmedida preferencia que algunos dan a sus parientes para las concesiones o empleos públicos”
Ahora quizás hayamos olvidado la palabra, pero la realidad está ahí, y corregida y aumentada...
¿Y qué se consigue con esta lacra? Que muchos ineptos, que no han hecho ningún mérito en la vida, o quienes no se esfuerzan en ninguna otra cosa que no sea conseguir influencias, ocupen los primeros puestos en la política, en los trabajos, y en la misma Iglesia...
¡Qué triste sociedad!

Una cordial salutació i fins la propera setmana.

DIUMENGE 24 - 12 DE SETEMBRE 2010

2010-09-11T06:22:00.002+01:00

Benvolguts, una cordial salutació i una setmana més amb vosaltres

El capítol 15 de Lluc
Enguany estem llegint l’evangeli de Lluc, que és conegut sobretot com l’evangeli de la misericòrdia i l’acolliment de Déu. I aquesta qualitat es veu, de manera especial, en el capítol 15, que avui ens ofereix la litúrgia.
En ell, Lluc ens presenta tres paràboles: l’ovella perduda, la moneda perduda i el fill perdut, que anomenem pròdig, i que avui no llegim per no allargar-nos massa.
¿Què tenen en comú aquestes tres paràboles? Que Déu mira sempre el pecador no com a una persona perversa, sinó com quelcom molt estimat que s’ha perdut i que es cerca i es desitja retrobar.
A Jesús l’acusen d’acollir els pecadors. Pecador, en el seu temps, era sinònim de persona menyspreada, marginada, perquè era considerada persona que havia ofès a Déu. Jesús, però, ofereix la gran lliçó de la conducta de Déu envers aquell que s’ha allunyat: és com el pastor que va darrera l’ovella esgarriada, la dona que es posa a escombrar febrosament per trobar la moneda perduda, o el pare que espera cada dia la tornada del fill que ha marxat de casa,
És obvi, per tant, que ens trobem avui amb un evangeli ple de ressonàncies personals i comunitàries.
No caiguem, doncs, en la temptació de ser envers els que s’equivoquen més severs que Déu; ni esperem que els qui s’han allunyat tornin per si mateixos. Caldrà anar a cercar-los.

LA PUNTILLA
Razones para existir
Anda estos días entre nosotros Nicolás Castellanos, el ex-obispo de Palencia que un buen día decidió dejar el cargo y los honores y se marchó como misionero a Bolivia, donde sigue desarrollando una labor inmensa (que le valió el Principe de Asturias en 1998)
Ni que decir tiene que su decisión sentó como un tiro a muchas hermanos suyos en el Episcopado y también al Vaticano. De hecho tuvieron que pasar dos años desde su renuncia hasta que algún obispo le acogiese en su diócesis. Cuatro le rechazaron...
Pues bien, a Castellanos le entrevista un periodista, en busca de alguna noticia con morbo, como es habitual, y el misionero le suelta:
–Mire, en el Norte sobran medios para vivir, pero faltan razones para existir, mientras que en el Sur carecemos de los medios para vivir y sobran razones para existir...”
Gracias, misionero

Manel Simó

Diumenge 23 - 5 de septembre 2010

2010-09-05T09:06:00.002+01:00

Benvolguts i benvolgudes, després d'aquesta pausa, s'albira ja un nou curs. Doncs, anem-hi... I torna fins i tot La Puntilla...

Un seguiment exigent

L’evangeli d’avui no enganya ningú. Seguir Jesús no és fàcil. Jesús exigeix donar-ho tot, donar-se plenament; i qui no vulgui acceptar aquesta realitat, no es podrà dir seguidor seu..
Aquesta plantejament, però, és la meta, i per arribar a qualsevol meta cal fer camí progressivament. Als camins sempre hi ha caigudes i aixecades, decepcions i noves empentes, foscors i dies brillants i joiosos.
Dit això, l’evangeli s’ha llegit adequadament. Perquè no podem deduir del seu contingut la figura d’un Jesús inhumà, que exigeix la renuncia a les relaciones familiars més íntimes i fins i tot la renúncia al propi ésser de cadascú.
Jesús proposa tres viaranys, o tres actituds radicals per al seu seguiment:
-una disposició a subordinar-ho tot, si cal, i fins i tot allò més proper, com és la família, a la plena adhesió a Ell, al seu Regne, al seu evangeli.
-una disposició oberta a carregar amb les creus que sorgeixin com a conseqüència de ser fidels al seu seguiment. - i una disposició permanent a renunciat a tot, si fos necessari.
Si ens mirem atentament a nosaltres mateixos, de ben segur que estem encara lluny d’aquesta disponibilitat, però cal no renunciar a la utopia de continuar avançant i construint.
I per encertar, la recomanació final de l’evangeli: per a aconseguir qualsevol cosa, cal pensar molt bé primer els ciments i els pressupostos.

LA PUNTILLA
Convivimos, compartimos
Un grupo de mujeres de un Ayuntamiento ha lanzado una campaña bajo el eslógan de convivimos compartimos
para concienciar a los “compañeros masculinos” de casa de que si viven bajo un mismo techo con ellas, han de compartir también las tareas que comporta un hogar,
El tema está bien, aunque se ha de reconocer que hay males endémicos que sólo se curarán con la mentalización de las nuevas generaciones (y aquí las madres tienen todavía mucho que hacer en la educación de sus hijos varones), y nunca por la vía de la imposición, sino por el camino de la persuación.
Y el lema habría que aplicarlo también a otras realidades de la vida, porque es válido para todo tipo de convivencia comunitaria Por ejemplo, una Parroquia. Si todos convivimos en ella, todos tendremos que aportar algo a ella(compartimos).
Pensemos en el nuevo curso.

Una abraçada a tots, i fins la propera

Manel Simó

20 DE MAIG - Diumenge XII

2010-06-19T09:21:00.003+01:00

Benvolguts i benvolgudes,
¿com va la calor?
Sort que la Paraula sempre és vent que refresca...
Salutacions

Qui dius que sóc? Què cerques en mi?

Cada vegada té més força la idea de concebre la religió cristiana no com un conjunt de veritats, o de normes morals, sinó com un encontre personal amb el Crist.
I aquesta és la línia que ens marca l’evangeli d’avui.

Quan Jesús pregunta qui diu la gent que sóc, qui dieu vosaltres que sóc? comprova si som persones que només parlem d’Ell pel que ens han dit els altres, o ens han ensenyat sobre Ell, o si l’hem experimentat nosaltres, si ens hem trobat amb Ell...
Es curiós que Pere, en nom de tots els altres, respon dient sou el Messies. No diu, sou el Fill de Déu, al qual hem de creure, sinó sou el Messies, és a dir, el Salvador, aquell que salva a qui cerca en Ell la salvació i el sentit de la seva vida...

És ben conegut que la vida de l’ésser humà necessita trobar un sentit que doni resposta als anhels més profunds.
Doncs bé: el que confessa Pere és que per a ell, el Crist és qui il•lumina la seva vida i dóna sentit a les seves decisions.
I aleshores és quan Jesús presenta el seu programa de salvació de l’ésser humà: trobem vida quan donem vida: qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el qui la perdi per mi, la salvarà...

Crist és font de salvació perquè dóna sentit a allò que més preocupa en la vida dels éssers humans: el sofriment i el dolor, les creus de la vida quotidiana. Per això diu: qui vulgui venir amb mi, és a dir, al meu projecte, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.
No diu que els ésser humans hem de cercar i estimar el dolor i la creu: diu que hi ha qui els porta amb esperança, i qui els porta amb desesperació i desesperança.

Pau, a la segona lectura, ens ha dit que els qui estem batejats, estem revestits del Crist, i som una sola cosa en Jesucrist. Viure aquesta identificació és haver arribat a l’encontre ple i definitiu amb la seva persona.

Crisis ética
“Esto no es negociable”
Una de las lacras éticas más lamentables de nuestro tiempo es pretender “hacer negocio” con lo que “no es negociable”
Resulta muy curiosa la etimología de la palabra “negocio”. Es “la negación del ocio”, es decir, “una ocupación, quehacer o trabajo”; y en la acepción más conocida “un trabajo lucrativo o de interés”.
Pues bien: un negocio será éticamente correcto cuando se trata de un trabajo digno, y cuando lo son los frutos de dicho trabajo.
Pero hay realidades y valores con los que no es éticamente correcto “hacer negocio”, y ahí está el gran desvío.
No se puede hacer negocios con valores como el amor, la amistad, la generosidad, o la fe…Y sin embargo, ahí están la degradaciones que todos podríamos enumerar.
Se pretende “comprar con dinero” el amor o la amistad de las personas.
Se abusa de la generosidad de los dadivosos.
Se cae en la tentación de convertir la religión en una fuente de ingresos…
Y es que la pretensión de comprar con dinero lo que verdaderamente tiene valor, confunde una vez más “el precio” con “el valor”, dos conceptos que no siempre coinciden.

Fins la propera...

Diumenge 13 de maig 2010

2010-06-13T12:31:00.002+01:00

Amb una mica de retard, però no vull que manqui el meu comentari, encara que si no em dieu res, hauré de deixar-ho, perquè tinc consciència que no ho llegeix ningu...
Temps de durant l’any
23 setmanes fins l’ADVENT . Cicle C
Ens endinsem de nou, a partir d’aquest diumenge, en els diumenges anomenats de durant l’any, és a dir, un temps en que, a banda d’algunes festes concretes, no celebrem res més que el signe i la presència del Crist que ens convoca cada diumenge al voltant de la taula de l’Eucaristia, per celebrar la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, i nodrir, d’aquesta manera, la nostra identitat cristiana.
Anem a celebrar, doncs, un total de 23 diumenges, fins que el 28 de novembre tornem a començar un nou cicle litúrgic, amb l’inici de l’Advent.
I enguany llegim l’evangeli de Lluc, que no va ser dels dotze apòstols, però que va rebre el seu ensenyament, i escriu un evangeli amb un estil propi, que ressalta la proximitat de Déu i la seva preocupació pels més febles. El rostre de Déu de l’evangelista Lluc és el rostre d’un Déu eminentment misericordiós.
XI durant l’any
Actituds del fariseu, actituds de la dona
Les accions de les persones responen a les actituds o opcions que han fet a la vida. Per això, en una correcta formació moral, allò que cal treballar són les causes o actituds, que provoquen les accions morals o immorals.
Fixem-nos, per exemple, en les actituds de fons dels personatges del fariseu i la dona que ens presenta avui la lectura de l’evangeli.
El fariseu:
–té una actitud inquisitorial: la dona és una pecadora
–es considera pur i no està disposat a deixar entrar a casa seva res impur...
–mostra una actitud desqualificadora: Jesús no és un profeta
–creu que ell és un model de conducta, tot just quan acaba d’infringir les normes més elementals d’acolliment de les persones...
La dona pecadora:
–des del silenci, i amb una comunicació no verbal molt profunda i expressiva, mostra el seu penediment i el seu desig d’alliberament
–parteix del reconeixement del poder de Jesús per a perdonar els seus pecats
–és una dona que estima molt i que pensa que la fe pot salvar-la i fer-la canviar de vida.
Davant d’aquestes actituds ben diferents queda clar qui obté l’aprovació de Déu.

Crisis ética
El comportamiento económico
Una de las tareas básicas que ha de afrontar el ser humano es su utilización de los bienes materiales, es decir, lo que podríamos llamar su comportamiento económico… Y también en este quehacer hay unos límites éticos que es preciso observar.
Insertos, como estamos, en una sociedad de desigualdades, ¿podemos usar y abusar de los bienes materiales sin ningún tipo de limitaciones?
He aquí, pues, algunas pistas éticas en este ámbito:
–tener máximo cuidado en el uso de los bienes que la naturaleza pone al alcance de todos
–evitar todo tipo de fraude en las obligaciones fiscales
–colaborar al bien común mediante los pagos de las cargas comunes
–valorar en un precio justo los bienes que se ponen a disposición de los demás
–ejercer nuestro rechazo frente a productos que sean fruto de explotación de las personas
–reivindicar un concepto de vida digno, pero austero
–ser conscientes de que las acciones económicas tienen un transfondo ético

Apa, fins la setmana propera, o no...

Manel Simó

Corpus - 6 de juny 2010

2010-06-05T07:33:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, us desitjo una festa profunda del Corpus.
Si us plau, doneu-me alguna senyal d'haver-me llegit, que em dóna la sensació que això no arriba a ningú...

El Cos i la Sang de Crist

Dóna, Senyor, pa als qui tenen fam,
i fam de Tu als qui tenen pa

Al llarg de la història de l’espiritualitat cristiana, l’Eucaristia, signe i sagrament de la presència del Crist, ha estat considerada des de diferents aspectes.
La festa d’avui, en concret, va posar l’accent, des del seu inici, en “la presència real de Crist en el pa i en el vi”, comportant, com a punt màxim de la celebració, “l’adoració del Santíssim, la seva exposició pública, i la processó amb la custòdia...”

Tanmateix, els textos que ens ofereix la litúrgia s’orienten cap a una altra reflexió sobre l’Eucaristia, sobre tot el text de l’evangeli.
La catequesi de “la multiplicació dels pans i els peixos”, de clara simbologia eucarística, mostra que per a Jesús, aquest sagrament no és tant un cerimonial religiós, sinó una resposta a una necessitat vital de la gent: la seva necessitat de saciar la seva fam. La fam de l’esperit.
La preciosa pregària amb la qual he titulat aquest comentari, i que algunes persones reciten quan beneeixen la taula, mostra que l’ésser humà té necessitat d’alimentar el seu cos i el seu esperit alhora. Hi ha, malauradament, moltes persones desnodrides físicament, però moltes més, jo diria, desnodrides espiritualment.

I el relat de l’evangeli accentua un parell de detalls que cal aprofundir:
–“doneu-los menjar vosaltres mateixos”: el nucli de l’evangeli de Jesús és mantenir sempre viva l’actitud de compartir
–i “feu-los seure en grups”: a la taula no només compta el pa, sinó també la companyia, la comunitat.

El missatge és clar. La festa d’avui ens esperona a alimentar el nostre esperit, compartint en comunitat tot allò que som i que tenim. L’Eucaristia alimenta, és comunió i construeix comunitat

Crisis ética
“Quedar bien”
Una de las críticas que solemos hacer a los políticos, sobre todo cuando llega el tiempo de elecciones, es que “hacen lo que sea para ganar un voto”, aunque para ello tengan que cometer más de un atentado contra la ética, sobre todo contra la ética de la verdad.
Pero esta crítica deberíamos extenderla también a más personas, e incluirnos nosotros mismos, en una autocrítica personal.
Porque, ¿dónde está el origen de esta manera de actuar?
Es obvio que nuestra vida se sitúa siempre frente a los demás. Y es entonces cuando podemos caer en la tentación de “quedar bien ante ellos”, porque son, en definitiva, quienes nos van a juzgar. Parece, pues, que nos importa mucho la opinión de “los espectadores de nuestra vida…”
Nos pierde “la imagen”, y por ella somos capaces, muchas veces, de sacrificar incluso nuestras convicciones más íntimas. Esta actitud tiene un nombre: ausencia de personalidad. Algo que abunda demasiado.

Apa, fins la propera setmana
Manel Simó

Diumenge de la Trinitat - 30 de maig 2010

2010-05-28T14:32:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes,

EL MISTERI TRINITARI

Llegir la Trinitat des dels evangelis

La comunitat trinitària de Déu – Pare, Fill i Esperit sant- resulta òbviament inabastable a la intel•ligència humana, com inabastable és el mateix Déu.
Per això, la festa d’avui és purament, en el seu contingut, un acte de fe en una resolució teològica adoptada pel primer Concili de Constantinopla l’any 381. De fet, ni en el Nou Testament, ni en els tres primers segles de l’Església, no apareix encara formulada aquesta “representació” de Déu.
La fe, però, no s’alimenta només d’especulacions teòriques. I la Trinitat, llegida a la llum dels evangelis, ens indica que en la figura de Déu-Pare (Mare) se’ns fa present el Déu-Amor, el Déu-misericòrdia (mai el Déu-omnipotent); en Jesús-Fill se’ns mostra de manera palpable el Déu-alliberador i al costat dels pobres i oprimits; i el Déu-Esperit és el Déu “que ens dóna vida” i ens ensenya “la veritat sencera”
D’altra part, el Déu-Trinitat se’ns ofereix com a model de vida comunitària i familiar: “estimeu-vos com el Pare, el Fill i l’Esperit ens estimem” La concepció trinitària de Déu és, en paraules del Papa Joan Pau II, “el model últim de qualsevol convivència humana. És un misteri de comunió entre les persones.”.
En el nostre baptisme varem ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit sant per entrar a formar part de la comunitat de l’Església i intentar viure seguint les petjades d’un Pare que ens estima, un Fill que ens agermana, i un Esperit que trobem sempre al nostre costat.
Glòria, doncs, al Pare, al Fill i a l’Esperit...

Crisis ética
Ética de la comunión
Ocurre con frecuencia en nuestro entorno que las personas son reducidas a “individuos en conflicto o en competición entre ellos”
Y cuando la vida se convierte en lucha o competición de unos contra otros –y vivir se transforma en competir-
nos sentimos todos como sumergidos en un gran estadio, en el que se trata de exhibirse ante los demás como grandes triunfadores.

Triunfadores, ¿de qué?
¿De haber aplastado a los demás? ¿De haber pisoteado a los más débiles?
Triunfadores, ¿por qué?
¿Por haber sobornado a los sin conciencia? ¿Por haber utilizado el poder para uso propio?

Se impone, pues, con urgencia, trabajar por la ética de la comunión, que es la actitud totalmente opuesta a la negatividad de la “competición”.
Ética de la comunión que considera a la persona como persona y por encima de cualquier competitividad.

Una abraçada,
Manel Simó

PENTECOSTA - 2010 - 23 DE MAIG

2010-05-21T21:38:00.002+01:00

Recordados y recordadas, que el Espíritu os guíe y os conforte

Ahí va mi aportación

Restaurar el projecte original de Déu
Pentecosta és la gran festa de la nova creació, de la restauració del projecte original de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món.
El llibre del Gènesi explica com Déu, en la creació de l’ésser humà, li va infondre alè de vida (Gènesi 2,7) i el convertí en un ésser viu. Ara, en el moment de la Pentecosta, i després del sacrifici salvador del Crist, l’alè de l’Esperit restableix la qualitat original de l’ésser humà.
Aquesta és la dimensió més profunda de la festa d’avui. A la Seqüència especial que llegim s’afirma clarament: visiteu la intimitat del cor que ja us ansia, perquè res tindrà l’home si vós no li doneu el vostre socors…
D’altra part, l’evangeli ens presenta l’experiència original de la rebuda de l’Esperit que va tenir la primera comunitat cristiana després de la mort de Jesús. El mateix Jesús, que havia afirmat que no els deixaria orfes, alenà damunt d’ells i els digué: rebeu l’Esperit Sant… Torna el símil de l’alè de vida expressat al llibre del Gènesi. És un alè que dóna vida. I amb aquesta vida tindran força per tirar endavant la seva missió. Serà l’Esperit – com preguem en el Prefaci– qui farà néixer l’Església i donarà a tots els pobles el coneixement de Déu i unirà totes les llengües en la confessió d’una sola fe...
Serà l’Esperit qui farà créixer la llavor que nosaltres haurem de sembrar per a la salvació de la humanitat, cridada a la plenitud del Regne de Déu.
Serà l’Esperit qui distribuirà els diferents dons, serveis, i miracles. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú –ens ha dit san Pau en la segona lectura- són en bé de tots.

Crisis ética
Etica de la compasión
Leo una magnífica definición de “ética”: “es la respuesta compasiva que damos a los que nos interpelan en los distintos trayectos de nuestra vida”
Unas palabras que ratifican por qué podemos afirmar que nos hallamos ante una profunda “crisis ética”.
“Ética es dar respuestas compasivas a los por una sociedad injusta, hiperindividuslista e inhumana” Y, sin embargo,nuestra actitud y respuesta más habitual suele ser la indiferencia.
La ética de la compasión es la ética de padecer con; estar, no huir; interesar-se por: hacer propio el dolor del otro…Y compadecer es actuar; no solamente un sentimiento emotivo.
Cuando en una sociedad se oyen expresiones del tipo “no es asunto mío”, “no es mi problema”, esa sociedad está enferma. Con el agravante de que “si hoy es por mi, puede ser que mañana tenga que ser ti... y entonces…

Un abrazo, y espero alguna salutación...
Manel Simó

L'Ascensió - 16 de maig 2010

2010-05-14T15:49:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, bona festa!
Com sempre, aquí teniu els meus comentaris

Va venir, ens va dir allò que cal fer,
ens donà l’Esperit, i va marxar

No deixa de ser curiós que de l’Ascensió del Senyor es parla al final de l’evangeli de Lluc i al començament del llibre dels Fets dels Apòstols, del mateix Lluc. Como si l’autor volgués separar el “temps de Jesús” del “temps de l’Esperit”
L’Ascensió del Senyor no s’ha d’entendre com si Jesús, “que passà fent el bé” s’hagués ja cansat i es retirés de nou a un cel “sense llàgrimes ni dolor...” La tasca continua.
De fet, els qui van ser testimonis de la seva partença, de primeres es van quedar atònits i desconcertats, però ben aviat s’adonaren que no podien romandre nostàlgics “mirant el cel”, sinó que havien de continuar “fent el bé a les persones”, i que per aquesta missió comptaven amb la il•luminació, l’empenta i la força de l’Esperit. Jesús de Natzaret continua sent la imatge de la presència de Déu entre els homes i dones, i la tasca de l’Esperit és donar-nos la força que necessitem perquè aquesta presència de Déu sigui sempre actual i present en el món.
D’altra part, Pau a la segona lectura fa una pregària per nosaltres i ens convida a fer-la nostra. “que el Senyor ens concedeixi el do d’una comprensió profunda perquè coneguem de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat; i que coneguem també la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres...”
El poeta León Felipe va sintetitzar com ningú la vivència i el contingut de la festa d’avui: “vino y se fue. Vino, nos marcó nuestra tarea, y se fue...”

Crisis ética
Decir / Hacer
Uno de los indicios de la actual crisis ética se manifiesta en algo que recogen con frecuencia los medios de comunicación de masas: “importa más lo que dicen las personas que lo que en verdad hacen” Se da, pues, más importancia a las declaraciones de los gestores públicos, que a sus actuaciones. Como si las palabras o los simples gestos valieran más que los hechos.
El bien o el mal de una acción no pueden determinarse solamente por las palabras de las personas, sino por sus hechos.
Una acción no es buena o mala porque diga alguien que es buena o mala, sino porque se adecue o no, en la práctica, a una referencia ética. Una ética que no la deciden ni la utilidad, ni la intuición personal, ni siquiera únicamente las leyes. Es el ser de la persona quien determina qué se ha de hacer, o qué se puede hacer con ella. El ser humano lleva consigo las instrucciones de uso... escribirse con fr

Fins el proper diumenge

Diumenge VI de Pasqua - 9 de maig 2010

2010-05-07T22:29:00.003+01:00

Hola a tothom. Arribem a la cloenda de la Pasqua, i esperem amb deler l'Esperit...

L’Esperit ens ensenya el gran valor de la pau
Propera ja la festa de Pentecosta, la litúrgia d’avui comença a transmetre’ns la importància de la presència de l’Esperit en la nostra vida cristiana i en la vida de l’Església.
A la primera lectura hem escoltat com l’Esperit (“l’Esperit sant i nosaltres”) va inspirar la resolució del conflicte plantejat a l’anomenat Concili de Jerusalem sobre l’admissió al cristianisme dels pobles no jueus.
I a l’evangeli, és també la presència de l’Esperit (“el defensor, l’Esperit que el Pare enviarà en nom meu”) la que ens recorda allò que Ell va dir; i no és debades que el primer desig que Jesús manifesta després de la seva promesa, és que visquem sempre el veritable do de la pau.
Qui m’estima, farà cas de les meves paraules... Serà necessari, doncs, que no rebem en va aquesta crida a lluitar per adquirir aquesta pau que Ell ens deixà.
La pau, per dir-ho curt i ras ha de ser un dels grans fruits de la presència de l’Esperit en nosaltres.
De fet a la Bíblia, la pau és un dels grans signes de la presència de Déu i de l’arribada del seu Regne (“Regne de pau”).
Una pau, però, que no és només un enteniment entre poders, ni una simple pau política fonamentada en la por o l’agressió. Una pau que neix i es cova a l’interior de les persones. Una pau bíblica que és, alhora, la síntesi de tots els béns messiànics. El do de Déu que garanteix la dignitat i la seguretat de les persones. Un estat de benestar espiritual i material que dignifica l’ésser humà.

Crisis ética
Individualismo / egoísmo
Suele escribirse con frecuencia que el gran cáncer de nuestra actual crisis ética es el individualismo. Pero pienso que no ésta la palabra más acertada.
Creo, con más precisión que la gran enfermedad ética de nuestra sociedad estriba en una desmesurada idolatría del yo, del ego de cada cual.
Y es que no siempre es exactamente lo mismo el individualismo que el egoísmo.

Es obvio que para estar bien con los demás, para actuar debidamente hacia ellos, se necesita primero estar bien uno consigo mismo como individuo, y esto no es ser egoísta, sino tener bien arregladas las cosas por dentro.”La cabeza bien amueblada y el deseo bien decidido de vivir en sociedad, como sujeto de derechos y deberes””
Ser egoísta es vivir como si solamente existiéramos nosotros alrededor de nuestro yo.
Ser egoísta es pretender que todo el mundo gire en torno a nosotros.

El egoísmo corroe y destroza las comunidades.

Fins la propera setmana
Manel

Diumenge 5è de Pasqua - 2 de maig 2010

2010-05-01T13:00:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes,
Pasqua avança i avui ens ofereix la reflexió sobre les dues grans utopies cristianes: el cel nou i la terra nova, i l'estimació com Ell ens estimà...

El diumenge de les grans utopies
No es pot dir certament que el nostre temps sigui temps d’ideals, de fites a assolir, o d’utopies (en el sentit més precís del terme: “quelcom difícil, però possible” Ens trobem més bé, en moments de buidors, desencisos i frustracions...
Per això, les lectures que ens proposa la litúrgia d’avui són lectures per a esperonar-nos i animar-nos.
Al llibre dels Fets se’ns comunica el relat-resum del primer viatge missioner de Pau i Bernabé, i veiem un balanç molt engrescador: exhortaven els convertits que es mantinguessin fidels a la fe; els recordaven que per entrar en el Regne hem de passar per moltes tribulacions... Paraules que podríem ser dirigides avui a tots nosaltres.
És, però, a la segona lectura i a l’evangeli on sobresurten les dues grans utopies cristianes.
La visió final de l’Apocalipsi ens omple d’esperança: vaig veure un cel nou i una terra nova...És el lloc on Déu es trobarà amb els home si dones..Ells seran el seu poble i Déu serà Déu-que-és-amb elles i ells. Els eixugarà totes les llàgrimes i no existirà més la mort, ni dol ni crist, ni penes...
I el missatge de l’evangeli mostra el camí que ens conduirà a la gran utopia, constituint, ell mateix, una utopia: estimeu-vos com Jo us he estimat...i en això tothom coneixerà que sou deixebles meus...
La Revolució francesa (1789) abanderà, com sabeu, tres grans utopies: llibertat, igualtat i fraternitat. Els cristians hem de fer avançar les situacions socials de llibertat i de igualtat; però la nostra tasca específica i pròpia es la fraternitat. Y manca encara molt camí per recórrer.

Crisis ética
El ejercicio de elegir
El ser humano no actúa solamente por instinto, sino que con su inteligencia se ve obligado con frecuencia a escoger entre distintas opciones. Y cualquier norma ética le pide que escoja bien.
Hoy, sin embargo, este ejercicio de elegir aparece contaminado por tres puntos éticamente negros:
–la radicalidad
–los prejuicios
–y las reacciones
–La realidad está llena de matices, y no siempre es posible elegir entre blanco o negro. Muchas de nuestras opciones son excesivamente radicales, y lo son porque atropellan las personas, cuando éstas son el punto clave de cualquier actitud ética.
–Otro punto son los prejuicios que, como su nombre indica, son los juicios previos a nuestras opciones.
Cuando actuamos solamente en función de las ideas religiosas, sociales o políticas de los demás, solemos errar en la valoración de sus actos.
El dime con quien andas y te diré quién eres, no siempre es válido.
–Y finalmente, no podemos confundir las decisiones con las reacciones. Decidir no es reaccionar contra, sino estar a favor.

Salutacions. A reveure..
Manel

dIUMENGE IV DE PASQUA - 25 D'ABRIL 2010

2010-04-24T07:57:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes,
Jordis i Montses, felicitats!
Pasqua avança...

Diumenge QUART

Encara que aquest diumenge és conegut com el Diumenge del Bon Pastor, pel tema de l’evangeli, s’ha de dir, en primer lloc, que els tres textos que ens ofereix avui la litúrgia de la Paraula són molt expressius.
Al llibre dels Fets, conegut com “l’evangeli de l’Església, veiem el començament de la gran tasca de sant Pau, acompanyat en aquesta ocasió per Bernabé, el qual es convertirà en el gran apòstol dels pobles no jueus, mostrant d’aquesta manera que la salvació de Jesús és per a tothom.
L’Apocalipsi, en segon lloc, ens mostra l’esplèndid espectacle dels qui es presenten davant del tro de Déu, procedents de la gran tribulació. Un dia tots nosaltres formarem part també d’aquest espectacle.
I trobem finalment, l’evangeli del Bon Pastor.
El text afirma que la relació entre nosaltres i Déu és una doble relació de coneixement i de seguiment, mai de superioritat, ni de domini de Déu o de submissió esclavitzant per part nostra.
Tots hem sentit a dir que no s’estima allò que no es coneix. I per això diu el text que el Bon Pastor ens coneix: perquè ens estima.
Com tampoc hi ha seguiment de res, si no es valora. Creiem en Déu perquè som conscients de correspondre a la seva estimació i valorem els seus dons gratuïts.
I hi ha encara un darrer signe del Bon Pastor: és aquell que dóna vida eterna. Si estimem la vida, cercarem sempre allò que ens la nodreix i la fa eterna.

Crisis ética
Diversidad y discriminación

Una manifestación patente de la crisis ética por la que atravesamos hoy son los constantes atentados contre el principio de justicia.

Un principio que podría enumerarse así:
“toda persona tiene derecho a no ser discriminada por motivos culturales, ideológicos, políticos, sociales o económicos.
Y existe el deber, por tanto, de respetar la diversidad en las situaciones citadas, y de colaborar a una equilibrada distribución de los beneficios y de los riesgos entre los miembros de la sociedad”

Piénsese, sin embargo, en las múltiples situaciones que hoy se producen, en las que se detectan todo tipo de discriminaciones.

En nuestra manera de relacionarnos con los demás, en nuestra manera de pensar y de actuar, y en nuestra actitud ante “lo diferente y lo diverso” aparecerá claramente cuáles son las opciones de nuestra ética.
El principio de justicia es parte esencial de cualquier comportamiento ético.

Fins la propera setmana...

DIUMENGE TERCER DE PASQUA - 18 D'ABRIL 2010

2010-04-17T10:18:00.003+01:00

Benvolguts, benvolgudes...
Us faig arribar l'Homilia del diumenge, el comentari ètic, i us anuncio també que el proper dia 24, a les 9 de la nit, hi haurà el tercer concert solidari, a la nostra Parròquia. Actuarà el Cor SOM I SEREM. Sou convidats i convidades. Gràcies.

Diumenge TERCER de Pasqua – cicle C
Fer comunitat, construir Església
L’evangeli d’avui és un afegit a l’evangeli de sant Joan, i es tracta d’una narració simbòlica de la tasca que tenim encomanada tots els cristians i cristianes, que no és altra que fer comunitat, construir Església.
La barca del relat simbolitza l’Església, i Pere i els apòstols fan la feina d’anar a pescar, és a dir de guiar la barca per pescar homes i dones, o sigui, proposar-los el rostre de Déu i la manera de viure que comporta creure en Ell.
Però vet aquí que aquella nit no pescaren res. La feina és feixuga i difícil. A la història de l’Església hi ha hagut, i haurà moments molt durs (i tal vegada ara estiguem vivint un d’ells).
El Crist, tanmateix, que els hi va prometre jo serè amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món, no abandona la seva Església i l’anima a seguir malgrat tot: –tireu de nou la xarxa... i es produeixen resultats: no podien treure la xarxa de tant de peix com hi havia... I si concretament parla de cent cinquanta-tres peixos, és clar que ens trobem també amb un número simbòlic que indica plenitud (és conegut que els números de la plenitud són, a la Bíblia, el 7 i el 10. / i 10 fan 17, i si anem sumant correlativament els números de l’1 al 17 (1+2=3; 2+3=5; 5+4=9....etc), ens dóna 153
Finalment, després de tota la tasca feta dia a dia, el Senyor ens espera en la platja de l’eternitat, on ens ha preparat el gra festí: veniu a esmorzar...
Evangèlic simbòlic, evangeli molt expressiu.

Crisis ética
El relativismo
Uno de los grandes males de la ética actual es el denominado relativismo moral.
O sea, la postura que afirma que la verdad de todo principio moral depende de las circunstancias de las personas; y como éstas son cambiantes, ningún principio moral es objetivo o universal.
El relativismo no acepta que haya principios morales objetivos, universales y absolutos, aplicables a todos los seres humanos en cualquier circunstancia y lugar.
Los valores, afirman los relativistas, no son objetivos, sino que son creados por cada uno.
Vaya, que, por ejemplo, “lo que es bueno para mí, es bueno”; y “lo que es malo para mí, es malo”.
Es obvio que si la verdad o bondad de un valor depende única y exclusivamente de los intereses personales, nos vemos abocados a una sociedad individualista y salvaje. Y así nos va.
Y hay otra consecuencia: el relativista confunde el deber de respetar a la persona que opina y su derecho a opinar, con el deber de respetar toda opinión.

Segon diumenge de Pasqua - 11 d'abril 2010

2010-04-10T10:58:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, continuem vivint la Pasqua joiosament!
A partir d'avui inclouré també unes reflexions ètiques. Confio en provocar més participació que fins ara...

Creure en el Crist ressuscitat
Un punt clau de la nostra fe és que nosaltres no creiem només en un Crist encarnat (històric), sinó en un Crist ressuscitat.
Tomàs, un dels dotze, havia conviscut amb el Crist encarnat, havia escoltat els seus ensenyaments i havia vist les seves obres; però en el moment de creure en Ell ressuscitat es resistia, volia proves tangibles (si no ho veig, no ho crec...) Li costà entendre que la fe no és “he vist, ho crec”, sinó Senyor meu, Déu meu, em fio de Tu...”
Els cristians i cristianes, doncs, som homes i dones de resurrecció, creients no només en un Crist històric, del qual en sabem molt poc, sinó, per damunt de tot, creients en un Crist ressuscitat, avalat pel testimoni i la vivència dels apòstols i d’aquells primers cristians i cristianes que ens precediren en la fe.
Dit d’una altra manera, podríem afirmar que els cristians i cristianes hem de ser cristians i cristianes de Pasqua, és a dir amb una espiritualitat pròpia del goig i l’alegria de saber que Crist, fet un de nosaltres, va vèncer la mort, que és el límit de la vida humana.
Cristians i cristianes de Pasqua vol dir viure amb una espiritualitat d’alegria, d’esperança, de llibertat d’esperit, de dinamisme interior. La nostra espiritualitat no ha de nodrir-se de pors, dolors evitables, resignacions covards o creus provocades. La vida ha triomfat sobre la mort, i aquest és el permanent gran missatge de Pasqua.
Mirem, si no, el testimoni que ens ha ofert el llibre dels Fets, de com vivien les primeres comunitats cristianes: era un cristianisme digne d’elogis, alliberador, comunitari, fratern.
Siguem testimonis de resurrecció, és a dir, cristians i cristianes de Pasqua, portadors de vida.

Crisis ética
Iniciamos hoy una serie de breves comentarios que nos aporten un poco de luz y reflexión sobre la crisis ética y moral que afecta a nuestro tiempo.
Corrupción
Hay una frase en latín, “Corrupció optimi, pessima”,
cuya traducción sería “la corrupción de alguien que ocupa un puesto relevante en la sociedad es, si cabe, mucho más grave que cualquier otra corrupción.
Dicho de otro modo, la corrupción siempre es éticamente negativa; pero si la persona corrupta es una persona notoria, la proyección social de su corrupción es mucho más ruidosa y denigrante.
Viene a cuento esta
valoración por todo lo que está cayendo hoy en el entorno de algunos miembros de la iglesia, de la política, de la economía, etc.
Es normal que cuando los valores éticos de las personas se ven vulnerados por sus pasiones, ambiciones e intereses egoístas, se produzca una reacción social que siempre habrá que escuchar y atender, y no solamente ocultar o aprovecharla para otros fines inconfesables.
Hoy la crisis no es solamente económica y financiera, sino, sobre todo, ética y moral.

Una abraçada, Manel Simó

pasqua 2010 - 4 d'abril 2010

2010-04-03T08:55:00.001+01:00

Queridos amigos y amigas, os ofrezco este Pórtico de Pascua, a la vez que os deseo, de todo corazón, que podáis gozar entrañablemente de las fiestas más gozosas de nuestro calendario cristiano

Un abrazo

PÒRTIC de RESURRECCIÓ

Benvolgudes, benvolguts,
Crist és viu! ¿Què ens diu això a nosaltres? ¿Què li diu a la gent que ens envolta?
La resurrecció del Crist és estímul per a la nostra vida aquí, i esperança de la vida nova que ens espera.
Crist és viu! és l’anunci joiós de la nit de Pasqua. I d’aquest anunci podem deduir tres breus reflexions que poso a la vostra consideració:
1) Crist ha vençut la mort
2) La nostra fe és la fe en una persona viva
3) Seguir al Crist és lluitar en aquesta terra pel triomf dels signes de vida sobre els signes de mort
–El triomf de Jesús sobre la mort dóna sentit, en primer lloc, a la mort que un dia ens esdevindrà també a tots nosaltres, i a la mort de tots aquells, estimats i estimades, que ja ens han deixat i que creiem vius, gaudint plenament del Regne. Identificats amb el Crist, ens identifiquem en la seva vida i en la seva mort, per identificar-nos un dia en la seva Resurrecció. Des de la nit de Pasqua les morts, totes les morts, fins i tots les més difícils d’entendre, tenen un sentit: són un pas cap a la vida plena.
–D’altra part, el triomf de Crist sobre la mort, fa que la nostra relació amb Ell no sigui només la relació amb un personatge històric, sinó amb una persona vida. El nostre seguiment del Crist és fruit d’una trobada personal amb Ell. No creiem en Ell basant-nos només en el coneixement de la seva figura històrica, sinó en l’experiència d’haver-nos fiat d’Ell. La nostra fe no és racionalitat, sinó convenciment.
–I per últim, les conseqüències de la nostra fe en un Crist viu ens porta necessàriament a lluitar en aquest món pel seu Regne que és un Regne de vida, afavorint els signes que donen vida a les persones i lluitant contra aquells que són portadors de mort. Accions alliberadores de les persones, per contrarestar les accions que només generen mort i dolor.
Amigues i amics, us desitjo una joiosa i profunda Pasqua

Manel Simó

Pòrtic de Setmana santa - 28-3-10

2010-03-27T11:32:00.002+01:00

Benvolgudes, benvolguts, amb aquest Pòrtic us desitjo una setmana profunda, íntima, feliç i molt profitosa. En tornarem a saludat per Pasqua.

PÒRTIC PER A UNA SETMANA ESPECIAL

Aquest diumenge ens endinsa, un any més, en l’anomenada setmana santa, que ens oferirà el gran misteri de la passió i mort de Jesucrist i ens abocarà a la gran festa de la seva resurrecció, que és la que dóna raó i sentit a la nostra fe i a la nostra identitat cristiana.
És ben cert que aquesta setmana, en la nostra societat secularitzada i pluralista, no serà igual per a tothom, i per això, voldria dirigir aquest escrit no només als qui intentarem viure-la cristianament, sinó també a tots els homes i dones de bona voluntat, molt d’ells batejats i batejades, que viuen tal vegada una mica allunyats de Déu, o que el continuen cercant, més enllà de la deficient exemplaritat dels qui ens diem creients.
Aquesta setmana és una setmana per fer memòria.
Avui hi ha una legítima aspiració per recuperar vivències i situacions que ens van ser amagades en nom de dubtosos interessos.
Doncs bé, la història de Jesús de Natzaret, Déu fet home, constitueix un autèntic tractat de les raons més profundes que pot tenir un ésser humà per viure. La seva biografia, com la de la majoria de les persones, és una constant alternativa de triomfs i d’aparents fracassos, de somriures i llàgrimes, de moments lluminosos i moments de molta foscor.
L’entrada en Jerusalem (diumenge de rams) és dia d’aclamació popular; el sopar pasqual (dijous) és sopar de comiat d’aquest món; la passió, la creu i la mort (divendres), són les situacions més abundants en el camí de tothom, sobre tot dels qui no renuncien a la lluita; i la resurrecció (diumenge) és el triomf final que albirava l’esperança.
L’esperança, deia el màrtir Ignasi Ellacuria, “és la passió per allò que és possible”, i la reflexió atenta sobre el dies d’aquesta setmana, ens reafirmarà en aquest apassionament.
Diumenge de rams serà festa il•lusionada; divendres, tot semblarà derrota; dijous haurem assegut a taula amb algú que ens estima, i podrem entendre que l’amor cura les ferides i calma els dolors; i la Pasqua, nit de triomf, tornarà a omplir-nos de noves esperances i utopies.
Amigues i amics, des de la serenor, la pau i l’alegria de ser cristians i cristianes, us desitjo una joiosa Pasqua

Manel Simó

Diumenge 20 de març 2010 - 5è de Quaresma

2010-03-19T16:46:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, se'ns acaba la Quaresma i ens disposem a viure dies molt importants per nodrir la nostra fe. Fem primavera a l'esperit...

SEMPRE ENDAVANT...

Les paraules de Jesús a la dona que ens presenta l’evangeli d’avui –“Jo tampoc no et condemno, vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més...”-, segur que van produir en el seu esperit la mateixa reacció de la qual ens parla Pau a la segona lectura: “el que faig és oblidar-me del que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant...”

El rostre del Déu amor –Pare-Mare-, que se’ns revelava el passat diumenge en la forma d’una paràbola, se’ns revela avui a través d’un fet i d’una situació on Jesús actua d’acord amb la voluntat del seu Pare: perdonant i donant sempre una nova oportunitat.

La Quaresma avança ja cap el seu final i si l’hem aprofitada segur que ens trobem en millors condicions de fer nostres les paraules i els sentiments de Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar...”

Aquest dies –i de manera molt significada, a la nostra Parròquia, el dimecres sant- som cridats a la renovació, al canvi, a fer primavera en el nostre esperit. “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues –ens ha dit el profeta Isaïes-; estigueu a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer; ¿no us n’adoneu?...”

Ho vaig escoltar l’altre dia en una xerrada i em va fer pensar: “la història de cada home, la història de cada dona, la història, fins i tot, de tota la humanitat és, mentre restem aquí, una història successiva d’encarnació, de mort i de resurrecció: com la història del Crist.” La Pasqua és, sens dubte, una gran invitació a la resurrecció. A la dona adúltera li va arribar anticipadament i a nosaltres ens arribarà també un dia. El que cal és mirar sempre endavant, aixecar-se sempre si hem caigut; continuar, si les forces ens han fallat.

Los aforismos de Dios
33.- Pecar por carta de más (o de menos)…
Se dice cuando algo o se excede, o no llega, a lo “justo”.
El origen de este dicho sale de los juegos de naipes en los que para ganar es preciso tener una cifra exacta. Por ejemplo, siete y media… (también quince, veinte, veinte y uno…) (El juego de veintiuno o veintiuna era el juego de naipes con el cual se ganaba la vida en mesones y ventas el pícaro cervantino Rinconete…)

34.- Las calderas de Pedro Botero…
El pueblo las consideraba tinas infernales llenas de fuego y penas, y por eso las asimilaba al infierno… También hay otra versión que asimila Botero con Satanàs, porque ésta anda entre pez (sustancia resinosa) como los boteros, que la utilizan para las botas.
Hay otros escritores que hablan de Pedro Botello, o Pedro Gotero. Quevedo, por ejemplo, utiliza tanto Pedro Botero, como Pedro Gotero, afirmando que éste era un soplón, que fue a parar como castigo, junto a una dueña y un entrometido chilindrón legítimo del embuste, a las calderas…

35.- ¿Quién te ha dado vela en este entierro?
Expresión familiar con que se censura que una persona se meta en asuntos que no le importan, o tome parte en un acto o conversación a la que no ha sido llamada.
La expresión proviene de la costumbre que había de dar velas la familia de un difunto a los que acudían al entierro.

Una abraçada, Manel Simó

Tercer diumenge de Quaresma - 7-3-10

2010-03-06T09:10:00.002+01:00

Benvolguts amics, estimades amigues,
hi ha persones que em demanen que, a més a més de posar l'homilia i la columna, informi d'alguns actes de la nostra comunitat que poden ser interessants. Doncs bé, amb molt de gust. Aquesta setmana: 12 de març, divendres, us convidem a NO SOPAR, és a dir, farem un SOPAR DE LA FAM. A les 8 del vespre. Una llesca de pa amb oli. Una estona de reflexió, amb audiovisuals i cançons. I recollida voluntaria de diners per a Projectes a Guatemala i Nicaragua. Sou convidats i convidades...

I ara, la Paraula

TERCER DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C

Donar fruit
Els dos esdeveniments dels que fa menció l’evangeli d’avui cal contextualitzar-los.
Pilat, en un acte de repressió sanguinària, havia fet matar uns galileus en el temple de Jerusalem, quan es trobaven oferint el sacrifici d’uns animals, i la seva sang es va barrejar amb la dels animals sacrificats. Aquest fet li expliquen a Jesús, indicant que aquells galileus no eren piadosos, sinó pecadors, i que per això Déu els havia castigat.
Jesús no està d’acord amb aquesta interpretació i la conclusió que treu és que el que cal és convertir-se per estar sempre preparats a la crida de Déu, alhora que recorda, per la seva part, un altre fet: un accident que es produí al costat de la piscina de Siloé, quan caigué una torre i van morir divuit persones: aquelles no eren més pecadores que les altres, com pensaven ells interlocutors de Jesús. La conclusió és la mateixa: els fets dramàtics que succeeixen a la vida no han de ser interpretats com a càstig del cel, sinó com a una ocasió més de viure en conversió.
I a la segona part de l’evangeli, amb la breu paràbola de la figuera, aquesta crida a la conversió i a la renovació interior es fa més directa i explícita.
La paràbola és una mostra del Déu comprensiu i compassiu, i alhora del Déu exigent. Déu dóna oportunitats, però un dia farà justícia.

L’expressió donar fruit cal matisar-la molt bé, perquè les persones no som arbres, i els fruits que cal esperar són sempre producte de la nostra opció de vida. La crida de Déu no és a fer coses, sinó a donar tota la vida. Els fruits d’una vida no són el resultat d’una emoció religiosa passatgera, sinó d’una continuada opció de fe.

Cavar la terra i adobar-la és cultivar l’esperit, perquè l’arbre s’arreli encara més profundament. La Quaresma és una nova oportunitat per revisar la qualitat i la profunditat de les nostres arrels.
Sant Pau, en la seva carta, ens ha dit que no hem de passar per alt les lliçons de la història. I la nostra història personal i comunitària ens indica que sovint perdem massa oportunitats

Los aforismos de Dios
27.- Digo yo y no digo misa...
Expresión vulgar que usan algunos antes de exponer una opinión. Dícese que la frase surgió en un encuentro entre el Duque de Medinaceli y el Conde de Oropesa, los cuales se pusieron a discutir, y viendo a su lado a un cura recién ordenado, le preguntaron: y usted sobre esto, ¿qué dice? y el cura respondió: yo, señores, digo misa...Por eso un laico dice, yo no digo misa...
28.- No saber de la misa la media...
Significa ignorar una cosa, o no poder razón de ella. O saber poco de algo.
No se sabe el origen de este modismo, pero es posible que haga alusión a los clérigos ignorantes, de misa y olla... De hecho, un autor del siglo XIX, Fermín Caballero, utiliza esta expresión con este significado. Escribe: aquí tienen ustedes lo que propiamente se llama en Castilla un clérigo de misa y olla, porque es un presbítero sin carrera, un clérigo en bruto, un capellán que no sabe de la misa la media...
29.- La mula de san Francisco...
Significa ir a pie. Alude a los viajes de los religiosos franciscanos de quienes se decía que iban “en mulas de san Francisco”, o sea, a pie. Es una expresión similar a la de el coche de san Fernando

Una abraçada, Manel

Segon de Quaresma - 28-2-2010 - Cicle C

2010-02-27T16:14:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, diumenge passat no vaig poder posar la meva tramesa. Disculpeu. Procuraré no fallar, i que la vostra Quaresma sigui molt profitosa.

SEGON DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C

Es van trobar amb Jesús tot sol…

També és ja habitual que en el segon diumenge de Quaresma la litúrgia de la Paraula ens ofereixi l’anomenada escena de la Transfiguració, que és una catequesi sobre els fets, aleshores imminents, de la passió i la mort de Jesús a Jerusalem.
Amb aquest fet, la història del poble d’Israel, representat per Moisès i Elies, entrarà en una nova dinàmica, salvat pel misteri de la creu; però, a la vegada, els deixebles de Jesús entendran que el seu final no serà un fracàs, perquè Ell és el Fill de Déu. La transfiguració de Jesús, mostrant-se tal com és, és una anticipació de la seva resurrecció.

El relat, amb tot, és ple de detalls que no han d’escapar a una lectura pausada d’allò que se’ns vol comunicar.

Pere, per exemple, és a punt de caure a la temptació d’intentar gaudir de la joia i glòria de Jesús, sense acompanyar-lo prèviament a la creu. Pere no volia entendre que a la llum s’arriba per la creu, i que abans de qualsevol triomf hi ha molt esforç i molta lluita.
I un altre detall que resulta molt significatiu és l’expressió final, un cop s’ha produït la teofania, o manifestació de Déu. Diu literalment el text: es van trobar amb Jesús sol.

Aquesta experiència és molt freqüent i habitual entre les persones. Les coses es poden compartir, es poden consultar, es poden manifestar, però les decisions són lliure, personals i intransferibles… Jesús aquí comença a experimentar la solitud i l’angoixa que tornarà a trobar en l’hort de Getsemaní, quan haurà d’afrontar, tot sol, el camí cap a la mort.

Pensem en tantes i persones que avui estaran vivint situacions semblants.

Per això, és en aquests moments quan la vida interior de les persones s’ha de manifestar, traient força de feblesa, i decisió per saber encertar.
El salm 26 ens ha transmès un crit d’esperança: el Senyor m’il•lumina i em salva, ¿qui em pot fer por?

Los aforismos de Dios
25.- Llegar y besar el santo…
En general, llegar y besar, indica la brevedad con que se logra una cosa; y en el caso de llegar y besar el santo, alude a quien después de una penosa romería, consigue su deseo de poder besar al santo o santa de su devoción sin apenas esperar.
Una variante es llegar y pegar, con que se da entender también la facilidad y rapidez con que se consigue una cosa.

26.- La tierra de María Santísima…
Hoy que se celebra el Día de Andalucía, esta expresión es muy adecuada, ya que es a Andalucía a la que se refiere.
¿Cómo surge este dicho?
Hay varias teorías.
Hay quien dice que como en el Ave María se invoca a María como llena de gracia, y los andaluces son tan graciosos, pues eso, ella es andaluza.
Otros dicen que es porque es en Andalucía donde más amor y devoción se profesa a María.
Hay quien ciñe la tierra de María Santísima a la ciudad de Sevilla, e incluso quien piensa que María residió un tiempo en ella. ¡Por decir que no quede!

Cordials salutacions,
Manel

Avui és el Dia d'Andalucia. Felicitats a tots i totes... i que tingueu una diada molt joiosa...

DIUMENGE 14 DE FEBRER - VI durant l'any - C

2010-02-12T14:13:00.003+01:00

Benvolguts, benvolgudes, no vull deixar de ser fidel al diumenge. M'agradaria, però, algun comentari per part vostra...

FELICITAT
Si diumenge passat dèiem que el tema comú a les tres lectures era el de la vocació o crida gratuïta de Déu, avui els tres textos tenen en comú el tema de la felicitat, que és la màxima aspiració dels éssers humans.
Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor, i troba en el Senyor la seguretat, ha dit Jeremies.
Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, hem pregat en el salm.
Sant Pau ens ha recordat que estem parlant d’una felicitat que transcendeix aquest món, ja que si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes...
I l’evangeli ens presenta la gran carta magna de la felicitat, segons els criteris del Crist.
La versió que hem llegit és la versió de Lluc, que és una mica diferent de la de Mateu, per exemple.
Mateu tendeix a espiritualitzar les benaurances, mentre que Lluc (que posa només quatre i afegeix altres quatre malaurances) les presenta com a un autèntic revulsiu social. No deixa de ser simptomàtic que Mateu situï Jesús pronunciant les benaurances en una muntanya (lloc de trobada amb Déu), mentre que Lluc diu que Jesús ho fa en un indret pla...
D’altra part, Lluc, com Mateu, situa les benaurances en clau escatològica, és a dir, al final dels temps. Es pregunta a si mateix: ¿quan arribi el dia del Senyor, quan arribi a la seva plenitud el Regne, qui el posseiran? ¿Què va dir Jesús al respecte? I troba una clara resposta: seran feliços els pobres, els qui sofreixen, els qui es comprometin fins al final per la causa de Jesús. I en contraposició, seran maleïts els qui ho tenen tot i s’obliden dels altres, els qui fan de la fama, del poder, de la prepotència i de la satisfacció de les pròpies necessitats els seus ídols. Aquests es troben lluny del Regne, i el seu consol i la seva satisfacció comença i acaba en ells mateixos.

Tenim, doncs, davant els ulls, dues maneres ben diferents d’entendre la vida, i a nosaltres ens toca escollir..
Les benaurances no són una utopia mai no assolible; són un camí a recórrer, sempre amb l’ajut i la gràcia de Déu. La pobresa, la fam, el plor, l’odi i la persecució no són en si cap bé, ni són la finalitat de la nostra existència. La religió no és cap exercici d’autodestrucció. El que diu Jesús és que els criteris per a obtenir la veritable felicitat no són els camins que segueixen avui moltes persones que són considerades felices, segons els criteris del món.

Los aforismos de Dios
20.- No te levanta ni el Sursum corda…
Expresión familiar para exagerar que todos los esfuerzos humanos no son bastantes para sacar a uno de su abatimiento o situación azarosa en que se encuentra.
Es la expresión latina que utiliza el sacerdote cuando exhorta a los fieles, en el Prefacio, diciéndoles: levantemos el corazón y los fieles responden, lo tenemos levantado hacia el Señor…
A veces la expresión latina ha derivado también en significar “algo o alguien importante”. Por ejemplo, no lo haré aunque lo mande el sursum corda…
21.- Ojo al Cristo, que es de plata…
Expresión que advierte a alguno que conserve bien un objeto por el riesgo que tiene de que se lo roben…
Es lo mismo que decir cuidado con el Cristo, que es de plata y corremos el peligro de que nos lo roben… Lo curioso es que no se advierte de que lo pueden romper o destrozar, sino de que lo pueden robar…
Claro que la expresión tiene su contraposición, y así en Andalucía dicen también Ojo al Cristo, que es de lata…para advertir que algo vale poco. ¡Cosas del lenguaje!

Apa, i a començar bé la Quaresma. Salutacions. Manel

7 de febrer 2010 - Diumenge V

2010-02-06T17:36:00.003+01:00

Hola!

Diumenge V de durant l’any- cicle C

Tot és gràcia

A l’esquelet de la Paraula d’avui hi ha la presentació de tres exemples de vocació, o crida gratuïta de Déu.

Cada una d’elles és ben diferent, però les tres presenten un denominador comú, i és que els tres cridats Isaïes, Pau i Pere) són conscients de llurs febleses i limitacions: Isaïes pensa que no podrà parlar. Pau es considera un nascut fora de temps i creu que ni tan sols mereix que li diguin apòstol; i Pere afirma senzilla i rotundament que és un pecador. D’aquesta manera, tots tres posen encara més de relleu que la vocació és una crida gratuïta de Déu, o sia, que tot és gràcia.

Moltes persones pensen que el cristianisme és una ideologia més, o una simple litúrgia, o unes fórmules fetes i rutinàries; i tanmateix, el missatge fonamental de l’evangeli és que el cristianisme és gràcia, do gratuït de Déu.
I aquesta gràcia hi ha homes i dones que l’accepten i la treballen, i hi ha qui la menyspreen i la marginen.

Tot és gràcia: allò que és fàcil, i allò que és complicat; allò que ens fa gaudir, y allò que ens entristeix; allò que ens agrada i allò que ens provoca disgustos.

La gràcia és interior. No es veu, no es toca, no se sent, però és viva. Si la treballem, santifica, familiaritza amb Déu.

Pau exclama: per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que Ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, però no jo, sinó la gràcia de Déu, que ha treballat amb mi...Aquesta és la bona pista per seguir i imitar.

Tots nosaltres hem rebut gratuïtament la vocació cristiana per ser instruments de que la humanitat reconegui Déu. És el que significa l’enigmàtica expressió bíblica pescador d’homes: lluitar a favor d’una causa.

La nostra causa és fer possible que els homes i dones del nostre temps captin el Déu del perdó, revelat per Jesucrist.
I cal no tenir por, perquè Jesús ens diu, com a Pere: no tinguir por de Déu. Déu compta amb tu per a una missió difícil i important.

Los aforismos de Dios
17.- La fe del carbonero.
Expresión muy repetida por Miguel de Unamuno en su obra La agonía del cristianismo.
Indica la fe poco complicada y firme de las personas sencillas; la fe que no exige ni pruebas, ni argumentos.
La expresión deriva del dicho: yo creo lo que cree el carbonero; y el origen de esta frase proviene de una célebre discusión entre un teólogo y un panadero acerca del misterio de la Santísima Trinidad. El teólogo le dijo al carbonero ¿Cómo entiendes tú el misterio de la Santísima Trinidad, esto de que sean tres personas y un solo Dios?
El carbonero tomó la falda del sayo (vestido amplio, sin botones, que llegaba hasta las rodillas), hizo tres dobletes, y luego la extendió y dijo: “ansí”, mostrando que eran tres cosas y todas una.
Otros autores hablan de otros orígenes, pero siempre en la misma línea.
18.- Meterse a redentor
Expresión muy conocida que se aplica a quienes se entrometen a poner paz donde nos les llaman, o tratan de remediar males o deshacer justicias, sin estar obligados a ello.
El dicho alude a Jesús: se metió a redentor –dicen- y lo crucificaron…

Una salutació molt cordial
Manel Simó

31 de gener de 2010 - IV Diumenge durant l'any

2010-01-31T09:49:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, disculpeu que la setmana passada l'ordinador va fer coses rares. Torno amb vosaltres.

L’himne a l’amor
L’evangeli que escoltem avui és continuació del text que varem llegir diumenge passat. Quan Jesús diu que les paraules d’Isaïes es refereixen a ell, la reacció d’alguns dels oients va ser d’incredulitat i fins i tot, després, de violència: es preguntaven: com pot dir això. si és el fill de Josep, si és un home com nosaltres?... i el tragueren del poble i volien estimbar-lo...
Heus aquí dues reaccions massa freqüents i habituals:
–no valorar les paraules pel què es diu, sinó per qui ho diu...
–i, si no puc matar el missatge, matem el missatger.
La figura i el missatge de Jesús, ahir i avui, provoquen adhesió o rebuig, i la indiferència o el desconeixement són les formes actuals del rebuig.
Jesús, tanmateix, ahir i avui, passà entremig d’ells... No va deixar la seva missió perquè haguessin sorgit obstacles. Els cristians i cristianes no podem abandonar la nostra tasca perquè sigui difícil, o siguem incompresos.

A la litúrgia d’avui, però, cal parar per damunt de tot l’atenció en la segona lectura, anomenada l’himne a l’amor, i que a molts els recordarà la celebració del seu casament.
A la pregària de la Missa es demana Feu, Senyor, que us estimem amb tot el cor i que també estimem els altres amb una caritat sincera. I sant Pau ens omple de contingut aquest amor que demanem.
L’amor és la força que ens allibera i que ajuda a alliberar els altres. Un amor que mostra aquests signes:

–l’amor gaudeix amb la veritat. Amor i mentida són incompatibles.
–l’amor s’arrela en la llibertat. L’amor és propi d’éssers lliures, no esclaus. L’amor no sorgeix per obligació, sinó que és una opció lliure.
–l’amor no es esclau de normes i lleis. Estima de veritat i fes el que vulguis, deia sant Agustí.
–l’amor descobreix l’altre en el seu propi món. Estimar és sortir d’un mateix i anar a l’encontre de l’altre. Estimar és fer proper aquell que és lluny.
–l’amor, finalment, és creatiu, dóna fruit i cerca sempre créixer i trobar noves dimensions.

Los aforismos de Dios
16.- Le vino Dios a ver
Dícese esta frase cuando a uno le sucede, de manera inesperada, algo favorable sobre todo si se halla en apuro o necesidad. Por ejemplo: a fulano le vino a ver Dios y le tocó la lotería….
También se decía: Le vino Dios a ver sin campanilla.
Se refería a cuando una persona pedía el Viático hallándose en trance de muerte. Un monaguillo iba avisando con una campanilla la llegada del sacerdote con la comunión
Si llegaba sin campanilla era porque lo hacía de forma inesperada, sin haberlo pedido.
18.- De todo hay en la viña del Señor…
La frase original es De todo tiene la viña: uvas, pámpanos y agraz, y da a entender al que alaba mucho a una persona o cosa, que tiene tachas o defectos que él no conoce, o no sabe, aún en aquello mismo que está alabando.
El origen de este dicho parece que está en un sermón de Fray Hortensio de Paravicino ante el rey Felipe IV en Sevilla, el año 1624. Glosando el pasaje evangélico de la viña, el predicador empezó: de todo tiene la viña, sacra y real Majestad, de todo tiene la viña; uvas, pámpanos y agraz.

Bona setmana, i compte que estem ja al febrer...La vida fuig...
Manel

17 de gener de 2010 - Diumenge II de durant l'any

2010-01-16T12:14:00.002+01:00

Com va l'any? Ara la litúrgia ens ofereix cinc diumenges abans de la Quaresma, aprofitem-los

La simbologia d’unes noces

Enguany llegim l’evangeli de Lluc, però avui, excepcionalment, hem escoltat un conegut text de sant Joan, anomenat les noces de Canà, símbol, d’alguna manera, de les noces entre Déu la humanitat, que hem celebrat en el misteri de Nadal.
Anem, però, a pams.

A la segona lectura hem escoltat un text esplèndid de sant Pau que no podem deixar passar per alt.
És obvi que el relat de l’evangeli es presta a diverses interpretacions, però tot just a la llum del text de Pau podem formular el següent pensament:
–per transformar les coses –en el cas de l’evangeli, l’aigua en vi- fan falta sempre les persones. Unes persones que se n’adonin de les situacions i que es mostrin disposades a actuar. Aquest va ser el cas de Maria, i aquesta és l’actitud a la que ens convida sant Pau: les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
–i per transformar les coses, totes les persones són necessàries i totes tenen quelcom que aportar: són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim...

D’altra part, .la simbologia de l’aigua transformada en vi és també molt clara en un altre sentit: l’aigua és insípida, inodora, incolora; el vi, com diu el llibre bíblic de l’Eclesiastès, alegra el cor dels homes i anima el seu esperit. L’aigua és el símbol d’una situació angoixant; el vi, es el símbol de la festa i de la joia. L’acció transformadora de la fe i de l’esperança cristianes consisteix en treballar per convertir l’angoixa en alliberament, la tristesa en alegria, els fets de mort en fets de resurrecció.

I va ser en el signe transformador de les coses quan els deixebles cregueren en Ell. Avui ha de ser també el nostre gran repte evangelitzador. Si ens veuen ficats en la transformació del món, creuran en el Crist.

Los aforismos de Dios

12.- Si no hubiera Dios, habría que inventarlo
La frase puede parecer blasfema, pero en el fondo revela que Dios es para el ser humano una incógnita que preocupa. Y esto se percibe todavía más si tenemos en cuenta quién fue el primero que lanzó este dicho, que no fue otro que Voltaire (1694-1778) el célebre filósofo, inspirador de la Revolución francesa.
Voltaire escribió en otra ocasión: “todo anuncia la existencia eterna de un Dios. No se le puede comprender; no se le puede ignorar. La voz del Universo atestigua su poder. La voz de nuestros corazones dice que es preciso adorarle.”
De hecho, la Revolución francesa, inspirándose en Voltaire, defendió el culto al Ser Supremo. Por lo menos en los discursos de Robespierre, el famoso revolucionario.

13. Si Dios quiere…
Antes, mucho más que ahora, era frecuente acabar muchas de nuestras frases, sobre todo si se referían a hechos futuros, con esta expresión de carácter religioso.
Lo que es menos conocido es que la frase surgió entre los cristianos por influencia de los árabes.
En efecto, en el Corán se lee: nunca digas haré tal cosa, sin añadir

10 DE GENER 2010 - Baptisme de Jesús

2010-01-09T18:24:00.001+01:00

Amigues i amics, una setmana més

El baptisme del Senyor

La litúrgia d’avui dóna un salt en el temps –de la infància a l’edat adulta– i ens presenta la contemplació del baptisme de Jesús, on es produeix la plenitud de les epifanies, o manifestacions del Messies, que hem vingut celebrant des de la nit de Nadal. Una veu s’escolta des del cel: Ets el meu Fill, el meu estimat; en Tu m’he complagut...
Cal advertir també que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic dels fets, ja que algú pot pensar que com és que celebrem avui el baptisme (que se suposa als trenta anys de Jesús) i el 2 de febrer celebrarem la Presentació al temple, que tingué lloc als 40 dies del seu naixement.
Cal dir, així mateix, que aquesta feta del Baptisme del Senyor és d’origen recent, ja que va ser instituïda l’any 1960, i els seus promotors van pensar que a més a més de suposar la plenitud de les manifestacions, com dèiem abans, era una bona ocasió per reflexionar sobre la nostra condició de batejats i batejades.
I és que la nostra biografia cristiana va començar tot just el dia del nostre baptisme.

Per això, la festa d’avui és una bona ocasió per a tres coses:
–en primer lloc per a donar gràcies a Déu pel do de la fe que ens dóna la gràcia de ser fills i filles seus

–en segon lloc, per donar gràcies també als nostres pares, que van ser els instruments d’aquest do de Déu

–i en tercer lloc, per reflexionar seriosament sobre com anem escrivint dia a dia la nostra biografia de batejats i batejades. Nosaltres no volem ser batejats només amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit i amb foc, és a dir deixant actuar en nosaltres l’Esperit que obra en nosaltres i ens fa portadors de vida i d’obres.
L’Església és un poble de batejats i batejades. És la comunitat dels fills i filles de Déu que ha de posar-se sempre al servei dels més febles, defensant la vida i la justícia, i anunciant la bona noticia als pobres i senzills. I aquesta ha de ser la nostra identitat.

Los aforismos de Dios
9.- De menos nos hizo Dios…
Es una frase que expresa la esperanza de conseguir lo que se intenta, aunque a muchos les parezca desproporcionado.
Se refiere, naturalmente, a que Dios nos hizo de la nada…

10.- Dios te la depare buena…
Frase referida a la duda o recelo que se suele tener de que no salga bien algo que se intenta.
El origen de esta expresión está en el libro Aventuras y vida de Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemán, donde se explica la historia de un médico falso, que metió en su alforja una serie de medicinas, sobre todo jarabes y purgas, y cuando visitaba a un enfermo, metía la mano en la alforja y sacaba una medicina, diciendo primero entre sí Dios te la depare buena, y le daba lo primero que pillaba…

11.- El hombre propone, pero Dios dispone…
Formulada de esta manera, la expresión es del libro de La imitación de Cristo (llamado también Kempis). Pero en el libro de los Proverbios (16, 9) también leemos: el hombre elige su camino y Dios conduce sus pasos…

DIUMENGE 3 DE GENER 2010

2010-01-02T12:10:00.002+01:00

BON ANY NOU, AMIGUES I AMICS, I ELS PRIMERS COMENTARIS...

DIUMENGE SEGON DESPRÉS DE NADAL
S’escau enguany aquest diumenge abans de la festa d’Epifania i ens ofereix una nova oportunitat de viure a fons el misteri de Nadal.
I a les lectures, voldria destacar la de sant Pau.
Algú ha dit que es tracta d’una bellíssima Nadala de sant Pau a la comunitat d’Efes, i és que, en efecte, Pau, en la seva pregària, expressa per als cristians i cristianes la millor manera de viure plenament el misteri de Nadal.
Recordem: demano al Pare que us concedeixi el do d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell, i li demano també que il•lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses de glòria ens té reservades...
Llum per a la intel•ligència i llum per al cor han de ser els fruits que ens deixi un any més el misteri de Nadal. Perquè Nadal és, per damunt de tot, una festa de llum, i així ho interpreta el evangelista Joan quan ens diu que la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la, i que la llum veritable, en venir al món (Nadal), il•lumina tots els homes i dones...
Els cristians i cristianes hem de veure, doncs, les coses amb una llum diferent.

6 de gener: Epifania del Senyor
La festa d’avui, coneguda amb la paraula grega Epifania, que significa manifestació, és una repetició de la festa de Nadal. Les esglésies d’Occident i d’Orient celebren el mateix misteri, però des d’aspectes diferents. El Nadal occidental subratlla més el naixement humà del Fill de Déu, mentre que el Nadal oriental incideix en la manifestació universal de Déu, mitjançant Jesucrist, a tots els pobles. Lluc indica que els primers adoradors del Nen són uns pobres pastors, mentre Mateu destaca que són uns gentils els primers en reconèixer Jesús.
Més enllà, però, de qualsevol consideració, el que sí és cert és que el relat dels Mags és una interessant catequesi de recerca de Déu. Una recerca que conté els següents passos: –la lectura d’un signe; –posar-se en actitud i en camí de recerca; –superar dubtes i incerteses; –arribar a l’encontre personal; –viure la joia de la trobada; –i assumir el compromís d’haver de canviar de camí.

Los aforismos de Dios
8.- Los dichos del día de Reyes.
La fiesta de Epifanía, más conocida como la fiesta de los Reyes Magos, da lugar a una serie de dichos que difícilmente se explican si no se conoce el texto de Mateo (2, 1-12) que narra este episodio.
Se dice, por ejemplo, que el día de Reyes hablan las estrellas, en alusión a la estrella que les guió hasta el Niño.
Dícese también que el año que la fiesta de Reyes cae en miércoles, como sucede este año, será un año muy bueno, porque según el Génesis, Dios creó el sol, la luna y las estrellas el cuarto día ( o sea, según el cómputo judío, el miércoles), y por eso, cuando la fiesta de los Reyes cae en miércoles, nosotros, igual que ellos, podremos ver muchas estrellas que nos guiarán...
También resulta curioso saber que los Reyes que aparecen en la baraja de naipes española tienen que ver con los Reyes que hoy celebramos y las ofrendas que llevaron al Niño.
El Rey de bastos representa al que ofreció incienso; el de copas, al que llevó la mirra; y el de oros, al que ofreció el oro. El cuarto, el de espadas, alude al Rey Herodes que mató a espada a los inocentes.

BONA SETMANA, Manel

27 de desembre 2009 - 1 de gener 2010

2009-12-26T12:22:00.003+01:00

Bons amics, lectors i lectores, una tramesa més...
I us anuncio que Las Puntillas ja estan recollides en forma de llibre. Costa 10 euros.
Es pot adquirir a santa Maria Magadalena, o fer encàrrecs...
Gràcies.

27 de desembre: La sagrada Família
Déu, com tots nosaltres, va assumir la naturalesa humana en el sí d’una família, i avui volem contemplar aquest fet i extrapolar-lo a la realitat de les nostres famílies i a l’esperit que ha de presidir qualsevol projecte de convivència en comú.
No cal dir que la vida familiar es troba ara per ara davant situacions noves, diverses i a vegades conflictives, i no podem ignorar aquest fet. Però tampoc podem renunciar a allò que té de molt positiu.
La família continua essent un àmbit privilegiat per a unes relacions humanes guiades per l’estimació, la llibertat, el respecte i la pluralitat. És un lloc privilegiat per aprendre i exercir l’estimació, la gratuïtat, els valors ètics, el diàleg, el perdó, la disponibilitat i la solidaritat compartida. És la dinàmica de les coses petites, els detalls i els signes de tendresa la que fa créixer la interioritat de les persones.
La família cristiana té, a més a més, una dimensió eclesial, ja que és en ella on es viu i transmet la fe; alhora que l’Església ha de tenir també una dimensió familiar, en les relaciones de fraternitat. Família i Església es complementen.

1 de gener: Solemnitat de la Mare de Déu
Jornada mundial de la pau
La data de l’1 de gener aplega cada any fins a quatre realitats diferents: –és l’octava de Nadal; –el començament d’un any civil; –una festa litúrgica en honor de Maria, –i la Jornada mundial de la pau, instituïda pel Papa Pau VIè, i que enguany duu el lema de “si vols cultivar la pau, tinguis cura de la creació”
D’altra part, en els textos de la litúrgia del dia, trobem el salm 66 que és la millor expressió de desitjos de cara a l’any que comença: que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada.
I de Maria ens recorda la seva pràctica de vida interior: conservava els records en el seu cor i els meditava.
Treballar més i més la nostra interioritat hauria de ser un dels més ferms propòsits de cara a aquest any 2010.
La gran utopia cristiana nomes serà possible amb homes i dones que treballin la seva vida interior. Seguim necessitant profetes.

Los aforismos de Dios
6.- Ver el cielo abierto
Expresión que indica encontrar solución a un problema o dificultad que se veía insalvable, o al hecho de conseguir algo que se uno se propone.
El origen de esta frase está en el relato del martirio de san Esteban (Hechos de los Apóstoles 7,56) en el que el protomártir exclama: veo el cielo abierto, y al Hijo del hombre de pie al lado de Dios, en el lugar de honor.
7.- Írsele a uno el santo al cielo…
Siguiendo con el tema del cielo como protagonista, encontramos esta frase que indica olvidársele a uno lo que iba a decir, o lo que tenía que hacer…
Este hecho, que suele ser frecuente entre los que hablan mucho en público, tiene su origen, al parecer, en el hecho de un predicador que fue a predicar la fiesta en honor de un santo, se olvidó del santo y se dedicó a hablar de otras cosas…
8.- Eso es del año de la polca…
Ahora que vamos a estrenar un nuevo año, cuidado con esta frase, que indica que una cosa es vieja, cursi, o pasada de moda. La polca es un típico baile que procede de Bohemia y se remonta a los inicios del siglo XIX.

Bon any nou per a tothom...
Manel

Diumenge IV d'Advent - 20-XII-09

2009-12-19T14:17:00.002+01:00

Us faig arribar la darrera reflexió d'Advent, alhora que us destijo de tot cor una entranyable festa de Nadal. Nadal és la gran dignificació de la persona humana i de la humanitat.Déu es va fer home per fer l'home Déu... Joiós i feliç Nadal.

Trobar la felicitat en la fe

L’evangeli d’avui ens presenta la manera que va tenir Maria de preparar el naixement del seu fill. La visitació a la seva cosina Elisabet és un acte de proximitat i disponibilitat envers una persona. El Nadal de Maria va ser un Nadal d’estimació solidària.
Així les coses, no és estrany que Maria rebés, de boca de la mateixa Elisabet, la primera de les benaurances que apareix als evangelis: feliç tu que has cregut... Maria va mostrar que la fe en Déu la portava a apropar-se a les persones, i això la feia feliç.
I és que el gest de Déu fent-se home, assumint la condició humana i identificant-se amb l’ésser humà, ens indica que a partir d’aquest moment ja no serà possible creure en Ell sense estimar les persones. Jesús ho dirà clarament: allò que feu amb els altres, ho feu amb mi...

Aquest quart i últim diumenge d’Advent en situa a tots en l’interrogant ja immediat de com serà el nostre Nadal. ¿Serà, de veritat, un Nadal que ens aportarà a nosaltres i al món una mica més de felicitat autèntica?
Tornem, amb aquesta pregunta, a la benaurança que rebé Maria i als interrogants que se’n desprenen: ¿Creure ens fa feliços? ¿Creure pot fer més feliç a la humanitat que ens envolta?
La reflexió haurà de centrar-se, però, en què entenem per creure, de quina fe parlem.
Evidentment, creure és fiar-se de Déu, d’un Déu que ens estima. De un Déu que, passi el que passi, no ens abandona.
La fe no és simplement una superstició superficial, ni només una emoció sentimental. Fe és acceptar allò que va més enllà de la nostra capacitat racional i incorporar a la nostra vida l’existència i la presència de Déu. I serà aquesta fe, viscuda i experimentada, la que ens farà feliços, perquè lluny de disminuir la nostra capacitat humana, la llença a unes perspectives insospitables.

Sempre recordaré un vell professor que ens va fer escriure a classe tres coses que cregueu que heu de deixar de banda per ser més feliços, i la resposta que va escollir d’un dels alumnes, com la més encertada, va ser: la intolerància, la desmesurada cobdícia dels béns materials, i el derrotisme.
Al fil d’aquesta resposta, la fe ens va imitar el perdó i la misericòrdia de Déu; ens allibera de l’afany de possessió, i ens esperança.

Los aforismos de Dios
4.- Donde Cristo dio las tres voces…
Frase que expresa un lugar muy distante y, por lo regular, solitario.
El dicho se refiere al desierto, lugar a donde se retiró Cristo y donde fue tentado por el diablo.
Es sabido que Cristo ahuyentó las tentaciones con tres frases:
–No sólo de pan vive el hombre, sino de toda palabra que sale de la boca de Dios
–No tentarás al Señor, tu Dios
–y Vete, Satanás, porque escrito está: al Señor tu Dios adorarás y a El sólo servirás.
Tres voces muy sabias
.5.- Doctores tiene la santa Madre Iglesia…
Frase que se usa para eludir la respuesta a una cuestión difícil…
La expresión proviene de aquel famoso Catecismo del Padre Astete, donde se leía:
–Además del Credo y los artículos, ¿creéis otras cosas?
–Sí, padre; todo lo que cree y enseña la santa Madre Iglesia católica, apostólica y romana…
–¿Qué cosas son éstas?
–Eso no me lo preguntéis a mí, que soy muy ignorante: doctores tiene la santa Madre Iglesia que os sabrán responder…
¡Qué tiempos aquellos!

Una cordial abraçada,
Manel Simó

Diumenge III d'Advent - 13 de desembre 2009

2009-12-12T12:17:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, us faig arribar, com cada setmana, la meva reflexió...¿I nosaltres, ¿què farem, què podem fer?...

I nosaltres, ¿què podem fer?
La litúrgia d’aquest tercer diumenge d’Advent es mou al voltant d’un parell de consideracions que poden ser, d’alguna manera, complementàries.
D’una part hi ha una reiterada crida a cercar la veritable alegria, com a simfonia interior que neix de la satisfacció personal d’haver aconseguit quelcom amb l’esforç i el treball propi.
Però és, tot just, aquesta recerca de la veritable alegria la que ens porta a demanar també nosaltres, com aquells que s’apropaven a Joan Baptista, i nosaltres, ¿què podem fer?
I és que no deixa de ser una paradoxa el fet que en uns moments difícils com són els que estan passant moltes persones, els cristians escoltem avui a totes les esglésies les paraules de sant Pau: viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents.
Aquest Nadal de 2009 serà el Nadal de la crisi, i si volem viure’l tal com ens demanen els signes dels temps i transmetre felicitat i joia de veritat als qui més ho necessitin, haurem de respondre amb autenticitat a la pregunta: i nosaltres, ¿què podem fer davant la crisi?
Han estat molts i diversos els fòrums cristians que s’han plantejat la pregunta, i aquí voldria oferir-vos una petita síntesi de les coses que s’han dit i que responen a la pregunta:

1. -Treballar per recuperar i viure l’ètica del límit, és a dir, adonar-nos de la necessitat de posar límits a les nostres conductes, sobre tot quan perjudiquen als altres.
2.- Fomentar la cultura de la solidaritat, apostant per una vida d’austeritat per afavorir l’eliminació de les grans desigualtats socials. Redescobrir el valor de la convivència.
3.- Viure una militància econòmica, afavorint iniciatives que siguin alternatives a l’economia capitalista que genera periòdicament aquestes grans crisis econòmiques, financeres, ecològiques i energètiques. Afavorir el treball cooperatiu, el consum responsable, les finances ètiques etc.
4.- Impulsar, sobre tot amb els més joves, una escola de valors que els ajudi a saber distingir entre el ser i el tenir, i els impulsi a cercar camins cap a un progrés inclusiu i no excloent.

Segur que la llista es podria allargar molt més, però penso que aquests quatre punts donen peu a una profunda reflexió que ens serà molt útil per preparar un Nadal que sigui bona notícia per a tothom que cregui que una altra societat és possible.

Los aforismos de Dios
3. Armar (se) la de Dios es Cristo
La frase, que a algunos les puede parecer ofensiva, se aplica a las discusiones donde todos gritan y nadie se entiende, o a reyertas muy grandes y ruidosas.

La frase, según muchos, tiene su origen en la celebración, el año 325, del Concilio de Nicea (hoy Iznik, en Turquía)
En dicho Concilio, convocado por el emperador Constantino, se discutió vivamente la doble naturaleza divina y humana de Jesucristo, en contra del arrianismo, que defendía solamente la naturaleza humana. Los católicos, tras muchas discusiones, proclamaron como verdad dogmática que Jesucristo era Dios, Hijo de Dios, consustancial con el Padre.

Otros, sin embargo, piensan que la frase se refiere a lo sucedido en el Calvario, cuando, al morir Cristo, los fenómenos que se produjeron (la cortina del templo se rasgó en dos, la tierra tembló y las rocas se resquebrajaron) mostraron que era Dios, y así lo indicó el oficial del ejército romano, al exclamar verdaderamente éste era Hijo de Dios…
Las dos explicaciones son posibles y probables.

Bona setmana! Manel

II Diumenge d'Advent - Los aforismos de Dios - 6 desembre 2009

2009-12-05T12:52:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, m'agradaria poder llegir també alguns comentaris vostres...

Necessitem més profetes

Les tres lectures de la litúrgia d’avui ens conviden a entreveure què és un profeta i com ha d’actuar.
Sant Pau, a la Carta als filipencs, ens mostra les qualitats individuals que ha de cultivar un profeta: és aquell que s’ha enriquit de l’amor a Déu fins a vessar, que es presenta ple de coneixement i de finor d’esperit, i que sap apreciar els valors autèntics.
Ple d’aquest bagatge personal, les altres dos lectures presenten al profeta en la seva relació amb els altres. Diu Baruc: el profeta anima al poble a vestir-se amb el mantell de la bondat de Déu, i a caminar ple d’alegria. I l’evangeli ens mostra la vocació profètica de Joan Baptista, cridant al poble a penedir-se dels seus errors i a segellar la seva conversió amb un baptisme. És un profeta alliberador: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí...

Els profetes han estat sempre, a la història humana, els qui han vingut a il•luminar el projecte de Déu, el seu pla de salvació. Ho han fet des de el seu equipatge personal d’una vida interior profunda i cultivada, i des d’una acció agosarada d’alliberament de las persones, mitjançant la denúncia de tots els lligams d’esclavitud que destorben la persona humana.

Resulten si més no curioses les dues parts que conté l’evangeli d’avui. Lluc situa en primer lloc les dades històriques dels qui manaven en temps de Joan Baptista. Malauradament la història sovint s’escriu d’aquesta manera: és la història dels guanyadors, dels poderosos. Però Lluc, de seguida, passa a ocupar-se de la tasca del profeta Joan Baptista, que és una tasca en relació amb els vençuts, és a dir, amb els qui pateixen les desigualtats. Per això, els anuncia l’alliberament de les seves situacions: s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.
Avui, més que mai necessitem homes i dones que assumeixin sense por una tasca profètica, personal i col•lectivament.

Los aforismos de Dios

2. A quien madruga, Dios le ayuda

Este refrán tiene otra versión que dice: a quien madruga y vela, todo se le revela...
Si nos atenemos al origen del dicho, parece ser surgió por el hecho de que un padre reñía a su hijo porque le costaba mucho levantarse por las mañanas, y le ponía como ejemplo y estímulo a uno que se había levantado de mañana y que se había encontrado una bolsa con mucho dinero...
Por eso otra variante del dicho afirma:
–Al que madruga, Dios le ayuda. Uno que madrugó, un duro se encontró.
Pero esta versión es peligrosa, porque alguien puede responder:
–Pues más madrugó el que lo perdió...
Y ante esto, no falta quien retoca el dicho y afirma:
–Más le vale a quien Dios ayuda, que al que mucho madruga...

Sea como fuere, lo cierto es que estamos ante una frase hecha que pretende enseñarnos que la ayuda de Dios hay que inscribirla en la colaboración humana.
Dios nunca suplirá ni favorecerá la pereza de las personas.
Ayúdate que te ayudaré...

Apa, una forta abraçada, Manel
I felicitats a totes les Conxites, Inmas, etc. etc.

Primer diumenge d'ADVENT - 29 de novembre 2009

2009-11-28T11:41:00.002+01:00

Nova etapa, nou any litúrgic,noves esperances en un Advent i un Nadal solidaris amb una situació de crisi per a moltes persones. Mantinguem viva la nostra solidaritat.

Una pregària, una fita i un camí a prevenir
Amb el començament del temps d’Advent encetem avui un nou any litúrgic. La pedagogia de la litúrgia ens durà de la mà cap a la Pasqua, passant pel Nadal i la Quaresma: després de la setmana santa esclatarà de nou la joia de la Resurrecció, i la vinguda de l’Esperit a la Pentecosta ens animarà a continuar identificant-nos amb el Crist, Déu fet home, Déu humanitzat, encarnat en les persones..
Advent commemora les tres vingudes del Crist: va venir (Nadal), ve cada dia (adveniment diari), i vindrà gloriós i triomfant a instaurar el cel nou i la terra nova (final del temps present).
Advent és temps de gràcia, d’espera i de continuar mantenint una esperança activa. Temps de creure en aquell que va venir, ve i vindrà a alliberar-nos. Temps de solidaritzar-nos en aquesta tasca d’alliberar als més febles, compartint el seu dolor.
I espigolant a les lectures d’aquest primer diumenge, crec que ens podem quedar amb tres pensaments:

–Una pregària: Senyor, feu que aprengui els vostres camins. Ho diu el salm. I no hem de témer que a vegades els seus camins no coincideixen amb els nostres, ni que a voltes els seus camins semblin gaire bé impossibles. Els camins venen donats pel projecte de Déu sobre nosaltres i sobre aquest món. I el projecte de Déu és un projecte d’amor, de justícia, de pau, de llibertat...
Una fita: Que el Senyor faci créixer fins a vessar el amor que is teniu. És el desig de sant Pau envers la comunitat de Tessalònica. I és la fita que hauríem de tenir totes les nostres comunitats cristianes. Prendre’s seriosament l’art d’estimar. És allò que deien de les primeres comunitats cristianes: mireu-los com s’estimen...Avui és el testimoni més vàlid que podem aportar en un món molt deshumanitzat.
I un camí a prevenir: la gent perdrà l’alè de por... La pedagogia de la por mai pot donar bons resultats. A Déu no se’l pot proposar per camins de pors i càstigs, sinó per la via de l’enamorament i la correspondència a la seva gratuïtat. Veniu a mi, diu Jesús, que el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera. Alliberar-se fa feliç.

Los aforismos de Dios
Con el nuevo año litúrgico, ponemos fin a La Puntilla (pronto aparecerá un libro con todas ellas) y pasamos a una sección nueva que recoja dichos y frases con Dios o la religión al fondo, para explicar su orígen y significado. El objetivo es que no perdamos el lenguaje ni la cultura religiosa, elementos de los que no andamos hoy muy sobrados.

1.- Eso suena a
música celestial
Frase con la que se caracterizan las palabras elegantes y vacías, o las promesas sin sustancia ni utilidad.
El orígen de la expresión responde a unas viejas discusiones sobre si en el cielo habrá o no música. Algunos defendían que sí, alegando que hay una música inaudible para los humanos, pero que existe, y es fruto de la armonía entre los planetas y los astros. Hubo incluso un fraile que defendió que las siete notas de la escala musical correspondían a los siete planetas, y las doce consonancias, a los doce signos del Zodíaco.
Esta original discusión puede responder también al hecho de que tanto en los Evangelios, como en el Apocalipsis se consignan cánticos entonados por los ángeles...
Cuidado, pues, con la música celestial...

Ja veieu que començo una columna nova. Cal renovar-se...
Salutacions molt cordials, Manel Simó

SOLEMNITAT DE Crist Rei - La puntilla - 22-11.09

2009-11-21T12:16:00.003+01:00

Darrer diumenge de l'any i a les portes de l'Advent.
Benvolgudes amigues, benvolguts amics

Rei de tot el món
Regne universal i etern;
Regne de veritat i de vida;
Regne de santedat i de gràcia;
Regne de justícia, d’amor i de pau.

Vingui a nosaltres el vostre Regne

Arribem, un any més, al darrer diumenge del cicle litúrgic, i ho fem celebrant la figura de Jesucrist sota el títol bíblic de Rei de l’univers.
La festa és més teològica que popular, i no sembla que tingui gran acceptació per a l’espiritualitat dels cristians i cristianes de base. I això per dos motius: per la significació secular del títol de Rei, i per l’ús abusiu –excessivament messiànic- que s’ha fet a voltes d’aquest títol.
Aplica a Crist el títol de Rei a la manera mundana de les monarquies d’aquest món comporta el perill de continuar reivindicant a l’Església un poder temporal i polític que no l’escau.
I d’altra part, els qui pensen que el regnat de Crist és el regnat de la creu, amb tot i tenir raó, comporten el perill d’entendre que Déu vol el sofriment de la gent per arribar a assolir el Regne...
Per això, no és la primera vegada que escric que personalment m’estimo més parlar del Regne o del Projecte que Jesús ens proposa. Ens identifiquem amb un Crist-Rei perquè creiem en el seu Regne, és a dir en la seva proposta de vida, en el projecte que Déu vol per a aquest món i per a tots nosaltres.
I les característiques d’aquesta proposta, d’aquest Projecte, estan molt ben expressades en el Prefaci de la Missa d’avui: un Projecte que es proposa a tots i per a sempre (Regne universal i etern); un Regne que cerca sempre la veritat i que defensa la vida (Regne de veritat i de vida); un Regne que ens estimula a ser sant, aprofitant i imitant la gratuïtat de Déu (Regne de santedat i de gràcia); un Regne que treballa per la justícia i la pau, i que fa de l’amor la raó de ser de la vida ( Regne de justícia, d’amor i de pau).
Al Pare nostre fem tres peticions seguides que contenen pràcticament el mateix: –sigui santificat el teu nom, vingui a nosaltres el vostre Regne, facis la vostra voluntat.

La Puntilla
Neurosis
Los alumnos le interpelaron:
– ¿Qué quiere usted decir cuando afirma que nuestra sociedad es una sociedad neurótica?
– La neurosis, –contestó el profesor- consiste en intentar reprimir algo que no se ha eliminado.
Observad, entonces nuestra sociedad:
¿No son muchos los que pretenden eliminar de su propia persona, por ejemplo, el mundo de los valores, o su conciencia moral?
Viven, pues, en permanente tensión interior entre sus tendencias y sus represiones. Y esto es la neurosis.
Por eso, quien piensa una cosa, y dice o hace otra muy diferente, además de incoherente, difícilmente puede ser feliz.
Mostrar permanentemente en público una imagen distinta de lo que uno es y siente, es neurosis.
Reprimir el propio pensamiento porque no es políticamente correcto, es neurosis.
Renunciar a las propias ideas y limitarse a repetir las ideas que están de moda, es neurosis
Tener miedo a ser descabalgado de los privilegios a costa de lo que sea, es neurosis...

Apà, fins la propera setmana. Gràcies.
Manel Simó

Diumenge 33 de durant l'any - 15 de novembre 2009 - La puntilla

2009-11-14T10:59:00.002+01:00

Amigues i amics, bona setmana!

DIUMENGE XXXIII de durant l’any – Cicle B

L’espera i el desig del retorn final

La Paraula que ens proposa avui la litúrgia ve marcada pel fet de ser el darrer diumenge de l’any, ja que només ens queda la festa de Crist Rei, i començarem el nou el cicle, per preparar ja el Nadal.

El fet, doncs, de ser el darrer diumenge fa que el tema de reflexió sigui la que es denomina escatologia, o visió del final d’aquest món, quan es produeixi el retorn gloriós i definitiu del Fill de l’home.

Amb l’estil propi de la literatura apocalíptica, tant el llibre de Daniel com l’evangeli ens mostren la visió d’una creació nova i d’una comunió perfecta i definitiva dels creients amb Déu: els justos resplendiran com la llum del firmament, i els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més...

Una cosa ben sabuda ens recorden les lectures d’avui: la caducitat de les coses creades. Les persones, les institucions i el mateix món passen i acaben.
I aquest fet no s’ha de fer servir per aterrar ningú, ni per transmetre por, angoixa o inquietud, però sí per saber relativitzar les coses, donant a cada realitat el veritable valor que li correspon.
Nosaltres pensem en un cel nou i una terra nova definitius. Els esperem, els desitgem i ja sabem el camí que ens hi conduirà.

¿Quan arribarà tot això?
El dia i l’hora són decisió de Déu, Senyor de la vida i de la història. La nostra tasca és clarament expressada en la recomanació final: vetllar, estar atents.

Enmig de les situacions difícils que sacsegen la vida de les persones, els cristians i cristianes hem de mantenir i impulsar un optimisme a tota prova, El projecte de Déu es complirà. Aquest és el gran missatge de la literatura apocalíptica a la qual pertanyen els textos d’avui.

La Puntilla
Amenazas
¡Qué mala y negativa es la pedagogía de la amenaza!
Porque cualquier persona sometida a la presión de los posibles castigos por su conducta, es lógico que reaccione esgrimiendo armas de defensa.
Y las religiones, en general, han caído con frecuencia en este estilo del tremendismo y las condenas contra los adeptos que osen apartarse de las directrices que marcan unos jerarcas embebidos de poder y de verdad.
La motivación de tal conducta es clara: infundir miedo. Es el camino –equivocado- de a la religión por el miedo…
En el caso de nuestra religión cristiana, hay que hacerse con frecuencia una reflexión – ¿coincide este estilo con el estilo de Jesús de Nazaret? ¿Nos reveló Jesús el rostro de Dios como el rostro del Dios del terror?
A algunos quizás les deslumbre la posible rentabilidad a corto plazo de tal pedagogía, pero a la larga resulta nefasta. Si no, al tiempo.

Fins la propera setmana
Manel

Diumenge 32 - 8 de novembre 2009 - La Puntilla

2009-11-06T23:12:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, torna un diumenge més, i la possibilitat de compartir junts unes reflexions.

¡Quina lliçó més oblidada!

–Allò que es comparteix amb generositat, es multiplica. Aquest és el primer gran ensenyament que ens transmet la Paraula d’avui.
–I el segon no és menys important: posseir un cor bo i humà és una qualitat que està per damunt de tots els títols i dignitats...

A la primera lectura hem escoltat com la generositat d’aquella viuda de Sarepta envers el profeta Elies, va fer possible que ella i el seu fill veiessin multiplicats la farina i l’oli... En els autèntics pobres es manifesta veritablement la generositat de Déu.

I a l’evangeli trobem dues parts diferenciades.

A la primera, continuem amb el tema del diumenge passat (que no varem llegir, en coincidir amb la festa de Tots sants) i que parlava sobre quin era el principal manament de la Llei. Jesús, després de la seva resposta, continua instruint a la gent i la preveu perquè no es fien dels mestres de la Llei: només volen fer-se veure, però el seu cor és buit d’estimació (que és, tot just, a on Jesús ha posat el punt clau dels manaments)
I tot seguit, hi ha una segona part que empalma amb el tema principal de la litúrgia d’avui: allò que compta davant Déu no són ni les aparences, ni les riqueses, ni els càrrecs, ni les dignitats...sinó el cor i la puresa d’intenció de les persones.

Jesús es situa com a observador al temple i veu l’actuació de la gent dins d’una institució que s’ha malmès, perquè els col•lectius d’homes i dones que dins d’ella es consideren els intèrprets oficials de la voluntat de Déu, només pensen en mantenir-se inflexibles en el manteniment de les normes. Sobreestimen les lleis per damunt de les persones. I Jesús observa preferentment l’interior de les persones.

La lliçó de la Paraula d’avui, tant a nivell personal dels cristians i cristianes, com a nivell de la institució Església, ens hauria de fer pensar profundament. Perquè, malauradament, sembla una lliçó massa oblidada.

La manera de donar val molt més que allò que es dóna. I quan és l’amor el motor de la generositat, no donem allò que ens sobra, sinó que podem arribar, fins i tot, a donar i sacrificar allò que ens podria semblar indispensable.

La Puntilla
Motivaciones
Hay dichos muy sabios que, sin embargo, se olvidan fácilmente. Por ejemplo éste:
–De dos males no puede surgir nunca un bien…
Pensemos en una situación:
–uno se equivoca en una acción hacia una persona, y la perjudicada, en lugar de plantearse qué podría hacer para paliar los efectos de la equivocación, sólo piensa en el camino de la revancha mediante la ejecución de otra acción equivocada. En vez de uno, tenemos ya dos males. Nunca un bien…

Y esto, que parece obvio, sucede con frecuencia.
¿Por qué?

Nuestras reacciones son directamente proporcionales a las motivaciones que tenemos para hacer las cosas. Todo radica en la motivación.
Cuando algo lo hacemos para nuestro propio yo, es decir, para nuestra propia autosatisfacción, y no para el servicio de los demás, si lo vemos entorpecido nos sentimos ofendidos, y lo enviamos todo a paseo. Un posible mal provoca otro mal.
Cuando las cosas se hacen para los otros, si se tuercen, buscamos otras cosas para hacer. De un posible mal, sale un bien, no otro mal.
La vida tiene filosofías muy sencillas. Somos nosotros quienes nos empeñamos en complicarla.

Una abraçada, Manel

Tots sants - 1 de novembre 2009 - Comentario y La Puntilla

2009-10-31T16:31:00.002+01:00

Apreciados lectores y lectoras de este blog, si es que hay alguno, pues nunca osa hacer siquiera un leve comentario...ahí va mi ración semanal:

Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre)
Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre)

1.- Cada any, al començament del mes de novembre, la litúrgia ens proposa la doble commemoració de Tots Sants, i dels fidels difunts.
Les dues festes constitueixen una rica derivació de la Pasqua. Dins de la temporalitat humana se’ns recorda que el Déu en què creiem no és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per a Ell tots viuen.
Són dues festes que conformen una festa única: la festa del record i de l’esperança. Record dels qui ens ha precedit en la fe, dels qui han deixat petjada a la vida, i també d’aquells que ens han estimat i hem estimat; i esperança de retrobar-nos amb ells en el Regne, a prop de Déu, i de poder gaudir per sempre més del seu amor i de la seva presència.

2.- La festa de Tots Sants celebra la victòria de tots aquells homes i dones, de totes les races, pobles i llengües, que han superat la gran tribulació de la vida i estan ja marcat s per sempre amb el segell del Déu vivent. I l’evangeli ens proposa el text de les benaurances, perquè si ja són definitivament benaurats és perquè van seguir els camins proposats per Jesús: la pobresa escollida, el dolor alliberador, l’afany per la justícia, la lluita per la pau, la misecordia i la netedat de cor...
Els sants i santes són homes i dones que, en les circumstàncies concretes del seu temps, es van prendre seriosament les benaurances. Per això, no només recordem avui els sants i santes oficialment canonitzats, sinó tots aquells dels quals no tenim cap dubte que han assolit ja la presència de Déu.

3.- D’altra part, a la commemoració dels difunts veiem les coses des de una altra perspectiva: si ahir contemplàvem la glòria dels qui ja gaudeixen de Déu, avui preguem sobre tots els qui encara no es troben prou purificats per gaudir de la plenitud del Regne, encara que ja van fent camí, un cop han deixat el nostre món.
La fe ens diu que la mort física no és la mort total de la persona. No deixem d’existir aquí a la terra per caure en un buit tenebrós i desconegut. La mort, des de la nostra visió de fe, és el pas cap a una nova manera de viure. La litúrgia diu que els morts dormen en el Senyor, a l’espera de la resurrecció.
La mort no té a la nostra societat massa bona premsa. Es pensa que es pot vèncer ignorant-la, però hi és. Pretenem viure com si no ens haguéssim de morir mai, i sabem que això no és així... Pensa quan vegis morir, que t’ensenyen el camí...

La Puntilla
Amor
He tenido la gran suerte de poder convivir un par de días con un genio de la palabra, catedrático de Filología, buen amigo mío desde nuestra común infancia y juventud.
Y entre las largas conversaciones que hemos tenido, no han faltado, por deformación profesional, unas cuantas referentes a la palabra, como vehículo de expresión y comunicación.
Recuerdo, especialmente, una que quisiera compartir con vosotros.
Hablábamos de la complejidad del lenguaje para expresar el amor. Y me dijo:
–Es muy curioso observar las palabras que utilizamos cuando nos referimos a él. Por ejemplo: un francés dirá y estará empleando a la vez el mismo verbo para decir será (Y de ahí que inventaran la expresión , bastante menos grosera que las se suelen utilizar entre nosotros para definir el encuentro sexual).
–En castellano solemos utilizar el que derivamos del latín quaerere (y este verbo significa también ). sería .
–Y los catalanes decís . O sea que vuestro es
¡Qué curiosa es la lengua y cuantos matices expresa…!

Buena semana!

Diumenge 25 d'octubre 2009 - Diumenge XXX - La Puntilla

2009-10-24T07:52:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, amb un alé d'esperances..

Diumenge d’esperances
Sempre s’ha dit, popularment, que l’esperança no mort mai, o que sempre ens queda l’esperança, i la litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge n’és una mostra d’aquesta afirmació, ja que els tres textos proclamats ens aporten un alè fresc d’esperança.

El profeta Jeremies, que va viure les hores més tenebroses de la història d’Israel, intueix la salvació d’una petita parcel•la del poble –la resta d’Israel– No tot està perdut: els conduiré per un camí suau, sense entrebancs.

La carta als cristians hebreus anuncia també una altra gran notícia: a imitació de Crist, el gran sacerdot, no hi mancaran sacerdots presos d’entre els homes, destinats a representar els homes davant Déu... indulgents... perquè ells mateixos experimenten...les seves pròpies flaqueses...

I l’evangeli, amb la curació del cec, és una garantia de que sempre és possible tornar a recuperar la llum que ens manca.
El relat mostra un esplèndid itinerari de recuperació de la fe. En primer lloc, l’home es reconeix feble i indigent, i aquesta reconeixença l’obre el desig de retrobar qui el pot ajudar. Però li cal lluitar contra les influències negatives del seu entorn, que el volen apartar dels seus propòsits. Si hi persevera, trobarà qui li faci saber que Jesús el crida personalment. I es produeix l’encontre: –què vols que et faci? –Senyor, feu que hi vegi –Ves, la teva fe t’ha salvat...
I el relat l’hem de llegir no només des de la vessant simbòlica de la curació individual d’una persona, sinó també des de la vessant social de l’autèntica proposta cristiana: aquell home era un mendicant, perquè la societat, i sobre tot unes falses idees religioses, l’havia marginat (si era cec era perquè Déu l’havia castigat) La societat considerava voluntat de Déu allò que era fruit d’una marginació humana, i Jesús refusa aquesta conducta. Per a Jesús, la dignitat de les persones està per damunt de totes aquelles marginacions i menyspreus que són fruit d’una societat inhumana i desigual.

Tornem, doncs, a l’esperit que anima els textos d’avui.
En aquesta societat tan secularitzada, que dia a dia ens sorprèn negativament per les continues mostres de cobdícia i la facilitat amb que corrupció ètica envaeix el cor de les persones, ens queda l’esperança i la lluita d’homes i dones lliures, lluminosos, que continuen cridant que la dignitat de les persones està per damunt de tot., i que aquest és el voler de Déu.

La Puntilla
Ataque de importancia
Un conocido periodista deportivo que, por cierto, escribe muy bien, hecho bastante insólito en los periodistas deportivos, ha escrito de Pep Guardiola, el entrenador del Barça:
–“Guardiola difícilmente sufrirá un ataque de ”
La frase, más allá de las preferencias futbolísticas de cada cual y de lo que se pueda pensar sobre dicho señor, me ha hecho pensar en tantas y tantas personas que, por lo que se observa, sí que adolecen con frecuencia de ataques de “sentirse importantes”.
Y es que es obvio que no es lo mismo ser importante que sentirse importante.
¿Quiénes padecen esta dolencia, no sólo negativa para uno mismo, sino también molesta para los demás?
Por ejemplo:
–quienes piensan que todo el mundo ha de contar con ellos para cualquier cosa
–o quienes creen que son los únicos que poseen el saber universal
–y quienes, cuando se equivocan, necesitan alguien a quien echar la culpa
–o los que no entienden que todos somos necesarios, pero nadie es imprescindible.
La lista podría seguir.

Bona setmana!
Manel

18 doctubre 2009 - Diumenge XXIX - La puntilla

2009-10-17T11:38:00.002+01:00

Benvolgudes, benvolguts, bona setmana un cop més, i si us serveix una nova tramesa

Diumenge XXIX del temps ordinari. Cicle B

El mal exercici del poder

La primera lectura d’avui –del profeta Isaïes- ja ens adverteix que el Servidor sofrent, el Crist, engendrarà una nova humanitat, no pas amb el poder, sinó amb el seu servei humil.

La carta als Hebreus torna a remarcar que Jesús fou enlairat a la glòria pels camins de la humilitat i del sofriment.

I l’evangeli afronta decididament i clarament el tema del poder, que és el punt de reflexió que ens ofereix avui la Paraula
.
Segons la concepció messiànica que tenien els mateixos deixebles de Jesús abans de la seva mort i resurrecció, Jaume i Joan sabien molt bé el que demanaven. El seu arribisme els feia desitjar els millors llocs. Per això els altres, que també manifestaven la mateixa aspiració s’indignaren contra ells. La condició humana és així: l’afany de poder, de qualsevol mena de poder, ens perd i ens converteix en permanents competidors contra els qui desitgen el mateix que nosaltres.
Davant d’aquella situació, que serà una situació universalment repetida, Jesús ha de pronunciar-se.
I Jesús no refusa el poder com a tal, però mostra que és el seu exercici el que cal revisar. La pregunta seria: –poder ¿per fer què? ¿per exercir-lo com?
Per posar un exemple, Jesús no vol que entre els seus seguidors el poder s’exerceixi com sovint l’utilitzen els polítics: els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits con si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor... I es posa Ell mateix com a exemple: com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat...
Haurem de reconèixer, amb tot, que aquesta proposta de Jesús és molt engrescadora, però sembla permanentment oblidada en la nostra Església. La percepció que tenen els de fora de l’Església no sembla conjuminar-se amb aquesta proposta de Jesús, i l’experiència que hi ha al mateix si de l’Església tampoc. Un poder basat en la submissió incondicional dels membres de l’Església a la jerarquia és molt poc evangèlic.
I per parlar no només del poder a l’Església, fora bo també que l’evangeli d’avui servís de reflexió per a les relacions de poder, per exemple, en el si de les famílies, o d’altres institucions.

La Puntilla
Mapa o brújula
–Vosotros ¿cómo viajáis por la vida, con mapa, o con brújula?
Le gustaba sorprender a los alumnos con este tipo de preguntas.
Ellos sabían que les iba a soltar un rollo filosófico, pero les encantaba oírle.
–Quienes viajan con un mapa en la mano se acogen a los que está fijado en él No son aventureros. No van a ningún lugar que no sea los que marca el mapa...
Por el contrario, los que se lanzan a la vida con una brújula en la mano, la hacen servir cuando se pierden en el camino, pero siempre están a la búsqueda de nuevos caminos para llegar a nuevas metas....
Viajar con mapa, o con brújula marca la diferencia entre quienes conciben la realidad como estática y establecida, y los que saben que la realidad es dinámica y cambiante.
Ya había dicho lo que pensaba, pero un alumno le replicó:
–Pero, por ejemplo, a Dios solamente se le encuentra en el mapa que nos marcó su hijo Jesús...
–Ese es tu error – le respondió. A Dios se le puede encontrar en muchos caminos, y la brújula siempre te orienta hacia El.

Una cordial abraçada, Manel Simó

Diumenge 28 - 11 d'octubre 2009 - La Puntilla

2009-10-10T07:06:00.002+01:00

Bona setmana, amics i amigues.

Buidar-se per donar-se
El llibre de la Saviesa ens convida, en la primera lectura, a demanar a Déu aquest do per damunt de tot, ja que la saviesa val més que tot l’or del món, i que la salut o la boniquesa... És clar, però, que no es tracta de la saviesa tal com l’entenem sovint nosaltres. La saviesa bíblica podríem definir-la com la capacitat de saber viure i conduir-se a la vida d’acord amb els valors més alts i nobles de l’ésser humà. Demanem, doncs, cada dia aquesta saviesa.

La Carta als hebreus, per la seva part, ens ofereix un gran elogi de la Paraula de Déu: és viva i eficaç, penetra i esclareix les intencions del cor de cada persona... Valorem sempre la Paraula.

I l’evangeli planteja avui clarament la incompatibilitat entre l’afany i la possessió de riqueses amb l’adhesió i el seguiment total de Jesús de Nazaret.
Anem per parts.
L’home que pregunta a Jesús què ha de fer per posseir la vida eterna, és un jueu que, com gairebé tots ells, es mostrava preocupat per complir els manaments de la seva religió. Per això Jesús els hi recorda, i és curiós observar que només l’anomena els manaments que es refereixen a la relació amb el proïsme (no matar, no cometre adulteri, no robar, no declarar en fals contra ningú, no fer cap frau, i honrar el pare i la mare). L’home, diu, aleshores que tot això ja ho fa, però el seu error és creure que per la seva conducta mereixerà el Regne. No se n’adona que quan tot és do gratuït de Déu, no es pot parlar de mèrits. Al do d’un Déu que m’estima es correspon amb la generositat d’una donació total a Ell.
I aquí és on Jesús el posa a prova: deixa-ho tot i segueix-me...i l’home se n’anà tot trist, perquè era molt ric.
La possessió de la vida eterna que cercava aquell home no és qüestió de complir més o menys una ètica o unes normes, sinó una donació personal de la pròpia vida, una disponibilitat permanent, un buidar dia a dia la vida pels altres, per anar, d’aquesta manera, omplint la vida de vida nova...
Per donar-se plenament cal anar desprenent-se de totes les coses que ocupen lloc inútilment, prenen temps i esclavitzen, com són els diners, els afanys de poder o de prestigi, la vanitat, etc.
L’evangeli d’avui recorda aquell consell molt savi d’un mestre d’espiritualitat. Li preguntaren els seus deixebles: –¿què ens falta per ser sants? I la resposta fou: –mireu més bé què us sobra...

La Puntilla
Los cuatro yos
Dicen los psicólogos que nuestro yo se cuadriplica en cuatro yos:
–el yo abierto, o sea aquella parte de mi persona que conozco yo y que conocen también los demás.
–el yo íntimo: aquello que conozco yo y no lo conocen los demás
–el yo ciego: aquella parte de mi personalidad que yo no conozco y que los demás sí que la perciben en mí
–y el yo desconocido, o aquella parte de mi yo que ni yo ni los demás conocemos.
Y con estos cuatro yos a cuestas andamos por la vida haciendo diversas combinaciones:
–En algunas personas observamos que el yo desconocido es enorme, mientras que el yo abierto es muy pequeño.
–En otras, el yo abierto es también muy pequeño, pero, sin embargo, el desconocido y el ciego son muy grandes...
–Hay quien tiene un yo íntimo enormemente grande.
–Y, finalmente, están las personas en las que el yo abierto es grande, el yo íntimo se limita a lo imprescindible, el ciego casi no existe, y el desconocido disminuye progresivamente. Son las que más crecen.

Manel Simó

3 d'octubre 2009 - Diumenge 27 - La Puntilla

2009-10-03T11:26:00.003+01:00

Benvolguts, benvolgudes, no sé si es nota que he estat una setmana a Berlín...
Però jo, puntual a l'encontre setmanal, encara que veig que no us animeu a contestar...ni a dir res...

Diumenge XXVII del temps ordinari. Cicle B

Parlem d’igualtat de drets

¿Què ens trobem avui als textos de la Paraula?
D’una banda, a la segona lectura, comencem a llegir avui la Carta als hebreus, que ja no deixarem fins que acabi l’any litúrgic. És una Carta que no tracta de coses concretes, però que vol donar un cop d’alerta a una comunitat cristiana que s’ha quedat una mica adormida (tal vegada com moltes de les nostres comunitats) Tota la Carta parlarà sobre tot del Crist consagrat pels sofriments i... coronat de glòria i de prestigi. I és que una comunitat només recobrarà vitalitat en la mesura que conegui i s’enamori més i més del Crist que dóna raó de la seva identitat.

I en relació amb les altres dues lectures, és fonamental llegir-les en la seva perspectiva històrica, que no és la nostra.
En el text del Gènesi, sota una literatura primitiva i fins i tot masclista, l’autor vol explicar senzillament l’atractiu poderós i primordial dels dos sexes, i és que Déu mateix ha creat l’home i la dona perquè es complementin en el seu ser i en la seva vida. Déu vol que l’home i la dona s’estimin. No hi ha superioritat ni domini de l’un sobre l’altre. L’amor entre home i dona és una guspira de l’amor de Déu, i la seva dignitat és deguda al fet que han estat creats a imatge i semblança de Déu. Aquí es tracta d’home i dona (i no d’espòs i esposa, com tradueix la versió catalana); i es diu que formen una sola carn (i no una sola família, com també tradueix la versió catalana, com si parlés d’una institució concreta...)
I compte! amb l’evangeli.
En el judaisme contemporani de Jesús, el tema del divorci es plantejava de manera molt diferent a com es planteja avui entre nosaltres. El dret de divorciar-se era pràcticament exclusiu de l’home, i fins i tot, en l’escola Hillel, la llei de Moisès sobre el repudi (Deuteronomi, 24,1) era interpretada de manera que per qualsevol cosa, el marit podia repudiar la dona.
La pregunta que li fan, per tant, a Jesús, no és sobre el divorci tal com l’entenem i parlem avui, sinó sobre la desigualtat de drets entre l’home i la dona. El fariseus volien saber si els drets de l’home eren il•limitats. Jesús pensa que de cap manera, i per això argumenta amb el projecte original de Déu: l’home i la dona no son dos, sinó una sola carn: són iguals en dignitat i en drets, per més que siguin diferents. I és que la diferència és un fet, però la igualtat és un dret. (I aquí tornem a la traducció catalana que pretén parlar de una sola família, quan es parla d’una sola carn)
Amb aquestes explicacions, algú podrà pensar que s’intenta fugir d’estudi. No és això. Es tracta de dir allò que diu la Paraula, no allò que ens interessa que digui.

La Puntilla

Berlín, 20 años
sin muro

El próximo 9 de noviembre se cumplirán 20 años de la caída del tristemente famoso muro de Berlín, que durante 28 largos años (desde agosto de 1961, hasta noviembre de 1989) mantuvo separados a los habitantes de la capital alemana.
¿Cómo es hoy Berlín
Puedo asegurar personalmente que el cambio de la ciudad ha sido espectacular, y hoy, con tres millones y medio de habitantes, Berlín es un gran canto a la modernidad y al progreso.
Es una ciudad en cuya reconstrucción han trabajado y trabajan prestigiosos arquitectos modernos, dotándola de edificios sobrecogedores.
Una ciudad que cuenta con 365 museos, tres teatros de Opera, siete Universidades, y miles de manifestaciones culturales
Una ciudad limpia y disciplinada, silenciosa y nada contaminada.
¿Qué revela todo esto?
Que sigue siendo una gran verdad que los muros, las divisiones, las fronteras y los vacíos enfrentamientos empobrecen a las personas y a los pueblos, mientras que la unión y la comunidad los enriquecen

Cordials salutacions i gutten tag...
Manel Simó

Diumenge 27 de setembre 2009 - Diumenge XVI - La Puntilla

2009-09-25T07:44:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, ¿com va el nou curs? Des d'aquí, un cop més, la trobada amb la paraula dominical, i l'afegit de La Puntilla...

Sempre sumar i multiplicar, mai dividir

–¡Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!
L’exclamació de Moisès, a la primera lectura, és un desig compartit també a l’església d’avui. Perquè necessitem profetes. El profeta és aquell que parla clar i a la cara, que denuncia, y, per damunt de tot, aquell que transmet esperança, que engresca i il•lusiona, i de tot això estem avui bastant mancats...
–La carta de sant Jaume es pot considerar, d’alguna manera, una carta profètica, i per això, parlant avui sobre tot als rics, no s’amaga de dir que l’afany de riqueses és sovint una font de corrupció, com podem comprovar en moltes de les notícies que veiem cada dia. “Les vostres riqueses s’han podrit, s’han rovellat el vostre or i la vostra plata, i el seu rovell serà el vostre acusador i us devorarà... El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps (o han treballat en les vostres fàbriques, o us han servit en els vostres negocis...) clama contra vosaltres, i el crit ha arribat a les orelles del Senyor... ¿Què en penseu, sincerament, d’aquestes paraules? ¿Aporten alguna cosa a la situació de crisi financera i econòmica que estem vivint?
–I l’evangeli, com gairebé sempre, ens interpel•la per canviar actituds que, a voltes, les considerem normals i que, tanmateix, grinyolen a la llum dels criteris de Jesús. Així per exemple, nosaltres estem massa acostumats a diferenciar les persones amb criteris de si són, o no són, dels nostres. I en aquest nostres no fem altra cosa que projectar els nostres gustos, el nostre caràcter, la nostra ideologia política o religiosa, etc. Només són nostres els qui s’assimilen a nosaltres... I aquí trobem el gran error. Si partíssim del fet que tots, per damunt de tot, som persones, germans, fills i filles de Déu, les altres coses quedarien en segon terme.
Jesús dóna una esplèndida lliçó: qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres. (Mireu que Marc (i també Lluc) és un xic deferent de Mateu. Aquest diu: qui no és amb mi, està contra mi, i això no sempre és cert...)
Centrar la vida sobre les idees, més que sobre les persones, genera, normalment, intolerància i intransigència.
Haurem de ser, per tant, comunitats acollidores i mai comunitats excloents. Una cosa són les discrepàncies, i una altra, ben diferent, l’afany d’imposar les idees, o les condemnes.
Tothom que fa el bé, tothom qui ajuda a l’alliberament de les persones dels seus sofriments i les seves opressions, més enllà de les creences o no creences que pugui tenir, es troba, sense cap mena de dubte, en la línia de l’evangeli de Jesús de Nazaret.. I ja que l’evangeli acaba avui amb una consideració sobre l’escàndol, allò que és veritablement escandalós és que algú s’atreveixi a excloure a algú per motius purament banals...

La Puntilla

Sueño
Había rezado muy atentamente el Padre nuestro, pero “cayó en la tentación” de ponerse a soñar en lo que podría suceder en el nuevo curso.
“Aquella era una comunidad en la cual la vida era fácil y agradable.
Toda la gente compartía lo que tenía, y los mayores, los jóvenes y los niños se sentían queridos.
Se había desterrado la mala costumbre de criticar por criticar, y cuando había algo que decir, se decía a la cara, sin enfados ni malos rollos…
Cada vez había más jóvenes conscientes y responsables, que se dedicaban con ilusión a sus tareas.
Nadie se desentendía de los problemas de los demás, y todas las cosas se consideraban como propias y de todos.
El servicio, la gratuidad y la disponibilidad eran las tres grandes cualidades de aquella comunidad.
Los enfermos eran especialmente atendidos y cuidados y nadie se sentía ni olvidado ni marginado.
Y el que iba al frente de la comunidad era un miembro y un servidor más…”
Se despertó del sueño y pensó: “los sueños siempre pueden ser posibles...”

20 DE SETEMBRE 2009 - Diumenge 25 de durant l'any.- La Puntilla

2009-09-18T11:02:00.001+01:00

Benvolguts, benvolgudes, una setmana més, el començament d'un nou curs...

Qui és el més important?
A les lectures d’avui continua, en primer lloc, la clarividència de la carta de Jaume: “el fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau”...¿D’on venen entre vosaltres les lluites i les baralles?...Desitgeu coses que no teniu, envegeu coses que no podeu aconseguir... ¡Quina bona reflexió en aquests moments d’una profunda crisi d’humanització, en una societat narcotitzada per l’afany de consumisme de coses materials!

Anem, però, a l’evangeli.
Jesús, després d’anunciar una vegada més, quin serà el seu destí final –la mort i la resurrecció-, marca com haurà de ser l’estil i el tarannà del seu Regne.
Havia sorprès als seus deixebles discutint sobre quin seria entre ells el més important, en un Regne que entenien com a poder polític i social, i aquest era el seu gran error.
Per això, Jesús es disposa a donar-los una esplèndida catequesi sobre l’actitud de servei, que és l’actitud ben contraria de l’actitud de dominar. Qui vulgui ser el primer –en el meu Regne– que sigui el servidor de tots...

Ens trobem ara en el començament d’un nou curs, i l’evangeli d’avui ens ofereix una molt bona ocasió per plantejar-nos els diferents serveis que es necessiten en una comunitat si vol créixer i ser fidel a la seva missió de difondre el Regne de Déu.
Els cristians i cristianes, els seguidors del Crist, haurem de ser, avui més que mai, els grans servidors, acollint tothom, intervenint en les tasques socials comunes (institucions del poble, escoles, associacions de veïns, empreses, reivindicacions sindicals etc) i, sobre tot, en la comunitat parroquial (catequesi, celebracions, tasques de manteniment, grups de formació, tallers, etc.), i oferint sempre un esperit de disponibilitat, particularment envers els més febles.
Hem de ser conscients que aquestes idees sobre el sentit de la primacia i la superioritat, a nivell social i religiós, s’enfronten totalment amb les idees que ens envolten. Però aquesta és la grandesa de la proposta de Jesús. Les coses valuoses sempre són costoses.

La Puntilla
Nuevos retos
Hay personas a las que desde pequeñas les enseñaron a dar un relieve especial al comienzo de un nuevo curso.
Se trata de reflexionar un poco y elaborar una lista de lo que se pretende hacer y conseguir en el curso que empieza.
Es cierto que hoy esto, sin embargo, no suele agradar a la gente más joven, que prefiere vivir al día, en una pésima traducción de aquello que dijo el poeta, carpe diem.
Como también es verdad que hay personas que han dejado de hacerlo porque su desánimo era constante cuando al finalizar el curso en cuestión observaban que los deseos y proyectos se habían quedado en deseos y proyectos...
Con todo, hay que dejar constancia que los psicólogos ven muy bien que nos ocupemos un poco en formular nuestros deseos, ya que “un deseo claramente definido, dicen
permite encauzar nuestras energías con acierto y efectividad”
Ahora bien, los deseos y los propósitos han de ser formulados desde un realismo posible, o sea, que sean cosas que están, con esfuerzo, a nuestro alcance.
Buen curso nuevo.

Doncs apa, a veure qui s'anima a escriure quatre lletres...
Manel

Diumenge 13 de setembre - 24 durant l'any - La Puntilla

2009-09-11T18:03:00.002+01:00

El curs ja comença- Ens hem de posar les piles, i endavant...

Qui sóc Jo per a vosaltres?
En primer lloc, ¡quina claredat avui la de la carta de sant Jaume:”si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe!” Són paraules que no necessiten massa explicacions, sinó molta interiorització i posta en pràctica.
I a l’evangeli d’avui trobem dues parts ben diferenciades, les dues de capital importància.

En el primer paràgraf podem considerar dirigida a nosaltres la pregunta de Jesús: “vosaltres, ¿qui dieu que sóc Jo?” I la pregunta, naturalment, no és per a ser resposta des de la teoria, des dels coneixements, sinó des de la vida, des de l’experiència.
Del coneixement històric de Jesús em sabem ben poc. Del coneixement bíblic i teològic s’ha escrit i parlat abundosament, i serà difícil trobar a la història un personatge del qual s’hagi escrit tant com de Jesús de Natzaret. Però el coneixement de què parlem aquí és el coneixement vital, experiencial, interioritzat, i aquest no s’acaba mai, sempre es troba en permanent creixement. ¿Significa avui per a mi Jesús de Natzaret el mateix que significava quan vaig fer la primera Comunió? ¿En quines coses he aprofundit en mi la seva persona i el seu missatge?

D’altra part, el segon paràgraf de l’evangeli d’avui podríem dir que complementa el primer. Perquè si de veritat hem avançat en el coneixement personal de Jesús de Natzaret haurem experimentat que seguir-lo és portar com Ell les creus que ens toquin a la vida, i que el seu seguiment és un seguiment molt absorbent: “perdre la vida per Ell i per l’Evangeli”
Acceptar Jesús és acceptar el seu destí (portar la creu i donar la vida) i les paradoxes que comporta l’evangeli.

Demà mateix, 14 de setembre, celebra l’Església la festa de l’Exaltació de la santa Creu, i el Crist crucificat ens revela la victòria de l’amor que triomfa sobre el mal i fa brollar la vida de la mort. Imitem-lo

La Puntilla
Humanizarnos
En los tiempos de la dictadura era frecuente poner sobre la mesa un agitado debate:
¿Qué hay que cambiar las personas o las estructuras?
Y había partidarios para ambas posturas.
–Quienes pensaban que con aquellas estructuras de falta de libertad no se podía avanzar, pensaban, lógicamente, que lo que había que cambiar eran las estructuras sociales.
–Pero quienes pensaban que las estructuras las cambian las personas, y que si no cambiaban las personas, no era posible cambiar las estructuras, defendían, lógicamente, como prioritario, el cambio de las personas.

Ahora ha pasado el tiempo y todo parece indicar que, al menos hoy, lo que es absolutamente urgente es el cambio de las personas.
El mundo se transforma cambiando a las personas. Lo que es hoy más necesario que nunca es que los seres humanos nos humanizemos. Porque sólo donde hay humanidad, hay paz, respeto, tolerancia, amistad, gozo y disfrute de la vida para todos. ¡Cuánta razón tiene el obispo Casaldàliga cuando piensa que la autèntica crisis actual es una crisis de humanización!

¿Tenéis algun comentario para añadir? A ver si os animáis. Esto se està quedando en un monólogo...
Una abrazo
Manel Simó

Diumenge 23 - 6 de setembre 2009 - LA PUNTILLA

2009-09-05T12:43:00.002+01:00

Diumenge XXIII del temps ordinari. Cicle B

Benvolguts amics i amigues,

Tres lectures molt sucoses
Avui és un d’aquests diumenges en els quals les tres lectures que ens ha ofert la litúrgia són molt profitoses.
Per això, deixeu-me subratllar algun aspecte de cada una d’elles.

Isaïes, en la primera lectura, ens ha llençat un crit: Sigueu valents, no tingueu por! Que n’és de bo i de necessari sentir avui aquestes paraules engrescadores! Davant el panorama social i religiós, quants motius trobem per al desànim i la tristor. Quants problemes personals, a voltes, per motius de salut, de manca d’il•lusió, de recursos...I el profeta insisteix: “sigueu valents, no tingueu por, perquè aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia i a salvar...

A la segona lectura, el consell pot semblar una mica més utòpic, però molt vàlid: no comprometeu la vostra fe fent diferències entre les persones... La igualtat no nega l’originalitat i els trets específics de cada persona, però promoure la igualtat és reconèixer les necessitats de cadascú i esforçar-se per oferir a tothom els mitjans que necessiti per desenvolupar-se dignament. I l’exemple que posa sant Jaume és d’aquells que entra clarament pels ulls. La diferència entre les persones suposa la destrucció de la comunitat.

I al relat de l’evangeli, exclusiu de sant Marc, se’n presenta un signe molt expressiu: Jesús surt del cercle dels jueus, es dirigeix a terres paganes, i allà guareix un sordmut, símbol d’una humanitat tancada a la veu de Déu. El poble jueu ha refusat Jesús, i un pagà restarà obert a la fe.
Tancar-se en si mateix i desentendre’s dels altres és convertir-se en sordmuts morals: sord davant dels altres i mut per als altres.

I fixeu-vos en un darrer detall: aquell sordmut de l’evangeli va tenir la sort que uns altres li portaren a Jesús, i en Ell va trobar el pedagog actiu i pacient que el va reinserir a la societat. Avui són molts els qui necessiten algú que els ofereixi mitjans per recuperar la fe. Un dels grans mitjans és que s’apropin a una comunitat que els aculli, els engresqui, i els valori com a persones.

La Puntilla
Comunicadores
Al menos lo repetía un par de veces al año en sus clases:
–Recordad que hay cuatro tipos de comunicadores:

–Los que ni tienen nada que decir, ni saben cómo decirlo.

–Los que tienen mucho que decir, pero no saben cómo decirlo

–Los que no tienen nada que decir, pero saben cómo decirlo

–Los que tienen mucho que decir y saben cómo decirlo.

Los alumnos llegaron a entender que se refería, más o menos, a cuatro tipos de personas:

–los puros fantasmas

–los poco iniciados

–los vendedores de humo

–los que están bien preparados

Pero un alumno le interceptó:
–¿Y los que dicen, pero no hacen, hablan, pero no actúan, critican, pero no construyen, ¿son buenos comunicadores?

–Sí, son comunicadores de incoherencia....

Diumenge 30 d'agost 2009 - La Puntilla

2009-08-29T16:32:00.002+01:00

Les vacances ja comencen a tocar punt final i és hora d'anar pensant en el nou curs. I nosaltres, diumenge a diumenge, ens trobem.

Diumenge XXII del temps ordinari. Cicle B
Les lleis i les persones

Després de passar cinc diumenges amb el capítol 6 de l’evangeli de Joan, tornem avui a l’evangeli de Marc, que és el propi del cicle B, i que escoltarem fins l’Advent.
Una altra novetat és que comencem a llegir avui, i ho farem durant quatre diumenges més, la Carta de Jaume, que en el seu inici ens convida enèrgicament no només a escoltar la Paraula, sinó, sobretot, a posar-la en pràctica de manera concreta.

¿Quin és en aquest diumenge el missatge principal que ens ofereix l’evangeli?
Marc ens mostra en el capítol 7 del seu evangeli una manifesta oposició entre la manera de pensar i de fer dels fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem (adoneu-nos que Jerusalem era oficialment la guardiana de la doctrina oficial del judaisme), i el pensament de Jesús i l’actuació dels seus deixebles, on allò que compta són els comportaments i les actituds, la manera de viure i d’actuar que no poden classificar-se només en normatives de pràctiques externes.
Jesús critica als fariseus que converteixin en principals el que en realitat són manaments secundaris, ja que són un conjunt de pràctiques i ritus externs que la tradició ha creat, i per contra actuïn d’esquena al projecte de Déu de cara a les persones.
La cita que fa Jesús d’Isaïes és clara:
Resumint: Jesús defensa que un ritual (sigui religiós, militar, polític, etc.) per sí mateix no canvia a una persona. Un ritual no pot posar-se per damunt de les actituds ètiques. Jesús critica l’excessiu legalisme. Vol que mirem sobretot l’actitud interior. És cert que la norma, la llei, és necessària, i ens serveix de camí, però la llei de Déu mai s’ha d’entendre d’una manera exagerada, fins al punt de convertir-la no precisament en un camí de llibertat, ans el contrari, en una font d’angoixa, o en un compliment purament d’aparença.
Avui, a la vida política, social i religiosa, és molt freqüent la subversió de valors, és a dir, mostrar-se escrupolosament exigent en les normes secundàries i, en canvi, saltar-se despreocupadament les normes que posen en perill la pròpia vida o la dels altres.
Hi ha una pregària que he vist atribuïda a diversos autors i no sabria dir de qui és autènticament, i que diu: Senyor, ajuda’m a no canviar allò que no es pot canviar; ajuda’m a canviar allò que es pot canviar; i, Senyor, ajuda’m a distingir una cosa de l’altra... Crec que és una bona pregària per glossar l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia.

La Puntilla
Reímos poco
En los estudios de periodismo tuve un profesor que nos puso un ejercicio muy original: caminar Rambla arriba, Rambla abajo, observando el rostro de las personas. Ni que decir tiene que cuando me tocó hacer la redacción de lo observado, tuve que subrayar las pocas sonrisas y risas que había observado.
Aristóteles afirmó que un bebé sólo adquiere la condición de persona cuando empieza a sonreír. Y es que la risa es, en verdad, el último gran reducto de la libertad humana y constituye la gran rebeldía del ser humano.
Sin embargo, dicen las estadísticas que hoy el adulto más risueño no suele sonreír más de cien veces al día, y los menos alegres no pasan de 15, si llegan.
¿Qué nos pasa? ¿Por qué reímos tan poco?
La risa auténtica (no la falsa e hipócrita) mueve 400 músculos de todo el cuerpo, quema calorías, ensancha los pulmones, oxigena los tejidos y fortalece el sistema inmunológico.
Así pues, si no somos un poco más generosos en la ironía, el humor y la risa, o es que somos muy poco libres, o es que somos propensos a enfermar...

Fins la propera setmana. ¿No us animeu a fer algun comentari?

23 d'agost 2009 - Diumenge XXI - La Puntilla

2009-08-24T08:25:00.002+01:00

Benvolguts amics i amigues, queridos todos, aunque tarde, no quiero que os falte el quinto y último comentario sobre el capítulo sexto de san Juan, ni tampoco La Puntilla. Se acaba el verano. Planificad con entusiasmo el nuevo curso...

Diumenge XXI del temps ordinari. Cicle B

Uns no, altres sí
L’evangeli d’avui presenta l’efecte final i el desenllaç de tot el discurs del pa de vida que hem anat escoltant els darrers diumenges: molts dels qui havien seguit Jesús fins aleshores, l’abandonaren i ja no anaren més amb Ell... Simó Pere, però, en nom dels altres deixebles, i a la pregunta de Jesús sobre si ells també volien abandonar-lo, respon: Senyor, ¿a qui aniríem?...nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.
Aquesta situació pressenteix ja la que serà la permanent realitat al llarg de la història: molts no acceptaran la fe, i altres atorgaran al Crist l’adhesió més incondicional. Molts no valoren gens l’Eucaristia, i altres troben en ella el veritable aliment de la seva fe.

El gran error de molts dels qui escoltaren el discurs del pa de vida va ser que ho feien des de una perspectiva purament grollera i material, mentre que l’Eucaristia només s’entén des d’una perspectiva autènticament sagramental, al nivell d’una fe que accepta els signes com a portadors de gràcia i comunió.

Per entendre què significa l’Eucaristia és indispensable una actitud de fe. Una fe que és adhesió personal a Ell, als seus criteris, a la seva manera de pensar i de viure, i als valors que Ell va proposar i defensar.
L’Eucaristia –menjar la carn i beure la sang del Crist– és l’expressió simbòlica de la unió i la fusió amb la vida del Crist.
L’Eucaristia és una experiència de encontre entre el Ressuscitat i els creients

I voldria subratllar un detall més de la resposta de Pere a la pregunta de Jesús sobre si ells també volien anar-se: Diu Pere: només Vós teniu paraules de vida eterna... Avui estem superinflats de paraules, i crec que es precís tornar a valorar la paraula en la seva justa vàlua, Hi ha massa paraules fugaces, mentideres, hipòcrites, brillants en la forma i buides en el fons, enganyoses, poc crítiques, conformistes... Per això, ens cal continuar cercant paraules autèntiques, portadores de vida, profundes, crítiques, missatgeres de pau i felicitat, compromeses... El missatge del Crist ofereix una gran possibilitat .

Tant de bo, doncs, que aquesta proclamació del capítol sisè de l’evangeli de Joan, que hem llegit i analitzat en els darrers cinc diumenges, hagi servit per aprofundir i valorar encara una mica més el gran regal de l’Eucaristia.

La Puntilla
Belleza
Leí en una ocasión que Miguel Angel Asturias, el novelista y poeta de Guatemala, premio Nobel de literatura en 1967, cambiaba la petición del Padrenuestro , por .
Y esta anécdota poética me plantea una iniciativa:
–¿qué tal si cada día, antes de ir a dormir, nos preguntásemos:
Ya sé que habrá quienes piensen que semejante pregunta puede resultar cursi o trasnochada; como no faltarán los que se muestren mucho más pragmáticos y prefieran preguntarse: ¿cuánto he ganado hoy?
Todos y cada uno de nosotros somos, a veces, protagonistas y, a veces, espectadores. Repartimos belleza o contemplamos belleza.
Hoy, sin embargo, al final de una densa jornada, he decidido indagar el salario de belleza que me ha deparado el día, y sólo me ha venido a la cabeza la imagen de un solemne y espontáneo bostezo de una persona joven que compartía asiento en el autobús.
Bueno, tal vez no sea muy feo el hecho de aburrirse...

Hasta la próxima...

Assumpció - Diumenge XX - La Puntilla

2009-08-16T12:25:00.002+01:00

Amigues i amics, encara que sigui a brau pasat (quina castellanada, oi?)us envio el meus comentaris. Sempre va bé contrastar...

L’Assumpció de la Mare de Déu
El contingut d’aquesta festa, ignorada durant els primers segles de l’Església, és la creença de que Maria, la mare de Jesús, “un cop acabat el curs de la seva mortal, fou assumpta en cos i ànima a la gloria”. Així, d’aquesta manera, ho proclamava el Papa Pius XII com a veritat dogmàtica, l’any 1950, després d’una oportuna consulta als bisbes de tot el món.
I com cada any, aquesta festa ens dóna ocasió a nosaltres de contemplar Maria com a “una autèntica dona de fe”, tal com la proclama Elisabet, a l’evangeli que llegim avui.
Una fe, la de Maria, que li va fer entendre perfectament com actua Déu a la història, i quin és el seu projecte sobre aquest món: “Déu és aquell que estima, de generació en generació, als qui creuen en Ell. Déu es qui omple de béns els pobres, deixa sens res els rics i derroca els poderosos. I Déu manté per sempre l’aliança amb el poble”
D’això n’estava convençuda Maria, i si darrera de cada persona de bé hi ha una mare, és obvi que aquestes van ser les idees que va transmetre al seu Fill Jesús.
Si volem seguir les petjades de Déu, de Maria i de Jesucrist, ja sabem el camí: estimar Déu que ens estima, apostar a favor dels més febles, i mantenir-se sempre fidels al poble.

Diumenge XX del temps ordinari. Cicle B
Quart dels cinc diumenges dedicats a reflexionar sobre els discurs del pa de vida (Joan, capítol 6)
La idea d’avui és aquesta: –l’adhesió a Jesús no pot quedar-se només en una adhesió intel•lectual o teòrica, sinó d’assimilació i total compenetració amb Ell. Això és el que dóna a entendre el simbolisme del pa: igual que l’aliment material es fa carn de la nostra carn i sang de la nostra sang materials, el pa viu que és Jesús ha de passar a ser part constitutiva de la nostra condició cristiana.
Avui el discurs pren clarament la línia d’exaltació de l’eucaristia: el sagrament és una manera externa de combregar amb la mort del Crist i de participar així de la seva resurrecció.
A la història de l’espiritualitat, l’Eucaristia ha passat moments de desconeixement i fins i tot de menyspreu. Tanmateix esdevé imprescindible per mantenir viva i forta una actitud interior de seguiment del Crist i compromís amb els valors de l’evangeli.

La Puntilla
Libertad
¿para qué?
Fue una larga y provechosa conversación:
–Hoy mucha gente, joven y no tan joven, afirma:
Y es que la secularización ha optado y luchado por la reivindicación de la subjetividad y, por lo tanto, de la libertad.

– Pero,luego,
paradójicamente, parece que la gente no sabe qué hacer con esa libertad...

–Por ejemplo, ¿por qué se añoran tiempos de dictadura? ¿Tan poco se valora la libertad?

–Más aún: Fíjate cómo hoy existe una tendencia muy grave a no tomar decisiones... ¿Cuántos padres renuncian a ejercer de padres?
–¿Cuántos cargos asumen sus responsabilidades y afrontan las dificultades con decisiones a veces impopulares, pero necesarias?

–Sin duda, acertaba san Pablo cuando afirmaba que
–Sí, porque la libertad abandonada a sí misma, entra en una crisis permanente.

Fins la propera setmana, i suporteu bé les calors de l'estiu... Una abraçada

Diumenge XIX y La Puntilla – 9 D'AGOST 2009

2009-08-09T19:24:00.003+01:00

AMIGUES I AMICS, ENCARA QUE UNA MICA TARD, NO VULL QUE MANQUI EL MEU COMENTARI- PERO M'AGRADARIA OBTENIR ALGUNA RESPOSTA...

Continuem – cal recordar– amb la lectura del capítol 6 de l’evangeli de sant Joan, anomenat el discurs sobre el pa de vida.
Fa quinze dies la idea principal era: “el pa, compartit, es multiplica”; diumenge passat vèiem com Jesús ens animava a treballar no només pel pa material, sinó pel pa de l’esperit, i Ell mateix s’oferia com a aliment: “Jo sóc el pa de vida, els qui venen a mi no passaran fam...”
Avui, davant l’escàndol dels jueus que no entenien què volia dir que Jesús fos pa de vida, Ell intenta explicar-ho més a fons: el seu sacrifici – la seva mort i la seva resurrecció– obtindrà la salvació per a tots, i serà per aquesta salvació que tots podrem arribar a la presència de Déu en una vida eterna. El pa de l’Eucaristia simbolitza aquest sacrifici del Crist, i d’aquest pa, tots en podem menjar.

L’humanització no allunya de Déu,
sinó tot el contrari
Diumenge passat acabàvem la lectura de l’evangeli amb l’afirmació de Jesús: “Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set”
Però els jueus, –diu avui l’evangeli, murmuraven contra Ell i s’escandalitzaven, perquè a Jesús el veien només com un ésser humà més, ni més, ni menys, i els resultava molt difícil que s’apropiés qualitats pròpies de Déu.
L’evangelista Joan, d’una part, insisteix sovint en el seu relat en la vida humana de Jesús, i ho fa perquè ja havia començat a aparèixer la literatura gnòstica, segons la qual, la humanitat de Jesús no era real, sinó només una aparença. Jesús, insisteix Joan, veu, escolta, menja, etc. és a dir, és comporta com a un ésser humà.
Ara bé, la seva humanitat no oculta la seva divinitat, ni la seva divinitat oculta la seva humanitat.
El Jesús de la fe és el Jesús de Natzaret, humà i sensible, i, alhora, Fill de Déu, aquell que és l’únic que ha vist Déu, aquell que dóna vida eterna als qui creuen en Ell. En aquest sentit és pa que dóna vida. És pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I perquè és humà, donarà la seva vida, perquè doni vida al món..
Tenim aquí, doncs, una idea preciosa: per apropar-se a Déu, no ens hem d’allunyar d’allò que és humà. Més encara: L’únic camí per apropar-se a Déu és el camí que feu Déu per apropar-se a la humanitat, a través de Jesús: fer-se ésser humà: humanitzar-se.

LA PUNTILLA
Breves
El verano no siempre invita a grandes y extensas lecturas, pero no invalida la capacidad de pararse en breves pensamientos.
Esta vez, he recopilado cuatro pequeñas joyas:

–Los bosques preceden a las civilizaciones; los desiertos, las siguen...
Esta frase me ha recordado una campaña que se llevó a cabo en Guatemala bajo el lema de “lo suficiente”, y que, en relación con el buen uso de la naturaleza, decía: “basta de destrucción del medio ambiente. Toma de la naturaleza sólo lo que necesites” Nosotros, sin embargo, en general, la seguimos desertizando...
–“Cuando un hombre pide justicia, normalmente es que quiere que le den la razón...” Y no sé si siempre podemos decir que tenemos razón...

–Ésta és de Borges, el gran escritor argentino: “todas las teorías son legítimas...Lo que importa es lo que se hace con ellas... Y es que de la teoría a la práctica hay el largo recorrido de la implicación y el compromiso...

Y una última: “lo que es digno de hacerse, es digno de que se haga bien... Totalmente de acuerdo.

Que continuï el bon estiu per a tohom
Salutacions

2 d'agost 2009 - Diumenge 18 de durant l'any. Evangeli i La Puntilla

2009-07-30T19:39:00.002+01:00

Bons i estimats amics

Recordeu que anem seguint, durant cinc diumenges, el capítol 6 de l’evangeli de sant Joan. I avui és el segon d’aquests cinc diumenges. El tema general és una reflexió sobre el pa de vida, i es refereix principalment a l’Eucaristia.
Diumenge passat el punt de reflexió era: “el pa compartit, es multiplica”. Avui: no hem de treballar només per un menjar que es fa mal bé, sinó pel menjar que dóna vida eterna.

Quanta fam de valors de l’esperit!
Quanta fam de Déu!
“Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set”
Heus aquí una proposta que pot interessar a molta gent.
Vèiem el diumenge passat que mitjançant la multiplicació feta per Jesús dels pans i els peixos que algú va oferir, molta gent va poder satisfer la seva fam material.
I avui Jesús avança en la seva catequesi: “no és suficient alimentar-se només amb menjar material, sinó que hi ha un altre aliment que dóna vida eterna, que canvia la manera d’entendre i de planificar la vida, fins i tot en aquesta terra”
Hi ha molta gent al nostre voltant que manifesta a la seva vida una veritable fam i set de moltes coses que no són només materials; cerquen i no acaben de trobar com solucionar els seus problemes interiors, i trobar un estil de vida on gaudeixin de més felicitat.
Fam i set, per exemple, d’ajuda, d’amistat, de ser escoltats, de solidaritat, de companyia, d’afecte, d’estimació...
L’evangelista Joan es caracteritza per presentar Jesús sota tres símbols molt expressius: pa, aigua i llum. En el fons són els tres dons més radicals que va rebre Israel en el desert, perquè eren els perills que més hi havia en un desert: el perill de morir de fam, el perill de morir de set, i el perill de perdre’s. Tres dons que avui cerca i agraeix també molta gent per donar ple sentit a la seva vida en el desert del món.
L’adhesió a Jesús, al seu missatge i a la seva forma i estil de vida, és pa que alimenta. I l’Eucaristia és una manera de fer presencial aquesta adhesió. És l’aliment que vigoritza i dóna fortalesa a la nostra fe.

LA PUNTILLA
Mirar
Es una anécdota, pero podría ser real.
Un padre llevó a su hijo por primera vez a ver el mar, ya que como tantas otras criaturas que habrá, todavía no lo había visto nunca. Y el niño, fascinado ante aquella inmensidad, no paraba de girarse hacia su padre y decirle: –papá, ayúdame a mirar, ayúdame a mirar...

Y he pensado que esta sencilla frase tendría que convertirse, para nosotros, en una de nuestras actitudes cotidianas más frecuentes, e, incluso, en una bonita oración:
–Señor, ayúdanos a mirar...
Ya se ha comentado alguna vez que mirar es algo más profundo que ver. Ver es un acto físico, mientras que mirar es un acto psíquico, es decir, requiere un plus de atención y de percepción.
El niño de la anécdota veia el mar, pero sin embargo, pedía a su padre que le ayudara a mirar el mar, es decir, a captar la complejidad, los matices, la forma y el fondo de la realidad, distinguiendo lo auténtico de lo aparente...
Si hoy son tan frecuentes los juicios superficiales y vacíos sobre las cosas es porque se ven, pero no se miran. Y así nos va a todos. Miremos más.

Fins a la propera setmana, i a veure si us animeu a dir-me alguna cosa...

Diumenge 17 de durant l'any - 26 juliol 2009 - La Puntilla

2009-07-25T07:05:00.002+01:00

Benvolgudes amigues i amics, de nou amb vosaltres. El viatge,molt bé, encara que amb una barreja de sentiments després de veure les dificultats d'uns pobles del centre d'Europa, els balcànics, que es recuperen d'una guerra cruel, alhora que presenten unes opcions turístiques i d'acollida impressionants (sobre tot Eslovenia i Croàcia)

I anem amb la litúrgia del diumenge, i amb el comentari de La Puntilla.

Diumenge 17 de durant l’any
Nota prèvia: Ja és habitual, en l’any que llegim l’evangeli de Marc, com és el cas d’enguany, interrompre la seva lectura durant cinc diumenges, per llegir en ells el capítol 6 de l’evangeli de sant Joan, que és conegut com el discurs del pa de vida. Comencem, per tant, avui aquesta lectura, que podeu seguir també a casa amb més calma.

La nostra col•laboració és necessària
En aquest capítol sobre el pa de vida, trobem un total de cinc idees, que es repartiran durant els cinc diumenges propers. Son aquestes:
1) el pa, en ser compartit, es multiplica. És el tema d’avui.
2) No hem de treballar només per un menjar que es fa mal bé, sinó pel menjar que dona vida eterna
3) Jo sóc –diu Jesús– el pa de vida, d’una vida plena i per sempre
4) L’adhesió a Jesús no ha de ser només intel•lectual i teòrica, sinó d’assimilació i compenetració amb Ell
5) Molts, en sentir aquestes idees, l’abandonaren, però Pere i els altres digueren:

Avui, doncs, com dèiem, a l’evangeli d’avui sobre la multiplicació dels pans, volem reafirmar que el pa, en ser compartit, es multiplica. I això ens fa pensar en tres punts concrets:
1) la primera i principal esclavitud a la que es veuen sotmesos avui milions i milions d’éssers humans és el problema de la fam: la fam del cos, la fam de pa, però també les nombroses anèmies interiors.
2) En el procés d’alliberament d’aquestes esclavituds, Déu vol comptar amb la nostra col•laboració: aquella gent tenien cinc pans i dos peixos, i van ser necessaris
3) La dinàmica del Regne no és la dinàmica dels diners, sinó la dinàmica del compartir.

Seguirem aprofundint en aquest capítol del pa de vida. I per arribar a aquest pa, cal no perdre les ganes de menjar.

LA PUNTILLA
“Que gane lo mío”
Javier Marías, el hijo del gran filósofo que fue Julián Marías, sobresale sobre todo como novelista de éxito, pero no renuncia a la capacidad de reflexión que tuvo su padre. Por eso hoy le pido prestada esta puntilla.
Escribía el otro día:
–Con demasiada frecuencia la cuestión hoy es ya sólo ... A una gran parte de la población la verdad ha dejado de importarle. De hecho ha elegido no verla aunque se la pongan delante, si no le conviene. Ha decidido de antemano cómo quieren que sean las cosas, y niega cuanto no le gusta o le molesta. Vivimos cada vez más en un mundo en el que la gente no soporta lo que le desagrada, ni lo que crea dudas, ni lo que la obliga a retractarse o a reconocer que se ha equivocado. Es lo propio de muchos niños y de muchos ancianos: niegan la realidad adversa y prefieren no enterarse...
Nos hemos infantilizado o ancianizado....

Una abraçada, Manel Simó

Diumenge 19 de juliol - 16 durant l'any - La Puntilla

2009-07-05T07:38:00.000+01:00

Acció i contemplació
Les lectures d’aquest diumenge constitueixen un autèntic cant d’esperança enfront la preocupant deshumanització que pateix avui molta gent.
¿Què sentiria el poble deportat d’Israel en sentir aquelles paraules de Déu, en boca de Jeremies?: “Recolliré les ovelles de tots els països on les havíeu fet fugir, i les faré tornar als seus prats...Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap...”
Pau, per la seva part, no dubta en afirmar l’obra que Déu ha fet en Crist: “ha creat una nova humanitat centrada en Ell”
I l’evangeli presenta un Jesús compassiu i entranyable, que feia reposar als apòstols, alhora que Ell se’n compadia de la gran gentada que anava “com ovelles sense pastor” i la instruïa llargament.
El gènere humà pateix avui una gran deshumanització; i en una societat que només va a la seva, i on tants homes i dones han perdut la sensibilitat i les entranyes de misericòrdia, fa bo d’escoltar veus que apostin per les persones humanes, els seus dolors i sofriments i les seves necessitats de proximitat.
Jesús fou eminentment un gran pedagog, i en la tasca de formador dels seus deixebles sabia molt bé que després d’enviar-los a la missió d’evangelitzar, calia la tasca de revisar i avaluar la feina feta, i de reposar per carregar de nou les piles. L’acció no es pot deslligar de la contemplació, com la contemplació ha de derivar necessàriament en l’acció.
No deixa de ser curiós que aquest evangeli coincideix quan moltes persones es troben ja de vacances, o pensen en elles. Les vacances han de ser sempre una gran oportunitat per fer allò que habitualment no fem, o no podem fer. I una de les coses que no fem gaire és una revisió tranqui-la i serena del què fem i com vivim.
La societat de l’estress, en que tots i totes hi estem sovint submergits, reclama un descans corporal i mental que ens retorni una bona dosi de pau i d’equilibri interior. És temps de retrobament amb la natura, amb nosaltres i amb Déu.

LA PUNTILLA
Cuatro tareas
Le llamaban “el profesor de las cuatro tareas”. Porque todo su discurso giraba alrededor de cuatro profundos verbos:
–¿Queréis aprender a vivir y progresar en la vida? Ejercitaos en cuatro actitudes básicas:
–integrar;–purificar, renunciar y experimentar

–Integrar supone asumir i aceptar los aspectos más negativos de nuestro yo, poniéndolos también al servicio de la realidad.

–Purificar conlleva no conformarse nunca con lo ya conseguido. Siempre se puede crecer en amor, en fe, en esperanza, en las propias cualidades.
Purificar significa crecer en trabajar a fondo perdido.

–Renunciar lleva consigo solar lastre de las esclavitudes que no nos dejan ser plenamente libres. Renunciar a la imagen, a la fama, al yo, a tener más, en detrimento de ser más...

–Experimentar significa crecer a base de experiencias íntimas y personales. Es mirar con ojos de fe cada realidad.
Es vivir en profundidad.

Diumenge 12 de juliol - 15 durant l'any - La Puntilla

2009-07-05T07:34:00.001+01:00

Pautes per evangelitzar
Diumenge passat la litúrgia en conduïa a demanar el retorn del profetisme. I avui, d’alguna manera, continua el mateix tema. El nostre temps necessita més profetes.
A la primera lectura, hem escoltat la vocació que rep Amós. Ell no se’n considera de profeta –“Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor”; però el Senyor el crida clarament: “vés a profetitzar a Israel, el meu poble”.
Sant Pau, per part seva, en l’esplèndid text de la carta als cristians d’Efes, ens ha recordat com Déu ens ha configurat perquè “fóssim lloança de la seva grandesa” i ens ha marcat, en el Crist, “amb l’Esperit Sant promès”.
I Jesús a l’evangeli envia als seus deixebles a proclamar arreu allò que han vist, han sentit i han viscut. Heus aquí la veritable vocació de profetes.
El do de la fe, com tots els dons de Déu, és necessàriament expansiu. I això vol dir que qui el valora veritablement ha de desitjar que tothom el pugui gaudir.

La vida cristiana no es pot separar de la missió d’evangelitzar. De la nostra fe, il•luminada pels valors de l’evangeli de Jesús, en surt la referència que ha de vitalitzar la nostra ètica cristiana. I és la nostra conducta ètica la que la gent del nostre voltant valorarà o no com autèntica manifestació de la nostra creença.

L’estil cristià té un tarannà propi, i l’evangeli d’avui ens ajuda a recordar-lo. Les cinc indicacions que Jesús dóna als seus deixebles quan els envia a la missió d’evangelitzar són prou reveladores:
–els envia “de dos en dos”, i això ens diu clarament que la missió és sempre una tasca comunitària.
–els capacita per alliberar les persones, que és la nostra tasca més important
–els indica que l’eficàcia de l’anunci no depèn de l’abundància de mitjans econòmics.
–mostra que el missatge de Jesús mai pot ser objecte de negocis o d’especulacions
–i finalment, Jesús manifesta que el seu missatge és de lliure acceptació, i que mai no es pot imposar.

La PUNTILLA
Memoria frágil
Revolviendo papeles me encuentro con un pequeño folleto titulado:“Reflexión ètico-cristiana ante la crisis econòmica”
–Vaya, –me digo– qué actual y qué oportuno...
Enseguida advierto, sin embargo la fecha en que fue escrita esta reflexión: 7 de octubre de 1993.
Pero la leo atentamente y subrayo algunas líneas:
–“La economía de la codicia ha reinado durante demasiado tiempo
Es hora de orientar la economía en un sentido más racional y democràtico. Es hora de introducir un cambio real en la manera de gestionar nuestra economía..”
“Crisis es una palabra abstracta y, como tal, indolora y muy tecnificada. Pero detrás de esta palabra hay mucho dolor, muchas, injusticias y muchos dramas humanos que no podemos dejar de lado”
“Durante unos años hemos vivido instalados en una satisfacción económica que no se correspondía en absoluto con nuestra realidad...”
Sigo leyendo. Nuestro país vivió en 1993 una dramàtica crisis. Y se escribió mucho y bien para salir de ella. Pero se ve que nuestra memoria es muy fràgil...

Diumenge 5 de juliol - 14 durant l'any - La puntilla

2009-07-05T07:31:00.000+01:00

Els profetes són necessaris
Que no ens manquin mai els profetes! Aquest seria el crit que sintetitzaria el desig que ens presenten les lectures d’aquest diumenge. Que no ens manquin mai, malgrat els possibles fracassos i dificultats.
Ezequiel era conscient de la seva condició de profeta. Ho hem vist a la primera lectura: “t’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït”...”Ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”.
I també sant Pau, malgrat la vivència de les seves febleses, se sentia fort, “en veure’s ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist”, com succeirà sempre als profetes.
L’evangeli, per la seva banda, mostra que la tasca de profeta és dura i a voltes abocada al fracàs, com li passà al gran profeta Jesús de Natzaret. La incomprensió, l’escàndol i el refús són habitualment la paga del profetisme, i fins i tot, i a vegades més encara, per part d’aquells que millor podrien entendre el missatger i el seu missatge profètic. Digué Jesús: “els profetes són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”.
Però els profetes, si són autèntics profetes, mai no es rendeixen.
D’altra part, l’evangeli d’aquest diumenge no es pot deslligar del text que varem llegir diumenge passat.
Recordem el cas de la filla de Jaire, una noia adormida, que no morta, filla d’un cap de la sinagoga, la institució religiosa més important del judaisme. I avui, tot just, veiem Jesús fracassant en la sinagoga (“començà a ensenyar en la sinagoga”). ¿Què vol dir això? Que ens trobem davant una institució que no genera fe, perquè viu només d’aparences i no de continguts. I les persones que hi acudeixen fan el mateix: tan sols són capaces de veure en Jesús la seva condició humana, ben modesta i normal, però no reconeixen el caràcter diví de les seves paraules i de les seves obres.
Jesús és el profeta per excel•lència, i, com a tal, s’implica de ple en les preocupacions humanes i les llegeix a la llum de Déu. I aquesta és la lectura que els hi costa acceptar als seus contemporanis. El volien només com un més d’ells, però no com un profeta de Déu.

LA PUNTILLA
Curas obreros
En la línea de la recuperación de toda la memoria histórica, acaban de publicarse un par de libros dedicados a un colectivo que ha sido deliberadamentte olvidado y marginado por y en la Iglesia: los curas obreros.
El movimiento de los sacerdotes implicados en el mundo del trabajo nació en Francia en el año 1944, y en España comenzaron a verse a partir de 1964, en el contexto de una Iglesia nacionalcatòlica. Estos sacerdotes, inmmersos en los últimos años de la dictadura, constituyeron un gran enriquecimiento de la utopía. Se implicaron en luchas socials y sindicales, a la vez que constituían comunidades populares donde alimentaban su fe.
Llegó a haber casi un millar, y muchos de ellos todavía viven hoy y siguen siendo sacerdotes, aunque muchos estén ya jubilados de sus puestos de trabajo.
En los libros que han aparecido se encuentran los testimonios de unos cuarenta de ellos, y su lectura resulta apasionante y forma parte de la historia de nuestro país.
La jerarquía, a excepción de algún obispo, nunca ha reconocido su gran trabajo.

28 de juny 2009 - Diumenge 13 - La Puntilla

2009-06-27T12:18:00.003+01:00

¡Qué gran l'evangeli d'avui! ¡Quins signes d'aliberament! Quina fe la d'aquells que s'apropen a Jesús, i quina delicadesa d'aquell que els toca... ¡Quina critica de les lleis que esclavitzen i de les institucions degradades...!

Un Déu alliberador
La Paraula d’aquest diumenge és una manifestació clara de la identitat de Déu com un Déu de vida i alliberament, i així, a l’evangeli, veiem un esplèndid relat de dos processos d’alliberament.
La dona malalta i la filla de Jaire representen, per si mateixes, el poble d’Israel. La dona portava dotze anys amb la malaltia, com dotze eren també les tribus d’Israel, o sigui, tot el poble. Ambdues dones, com el poble, restaven infecundes: una per la seva malaltia, i l’altra perquè anava a morir sense haver pres marit. Ambdues dones, així mateix, eren víctimes de la institució religiosa jueva: una perquè la llei la marginava, i l’altra perquè encara es trobava sotmesa al pare, que era cap de la sinagoga. La dona malalta era el signe del poble marginat per la llei (era considerada “impura”); i la filla de Jaire simbolitzava el poble sotmès a la institució (la sinagoga).
D’altra banda, el fariseus, que no apareixen en el relat, no feien res per acabar amb aquesta situació. I finalment, és un cap de la sinagoga qui, no trobant solució en la institució que ell representa, acudeix a Jesús, perquè veu que Ell ve a portar un missatge d’alliberament. I és que el poble (la filla), “no està mort”, sinó que “dorm”, i cal que trobi nous camins i noves maneres de desvetllar-se i tornar a viure amb profunditat.

Interpretat l’evangeli des de la simbologia exposada, no resulta difícil trobar possibles aplicacions a la vida i a la situació actual de moltes persones i de molts pobles.
¿Quantes persones viuen avui marginades per una societat injusta i desigual i no veuen esperances de sortir de la seva situació si no troben una mà alliberadora? ¿Quantes persones estan adormides per una societat enlluernadora que esclavitza la seva vida i la converteix gairebé en un viure sense sentit?
Una terminologia a voltes equívoca ha fet que la paraula “alliberament” hagi quedat malmesa per determinats usos, però el que és totalment cert i indiscutible és que el missatge de Jesús és bàsicament un missatge alliberador, perquè es mostra en contra de qualsevol esclavitud que retalli la vida de les persones.

LA PUNTILLA
Propaganda

–No es lo mismo –les decía– propaganda que publicidad.
Mediante la propaganda nos intentan vender ideas, conceptos, valores; y con la publicidad nos incitan a comprar cosas materiales, productos de consumo…

–¿Pero no cree usted que la publicidad necesita previamente el masaje de la propaganda?

–Sí, pero el resultado final no es el mismo. Es mucho más peligrosa la propaganda que la publicidad.

–Pero la propaganda informa…

–¿Informa, o engaña? ¿Propone o impone? ¿Respeta realmente la libertad de la gente? ¿Fomenta su capacidad crítica?

Los debates en aquellas clases eran muy intensos e interesantes.

–Tened en cuenta que el lenguaje de la propaganda suele apelar siempre a los instintos más bajos de las personas y a fomentar un sistema de insolidaridad y competitividad. La ley del mercado nunca crearà hombres y mujeres libres…

Amigues i amics, a temps que no em dieu res...
Manel

Temps durant l'any - Diumenge 12. La Puntilla

2009-06-20T07:00:00.004+01:00

Benvolguts i benvolgudes, donem la benvinguda a l'estiu, i que l'escalfor ens agafi per dins i per fora...

A la barca de la humanitat, a la barca de l'Església

A la barca de la humanitat, i a la mateix barca de l’Església, hi ha angoixes i neguits, sofriments i tempestes, moments dolços i moments amargs.
Job, però, a la primera lectura, ha rebut un advertiment de Déu: “Jo vaig retallar les vores de la mar i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li: fins aquí et permeto de venir, no més enllà” Déu no ens deixa sols en l’aflicció i sap les nostres limitacions.
Pau afirma en la seva carta que ja ha aprés que aquells “qui viuen en Crist són una creació nova”...
I a l’evangeli observem la manca de fe i d’esperança d’uns apòstols encara poc madurs davant les proves, incapaços de superar l’aparent silenci de Déu.
D’altra part, el relat juga amb uns quants simbolismes que caldrà subratllar i reflexionar:

Les dues ribes
Les paraules de Jesús “passem a l’altra riba” poden ser considerades, en general, com a una invitació a veure les coses de manera diferent.
Això passa sovint a la vida. Des de la riba on es situa cada u, és molt probable que vegi les coses de diversa manera com les veu qui no hi és en el mateix lloc. No és igual, per dir-ho directament, veure les coses a la llum de la fe, que a la llum de la negació de Déu. No és el mateix afrontar els temes des de l’nterès que des del desinterès.
“Passar a l”altra riba” suposa experimentar si quelcom és encara possible, abans de donar-ho tot per perdut o impossible.
Hi ha la riba del món segons el pla i el projecte de Déu, i hi ha la riba del món concebut des de l’egoisme i l’individualisme humà, des de la injustícia i la desigualtat, i a les dues ribes ha d’anar a desembocar, metafòricament, la mar de la humanitat i la mar de l’Església. Una mar, però, on tots hi estem ficats i que no es deslliura de patir, de tant en tant, fortes tempestes i adversitats.

Superar les pors
Jesús retreu l’actitud de covardia dels apòstols davant la prova dient-los “¿per què sou tan porucs?”. Jesús va relacionar sovint la fe amb la por i les pors amb la fe. I no és que la por sigui l’origen de la fe, com pretenen alguns, però sí que és ben cert que les pors són sovint una barrera per a la fe, o són un fruit de la mateixa manca de fe.
La fe suposa sempre vèncer moltes pors: por al compromís que comporta; por als canvis; por a l’opinió dels altres; por en el si mateix de l’Església; i por sovint al mateix Déu, imaginat com un Déu terrible, inquisidor i molt poc misericordiós...
Avui no bufen tampoc vents massa favorables, ni per a la fe, ni per a l’Església; i es dóna també la temptació de girar-nos cap a Déu i preguntar: “¿no veieu que ens enfonsem?” La resposta, però, no serà diferent que la que hem escoltat a l’evangeli d’avui: –“¿encara no teniu fe?” La fe mai és seguretat. La fe “és la capacitat de superar els dubtes” (Newton)
Germans i germanes: avui, i el proper diumenge, l’evangelista Marc ens presenta accions de Jesús que volen refermar la nostra fe en Ell com a vencedor del mal. Avui ha estat una tempesta calmada, i el proper diumenge serà la guarició d’una dona amb pèrdues de sang, i la resurrecció de una noia. La lliçó és clara: davant les adversitats que ens puguin arribar, tenim al costat a aquell que ha vençut el mal, i que no ens deixa mai de la mà.

LA PUNTILLA
Cultura

La pregunta fue directa:
–¿Cómo cree usted que se puede ser crítico con el sistema cultural que nos rodea?
La respuesta fue quizá excesivamente teórica, pero ofreció muchos elementos para pensar.
Respondió el profesor:
–Un sistema cultural incluye unos VALORES, unas IDEOLOGÍAS,
unos SÍMBOLOS
unas NORMAS,,
unos MODELOS DE COMPORTAMIETO,
y unas INSTITUCIONES.
Por lo tanto, -prosiguió- para ser críticos de verdad es preciso analizar con mucho cuidado cada uno de estos puntos.
Por ejemplo,
– ¿qué valores privan hoy en nuestra sociedad?
– ¿tienen hoy fuerza las ideologías y el bagaje intelectual de las personas, o se cambian fácilmente por intereses propios?
– ¿qué simbología se ha impuesto?
– ¿las normas resultan eficaces?
– ¿qué modelos de comportamiento se presentan hoy, sobre todo a los más jóvenes?
– ¿qué papel juegan las Instituciones?
Ya veis: hay mucho que pensar…

Doncs, que la calda no ens impideixi pensar...

FESTA DEL COS I LA SANG DEL CRIST - La Puntilla

2009-06-13T10:17:00.002+01:00

En aquesta joiosa festa del Corpus, una salutació molt cordial.

EL COS I LA SANG DE CRIST
VIDA COMPARTIDA
Des l’antiguitat més remota, la sang ha estat considerada universalment com a vehicle i signe de la vida. Donar sang és donar vida.
Així, a la primera lectura d’avui, se’ns ha mostrat la sang como a testimoniatge de la relació de vida entre Déu i el seu poble.
A la carta als Hebreus, i parlant del Crist, se’ns diu que ara ja no és la sang dels animals, sinó que la víctima “sense tara” és el Crist, “que s’ha ofert ell mateix...
En posar de relleu aquesta significació de la sang, s’explica perquè la festa d’avui ja no s’anomeni només “del Cos de Crist” (Corpus Christi), sinó que per decisió del Papa Pau VIè dugui el nom de “del Cos i de la Sang” de Crist.
D’altra part, la festa d’avui és, d’alguna manera, complementària al Dijous sant, i és una festa eminentment eucarística.
De fet, l’evangeli, amb el relat del Sopar segons Marc, ens ho ha recordat. En el pa partit i en la sang compartida, Jesús es lliura totalment a si mateix.
El sagrament de l’Eucaristia es pot contemplar des de dues vessants diferents. En si mateix, alhora que un misteri, és un gran regal del Senyor, un aliment eficaç de vida espiritual i un estímul de compromís cristià. I des del punt de vista del culte, la presència del Crist en els signes del pa i del vi consagrats, és objecte d’adoració i de celebració litúrgica, reproduint el misteri de la seva mort i de la seva resurrecció.
L’Eucaristia alimenta, i l’Eucaristia compromet.
Allò que mengem i que bevem es desintegra, és assimilat pel nostre cos, i es converteix en energia i font de vida. Per això necessitem alimentar-nos. Els cristians i cristianes, menjant el pa i bevent el vi de l’Eucaristia, no fem cap mena de ritus d’antropofàgia (com pretenien fer burla alguns quan escoltaven Jesús parlant del pa de vida). És la presència permanent del Crist en aquells signes la que alimenta el nostre ésser cristià.
El pa, però, es posa a taula per partir-lo, repartir-lo i compartir-lo. Per això, com sempre ha exposat l’Església, no es pot separar el sagrament de l’Eucaristia del sagrament de la caritat. Avui ens ho recorda la col•lecta de Càritas.
Manel Simó

LA PUNTILLA
Cuatro nombres
–Estad atentos, dijo el maestro- que os quiero explicar un cuento que es un poco difícil de captar.
Y dijo:
–“Éste es un cuento sobre gente llamada
TODOS,ALGUIEN, CUALQUIERA Y NADIE.
Una vez, había que hacer un trabajo importante y TODOS estaban seguros de que ALGUIEN lo iba a hacer.
CUALQUIERA lo podría haber hecho, pero NADIE lo hizo.
ALGUIEN se enojó por esto, porque era el trabajo de TODOS.
Cada uno pensó que CUALQUIERA lo podría hacer, pero NADIE se enteró de que TODOS no lo iban a hacer.
TODOS culparon a ALGUIEN, cuando NADIE hizo lo que CUALQUIERA podía haber hecho”

Parecía un simple trabalenguas, pero cuando pasó un tiempo, muchos de aquellos alumnos entendieron muy bien lo que quería decir el maestro.
Nos llenamos la boca diciendo que la responsabilidad de las cosas comunitarias es de TODOS, pero ¡qué razón tiene el cuento!, cuando las cosas se quedan sin hacer...

A reveure i fins la propera setmana

santíssima TRINITAT - 14-6-09 . La Puntilla

2009-06-06T09:43:00.002+01:00

benvolguts, benvolgudes,
encara que el tema sigui feixuc, avui és un dia de contemplació...

LA SANTÍSSIMA TRINITAT
El DÉU DE LA NOSTRA FE
Avui és un diumenge molt especial per parlar del Déu de la nostra fe. Per parlar d’Ell, i per a contemplar-lo i interioritzar-lo.
A la primera lectura hem vist l’entusiasme amb que Moisès parlava al poble sobre Déu: “reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor”
I sant Pau ens ha donat la veritable raó per portar sempre aquest Déu en el nostre cor: perquè som fills i filles seus, i Ell ens estima com un Pare.
D’aquest Déu, doncs, parla la festa d’avui, fent-nos una invitació a intentar una lectura no només teològica, sinó, sobretot, pastoral, del misteri de la Trinitat, és a dir, de qui i de com és Ell.
És cert que, segons l’expressió de Tomàs d’Aquino, “de Déu no podem saber tant qui és, como qui no és”, però les Escriptures ens han deixat una descripció identificativa de Déu com a Trinitat i comunió de persones, i és aquesta la dimensió de Déu que la festa d’avui ens convida a esbrinar.
A l’evangeli se’ns ha recordat que nosaltres, al començament de la nostra vida de fe, varem ser batejats i batejades “en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant”, ja que aquesta fou la missió que reberen els apòstols per part de Jesús. És a dir, des del bon començament de la nostra trajectòria cristiana estem segellats per l’amor trinitari de Déu, que és un profund misteri de comunió
En reflexionar, però, sobre la descripció trinitària de Déu, l’Església ha caigut sovint en el parany de considerar aquesta identitat simplement com una veritat dogmàtica inintel•ligible, incompatible, a primer vista, amb la unitat de Déu.
Des del senyal de la creu, passant pel “glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant”, fins al credo, tota la nostra fe i la nostra pregària són sovint trinitàries. Però sembla que aquesta realitat es queda més en els llavis, que no pas gravada a la nostra vida diària.
L’afirmació de la Trinitat de Déu no és una pura afirmació freda, abstracta i inabastable.
Observem la nostra societat d’avui i, per contrast, entendrem com el rostre trinitari de Déu (comunió i comunitat d’amor entre tres persones, i plenitud d’amor compartit) té moltes coses a oferir. I és que davant una societat on són patents l’autoritarisme i el paternalisme, la dependència i la manca de respecte de les autonomies personals i dels pobles; i on hi ha tanta manca d’amor, de llibertat, de saber escoltar-se, Déu apareix com un Déu Pare misericordiós; un Déu Fill, que conserva la seva autonomia; i un Déu Esperit, sempre present, simbolitzat pel vent i el foc, símbols d’amor i llibertat.

La Puntilla
Tres instantes
Le gustaba escribir lo que él llamaba instantes, es decir, palabra pensada, palabra escrita...
Y redactó estos tres:

–Lo oímos decir muchas veces: la felicidad no existe; existen momentos felices... O sea que podríamos definir la felicidad como “la vivencia de un instante sorprendente y distinto, surgido y descubierto en la rutina de la vida cotidiana”...
Lo más importante, entonces, es saber descubrirlo.
–Lo decía tantas veces que ya resultaba cansino: “soy un incomprendido”
Curiosa palabra. Porque sentirse incomprendido es verse fuera (no compreso, no encerrado en). Pero fuera ¿de qué? Primero nos fabricamos habitáculos de ilusiones, sueños, deseos, afectos y sentires, y luego decimos sentirnos fuera de un habitáculo que no podía cobijarnos. Somos arquitectos equivocados...
–¡Cuántas veces repetía aquel viejo profesor un conocido aforismo: no dudes de aquel que te diga que tiene miedo, pero ten miedo de aquel que te diga que no conoce la duda...! Y nosotros, de seguros por la vida...

Apa, bona setmana i seguim en contacte
Salutacions molt cordials
Manel

Ascensió del Senyor - La Puntilla - 24-5-09

2009-05-23T11:45:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, bona festa i millor setmana

L’Ascensió del Senyor
Sempre s’ha dit que el llibre dels Fets dels Apòstols, que hem anat llegint durant tota la Pasqua és “l’evangeli de la infantesa de l’Església”. I sant Lluc, el seu autor, és l’únic escriptor, tant en els Fets, com en el seu evangeli, que parla d’aquest fet de La Ascensió del Senyor, o la tornada gloriosa de Jesús-Déu al cel, confiant als seus seguidors la tasca feta.
Amb la resurrecció, la història no arribat a la fi, i ara s’obre un temps en què l’Església, la comunitat dels qui creiem en Ell, ens hem de desenvolupar fins als límits més llunyans de la terra. Nosaltres estem en aquest moment, i per això ens hem d’ocupar de la terra on vivim, mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació definitiva de Jesucrist, el nostre Salvador.

I una reflexió molt adient per a aquest temps d’espera és la que ens ofereix sant Pau, en la seva pregària, a la segona lectura: que Déu ens concedeixi una comprensió profunda de qui és Ell; que Déu il•lumini la mirada interior del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens crida; i que coneguem la grandesa del poder que obra en nosaltres.

Enguany nosaltres llegim l’evangeli de Marc, i cal dir que el text que se’ns ha ofert és un afegit posterior, que depèn del relat de Lluc.
Lluc va parlar de l’Ascensió per dues raons, una de tipus cultural i una altra, de tipus teològic.
La cultural va ser per significar que Jesús, igual que altres personatges famosos de la història, va tenir un final gloriós; i la teològica, per sortir al pas dels qui esperaven una segona vinguda del Crist imminent. Lluc ve a dir: Jesús ara ens envia a nosaltres a predicar la bona noticia a tota la humanitat. Ara és el temps de l’Església. Un temps que serà llarg.
Per tant, no ens podem quedar mirant al cel, sinó que hem de continuar treballant a la terra, escampant la bona notícia de l’evangeli. Una bona notícia que Marc diu que ha de tenir com a contingut tres signes:
–l’alliberament (expulsareu dimonis...)
–l’amor (parlareu llenguatges nous...)
–i la vida (ni les serps ni el verí no us faran cap mal, i curareu els malalts...)

LA PUNTILLA
Enterándose…
Le preguntaron a un profesor:
– ¿Cómo se puede ir cambiando poco a poco en la vida?
Y respondió:
–Enterándose de las cosas
Creo que la respuesta es muy acertada y que hoy, menos que nunca, no podemos permanecer en las malignas o benditas ignorancias…
–Saber no es sinónimo de acumulación de conocimientos; y enterarse no es solamente estar informados, o pensar que lo estamos.
Hay mucha gente que pasa por muy sabia y es muy ignorante, porque no sabe qué hacer con su pretendida sabiduría y su información.
–Saber es asimilar, interiorizar y llevar a la vida y a la acción los conocimientos.
–Enterarse de las cosas es adquirir herramientas para analizar y valorar las cosas y tomar una opción.

Hoy hay demasiada gente que habla sin saber de qué habla, y que opina sin tener la suficiente y objetiva información.

Nos pierde la boca. Porque de la boca salen las injurias, las mentiras y las falsedades. Y del cerebro, los prejuicios.

Diumenge 17 de maig 2009 - Y La Puntilla

2009-05-16T10:55:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, amb els primers, i sembla que ja definitius, calors, rebeu un cop més aquesta tramesa, amb desig que us sigui útil i plaent. Gràcies.

CRIST HA RESSUSCITAT !
Diumenge sisè de Pasqua
La complexitat i la senzillesa de l’amor
Les lectures d’avui, d’una banda anticipen la festa de la Pentecosta que celebrarem d’aquí quinze dies; i d’altra, tenen com a punt central el tema complex i alhora senzill de l’amor.
A la primera lectura ho hem escoltat: l’Esperit sant vingué sobre tots els qui escoltaven la predicació de Pere...Perquè Déu no fa diferències a favor d’uns o altres. Déu acull tothom qui creu en Ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui...”
Sant Joan, per la seva part, ha continuat amb la seva idea quasi monogràfica sobre l’estimació: tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’Ell i el coneix...Déu es amor...
I l’evangeli ha reiterat amb escreix que els cristians som els qui hem cregut en l’amor de Déu, i aquesta convicció ens mena a estimar tothom...
De l’amor es podríem omplir planes i més planes. La paraula mateixa ha esdevingut moltes vegades confusa, inflada i equívoca.
Els psicòlegs, per exemple, per ajudar a clarificar conceptes, parlen d’un amor d’atracció, contraposat a un amor de decisió.
L’amor d’atracció és limitat, i es viu amb persones concretes a les quals ens sentim vinculats per raons de família, amistat, desig eròtic, etc. L’amor de decisió, del qual ens parla Jesús, és universal, i suposa una motivació que transcendeix a la persona que estimem.
Així, doncs, subratllem tres característiques d’aquest amor de que ens parla l’evangeli:
1) no cerca el propi interès, ni tan sols la pròpia felicitat, sinó la felicitat d’aquells que estimem
2) és un amor que s’expressa en fruits concrets de solidaritat i d’aproximació als altres, per compartir amb ells l’alliberament de tota mena d’esclavituds
3) i és un amor que es nodreix de l’amor amb que reconeixem que Déu ens estima, és a dir, de la necessitat de correspondre a la gratuïtat de Déu envers nosaltres.

LA PUNTILLA
Educar
Alguien ha escrito:
–El fracaso de nuestro sistema educativo radica en que tenemos varios millones de adolescentes entre 12 y 16 años, educados por unos cuantos millones de adolescentes entre 30 y 40 años…”
La denuncia, puede parecer discutible, pero vale la pena considerarla.

Es cierto que en el ámbito de la educación, como en muchos otros campos, se cumple aquello de que “es necesario alguien a quien echar la culpa de todo”; y en esta frase se pone en cuestión, en primer término a los profesores o educadores.

Hace unos años salió a la luz un libro con un título muy expresivo: “Educar, educándose”, y lo cierto es que nadie puede dar lo que no tiene.
Muchos de los profesores actuales entre 30 y 40 años pertenecen a la primera generación democrática, y en su adolescencia y juventud vivieron una realidad que se iba vaciando de valores, para caer en un individualismo salvaje, que nos ha traído la situación actual.
¿Serán, entonces, ellos, multiplicadores de lo que recibieron?

Fins la propera. Salutacions cordials, Manel Simó

Diumenge 10 de maig de 2009 - V de Pasqua. La Puntilla

2009-05-09T11:57:00.003+01:00

Benvolguts, benvolgudes, una setmana més, una reflexió més.

Diumenge cinquè de Pasqua
Sarments unides al cep

Si diumenge passat –diumenge del bon Pastor-, el llenguatge es relacionava amb la vida ramadera, l’evangeli d’avui farà servir un llenguatge més propi de la vida del camp.

Tanmateix, les tres lectures d’avui mereixen ser considerades atentament.
La primera, del llibre dels Fets, conté un parell de punts del màxim interès: com Bernabè fa de valedor de sant Pau, i com i de quina manera l’església creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor.
La segona lectura, per la seva part, ens recorda una veritat contundent: que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat.

I anem a l’evangeli.
A l’Antic Testament, la vinya era el símbol d’Israel com a poble de Déu. I Jesús extrapola el concepte: a partir d’ara no hi ha un altre poble de Déu (cep i sarments) que la nova humanitat que es construeix a partir d’Ell (Jo sóc el cep veritable) i Déu continua sent el qui ha plantat i té cura de la vinya, és a dir de la humanitat.
.
Aquesta vinya ha de donar fruit, i aquest no és altre que l’home nou, la comunitat nova. Les sarments que no produeixen fruit són tallades, i les que en donen, són esporgades, a fi que en donin més. La sarment, però, no té vida pròpia i, per tant, per donar fruit necessita alimentar-se de la saba, que és l’esperit enviat per Jesús.

Nosaltres ja estem nets per la gràcia del baptisme, on varem rebre el do gratuït de la fe, però aquesta fe s’ha de traduir en vida i obres. Es tracta d’alimentar-nos cada dia i d’anar esporgant els factors de mort, perquè brollin factors de vida i resurrecció. Només la vida fa créixer.

¿Què vol dir estar units al cel? Cultivar la vida de pregària, treballar la vida interior, i alimentar l’esperit.

¿Quins són els fruits que hem de donar? L’estimació, la solidaritat, la pau, la lluita per la justícia, la llibertat, el perdó...

LA PUNTILLA
Contagiar salud
El nuevo ministro de Educación, Ángel Gabilondo, hermano del popular Iñaki, es un señor cultivado y culto, al que da gusto leer y escuchar.
Y el otro subrayé una frase suya:
–Las convicciones –decía-
son contagiosas. Uno no se contagia solamente de la enfermedad, sino también de la salud. Por ejemplo, la convicción del trabajo, la seriedad, la austeridad…contagian.
El pensamiento tiene su aquel y pensé que valía la pena dedicarle un minuto de reflexión.
¿Qué tal andaríamos si en lugar de tener tanto miedo de contagiarnos de gripes porcinas, nos dejáramos contagiar del espíritu de lucha y de trabajo, y del gozo de vivir?
En otra de sus respuestas, el ministro afirmaba: –tenemos que hacer las cosas mucho mejor y, desde luego, no debemos pensar que son otros los que deben resolverlas. En este momento es muy importante un discurso de exigencia...
Gabilondo es un filósofo, y Platón escribió de ellos:
–“son los filósofos quienes han de identificar sabiduría y poder político, para excluir a tantos políticos que sólo piensan en su propio interés y en el de sus amigos…”

Bé, amigues i amics, amb el desig que aquesta aportació us serveixei, fins la propera setmana
Manel

3 DE MAYO 2009 - IV Domingo de Pascua, y La Puntilla

2009-05-02T16:10:00.003+01:00

Benvolguts amics, una vegada més amb vosaltres, en aquesta Pasqua joiosa.

CRIST HA RESSUSCITAT !
Diumenge quart de Pasqua
El tradicional diumenge de “El BON PASTOR”

El poble d’Israel, que era un poble agrícola i ramader, extrapolava la paraula ramat com a sinònim de poble, i la paraula pastor com a sinònim de dirigent polític o religiós. I això, que algú podria entendre negativament, com si el ramat fos inferior i els pastors, superiors, s’ha d’interpretar més bé en funció del deure que tenen els pastors, o dirigents, de vetllar pel benestar del poble.
Els profetes, per exemple, denunciaven moltes vegades, els pastors que només tenen cura de si mateixos...

A les lectures que ens proposa la litúrgia d’aquest quart diumenge de Pasqua, conegut, com “el diumenge del Bon Pastor”, veiem reflectida en diversos passatges aquesta comparació ramat-pastor.
A la pregària es diu: feu, Senyor, que la feblesa del vostre ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del seu pastor.
Al salm es canta al Senyor-pastor que ens fa descansar en prats deliciosos, ens mena al repòs vora l’aigua i ens guia per camins segurs...
Pere, a la seva carta, ens recorda que anàvem errants com un ramat dispersat i que els nostre pastor i guàrdia ens ha recuperat.
I a l’evangeli, el Crist, que a l’evangeli de Marc sentia compassió del seu poble perquè el veia com a ovelles sense pastor, i que a l’evangeli de Joan s’auto-defineix com a Bon Pastor, en el paràgraf que avui hem proclamat denuncia els guies espirituals que abusen del seu poder i es presenta com el pastor que coneix personalment cadascuna de les seves ovelles, i com el mestre de vida que obre la porta de la salvació.
El model de Bon pastor manifesta tres clares característiques:
–Dóna la vida per les seves ovelles. No cerca ni beneficis, ni privilegis, ni propis interessos.
–Coneix les seves ovelles. No només compta amb gent, sinó amb persones concretes a les que coneix i estima.
–Cerca constituir un ramat del qual ningú no se senti exclòs. Per damunt i més enllà de races, nacionalitats, idees, caràcters, situacions econòmiques, etc.
I és que hi ha una manera concreta de servir com a Bon Pastor.

LA PUNTILLA
Viejos
Rafael Argullol es, según mi opinión, uno de los más atinados pensadores de los que ejercen en las Universidades catalanas.
Suele publicar preciosos artículos en la prensa, y hace unos meses leí una reflexión suya que hoy quiero rememorar.
Hablaba de la marginación que suelen sufrir las personas mayores, en general, y, en particular, las que todavía podrían aportar una gran dosis creativa en todos los ámbitos del pensamiento y de la acción.
“Hoy, –decía- vivimos en un mundo que impone drásticas fronteras cronológicas, siempre al servicio de la cadena productiva”, y resulta que “para muchos, la jubilación, por más que se vincule al júbilo, acaba por convertirse en algo inquietante”.
Argullol se refería, sobre todo, a los que podríamos llamar viejos-sabios, es decir a aquellos que han alcanzado en su vida un grado notable de saber y de experiencia. ¿Se puede afirmar que se sienten respetados; o no es más cierto que se ven relegados por la supuesta promoción de los más jóvenes o por la voraz maquinaria de la jubilación? Un tema para pensar.

Una cordial salutació per a tothom, i espero noticies i comentaris

Pasqua 2009 - Diumenge, 19 d'abril

2009-04-18T11:45:00.003+01:00

Benvolguts, benvolgudes, un problema en l'ordinador em va impedir contactar amb vosaltres la darrera setmana. Per tant, abans de tot, una joiosa i feliç Pasqua per a tothom.
I anem amb el comentari d'aquest segon diumenge, i La Puntilla corresponent. (Ah, m'agradaria que algú /alguna s'animés a respondre a algun dels meus interrogants...

Diumenge segon de Pasqua
Jo entenc Tomàs...
En una ocasió vaig assistir a una reunió on es comentava l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia, conegut com la incredulitat de Tomàs.
Deia un dels participants:
–A mi l’actitud de l’apòstol Tomàs em sembla molt normal. És una actitud molt humana, i estic segur que la majoria de nosaltres hagués reaccionat de la mateixa manera. Jo entenc Tomàs. Va dubtar, com dubto jo mateix molts cops...
I un altre respongué:
–Bé, tot el que vulguis, però la lliçó de Jesús és molt clara: té molt més mèrit creure sense veure que creure perquè s’ha vist. De fet, aquesta segona opció no és pròpiament fe, sinó una simple constatació. Tomàs fou, com ho és molta gent d’avui, un pur materialista: volia estar segur, i això no és fe...

M’ho mirava una mica a distància, i després de sentir les dues intervencions, vaig pensar que, des de diferents perspectives, els dos interlocutors aportaven punts de vista correctes.
I és que la resurrecció de Jesús, eix central de la nostra Pasqua, és, per si mateix, un fet suficientment complex com per poder abastar-lo ni tan sols en la nostra imaginació.
La resurrecció és un misteri acceptat des de la fe. No és un pensar en el reviure (amb el mateix cos que ha mort), sinó l’afirmació rotunda de que la vida de la persona no s’acaba amb la mort biològica del cos. I tot el que sobrepassi aquests termes, són pures especulacions.
El grau de la nostra fe mesura també el grau d’acceptació del misteri. Una fe forta, d’adhesió incondicional al Crist viu, triomfador de la mort, allunya homes i dones d’actituds materialistes i empíriques (si no ho veig, no ho crec), i els apropa a actituds de confiança en Déu (Senyor me, Déu meu)
.
Així, doncs, puc entendre Tomàs, però desitjo més arribar un dia a creure sense veure....

LA PUNTILLA

Preguntas desde
la ventana (2)
…y seguía con sus interrogantes lanzados al aire desde la ventana…

– ¿Por qué las diferentes instituciones cuentan, en general, con dirigentes de muy poco estilo, más ocupados y preocupados por la apariencia y el interés personal, y no por el trabajo que han de realizar?

– ¿Por qué es tan difícil encontrar instituciones y organizaciones abiertas, dialogantes, plurales y constructivas, y con el estandarte de la gratuidad?

– ¿Por qué casi siempre que hablamos de instituciones y organizaciones nos tenemos que hacer estas preguntas?

– ¿Qué es verdaderamente lo que triunfa en la vida: -el hierro, o el fuego; el fuego, o el agua; el ser humano, o el miedo; la muerte, o la vida; el egoísmo o el amor?

– ¿Si dos YO no caben en un mismo sitio, ¿qué hay que hacer?

– ¿Dar fruto significa siempre producir?

– ¿Es lo mismo decir que dos y dos son cuatro, que decir que cuatro son uno más uno más uno más uno?

Una abraçada.
Manel Simó

diumenga de Rams - 5 d'abril 2009 - La Puuntilla: Semana especial

2009-04-04T11:24:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes,
fidel a la meva trobada setmanal, us faig arribar una mica de reflexió sobre aquesta primera cita. Procuraré mantenir més contactes aquests dies.

Beneït el qui ve en nom del Senyor
Hosanna a dalt del cel

De Jerusalem a la Resurrecció
La benedicció de palmes i rams no ha de ser entesa només com a una manifestació més o menys folklòrica, commemorativa de l’entrada de Jesús a Jerusalem. Es tracta d’una processó litúrgica amb la qual l’Església inicia la celebració de la Pasqua.
Però no sempre s’ha explicat bé aquest evangeli.
Jesús es trobava a Jerusalem on havia anat a celebrar la festa dels Tabernacles i, en aquesta festa, el poble es reunia fora de les muralles de la ciutat, per pujar en processó fins el temple, portant rams verds i palmes (com diu el segon Llibre dels Macabeus (10,7) i cantant a dos cors el salm 118, aclamant el Messies esperat.
Jesús, doncs, el que fa és unir-se a aquesta processó ritual. I ho fa muntat en un pollí, símbol de mansuetud i submissió, no com a rei poderós. I el que volen significar els evangelistes és que hi va haver gent que el va reconèixer i el va aclamar com el Messies esperat que invocaven en el salm.
Sabem, però, que aquesta entrada triomfal serà efímera. Els rams i les palmes es pansiran i cinc dies més endavant, molta gent cridarà que el crucifiquin. És la gran incoherència de l’ésser humà.
Viure la setmana santa és acompanyar Jesús des de la seva entrada a Jerusalem, fins a la seva resurrecció. I jornada a jornada veurem reproduïda la història de la humanitat i la nostra pròpia història. Una història plena de joies i tristeses; mort i vida; desesperances i esperances; derrotes i triomfs.

D’altra part, la lectura més important d’aquest diumenge és la Lectura de la Passió, enguany segons Marc.
És molt important adonar-se que Marc indica que a Jesús el van matar per posar en risc la credibilitat del sistema religiós, polític i econòmic del seu temps, y fer-ho no mitjançant la violència, sinó presentant un projecte alternatiu, on les persones tenen un valor per si mateixes, i totes tenen els mateixos drets. Crist és un model de salvació per a tota la humanitat.

LA PUNTILLA
Semana especial
Comenzó a escribir:
–Este domingo es especial porque da inicio a una semana singular.
Pero se preguntó:
–¿Mas en qué radica su singularidad? ¿en que la denominamos , cuando es como todas las otras semanas? ¿Está su singularidad simplemente en un adjetivo más?
Y corrigió su escrito:
–Este domingo es especial porque los cristianos nos disponemos a celebrar tres días
–Vaya –pensó- he vuelto a ser reiterativo: ¿podemos llamar a los días, cuando un día es simplemente el conjunto convencional de 24 horas de sesenta minutos?
Por eso volvió a intentarlo por tercera vez:
–Este domingo es especial porque es la puerta de entrada para revivir el misterio del Cristo muerto y resucitado.
Ahora quedó más convencido. Había dejado a un lado el adjetivo y procuraba adentrarse en lo sustantivo. Y lo sustantivo es que, una vez más,, el gran misterio pascual reviva y penetre profundamente en nuestro interior y nos transforme.
Por eso le pidió a Dios:
–Señor, haz que estos días renueve mi espíritu en el silencio, la oración y la contemplación.

Us desitjo de tot cor que aprofiteu molt bé aquesta nova oportunitat d'arribar a la Pasqua, com a un pas més cap a la Pasqua eterna.

Manel

Diumenge cinquè de Quaresma - 29 de març 2009- La Puntilla: Incultura

2009-03-27T23:32:00.002+01:00

Benvolguts amics i amigues, la Quaresma va arribant al seu termini, i el nostre interior ha de disposar-se a viure uns dies intensos.
Us faig arribar la meva reflexió setmanal

Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm
(Salm 50)

Morir per donar fruit
Arribem avui al darrer diumenge de Quaresma, i la litúrgia de la Paraula ha començat amb l’anunci de la nova Aliança que es produirà a rel de la mort i resurrecció de Jesús. I mitjançant aquesta aliança, la llei de Déu quedarà inscrita per sempre en el nostre interior, malgrat cada u, amb la seva llibertat, la segueixi o no.
San Pau ens recorda que el Crist, amb el seu sacrifici, és per a nosaltres una veritable font de salvació, de la que caldrà beure, sempre que tinguem set..

I l’evangeli, a més a més d’anunciar-nos que ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat, i il•lustrar aquesta glorificació amb la petita paràbola del gra de blat –si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dóna molt de fruit- ratifica que malgrat sentir-se torbat com a home, la seva disposició és total.
Un evangeli que, com sempre, cal entendre molt bé.
De la seva lectura ningú pot pensar, com a vegades s’ha fet, que Déu vulgui el sacrifici del seu Fill, com un preu a pagar. Déu no és un Déu que necessiti el dolor, la sang ni la mort de ningú per a perdonar-lo. Déu és un Déu absolutament misericordiós. I si el seu Fill va al sacrifici de la creu és perquè vol, per atreure cap a Ell tots els creients…
La paràbola del gra de blat és molt expressiva. Si no mor, no dóna fruit. La seva mor és la condició per alliberar tota l’energia vital que conté. El fruit comença en el mateix gra que mor. I aquesta és la gran paradoxa de l’evangeli, i la que explica la mort voluntària del Crist: no hi ha amor més gran que donar la vida… I tot aquell que es posi a favor de la vida, haurà de passar per situacions de mor, dures i difícils.
Si nosaltres som grans de blat, ¿a què haurem de morir? A totes aquelles situacions que generen mort, en lloc de vida.
Estimem veritablement quan som capaços de sortir de nosaltres mateixos i lliurar la vida als altres per amor.
Avui la nostra societat neoliberal i individualista no entén gaire aquestes idees. Cada u pretén anar a la seva, cercar el propi interès i salvaguardar la seva vida. I d’aquesta manera mor més, que no pas viu.

LA PUNTILLA
Incultura
Soy bastante aficionado a coleccionar textos de estos que aparecen en algunas pintadas de los pueblos o ciudades.
Se supone que a alguien le ha salido del alma exponer a la luz pública su, para él, genial pensamiento.
Pues bien, el otro día añadí otro a mi lista. Decía:
–La incultura es el alma de la pobreza.
–Vaya, me dije, éste, según cómo, da en el clavo.
Digo según cómo, porque la frase exige, por lo menos, tres precisiones importantes:
–¿De qué cultura/incultura hablamos?
–¿Qué valor o significado se le da aquí a la palabra alma?
–¿Y de qué pobreza nos ocupamos, de la material o de la espiritual?

Bien dijo el que dijo que “antes de hablar, tenemos que definir las palabras”
Pero sea como fuere, yo les invito a sacar todo el jugo posible de esta consigna.
Para que nadie pretenda convencernos de que de pobres sólo nos sacará el dinero…

Fins la propera. Salutacions molt cordials

Quart diumenge de Quaresma - 22 març 2009- La Puntilla: Exodo y exilio

2009-03-20T12:55:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, puntual a la meva trobada setmanal, us faig arribar la meva reflexió, desitjant-vos una Quaresma cada cop més viscuda.

¿Com podíem cantar cants al Senyor
en una terra estrangera?
(Salm 136)

Llums i foscors, i la creu a l’horitzó

A la primera lectura d’avui podem subratllar un pensament que troba plena aplicació entre nosaltres. El cronista es queixa de que tots els caps de Judà, els sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que Ell havia consagrat a Jerusalem. D’això d’imitar costums d’altres nacions que no s’avenen amb les nostres, comencem a saber-ne una mica.
Sant Pau, per la seva banda, insisteix en allò que és el nucli de tota la seva teologia: tot és gratuït, tot és gratuïtat.. La salvació no ve de vosaltres; és un do de Déu.
En referència a l’evangeli, cal dir que forma part d’una llarga conversa de Jesús amb Nicodem, un fariseu important que, després de l’escena de l’expulsió dels mercaders del temple (cal precisar que el temple era governat pels saduceus, enemics dels fariseus) va a trobar a Jesús per recuperar l’ordre. Però Jesús li diu que Ell ve a portar un projecte nou, i que per entrar en el seu Regne, cal néixer de nou...
I després d’aquesta introducció, segueix el text que hem llegit avui. Jesús indica a Nicodem que igual que Moisés en el desert va aixecar una serp (llibre dels Nombres 21,6) , per a que tothom que la mirés continués amb vida, així Ell serà enlairat a la creu perquè els qui creguin en Ell tinguin vida eterna.
Tot seguit, a més a més, explica una quants detalls del seu projecte:
–Déu sacrifica el seu Fill per la salvació de tots
–Déu no envia el seu Fill a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Però caldrà creure en Ell.
–Al llarg de la història dels éssers humans hi haurà una lluita perpètua entre la llum i la foscor. Qui actuï en la veritat no tindrà por de la llum; qui obri en la mentida, intentarà amagar-se. Però no ho aconseguirà, perquè Déu ho veu tot.
Ja varem explicar que aquesta era la Quaresma de la creu. I a l’evangeli d’avui ho veiem més clar. La creu és el símbol de tots els dolors i patiments de la humanitat, però a la creu del Crist, els fracassos aparents, són victòries; les foscors sempre estan cridades a esvair-se en la llum; i als hiverns succeeixen les primaveres. Com ha passat a la natura.

LA PUNTILLA
Éxodo y exilio
Siempre había sospechado que no era lo mismo éxodo que exilio, e incluso pensaba que era más duro el exilio que el éxodo.
Pero con el diccionario en la mano llegó a entender que una misma persona puede sufrir a la vez el exilio y el éxodo.
El exilio lo padece una persona individual cuando se ve obligada a marchar de la tierra en que vive.
El éxodo es la emigración de todo un pueblo, de una muchedumbre de personas.
Y como la persona tiene una dimensión individual y una dimensión comunitaria, se entiende que pueda llegar a padecer a la vez ambas realidades.

Todos estos pensamientos venían a cuento cuando un día se preguntaba quién era él en la Iglesia, y también en qué situación se hallaban muchos cristianos católicos en el momento actual.
Su respuesta fue clara: él y otros muchos como él, se encontraban en un duro éxodo, al verse apartados de un pueblo de Dios que no los admitía como miembros...
Y a título individual, como otros igual que él, se hallaba también en un duro exilio, al sentirse separado y marginado en el terreno del pensamiento y la acción por la imposición de otros aires jerárquicos y oficiales.
Pero éxodo y exilio purifican.

Una abraçada molt cordial.

Tercer diumenge de Quaresma - La Puntilla: Impertinencia 15 de març 2009

2009-03-13T23:05:00.003+01:00

Benvolguts, benvolgudes, la Quaresma avança i nosaltres amb ella. ¿Fem camí?
Som-hi, anem-hi junts.

TERCER DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B

Els manaments del Senyor
són transparents,
Il•luminen els ulls
(Salm 18)

* Com ja varem explicar, en els tres diumenges de Quaresma que resten no llegim l’evangeli de Marc, sinó tres fragments de Joan. Els tres tenen com a referència centrar-nos en el misteri de la creu. Per això aquesta Quaresma és coneguda com la Quaresma de la creu.

Santa indignació
Al comentari de La Puntilla del diumenge passat, parlàvem del lema d’Amnistia Internacional que demana que “per cada persona que es resigni, hi ha hagi una altra que no es resigni”
Algunes persones poden objectar que “la resignació és una virtut molt evangèlica”;però ja hem explicat més d’una vegada que la virtut, si és veritable virtut, sempre és positiva, i maig negativa. La resignació evangèlica no és passivitat ni conformisme.
I l’evangeli d’avui ho deixa molt clar.
Jesús, davant del que veié al temple de Jerusalem, necessàriament havia d’indignar-se i mostrar amb una acció la seva disconformitat.
En concret, podem considerar, en el text, fins a cinc idees, totes elles de plena actualitat:

–allò que havia de ser un lloc de trobada amb un Déu alliberador, s’havia convertit en un negoci per explotar la gent pobre i senzilla.
–els sacrificis que s’oferien en aquell lloc no tenien cap sentit, perquè el culte que Déu vol és la justícia i la solidaritat.
–diu el text que Jesús tragué fora del temple les ovelles, i és ben conegut que les ovelles són el símbol del poble. O sigui, que Déu vol treure el poble d’aquella institució religiosa que no l’ajuda a avançar.
–La quarta idea és que es proposa Jesús mateix com a nou temple (“destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”). Es a dir, en el seu Regne no hi compten els temples de pedra, sinó les pedres vives que són les persones.
–i finalment, l’adhesió a la persona de Jesús serà sincera si neix de dins de les persones: “ell sap prou bé que hi ha a l’interior de cada u”

LAPUNTILLA
Impertinencia
El intelectual y escritor español más veterano es hoy el granadino Francisco de Ayala, que precisamente mañana cumple 103 años.

Pues bien, el otro día, en una entrevista, declaraba:
–se está perdiendo la virtud de la impertinencia.

Acudo al diccionario de la Real Academia, y leo:
–Impertinencia: dicho o hecho fuera de propósito.
Y me pregunto:
–¿por qué un hombre tan lucido como Ayala califica de virtud la impertinencia?¿Por qué añora que se esté perdiendo?

El mismo lo aclara en la entrevista citada:
–La impertinencia no es dar la tabarra, sino lo contrario de las actitudes borreguiles propias del ganado lanar…
Hubo un tiempo, no muy lejano, en que se hablaba de lo políticamente correcto, y lo políticamente incorrecto; de lo que tocaba, y de lo que no tocaba…
Sospecho que el pensamiento de Ayala cuando habla de la necesidad de ser impertinentes, se refiere al valor y a la valentía de decir siempre, venga o no a cuento, lo que se piensa. Es aquello de “oportuna e inoportunamente”, de que hablaba san Pablo.
Convendrá recordarlo.

Una abraçada molt forta
Manel Simó

Diumenge 2 de Quaresma - La puntilla: ¿Resignarse?

2009-03-06T17:01:00.003+01:00

Benvolgudes amigues, benvolguts amics. tornem a la cita setmanal, en aquesta Quaresma, que és Quaresma de la creu per a moltes persones...

SEGON DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B

Continuarem caminant entre els qui viuen
a la presència del Senyor
(Salm 115)

TRANSPARENCIES
És també tradicional que en el segon diumenge de Quaresma la lectura de l’evangeli sigui, cada any segons l’evangelista que toca, l’anomenada escena de la Transfiguració.
L’acte és, podríem dir, la investidura de Jesús com a profeta i enviat del Pare, tal com ja varem veure en el relat del baptisme: aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo. Jesús no és només un mestre, un pedagog, una persona admirable, un revolucionari, sinó que darrera d’Ell hi ha quelcom més. I Pere, Joan i Jaume en seran testimonis directes.
Transfiguració és una paraula sinònima de transparència, que indica el que hi ha darrera les aparences. I heus aquí la primera reflexió que podem extreure de la lectura d’aquest evangeli: –¿som nosaltres transparents?, és a dir, ¿hi ha coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem? ¿Són sempre sincers amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb Déu?

D’altra part, el text d’enguany del relat evangèlic, segons el relat de Marc, ens ofereix tres idees molt nítides:
–Jesús mostra a aquells deixebles que el seu aparent fracàs no serà un fracàs, sinó una victòria. Anticipa ja la seva Resurrecció.
–Jesús els ensenya que han de tornar a baixa, perquè és en el món on han de predicar el Regne, evitant la temptació de la fugida fàcil
–i Jesús adverteix que Elies i Moisès són el passat, i que ara és a Ell al que cal escoltar

¿Què ha de haver-hi, doncs, veritablement darrera la nostra vida? Criteris, opcions, actituds, compromisos i esforços que, encara que no es vegin, siguin els qui donin sentit, fons i pes a la nostra vida.
Quaresma és un temps de gracia per retrobar tot això i per retrobar-nos a nosaltres mateixos. Són les obres les que ens fan manifestament transparents…

LA PUNTILLA
¿Resignación?
Me gusta el nuevo lema de Amnistía Internacional:
–por cada persona que se resigna, se necesita otra que no se resigne.
Claro que primero habrá que entender bien lo que decimos al hablar de resignación.
En el diccionario encontramos un par de significados:
–entrega voluntaria que alguien hace de sí mismo, poniéndose en las manos y voluntad de otra persona;
–conformidad, tolerancia y paciencia en las adversidades.
Evidentemente, cuando Amnistía Internacional habla de resignación, no habla de actitudes pasivas, y menos frente a la injusticia y el atropello que sufren tantas y tantas personas.
Hoy hay una gran tendencia a confundir resignación con no protestar ni meterse en líos, aunque alguien te perjudique, o esté perjudicando a los demás.
Someterse a la voluntad abusiva de otro no es virtud, sino esclavitud. Y Dios no nos hizo esclavos, sino libres.

Una abraçada, i fins la propera setmana
Preguem els uns pels altres.

Diumenge I Quaresma - 1-3-09 - La puntilla: no estancarse

2009-02-28T10:31:00.002+01:00

Benvolguts amics i amigues, bona Quaresma, en tránsit a la Pasqua...

Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
(Salm 24)

Creure i confiar en la bona noticia
És ja tradicional que en el primer diumenge de Quaresma, la litúrgia ens presenti, cada any segons l’evangelista corresponent, l’evangeli de l’estada de Jesús en el desert, Enguany, com l’evangeli de Marc és molt curt, observem que es limita a donar notícia del fet, però sense especificar en què van consistir les temptacions: diu simplement: l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.
En la línia d’interpretar l’evangeli de Marc com un relat ple de simbolismes, podem apuntar que el desert és la societat jueva en la que Jesús es trobarà aïllat; els 40 dies, com quaranta van ser els anys de l’èxode d’Israel, són els dies que durarà el camí de Jesús vers la plenitud de la resurrecció. I tota la seva activitat es veurà constantment assetjada per Satanàs, que es la personificació de l’esperit del mal. Jesús, en la seva missió, tindrà enemics (animals feréstecs), però també bons col•laboradors (els àngels l’alimentaven)
I un cop feta aquesta predicció general del que serà la tasca de Jesús, l’evangelista el situa a Galilea, iniciant, després de Joan Baptista, la seva tasca de predicar la bona noticia: una altra societat és possible, però cal convertir-se i tenir fe en aquesta bona notícia.
I de la tasca de Jesús, a la nostra tasca com a seguidors i seguidores seus.
També nosaltres ens trobem sovint – i ens trobarem encara més-, aïllats en una societat esquiva als valors de l’evangeli. Ens toca, a voltes, patir el desert, i no s’acaben els problemes. El mal ens assetja i les temptacions no hi manquen. Hi ha qui ens entén, però també qui no ens ajuda gens... Ser cristians compromesos avui és una tasca difícil.
Jesús, però, sortí vencedor. I nosaltres, en Ell i amb Ell, també continuarem endavant. Cal, però, no deixar de renovar-nos i convertir-nos. Cal cercar nous camins i noves formes d’evangelització. Qui creu en el que fa, no ho deixa fàcilment.

LA PUNTILLA
No estancarse

Aquel profesor solía mostrarse bastante machacón en sus pensamientos. Les decía:
–Sobre todo, mirad de no estancaros y quedaros donde estéis, aunque os encontréis bien...
Y confirmaba sus palabras con una frase de san Agustín: –cuando estás satisfecho de lo que eres y te paras, no llegarás nunca a ser lo que todavía no eres…

El prototipo de un buen educador tiene como principio fundamental de su tarea, no tanto ofrecer cosas y conocimientos a los demás, cuanto hacerles brotar de ellos mismos constantemente sus mejores cualidades.

Los maestros clásicos de vida interior lo repitieron también hasta la saciedad:
–En la vida espiritual, quien no avanza, retrocede.
La vida es un camino, y los caminos son para recorrerlos. Solamente así se llega a la meta. A cualquier meta.

Una salutació molt cordial
Manel Simó

22-02-09 - Diumenge setè cicle B - La Puntilla: Máscaras

2009-02-21T17:33:00.002+01:00

Bon dia, a veure i ara tot va bé.

Diumenge setè durant l’any

Feliç el qui s’interessa pel poble desvalgut;
en temps difícils, el Senyor el salvarà.
(Salm 40)

Una humanitat paralitzada

En aquest diumenge, anterior ja al primer diumenge de Quaresma, completem el cicle de quatre textos de guaricions per part de Jesús. Ell havia vingut a guarir tota malaltia, dels cos i de l’esperit, i els evangelistes deixen constància del compliment de la seva missió.
D’altra part, les curacions individuals constituïen, sovint, un símbol i una representació de les guaricions que necessitava tot el poble.
I això es nota de manera molt concreta en el relat de la guarició que hem proclamat a l’evangeli d’avui.

Quatre homes portaven un paralític: Quatre són els punts cardinals de la humanitat sencera, paralitzada i impedida d’entrar a la casa d’Israel, perquè aquesta es trobava ocupada pels jueus i els dirigents del poble, que ni eren, ni deixaven entrar...
D’altra part, i segons la mentalitat jueva, la paralització de la humanitat era deguda al pecat. I per això Jesús, comença perdonant el pecat del paralític, amb gran escàndol per part dels mestres de la Llei, que eren allà asseguts i no feien res pels pobres i pels malalts.

Jesús havia vingut a curar els mals físics i els mals espirituals, el cos i l’esperit. La curació que oferia era una guarició integral.
I el paralític, un cop s’ha aixecat, no pot romandre més en aquella casa (la casa d’Israel), sinó que ha d’anar-se a casa seva. La salvació ha vingut per a tothom.

I per acabar, un detall molt important. Aquell paralític, com avui el poble, troba el Crist per mediació d’unes persones que l’apropen a Ell. Nosaltres som també avui els instruments per portar fins per llevar fins al Crist els més febles, els impedits i els allunyats.
La PUNTILLA
Máscaras
La grandeza y la miseria del Carnaval estriban, en gran parte, en los disfraces y las máscaras que permiten a las personas –siquiera sea por unas cuantas horas- romper artificialmente la barrera entre lo que son, y lo que desearían ser, o aparentar.
¿Cuál es el disfraz soñado por cada uno? ¿Cuál es la máscara con que quisiera cubrirse y enmascararse?
Carnaval muestra a las claras la tensión maniquea entre el bien y el mal, la realidad y el deseo. Que venza por un día la transgresión y la malicia, siempre que no se ofenda, ni se haga daño a nadie, no es preocupante, y hasta puede resultar festivo.
Lo malo del caso, sin embargo, está en que algunos se empeñen en alargar el Carnaval durante los 365 días del año; o que lleven la máscara tan incorporada a su vida que haya sustituido ya a su verdadero rostro.
Alguien dijo de los fariseos: “guardaos de ellos: parecen una cosa y son otra muy distinta”. Pues eso.

Pronto nos meteremos en la Cuaresma. Disposem-nos a viure-la intensament
Salutacions molt cordials

Diumenge setè cicle B - La Puntilla: Máscaras

2009-02-21T17:32:00.002+01:00

Bon dia a tots i totes

15 febrer 2009 - Diumenge VI - La Puntilla: Liberalismo

2009-02-14T08:04:00.003+01:00

Amigues i amics, bon diumenge i bona setmana.

Diumenge sisè durant l’any
En Vós , Senyor, he trobat el meu recer,
Vós em guardeu del perill
(Salm 31)

Presència cristiana en el dolor

Per tercer diumenge consecutiu, trobem un evangeli que ens mostra la figura de Jesús guaridor.
I la curació d’un leprós és una autèntica paràbola en acció, una profunda catequesi.
Diguem, en primer lloc, que en temps de Jesús, i a manca d’hospitals, els malalts amb malalties contagioses eren aïllats de la resta de la població i condemnats a viure fora de les ciutats. I un prototipus de malaltia contagiosa era sobretot l’anomenada lepra, malaltia aparatosa que, en ser considerada la malaltia, segons la mentalitat jueva, com un càstig de Déu, feia que els leprosos fossin titllats de repugnants a Déu. Per tant, uns autèntics exclosos socialment i religiosament.
Així les coses, la lectura atenta del paràgraf de l’evangeli d’avui ens mostra un parell de detalls, dignes de profunda consideració:
–Jesús acull i escolta un marginat que se l’apropa, s’agenolla davant d’ell i el parla, convençut de la possibilitat de ser guarit. Jesús, ahir i avui, escolta el crit d’esperança dels marginats de la societat, emblemàtica representació del dolor. Els cristians i cristianes, seguidors de Jesús de Natzaret, no podem ignorar i fer-nos sords al clam dels qui pateixen.
–Jesús el toca amb la mà, i el guareix. Jesús fa un gest absolutament prohibit per la llei, però té clar que les persones estan per damunt de les lleis. L’amor alliberador es situa per damunt de qualsevol llei. El gest de Jesús denuncia una vegada més que una religió que causa marginació social i exclusió dels més necessitats, és una religió farisaica.
Els cristians i cristianes, seguidors de Jesús de Natzaret, no podem fer el joc a cap ideologia, ni a cap concepció social o religiosa, que discrimini a les persones.

On hi ha dolor, on hi ha sofriment, és ineludible la presència de la compassió i la misericòrdia cristianes.

LA PUNTILLA
Liberalismo
He recordado estos días una conversación con el que fuera obispo de Canarias, Monseñor Ramon Echharen, uno de los obispos más lúcidos que he conocido, que falleció hace ahora cuatro años.
Hablando de las relaciones entre el sistema liberal y el cristianismo, me dijo:
–La ideología liberal fomenta el intimismo y la privatización de la religiosidad como puntos esenciales para debilitar el pensamiento cristiano. Es una forma elegante de matar el profetismo y de ofrecer como sacrificio al dios de la libertad individual a todos los débiles y excluidos de este mundo.
La ideología liberal rechaza el cristianismo auténtico, profético y evangélico, y quiere un cristianismo superficial, sin Iglesia y sin moral…
El toque de alerta fue claro y sigue muy vigente.
Hoy asistimos a una marginación del pensamiento cristiano en nombre de la libertad. Pero, ¿de qué libertad?

Una abraçada, Manel Simó

Diumenge V e durant l'any-C- 8 de febrer 2009- La Puntilla: La polilla

2009-02-06T17:03:00.002+01:00

Aquí estic, en la nostra trobada setmanal.
Que tingueu una bona setmana
Manel

El Senyor sosté els desvalguts
i abat els injustos fins a terra.
(Salm 146)

No restar insensibles davant el sofriment

En aquest comentari a la Paraula d’avui, hem de començar fent referència al llibre de Job que hem llegit a la primera lectura.
Com és conegut, es tracta d’un llibre que ens posa davant el sofriment de les persones; i en el paràgraf que hem proclamat hem sentit el crit d’un home desolat i desesperançat.
Avui són també molts els homes i dones que han d’afrontar una vida de lluita i dificultats; i són molts els qui es troben de cara amb el profund misteri del mal.
Doncs bé, en contraposició a aquesta humanitat que sofreix, el Messies havia estat profetitzat com a guaridor.
Diumenge passat, Marc ens situava a Jesús sanant un endimoniat, i avui continua en la mateixa línia: guareix a la sogra de Pere, i l’evangeli afegeix que també va curar molts malalts de diverses malalties, i va treure molts dimonis...
Ja varem dir que Marc és un evangelista sempre més disposat a mostrar què va fer Jesús, que no pas a dir-nos què va dir.
Jesús és el Messies que guareix no només els sofriments físics, en determinats casos, sinó sobretot aquell que ens allibera dels mals morals i espirituals que esclavitzen la vida interior de les persones.
¿Com es tradueix, però, a la vida pràctica aquesta afirmació?
¿Què fa Jesús amb la sogra de Pere? Li dóna la mà. ¿No són molts avui els homes i dones que necessiten que algú els hi ofereixi un cop de mà?
¿Quins valors evangèlics tornaran la pau, el benestar interior i la felicitat a tots aquells que més ho necessiten? La compassió, la solidaritat i les reivindicacions de la dignitat humana...
I l’evangeli d’avui acaba amb un final que cal tenir molt en compte: ningú dóna el que no té... Jesús, que es buida en el servei als altres, necessita també omplir-se de força i gràcia, perquè no dóna qui no té.

LA PUNTILLA
La polilla
Carl Jung (1875-1961), famoso psicólogo y psicoterapeuta suizo, solía utilizar una sugerente metáfora para explicar la falta de aceptación de nuestras limitaciones:
–¿Qué sabe sobre Australia –decía- una polilla que está encerrada en un armario y se está comiendo una manta de lana australiana?
–Y él mismo se respondía: –Nada, no sabe nada…
Esta metáfora puede tener diversas aplicaciones, y a mí siempre me ha evocado a tantas y tantas personas que osan disertar y pontificar sobre temas de los que, como la polilla, no saben prácticamente nada.
¡Qué tremenda hoy la incultura religiosa de los jóvenes y de los no tan jóvenes!
Claro que ya se sabe que la ignorancia es muy atrevida.
Pero es mucho más atinado no hablar de lo que se desconoce. Y mucho mejor todavía, esforzarse en informarse debidamente.

Fins la propera. Salutacions

1 de febrer 2009 -Diumenge IV de durant l'any - La Puntilla: Realismo

2009-01-30T21:51:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, ¿em llegiu? ¿Em podríeu fer algun comentari per sentir-me viu?

Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
“no enduriu els vostres cors”
(Salm 94

Ha vingut a alliberar i ho fa amb coherència

El llibre del Deuteronomi ens ha dit, a la primera lectura, que un profeta és aquell que indica al poble per on ha d’anar. Però el profeta no ha de parlar per si mateix, sinó que haurà dir “tot el que Jo –diu el Senyor– li ordenaré”.
I el que Déu vol, com mostrarà Jesús a l’evangeli, amb la seva conducta, és que quedi preservada la dignitat, la intimitat i el valor de cada ésser humà. Jesús s’interessa per la situació de cada persona, pels seus sofriments, i per tot allò que l’impedeix ser lliure. Sant Pau ho ha manifestat també en la segona lectura: jo voldria que visquéssiu sense neguit...
El text de l’evangeli ens pot sobtar, però va en aquesta línia d’alliberament de l’ésser humà.
A la mentalitat d’avui segur que ens sorprèn la freqüent presència de dimonis en els textos evangèlics. Però és que en els temps de Jesús hi havia una gran por als esperits malignes, que eren considerats els causants de totes les malalties i, sobretot, de les malalties mentals. Un malalt que avui diríem psíquic era anomenat endimoniat. I la possessió demoníaca era considerada un càstig de Déu, com a conseqüència del pecat de qui la patia. D’altra banda, els dimonis havien d’habitar en el cos d’una persona o d’un animal, perquè ells no tenien cos propi.
Així les coses, Marc presenta el poder de Jesús sobre el mal. I ho fa al seu estil: Jesús actua. Marc parla molt més del que Jesús va fer, que del que Jesús va dir. El seu ensenyament, com dèiem al començament d’aquest comentari, és alliberar a la persona de tot allò que la destrossa interiorment. I la gent s’estranya d’aquesta manera d’ensenyar, però l’accepta perquè la veu coherent. Ensenyar amb autoritat és ensenyar amb coherència.
L’evangeli d’avui, d’altra part, és un evangeli de simbolisme comunitari: el poble, com aquell home, necessita profetes alliberadors que amb autoritat l’alliberin del mal.

LA PUNTILLA
Realismo
Comenzó la clase escribiendo en la pizarra
–el cansancio, el malhumor y la estupidez también cuentan en la vida de las personas.
Se había propuesto dar a sus alumnos una lección de realismo.
–Caemos fácilmente en la tentación de idealizar las cosas o las personas y luego nos llevamos grandes desengaños...
–Podemos entender como muy humanos –le replicó una voz- el cansancio y el malhumor, pero ¿por qué tenemos que admitir la influencia de la estupidez en el ser humano?
–Leed la definición del diccionario:

¿os parece poco presente en la vida y en las decisiones de las personas?
Y para remachar la lección, acudió a Erasmo de Rotterdam:
–“la estupidez engendra las naciones y conserva los imperios, la magistratura y la justicia, porque la vida es solamente un juego de estúpidos”

Una salutació molt cordial, Manel Simó

La Conversió de sant Pau - Puntilla: ...en extinción

2009-01-24T08:21:00.002+01:00

Amigues i amics, us faig arribar la meva aportació setmanal. Desitjo que us sigui profitosa. Una cordial abraçada

Diumenge tercer durant l’any
LA CONVERSIÓ DE SANT PAU
Este año, como ya sabéis, estamos celebrando el año jubilar de san Pablo porque recordamos los dos mil años de su nacimiento. Por eso hoy , 25 de enero, día en que la Iglesia celebra anualmente su conversión, la Misa en memoria del gran apóstol prevalece sobre la celebración del domingo. Las lecturas son propias, y el color de la estola, blanco.

Per la gràcia de Déu sóc el que sóc
La biografia de sant Pau, que coneixem mitjançant el llibre dels Fets dels Apòstols i les cartes que d’ell, o atribuïdes a ell, es conserven, és una biografia apassionant.
De perseguidor dels cristians, va passar a ser el gran apòstol del cristianisme. I la seva total i definitiva conversió, més que espectacular i admirable, és la clara constatació de la gratuïtat de Déu. I ell ho reconèixer sense embuts: per la gràcia de Déu sóc el que sóc.
De Pau es podrien subratllar molts i diversos aspectes. Però ens podríem quedar amb dos, que ens poden esperonar a nosaltres més d’aprop:
–la seva gran vocació cristiana
–el seu ardent esperit evangelitzador

1) Pau rebé una crida (vocació) i la va seguir amb plena disponibilitat. Sé en qui he cregut, li dirà al seu deixeble Timoteu. Pau va creure en el Crist, i es va sentir totalment atrapat per Ell: per a mi, viure és el Crist, escriu als Filipenses. El Crist era l’únic sentit de la seva vida i la força de la seva acció: visc, però no sóc jo que visc, sinó el Crist que viu en mi, dirà als Gàlates. La vocació de Pau, com ho ha de ser la nostra, fou la vocació cristiana viscuda a fons. Deixar-se absorbir pels valors cristians i intentar se coherent.
2) I Pau va entendre des del primer moment que la fe i la vocació rebudes les havia de compartir amb els altres. Pau fou el gran propagador de la fe, anunciant la Bona Nova del Crist i creant comunitats cristianes. La seva tasca no fou fàcil, com tampoc és avui fàcil evangelitzar. Però vencé adversitats i dificultats, i fou constant. Pau és model de coherència i esperit de lluita. És viu d’allò que es creu. I ell creia en la necessitat de ser un instrument de la gratuïtat de Déu envers els altres. ¿No és aquesta també la nostra tasca?
Que sant Pau ens ajudi.

LA PUNTILLA
…en extinción
Los personajes del humorista Romeu, (que habitualmente publica en El País) mantienen siempre un breve diálogo, cáustico e irónico. Así por ejemplo:
Uno le dice al otro:
–Yo sólo creo en la amistad y en el trabajo bien hecho…
Y el otro responde:
–Enhorabuena, eres un personaje en extinción…
Este diálogo tiene su intención, y a mí me sugirió pensar en qué personas, colectivos, o situaciones pondríamos nosotros, si nos propusieran hacer una lista de realidades (seres, pensamientos, o conductas) en extinción.
Es obvio que las listas no coincidirían, según las diferentes personas, ya que dependerían de la dosis de esperanza de cada uno sobre la posible solución que puedan tener determinadas realidades que podamos creer en extinción. Pero seguro que habría consenso en muchas de ellas…
Os animo a cada uno a hacer vuestra lista; pero cuando la hagáis, tendríais que añadir la pregunta de si vale la pena, o no, seguir luchando todavía por evitar la correspondiente extinción.
Dicen que por algunas especies animales parece ser que sí…
Pero ¿no valen muchas realidades más que los animales

18 de gener 2009- II diumenge de durant l'any. La Puntilla: Opiniones crispadas

2009-01-16T12:27:00.002+01:00

¿Què tal, amigues i amics? Com va el 2009?
Seguim amb la nostra trobada setmanal.

SEGON DIUMENGE DURANT L’ANY
La Quaresma comença enguany el 25 de febrer. Des d’avui fins aleshores, celebrarem 6 dels diumenges anomenats de durant l’any. El cicle litúrgic és el B.

“Aquí en teniu Déu meu,
vull fer la vostra voluntat”
(Salm 39)

Sentir la crida: Veniu i veureu...
Aquest diumenge és conegut com la tercera epifania, o manifestació de Jesús. Una estrella el manifestà a aquells savis d’Orient; una veu del cel el manifestà als presents en el seu baptisme; i avui, l’evangeli ens diu que Joan Baptista el manifesta a dos del seus deixebles: mireu l’anyell de Déu.
I aquells deixebles inicien un procés molt interessant que els portarà fins al seguiment total de Jesús:
–en primer lloc, tots dos s’engresquen a partir del testimoni de Joan Baptista. Podien haver-se quedat indiferents davant l’afirmació aquest és l’anyell de Déu... Ells s’acosten a Jesús i volen conèixer-lo;
–per apropar-se, pregunten, dialoguen amb Ell. Es situen en actitud de recerca: –Mestre, ¿on us allotgeu?
–la resposta que reben per part de Jesús és una invitació a veure-ho i experimentar-ho per ells mateixos: veniu i ho veure. La fe és un do de Déu, però és una decisió personal, que cal experimentar
–i finalment, un dels dos, Andreu, corre a engrescar a un germà seu: hem trobat el Messies. La fe sempre és comunicativa, participativa. Allò que gratuïtament hem rebut, gratuïtament hem de procurar transmetre als altres. Si la fe ens fa feliços, ¿com no procurarem fer feliços als altres?
Per tant, tant l’evangeli d’avui, com el que llegirem el proper diumenge, ens volen explicar la vocació dels primers apòstols, que és, en definitiva, una vocació a seguir el camí del cristianisme.
I nosaltres no hauríem d’oblidar els passos de recerca que van experimentar aquells deixebles.
La vocació cristiana demana una actitud de recerca, i la crida de Déu no s’arrela en arguments teòrics, sinó en la vivència pràctica de cada dia. I com va fer Andreu, nosaltres també hem de sortir a l’encontre de tants i tantes que encara pregunten: ¿On és Déu? On s’allotja?. Mostrem-los que Déu habita en les persones. Que mirin i ho vegin.

LA PUNTILLA
Opiniones crispadas
En el abc del periodismo y la comunicación, siempre se ha dicho que “la información es sagrada; mientras que las opiniones son libres”.
Pues bien, hoy asistimos a dos hechos muy preocupantes:
–por un lado, se opina de todo y sobre todo, sobre la base de una pésima y poco contrastada información;
–y de otro, las opiniones se lanzan de manera tan crispada, que parece que para tener razón haya que gritar más que los que opinan de otra manera.
Estos días, por ejemplo, estamos asistiendo a una buena muestra de lo que digo, a raíz del conflicto entre Israel y los palestinos.
Cualquiera se atreve a opinar con el sólo bagaje de una información muy mediatizada según el color del medio que informa; y, sobre todo, las opiniones se crispan de tal manera, que los que muestran siquiera atisbos de exculpar a Israel son inmediatamente tachados de pro-sionistas, conservadores, fachas y otras lindezas; mientras que quienes abogan de algún modo por la causa palestina son, a su vez, tildados de anti-sionistas, terroristas, partidarios de Hamàs, etc.
Y los muertos, ¿qué dicen?
Éstos ya no pueden opinar, y son la única verdad objetiva.

Salutacions, Manel Simó

La Puntilla: Autobuses "ateos"

2009-01-10T12:32:00.002+01:00

Torno a penjar La Puntilla, perquè l'anterior no ha quedat ben transcrita.

–¿Se ha enterado de la campaña publicitaria que colectivos de ateos pretenden poner en los autobuses para que la gente deje de creer en Dios? ¡Hasta ahí podíamos llegar!
Aquel hombre estaba muy alterado y su interlocutor tuvo que calmar su indignación:
–Mire, a mí esta pretendida campaña, me ha hecho recordar el salmo 91: “ni que lleguen a florecer los amigos de malas artes, acabaran que no se hablará más de ellos…Pero Tu, Señor, eres por siempre"
Y la mejor arma contra un eslogan es demostrar, con un contra-eslogan vivido, su falsedad. Frente al “probablemente Dios no existe, deja de preocuparte y disfruta de la vida”, el mejor rechazo es mostrar que “Dios no es ninguna preocupación, sino un gozo muy íntimo”.
Ah, y en otro terreno, yo siempre me fiaré más de quien pague una campaña, por ejemplo, contra el hambre en el mundo, que contra Dios.

Baptisme del Senyor - La Puntilla: Autobuses

2009-01-10T12:27:00.002+01:00

Benvolguts, benvolgudes, us faig arribar el meu comentari a la celebració del Baptisme del Senyor, i també la meva secció de La Puntilla. M'agradarien, com sempre,els vostres comentaris.

El baptisme del Senyor
Som un poble de batejats i batejades

La litúrgia cristiana dóna un salt en el temps i passa dels misteris de la infància, a la vida adulta de Jesús. I l’evangeli de Marc, que és el que llegim en aquest cicle, comença el seu relat presentant Jesús com el Messies esperat que en l’acte del baptisme rep la investidura messiànica: ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.
Amb tot, la situació litúrgica d’aquesta festa pot semblar no massa coherent, ja que, per una banda, avui contemplem un Jesús adult, quan el proper dia 2 de febrer celebrarem la seva Presentació al temple, que tenia lloc als 40 dies del naixement; i, per altra, les primeres comunitats cristianes no acabaven d’entendre que Jesús s’hagués batejat en el baptisme de Joan Baptista, que era un baptisme de conversió (¿de què s’havia de convertir Jesús?)
S’ha de dir, per tant, que aquesta celebració és d’origen recent (concretament va ser instituïda l’any 1960). Primer es va situar, de manera fixa, el dia 13 de gener, que era l’octava de l’Epifania. Als seus promotors els hi va semblar que la manifestació de Jesús al món obtenia la seva plenitud tot just en el testimoniatge que el Pare dóna d’Ell en el moment del baptisme. Finalment, a la darrera reforma del calendari, la celebració fou traslladada al diumenge immediat del 6 de gener, desapareixent l’octava de l’Epifania.

Més enllà, però, de totes aquestes precisions, el que compta és que avui se’ns ofereix a tots els cristians i cristianes, batejats i batejades, una bona ocasió per pensar en el nostre baptisme, que fou el pòrtic de la nostra biografia de creients. Dia, doncs, de donar gràcies a Déu pel do de la fe; dia d’acció de gràcies als qui van ser els instruments del nostre baptisme (bàsicament, els nostres pares); i dia de reflexionar sobre el compromís de ser batejats i batejades.
Avui, malauradament, el baptisme ha esdevingut per a molts més un fet sociològic o ritual (baptisme d’aigua), que no pas un baptisme de veritable Esperit. Un baptisme sense una adequada i continuada formació i vivència cristianes, es queda en un ritus buit i sense massa sentit.

LA PUNTILLA
Autobuses
–¿Se ha enterado de la campaña publicitaria que colectivos de ateos pretenden poner en los autobuses para que la gente deje de creer en Dios? ¡Hasta ahí podíamos llegar!
Aquel hombre estaba muy alterado y su interlocutor tuvo que calmar su indignación:
–Mire, a mí esta pretendida campaña, me ha hecho recordar el salmo 91: “ni que lleguen a florecer los amigos de malas artes, acabaran que no se hablará más de ellos…Pero Tu, Señor, eres por siempre
Y la mejor arma contra un eslogan es demostrar, con un contra-eslogan vivido, su falsedad. Frente al , el mejor rechazo es mostrar que .
Ah, y en otro terreno, yo siempre me fiaré más de quien pague una campaña, por ejemplo, contra el hambre en el mundo, que contra Dios.